Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 32

Tot anant cap a veure el pres em va dir que si s’acostumava a veure’ns, sabríem molt i que a ell li agradava saber... que el pres no li explicava gaires coses perquè sabia que era el fill del ferrer però que a tots dos ens n’explicaria moltes. La meva dona no havia volgut venir. Havia vingut alguna vegada però aviat se’n va cansar perquè el pres li feia por i deia que a les nits el somiava i quan el somiava l’endemà li costava de llevar-se. Però no volia venir perquè no podia veure el noi del ferrer i ell ho sentia i per fer-la enrabiar sempre li deia l’esguerrada. El noi del ferrer, mentre anàvem cap als rentadors em va dir que no era veritat que els cucs de la font foradessin la pell, que algú feia anys havia enganyat el poble i tots se l’havien cregut... que si al pres li sortien cucs de la pell al cap d’una estona d’haver begut aigua era perquè s’ho creia de debò i totes les coses que un es creu de debò, passen. I va dir, ja veuràs... Jo estava tip del noi del ferrer però m’agradava aquell racó passat els rentadors; un tros de terra en pendís que s’estrenyia i moria en punxa entre la muntanya partida i el riu... des d’allí es veien les Pedres Altes i la Maraldina i més a la vora a l’altra banda de l’aigua els arbres del camí que duia a la Font de la Jonquilla... les fulles d’heura damunt dels nostres caps, una mica de vent de no res les feia cantar de dalt a baix...

El pres, així que ens va veure va obrir els braços i les cames i va decantar el cap com si fos mort. El noi del ferrer li va tocar les costelles i li va dir que l’havia de castigar, que el seu pare li manava que el castigués perquè feia dies que no renillava i que els seus renills agradaven molt a tot el poble. I li va fer beure aigua d’un pot que ja havia dut de casa seva i que havia omplert amb aigua del riu un cop vam haver passat els rentadors. El pres se la va empassar i quan va obrir la boca com si anés a renillar el noi del ferrer li va tirar més aigua a dintre com si la boca fos una galleda i el pres es va escanyar i tossia amb tota la llengua a fora i amb les venes del coll inflades. Per desennuegar-lo el noi del ferrer li va fer beure més aigua i la mica que quedava se la va beure ell. Ens vam asseure a terra i tot d’una vaig haver d’anar a buscar la meva criatura perquè volia ficar el cap per entre els barrots de la gàbia arraconada i ja el tenia mig a dintre i no el podia tornar a treure. El pres estava quiet i amb prou feines si respirava. Al cap d’una estona va començar a gemegar i el noi del ferrer va dir, veus? mira’m, jo he begut de la mateixa aigua i no em passa res. I la boca li feia pudor de llot. I quan encara sentia aquella bravada de llot el pres es va estirar a terra. La meva criatura li va tocar un peu i el noi del ferrer li va dir que no havia de tocar el pres perquè estava rabiós. I en la fosca em va semblar que el pres tenia dues brossetes damunt del braç voltades d’una mica de suc com si fos sang amb aigua. El noi del ferrer em mirava i anava dient, jo no tinc res... Només li surten a ell perquè s’ho creu... els cucs entren a dins i es moren, no fan cap mal, perquè d’aigua de la Font de la Jonquilla en bec sempre i tanta com vull. Es va aixecar i va agafar la cara del pres amb les dues mans i li va dir que a l’aigua que havia begut no hi havia cucs, que no cregués històries... i que a canvi del que li deia, ens expliqués com ho feien per matar el desig... que ell ho havia preguntat molt i a molts i no li ho havien volgut dir... el pres es mirava el braç i va fer que no amb el cap i el noi del ferrer li va estirar els cabells i vam marxar.

Mentre la meva criatura i el noi del ferrer corrien pels camps a la negra nit o pel bosc o per les Pedres Altes, jo, sol i mig d’esma, anava a veure el pres. M’asseia a la vora i quan estava cansat d’estar allí me n’anava. Un dia, sense que li preguntés res em va parlar. Em va dir que havia de viure fent veure que s’ho creia tot. Fent veure que s’ho creia tot i fent tot el que els altres volien, perquè si l’havien empresonat quan era jove era perquè sabia la veritat i la deia. No la veritat dels homes amb la cara arrencada. La de debò... I jo només em sentia acompanyat vora del pres, amb la meva dona sempre igual, que no em podia veure i amb la criatura boja encaterinada amb el noi del ferrer... Esperava que les rentadores haguessin marxat i m’asseia ben a la vora del pres. Tenia els dits de les mans i els dits dels peus molt llargs i amb els ossos coberts de pell negra i arrugada de tant estar al sol i al fred i al vent. De vegades el trobava mig adormit cansat de renillar o de tant sentir cridar les dones manant-li que renillés. Quan parlava amb mi la seva veu era diferent. Se li feia de persona... em va dir que el mal de viure venia perquè érem mig de la terra i mig de l’aire... i va callar i va dir que no anés amb el noi del ferrer perquè la seva mare era bèstia... i va tornar a dir, mig de l’aire... no com els peixos que només són de l’aigua. O com els ocells que són de l’aire. Els uns casats amb l’aigua els altres casats amb l’aire. I l’home que és fet d’aigua, viu amb la terra i amb l’aire. I viu empresonat. Tots. I va dir que tots deien, és un pres, quan l’anaven a mirar i l’ensenyaven a les criatures, però va dir que no era un pres, que vivia diferent dels altres, només. I que s’havia acostumat a viure d’aquella manera i que quan van aixecar la gàbia perquè ja es pensaven que no era persona tant li va fer i allí es va quedar. Tot li era igual: viure voltat de barrots o viure sense barrots al voltant. I va dir que ell mateix era la seva presó. I tots van amb la seva presó... que tot era igual i que només canviava el costum... de tant sentir passar el riu, va dir, i de tant veure córrer l’aigua, el qui passava i el qui corria era ell... Deia, passo, i tot queda... L’home que viu entre la terra i l’aire i és fet d’aigua i viu presoner com el riu que té terra a sota i aire a sobre. El riu és com un home. Sempre pel mateix camí assenyalat, i si de vegades el riu vessa com el cor d’un home quan no pot més, una llei el torna a conduir. I parlava sense mirar-me, només sabia mirar endavant amb aquells ulls enribetats de vermell que un foc se li menjava, com si no pogués girar el coll, com si el que lliga el cap amb l’esquena se li hagués encarcarat. Per mirar-me, les poques vegades que m’havia mirat, es girava tot ell i gemegava com si els ossos el fessin patir. I quan en la quietud se sentia enmig del baixar del riu aquella vida d’una onada de vent en les fulles de l’heura, alçava una mà i escoltava amb els ulls clucs. I quan tornava a parlar les paraules semblava que corressin per damunt de l’aigua mig desfetes i partides i ell les sentia fugir i deia, tot el que jo dic i tot el que he dit l’aigua s’ho emporta i ho deixa sol... ni els homes ni les dones no poden sentir el que jo dic... i em deia que tot era mentida. I abans no volien sentir el que deia i ara no els ho vull dir. Tot el que ells diuen és mentida... els qui diuen que una serp es va tornar d’aigua... i volen creure i necessiten creure que si encimenten la boca l’ànima de la persona es queda amb el cos. I necessiten creure que embenant els ulls de les dones que van amb criatura a dintre no s’enamoren dels altres homes i que tots els fills s’assemblen als pares... i no saben que si embenen els ulls ja és perquè la criatura estigui malament abans de néixer... no ho veuen, però el que jo dic és la veritat... I creuen que s’ha de passar el riu i que s’ha de morir per passar el riu. Que el poble només pot estar plantat damunt del riu en comptes d’estar plantat a les Pedres Altes o al bosc dels arbrats i fer el cementiri a la punta de la Maraldina... I les ombres dels caramens no les ha vistes mai ningú. Mai ningú no ha vist una ombra i ningú no sap si el poble d’aquests homes és un poble o és un núvol... Però els guaites vigilen i el que vigilen no és enlloc... I van esguerrant els homes perquè diuen que una ombra es va ajuntar amb una altra... tenen por. Volen tenir por. Volen creure i volen patir... patir i només patir i ofeguen els qui moren perquè encara pateixin més... perquè pateixin fins al darrer moment, perquè res no sigui bo, i si t’arrenquen la cara les pedres i l’aigua és pel bé de tots... i si vius pensant que el riu s’endurà el poble no pensaràs en res més... que se t’endugui el patir però no el desig... perquè el desig fa viure i per això els fa por. La por del desig se’ls menja. I és per no pensar en el desig que volen patir i de petit ja t’esguerren i et claven la por darrera del cap... perquè el desig fa viure ja te’l maten mentre vas creixent... el desig de totes les coses... i si quan ets gran...

Mentre parlava acabava de caure la nit i jo tornava a casa i m’entretenia pels carrers i tot dormia. I pensava en el noi del ferrer; un dia em va dir que ell sentia quan hi havia desig al poble i el desig se li posava com un pes damunt del pit, el mateix pes i el mateix desfici en la sang que quan venia la tempesta. I m’aturava davant de les portes i destriava en la fosca la taca més negra que hi havien anat deixant tants ocells penjats... I mentre estava ajagut al llit i escoltava passar el riu, una nit em va semblar que sí, que jo era com un riu amb terra a sota i aire al damunt i que el riu de debò s’havia aturat i el qui passava avall i avall tot sol al mig i amb arbres a les vores, era jo. Fins que el pres em va parlar del desig.

No del desig de les criatures que ho volen tot... va dir, totes les dones del poble tenen els cabells llargs... i aquí es va aturar el primer dia. Es va aturar al començament. I quan m’ho va acabar d’explicar jo no li veia la cara, només l’ombra del cap, com aquella nit avançada que damunt del cementiri dels enterrats sense ciment, de la meva marastra només veia l’ombra dels cabells... Totes, deia, tenen els cabells llargs... i fins... i quan desitgen un home, el seu home si se n’adona... si se n’adona, deia, comença a amoixar la seva dona. Fa tot el que ella vol. Tot. I mentre fa tot el que ella vol un dia l’agafa i se l’asseu a la falda i li posa els llavis al coll però abans li agafa els cabells i a poc a poc els hi va enretirant del coll, els aparta; n’hi ha que fugen i tornen a caure i ell els torna a agafar fins que el coll queda sense cabells i és quan posa els llavis al coll i diu a la seva dona que li digui el nom. El nom. I el demana i el demana. I la dona no el diu. I no el diu... no. N’hi ha que es mig moren. I a l’últim alguna el diu una mica adormida per la finor dels llavis i pel benestar de la pell sense cabells... El pres parlava baix, tan baix que m’hi vaig haver d’acostar ben bé per sentir-lo i em vaig adonar que jo feia com el noi del ferrer: amb els dos primers dits d’una mà em separava els de l’altra gairebé esquinçant-los el començament. I em va dir que al meu pare li havien matat el desig quan la meva mare ja era lletja, quan cridava més fort contra els nuvis, abans que dugués la meva marastra a casa. I em va dir que havien matat el desig al meu pare i a molts del poble... que el poble n’estava ple. I quan t’han matat el desig et miren tendres, com si fossis una criatura, contents. Un home i una dona, deia, van pel carrer i es passen pel costat i es miren. És el naixement. I els homes que els han matat el desig de grans, semblen més morts que no pas els altres... I quan l’home ha fet dir el nom, fa estirar la dona al llit i fa venir l’altre home i el fa estirar al costat de la seva dona i ell es queda dret als peus del llit i mira. I l’altre home si la dona ha dit el nom no es pot negar a obeir l’home de la dona. I ells es poden mirar però no poden parlar-se. I segons de quina manera és la dona no pot mirar. I segons de quina manera és no para de mirar i el seu home als peus del llit mentre el temps va fugint es torna més i més home. I els dos que estan estirats, a cada moment que passa són menys home i menys dona... Fins que ve un dia que la dona es tapa la cara amb les mans i xiscla. Maten el desig així, molt de mica en mica, si cal... l’estona més llarga dura una tarda. Si la dona no ha xisclat una altra tarda... De vegades dura mesos: quan l’home topa amb un desig molt fort. I quan la dona xiscla el desig fuig del cor de l’home i del cor de la dona... Jo en vaig tenir... va néixer i no sé com... vaig fer tot el que vaig poder perquè no el veiessin. No mirar. El descobreixen en els ulls. No mirar. Però el van endevinar en la dona i jo sabia que no podria aguantar i que diria el meu nom de seguida. I ho sentia estirat al llit i amb mal de dalt a baix. I no sé on sentia el pes dels cabells d’ella quan queien d’entre els dits del seu home una i altra vegada... i era pitjor que sentir passar el riu de nit i de dia, pitjor que renillar, pitjor que tot... perquè cada cabell que la mà apartava era com si m’escanyés... per cada cabell un dia del meu viure... un dia que fugia mentre jo estava quiet i pels forats de la pell em sortia l’aigua salada del cos... i a tots els homes del poble que els han matat el desig, mira’ls... tenen els ulls com els cavalls que no saben ni quan viuen ni quan els maten... I són els qui es posen davant dels altres quan vénen a mirar-me... I són com jo...