Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 26

Quan van haver acabat la feina al bosc, va venir l’hora de pintar el poble. I no hi havia pinzells. Amb la meva marastra ens havíem amagat darrera de la casa del ferrer i des d’allí sentíem els crits. Van haver de fer pinzells a cuitacorrents i en van fer pocs i se’ls deixaven els uns als altres. El poble no va poder ser pintat tot alhora i en poc temps i quan van acabar de pintar-lo, els penjolls de les glicines ja s’havien acabat d’obrir. El dia de la festa tothom estava encaboriat: amb les ànimes, amb la pols, amb el bosc capgirat, amb les abelles que anaven perdudes pels camps perquè es devien haver dit les unes a les altres que en morien sense parar.

Les dones havien guarnit els carrers. D’una casa a l’altra, d’una banda de carrer a l’altra, havien entrelligat cordills i per fer bonic hi penjaven trossos de roba vella de colors. El ferrer va anar a dur mel al presoner i quan va tornar va dir que aviat renillaria perquè la boca ja se li començava a fer com de cavall. A mitja tarda les embarassades van començar a ballar al mig de la plaça. Algú, des d’una eixida, tirava pedres contra la paret de roca per fer caure la canya que s’havia quedat enganxada a l’heura i que ni el vent ni les pluges no havien pogut desenganxar. Es veien volar les pedres i es veia la canya. I tot d’una la canya va tremolar i va caure i un moment encara va semblar que es tornava a quedar enganxada més avall. I no. Qui havia fet caure la canya va venir a la plaça i va fer la canya a miques i en donava a qui en volia. Era jove i cremat de sol. Les embarassades van parar de ballar i es van acostar al qui donava miques de canya i es van aixecar les benes dels ulls i feien veure que volien miques de canya però només miraven els nois que tenien a la vora. I una va agafar la mà del noi que li donava el tros de canya i abans que se n’adonés ningú li va fer un petó en una ungla. I el ferrer, que estava al meu costat, em va dir que aviat tindria feina a fer matar el desig i jo encara no sabia què feien per matar el desig ni què volia dir matar el desig. I les embarassades van tornar a ballar i no veien res perquè abans de tornar a ballar els seus homes els havien estret tant la bena que la pell del front els tibava.

La meva marastra seia a l’entrada de la casa, amb una bola de greix a la falda. Tots els qui passaven li deien coses i ella menjava i no mirava ningú. Però així que havien passat els mirava i els renyava amb un dit. Les embarassades van acabar el ball i tots els homes es van arrenglerar per poder córrer davant d’ells mateixos. Corrien amb els ulls fora del cap, amb els braços endavant, amb el pit endavant. Semblava que es deslloriguessin. Però al seu davant només hi havia el seu alè. I el seguien. Dos vells molt vells ja havien preparat el tronc d’arbre buit amb els bastonets a dintre. Tots els bastonets eren tallats amb punxa a l’acabament, menys un, que, a l’acabament, hi tenia una forqueta. L’home que treia el bastonet de la forqueta era el qui havia de passar el riu. Els homes amb la cara arrencada, els sense nas, els sense orelles, es tancaven tots junts als estables per no desanimar. Qui treia el bastonet amb la forqueta s’havia de tornar valent en el moment d’agafar-lo. Valent com el sol. El tronc d’arbre buit on hi havia els bastonets estava pintat de color de rosa per dintre i per fora. Cada any el repintaven: com les cases. Homes i nois ja grans havien de passar corrent i agafar un bastonet. Quan el qui passava treia un bastonet acabat amb punxa, tothom callava. Quan el qui va passar va treure el bastonet amb la forqueta, tothom es va posar a riure i les criatures a saltar.

Qui havia tret el bastonet era un noi una mica més gran que no pas jo. Tenia la cara semblant a la cara de tots, però el nas més dret i les galtes més fines. Quan va veure l’acabament del bastonet es va tornar blanc i quan es va tornar blanc tothom va saber, abans de veure el que havia tret, que havia tret la forqueta, perquè sempre, sempre, qui treia el bastonet amb la forqueta es tornava blanc.

Uns quants homes i el ferrer el van acompanyar a la part alta del poble, allà on l’aigua del riu es llençava avall cap a la fosca. El noi es va despullar i li van donar una beguda i mentre bevia els mirava d’un a un. I nu i sol el van llençar a l’aigua perquè trigava a tirar-s’hi. Jo havia anat a mirar i la meva marastra estava al meu costat i quan el noi va caure a l’aigua ella es va treure la mica de bocí de corda de la butxaca i el va fer gronxar i un home que es va adonar de nosaltres em va clavar un cop de puny al pit i em va fer caure a terra. I se’n van anar tots corrent cap a la part baixa del poble per veure’l sortir, mentre a la plaça, tres dones, en el morter de fusta, picaven, barrejat, flors de glicina i abelles: la pomada que l’havia de curar i fer-li miques de pell damunt de la sang... El senyor des de dalt de la finestra ho veia tot. Esperava que el noi sortís dient que el poble aviat seria endut per l’aigua. I veia el noi quan entrava i quan sortia. I els homes que, si sortia desmaiat, el pescaven i el duien a la riba. Així que l’home havia sortit de l’aigua el senyor tancava la finestra...

El pit em feia mal i vaig anar cap a casa. La meva marastra em seguia. Ens vam asseure al graó de l’entrada. Vaig mirar-la i va riure i l’aigua sota del poble empenyia el noi contra les roques i l’anava esguerrant.