Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 21

Aquell estiu es va assecar la Font de la Jonquilla; els vells de l’escorxador en parlaven a la plaça i deien que no havia passat mai. El riu arrossegava només la meitat de la seva aigua. Més enllà del colze, passat el cementiri dels arbres, es veia, a trossos, la sorra del fons. L’aigua baixava de color de terra. Els cavalls s’hi ficaven, i, molts, s’hi passaven el dia rebolcant-se. La gent tenia por que el poble s’enfonsés; deien que era pitjor aquella sequedat que l’empenta de l’aigua a la fosa de les neus quan es ficava sota del poble desesperada. Tot semblava cremat: l’herba, l’heura i les glicines. Les eixides eren plenes d’abelles mortes. Hi havia serps pels racons; venien de les Pedres Baixes, amb l’esquena grisa i el sota blanc i s’entaforaven on podien. Se’n va adonar una dona que criava perquè una matinada se’n va trobar una d’enganxada a cada pit. Les mataven a cops de canya i a cops de pedra. Les Muntanyes Morades semblaven a tocar i això que eren molt lluny, grises a l’hivern i blaves a la primavera perquè canviaven de color i no se sabia de quin color eren; tan diferents de la Maraldina d’un verd fosc tot l’any que a la florida de les brugueres es clapava d’un morat tirant a rosa. Tota la terra plana, des del riu fins a les Pedres Baixes, es clivellava i les clivelles s’eixamplaven a poc a poc i feien un dibuix com el de les ales de les papallones, sense color. I la nit ofegava: l’ombra calenta se’t posava damunt del pit i semblava que volgués esclafar-te’l. I jo havia vist caure estrelles més enllà de la Maraldina i més enllà del bosc dels morts.

Una nit, potser la més clara de totes, amb el cel tibant i la lluna baixa, vaig sentir obrir la porta del carrer. Des de la finestra vaig veure la meva marastra que se n’anava carrer enllà. Vaig baixar i vaig començar a seguir-la d’un tros lluny. Les portes estaven tancades, hi havia alguna finestra oberta i sota dels peus els palets de l’empedrat eren calents. Ficat endins en una finestra em va semblar que algú em mirava. Em va fer més angúnia que l’angúnia que em feien els adormits. No es movia ni una fulla i quan vaig sortir fora poble la terra encara era més calenta que l’empedrat del carrer. La meva marastra caminava d’una manera estranya. A l’últim em vaig adonar que posava els peus de clivella a clivella i vaig tenir por que tot d’una no quedés caçada en una clivella com una guineu en una trampa. Es va aturar i jo també. Em va semblar que érem molt petits perquè tot era molt gran i molt mort... eren les cames el que ens acostava als altres i sense les cames tot viuria més separat i vaig pensar això de les cames perquè se m’hi va fer la por. La meva marastra es va posar a caminar i anava cap al Pont de Fusta i quan hi va entrar va semblar-me que m’havia vist i m’agradava acostar-m’hi. Estava dreta al mig del pont i de pensar que m’esperava em van començar a suar les mans i me les vaig fregar pels costats i tot acostant-m’hi pensava coses que ja havia pensat altres vegades: que les persones estan tancades i es van obrint quan ens hi acostem. I d’esma vaig obrir la boca ben badada per donar-me i la vaig tancar a poc a poc perquè una boca oberta em feia venir por. I no sabia què volia. Al mig del pont em vaig aturar i em vaig abocar a mirar l’aigua, sense pensar, només escoltant. Ella també es va abocar a la barana i vam estar una estona mirant l’aigua que baixava quieta. D’aquella aigua escassa pujava pudor de peix fet malbé. I amb la pudor de peix s’hi va barrejar un llampec, que era una estrella que va caure, i la veu d’ella; i em va dir que havia sortit del poble perquè s’estimava més la calor ampla que la calor estreta entre parets i entre cases. Em va preguntar si m’agradava més el dia o la nit... em van tornar a suar les mans i vaig fregar els palmells pel tronc de fusta que feia de barana i era raspós, i li vaig dir que no ho sabia però que quan era molt petit, tot i que la nit em feia por, m’agradava més que no pas el dia perquè amb la claror les coses es veien massa i n’hi havia de massa lletges i aleshores li vaig dir que havia sortit perquè l’havia vista marxar i l’havia seguida i que un home m’havia mirat des de dins d’una finestra i m’havia fet por... em va dir que la por no era res... que si m’havia fixat que hi havia dues pors: una de debò i una por de mentida. Ella, havia tingut una por de debò: la por de les mans perquè les mans agafen. I la por de mentida era la meva por de l’home que m’havia mirat des de la finestra perquè des de dintre no em podia fer cap mal... es va treure una pedra de la butxaca i la va tirar al riu. Li vaig preguntar si ella també sentia aquella mena de pudor que venia de l’aigua i va dir que no sentia res i que un dia aniríem al Pont del Pescador perquè el que li agradava més del poble eren els ponts. Li vaig dir que el Pont del Pescador, al temps de la pesca, es bevia tanta sang de peix que només de pensar-hi em venia angúnia, que el meu pare, moltes vegades, mentre molta gent anava a mirar el pres, se m’enduia amb ell a pescar. Li vaig dir que tot ho trobava estrany... els dos rengles d’homes, un a cada barana de pont. I quan pescaven un peix tiraven la canya enlaire de pressa i desenganxaven el peix i el rebotien per terra. De vegades el peix quedava estabornit, de vegades saltava i tornava a caure al riu. Perquè no saltés li aixafaven el cap si podien amb el taló, a poc a poc, i així la sang s’escampava per les ganyes i no esquitxava. I quan el peix era mort el meu pare me’l feia tirar a l’aigua. Tornava a casa al costat del meu pare, amb les mans obertes, sense saber què fer-ne, perquè hi tenia escates enganxades. Ella em va dir que no havia entès mai per què pescaven peixos, hores i hores encastats a la barana del pont, per llençar-los al riu quan eren morts. I mentre deia això vam tornar a caminar i vam callar una estona: fins a l’acabament del pont. Vam córrer tot el camí de baixada i quan vam arribar a la forca dels dos camins, el que anava al bosc dels morts i el que anava a la Maraldina, em va dir que hi volia pujar i que baixaríem a la cova, però que, abans de pujar, volia anar al cementiri del peu de les brugueres, al dels enterrats sense ànima: dels que morien sols o de desgràcia. Li vaig dir que no volia baixar a la cova, que l’acompanyaria només fins al cementiri del peu de la Maraldina i prou. Em va agafar la mà i vam arribar fins al primer matoll de bruguera. M’estirava perquè anés amb ella i vaig fer força per quedar-me i aleshores em va deixar anar la mà i sense dir res va començar a pujar. Vaig cridar-la, vaig dir-li que no havíem anat al cementiri dels enterrats a terra i es va girar i encara era a prop i a la claror de la lluna tenia la cara blanca com una arrel, i va dir que ja hi aniríem un altre dia, que volia baixar al pou perquè era fresc.

Vaig començar a pujar. El camí feia tortes entre mates altes i semblava un camí sense acabament. Veia l’ombra de la meva marastra de vegades mig tapada per brugueres. S’agafava als branquillons per no caure i quedava un moment aturada i tot d’una se’m va fondre. Em vaig girar a mirar: a baix es veia el riu lluent que partia dues fosques. Més alta que tot es veia la torre de l’escorxador, i la cara que donava a la lluna, allà on hi havia la rodona del rellotge, brillava. Es veia la taca més clara dels estables i dues o tres finestres amb llum. I la casa del senyor retallada contra la nit. El vent duia pols. I em va venir por, del poble tan quiet allà baix amb les cases plenes d’adormits. Em vaig girar de pressa de cara a la muntanya i vaig tornar a veure l’ombra de la meva marastra en una clariana de camí i vaig veure que em mirava i em vaig estirar a terra perquè no em veiés. Se’m va ficar pols als ulls i a la boca. Quan em vaig alçar, les brugueres gemegaven; caminava i sentia els adormits que feien pes, que feien sot. Em va tornar la por a les cames, la por de les nits, quan tornava a veure l’arbre del meu pare, i quan aquesta por se’m ficava a dintre tenia ganes de llevar-me però no podia. Era la por que em feia trobar sempre corrent entre l’arbre del meu pare i la casa del ferrer...

El vent em cansava, vaig mirar amunt i vaig veure la meva marastra al peu de l’arbre mort. Li vaig preguntar què feia quan hi vaig ser a tocar; estava abraçada a la soca, amb la galta contra la soca i em va dir que pensava coses, coses del meu pare i d’ella i de la lluna que va dir que ens mirava. Va estirar el braç i em va passar un dit per la cella tres vegades. Em van venir ganes d’abraçar-me a la soca i a l’últim m’hi vaig abraçar i també hi vaig posar la galta, però vaig posar els braços més amunt que no pas els d’ella i la galta més amunt que no pas la seva i no ens vam tocar.

Es va desabraçar i em va fer desabraçar i va tornar a dir que volia baixar al pou i vam anar una mica avall i ens vam aturar quan ran de peus hi teníem l’entrada de la cova. L’entrada del pou feia pendent, molt fort, però hi havia roques que feien graó i agafat a la corda si hagués estat de dia no hauria costat de baixar. Sortia una alenada de frescor humida. Em va fer baixar el primer gairebé empenyent-me i tot i que posava els peus de pedra a pedra em sentia les cames mig mortes i a dintre cada vegada s’anava fent més fosc. Quan vaig arribar a baix em vaig quedar encarcarat i amb ganes de plorar i sentia que no podria sortir mai més d’allà dintre: que hi moriria ofegat perquè l’entrada es taparia o perquè la corda es trencaria... Ella baixava a poc a poc i tapava la mica de cel que es veia. Em va empènyer endintre i em va tornar a agafar la mà i em va dir que ella la primera vegada havia tingut por però que l’havia matada perquè la por és dolenta. Que el cor li volia fugir. Em va fer seure i es va asseure vora meu. Volia saber on era i vaig fer voltar un braç de dreta a esquerra i no vaig tocar res. Em vaig anar tirant enrera a recules assegut fins que amb l’esquena vaig tocar la paret. Amb el braç estès vaig buscar la meva marastra i tot d’una vaig fer un crit que em va ressonar a les orelles com si un altre l’hagués fet perquè ella em va clavar les dents en el tou de la mà. La vaig apartar i amb l’altra vaig trobar una pila de pols; era fresca i vaig enfonsar-hi la mà que em feia mal. M’avesava a la fosca però no es veia res, només una mica de claror morta que baixava del pou i aviat ni aquesta claror no va entrar perquè la lluna devia haver anat girant. Em fugia la por de dintre i se m’hi feia un repòs i amb el cap contra la paret tancava els ulls. Aleshores ella va començar a enraonar. Em va dir, amb una veu prima, que el seu pare havia mort quan passava sota del poble i que mai ningú no l’havia vist sortir. I la seva mare, cada dia, a l’hora en què el seu home havia mort, sortia a l’eixida i dreta, agafant-se el cap amb les mans, es gronxava d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra... em va dir que la seva mare, el dia abans de penjar-se, s’havia clavat una estella al peu, i que no se l’havia poguda treure i que amb prou feines si podia caminar. S’havia penjat a la nit passant una corda en l’entreforc de la glicina i ella, l’endemà al matí, la primera cosa que havia vist quan havia sortit a l’eixida havia estat els peus de la seva mare estirats avall, però que no havia tingut gens de por perquè encara no sabia què era un penjat ni sabia que, d’aquella manera que s’havia posat, la seva mare fos morta. I amb dos dits fent tenalleta li havia pogut treure l’estella del peu... Em va dir que no sabia ben bé on l’havien enterrada tot i que estava segura que l’havien enterrada on enterraven els morts sense ànima, al peu de la Maraldina i sense senyal a sobre, i per això quan s’acostava a la Maraldina sempre tenia por de trepitjar-la. Va dir que tot el temps que havia anat pels carrers del poble si no hagués estat per la gana estava molt bé... tot i que amb prou feines se’n recordava. I va dir que quan els vells de l’escorxador l’havien recollida, de seguida li havien donat molta sang per beure i que per això era tan forta... i va dir que un dia d’hivern que feia sol havia començat a seguir el meu pare perquè l’ombra que feia el meu pare era calenta... em va dir que tenia fred als peus, que si els hi volgués escalfar... i no sé de quina mena de manera es va asseure que em va posar els peus a la falda i els hi vaig agafar. Els tenia gelats, i agafant-li els peus així, devia adormir-me...