Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 13

Vaig passar per davant dels estables, vaig travessar el tancat dels cavalls per fer drecera i de seguida vaig sentir els cops de mall. A la llum del darrer sol tot el poble semblava embolicat per un fum de color malva. Es veien abelles. Vaig mirar la torre de l’escorxador amb el rellotge sense agulles i l’estesa de cases, algunes encara dretes i moltes una mica decantades pel pes de tanta glicina i de tanta soca de llessamí. S’anava acostant el soroll del riu en sortir del poble.

El ferrer era petit i gros i tenia les cames tortes. El mall i l’enclusa, les espurnes fornal amunt i el ferro xisclant com si fos viu a dintre de l’aigua, eren coses que sempre m’havien agradat, des de petit, des del primer dia que havia anat a veure el ferrer com feia les argolles, els punxons i les medalles. Les medalles de la gent del poble només duien els noms; les dels morts de la casa del senyor tenien, damunt de les lletres, un ocell amb el bec obert i una abella a punt de ficar-s’hi. Deien que el senyor era l’últim de la seva raça. I se’n reien.

A migdia, i més encara els migdies d’estiu, quan no es pot respirar i l’ombra és blava, tot el poble ressonava dels cops de mall a l’enclusa. I el ferrer em deia, veus? les medalles amb el nom. Veus? les argolles. No diguis que t’ho he dit. Quan vas néixer de seguida et vaig fer l’argolla i la medalla i la vam anar a clavar al teu arbre amb el teu pare... i em parlava del bosc dels morts i em deia que no hi havia d’anar mai, fins que no fos un home.

Així que em va veure al peu de l’entrada va parar de picar. Tenia els cabells esbullats i les celles espesses, les mans molt grosses amb els dits curts i les ungles arranades eren negres. M’hi vaig acostar. Una gota de suor li lliscava galta avall. Li vaig explicar el que havia vist. No va dir res i va ficar el cap a la galleda on refredava el ferro, es va posar una mena de camisa i sense acabar de cordar-se-la va sortir corrent. Em vaig quedar al portal amb les dents que em petaven. El ferrer corria, entrava a les cases i en tornava a sortir. Unes quantes dones esverades cridaven les criatures i la dona del ferrer va sortir de dintre i em va donar una empenta i se’n va anar amb les dones i aviat pel tros de carrer que jo veia corrien homes com si els empaitessin. Un vell de l’escorxador, blanc de cara com tots els vells de l’escorxador, amb els braços pengim-penjam em va passar a frec i em va preguntar què passava, però abans que tingués temps de contestar un home li va dir que tots anaven a la plaça. Jo només mirava la paret que tenia al davant, a l’altra banda del carrer. Era una paret feta amb pedres molt grosses les unes encaixades amb les altres, amb molsa a les juntures... era molt vella i les pedres tenien colors grisos i grocs com desfets pel temps, al capdamunt hi naixien herbes amb els brins llargs i quan n’hi havia massa el ferrer les arrencava enfilat a dalt d’un caixó... aquell dia a la paret hi vaig veure una figura mal feta. Les cames en una pedra groga, com si fossin cames que nedessin, i el cos amunt i encarcarat en una llenca grisa. La figura tenia els braços estirats enlaire i era el que es veia més esborrat. No tenia cara. Al cap d’una estona es va sentir pujar gent, jo buscava la cara a la figura. Va passar una colla d’homes amb el ferrer al davant i el vell de l’escorxador que m’havia preguntat què passava anava al seu costat enraonant sense parar. Darrera dels vells seguien els homes joves. Un de molt alt i prim cridava a veure si ja havien avisat l’home del ciment, que no es veia per enlloc, que si de cas ell aniria a avisar-lo i l’ajudaria a portar la gaveta i la paleta... I duien torxes. I passaven les dones i la dona del ferrer amb la taca morada a la galta, entre dues dones més velles que no pas ella, caminava i semblava que no mirés. Passaven de costat davant de la paret. I les dones embarassades anaven al darrera de tots amb el cap enlaire i agafades de les mans.

Quan van haver passat vaig entrar a la casa de més a la vora. La porta estava oberta. Per les eixides queien flors de glicina. Les abelles ja no botzinaven. A la cuina em vaig acostar a l’estrella de l’armari i vaig veure uns ulls que em miraven tristos com els d’una bestiola. Vaig sortir al carrer. El poble semblava mort com els diumenges a la tarda quan anaven a mirar el pres. Només se sentia el riu. Vaig anar cap al camí per on havien anat tots. Hi anaven pel camí dret, pel camí de les flors de palla que es bufen i volen, pel camí de les sargantanes que es refan la cua. Pel camí després de la baixada, ple de pols a l’estiu i de fang a l’hivern. Quan vaig arribar al Pont de Fusta em vaig aturar a mirar l’aigua plena d’una mena de cel que no acabava de ser un cel de nit. Mirava tan embadocat que no em vaig adonar de la lluna fins que un núvol la va tapar.

Passat el Pont de Fusta el camí baixava. De petit aquell camí se m’enduia tot sencer més buit que un precipici perquè el precipici fa por i atura i la baixada calla i se t’enduu. En una baixada es van trobar l’home i l’ombra i ja no es van separar mai més. I van fer el poble. I l’home amb l’ombra a la vora, va plantar la primera glicina... Però no era ben bé així... Feia molt de temps el vell més vell del poble, quan era jove, havia explicat que, ell, havia vist el naixement de tot. El poble havia nascut d’un gran malestar de la terra. I la muntanya s’havia partit i havia caigut damunt del riu, estesa. I l’aigua del riu s’havia escampat pels camps, però el riu volia córrer amb tota la seva aigua junta i a poc a poc havia anat buidant la muntanya que havia caigut, per sota. I no havia parat fins que no havia pogut fer passar la seva aigua tota plegada i alegre, a vegades enfurida, perquè topava amb les roques que li feien de sostre. I diu que no al fons d’una baixada, sinó damunt de la terra i de les pedres estimbades, una nit la lluna hi va deixar dues ombres que van ajuntar-se per la boca. I va ploure sang. I així havia començat tot.

Es va aixecar una gran tempesta i els trons, els llamps i la pluja van durar tota la nit.