Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 16

A la claror dels focs tots els homes i totes les dones s’assemblaven. De dia eren bastant diferents perquè n’hi havia d’alts i de baixos i de magres i de grossos i alguns tenien més cabells que els altres o el nas més ample o més llarg i els ulls de diferents colors. Però a la claror del foc s’assemblaven tots. Al pic del migdia, quan estaven tranquils i distrets els únics que s’assemblaven eren els pares i els fills. Hi havia fills que eren igual que els pares. I n’hi havia que no s’hi assemblaven gens. Els pares n’estaven mig malalts però de mica en mica s’hi avesaven. Deien que tot venia del mirar. Vora de les canyes on jo estava amagat, apartades del foc, brutes i escabellades, hi havia unes quantes dones assegudes per terra amb els ulls embenats: eren les embarassades. Els tapaven els ulls perquè mirant els altres homes les criatures que duien a dintre no els miressin també i s’hi anessin assemblant; perquè deien que les dones s’enamoraven de tots els homes i com més temps feia que estaven embarassades, més de pressa. I entre l’enamorament de les dones i el mirar de les criatures passava el que no havia de passar.

Van començar a omplir els plats de brou i tots es van asseure en els bancs al voltant de les taules. Bevien la sopa del plat estant. Menjaven agermanats. Els homes sense cara en una altra taula més a la vora del riu. Els homes sense nas o amb el front menjat o sense orella, podien seure a la taula de tots i viure com vivia tothom. Però els homes sense cara volien estar sols. Bevien el brou amb una mena d’embut. I quan mastegaven la carn ho feien amb una mà encastada en el forat de la boca perquè la carn no fugís a fora. Els agradava més estar sols perquè els feia vergonya viure al poble. Vivien junts en un tancat darrera dels estables i entre ells s’ajudaven. Un home sense cara sempre més tenia al davant un altre home sense cara. I era com si mai no haguessin tingut res perquè després de quedar esguerrats ho perdien tot. Començaven a treballar de nit. Pastaven, netejaven els carrers, feien llenya... feinejaven. Quan estaven entre ells parlaven d’aigua i del gust estrany de la beguda que els feien beure abans de passar el riu. I de la serp d’aigua i de la cascada que se sentia molt amagada però més forta que la cascada de la Font de la Jonquilla. Sempre estaven tranquils perquè havien vist la veritat de molt a la vora, deien els vells, i era com si després d’haver passat el riu haguessin tornat a néixer sense l’embranzida i l’encegament de la primera vegada. Però morien igual que els altres: de viu en viu i amb la boca plena de ciment fins al ventre.

Les canyes xiulaven baixet. Quan van haver menjat força van començar els crits i l’alegria; s’enraonaven d’una taula a l’altra o d’una orella a l’altra i reien. La pasta de fer pair corria dels uns als altres i tots en menjaven la seva cullerada. El ferrer no en va voler i el van agafar i el van ajeure damunt d’una taula i dues dones l’estiraven pels peus i el volien fer caure a terra i una era la meva marastra. Les embarassades es van aixecar a ballar. Ballaven soles, com si cadascuna estigués plantada en un sot. I per poder ballar cantaven elles mateixes. Abaixaven el cap fins al pit, l’alçaven enlaire, el tiraven enrera i voltaven com si tota la vida haguessin de voltar d’aquella manera entre ombres i flames, sense home i soles, amb tot el ventre endavant i escabellades. Amb tot el ventre endavant que ja se’ls esquinçava per dintre.

Fins que la ventada no les va decantar no em vaig adonar que les canyes feia estona que estaven quietes. El cel s’havia fet negre i no es veia ni rastre de lluna. Van caure les primeres gotes espaiades i grosses. Sense els crits hauria sentit caure la pluja damunt de l’aigua del riu. Es van aixecar i van arrencar a córrer empaitats per la pluja. La meva marastra també corria i va ser l’última que vaig veure a la claror dels focs. Tot es va omplir d’olor de llenya apagada. L’aigua queia damunt de les brases mortes, de la cendra xopa, dels ossos pelats i de les eines brutes. Un llampec ho va estirar tot de l’ombra i de seguida tot va morir... morir... ple de ciment, dret a dintre de l’arbre, el meu pare ja era mort. Em va semblar que no podia deixar-lo, que hi havia de tornar... Vaig travessar el riu altra vegada pel Pont de Fusta, l’aigua queia a torrents; a l’acabament de la baixada vaig agafar el camí que duia al bosc dels morts. Quan vaig arribar al peu de l’arbre parava de ploure; se sentia el trepig de l’aigua cap a l’altra banda dels arbres. La creu de l’arbre bullia, l’arbre anava paint. Vaig passar un dit per la resina i veia la paret amb la gent davant, i sentia la veu d’aquell home dels ulls lluents i els xiscles de la dona que s’havien hagut d’endur... i jo no havia fet res pel meu pare... Vaig agafar una mica de resina i la vaig tenir una estona entre els dits i quan la resina va ser una mica seca vaig fer-ne una bola i la vaig dur molt de temps a la butxaca. El dia que el ferrer em va dir coses tenia la bola de resina entre els dits i quan vaig sortir de casa del ferrer vaig llençar-la.

Vaig sortir del bosc pels planters. I vaig tornar cap al Pont de Fusta vorejant els arbres. Entre dues mates altes hi havia una teranyina amb una abella morta. Vaig trencar la teranyina i amb la punta del peu vaig enfonsar abella i fils a dintre de la terra.