Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 14

Passat el Pont de Fusta i la baixada, em vaig posar a córrer fins que vaig arribar al peu del bosc. A l’entrada em vaig aturar panteixant. No se sentia res, com si el bosc se’ls hagués empassat. Vaig anar seguint la ratlla dels arbres fins que vaig arribar a l’estesa dels planters i vaig entrar al bosc pel mateix lloc per on havia entrat la primera vegada. Tots estaven drets al voltant de l’arbre amb la creu que bullia i que feia bordó. A la llum de les torxes el verd de les fulles més baixes tenia un verd estrany i les papallones devien estar adormides per les branques altes perquè no se’n veien.

El ferrer es va separar de la colla i es va acostar a l’arbre, la meva marastra devia haver anat a buscar la destral perquè la hi va donar. Amb els braços curts i enlaire va clavar el primer cop de destral a la ratlla de la creu que anava de dalt a baix. Ningú no respirava. Una dona amb els braços estesos es va posar a xisclar com una bèstia: se la van endur cap al riu i tot d’una va callar. Al meu costat hi havia un home; tant ell com jo estàvem on la llum de les torxes arribava poc. No el coneixia, em semblava que no l’havia vist mai; se’m va girar de cara i en girar-se li vaig veure els ulls: grossos i lluents. Algú que duia una torxa s’havia bellugat i per això vaig veure els ulls de l’home que estava tan vora meu, perquè el qui s’havia bellugat, més lluny, li havia fet anar llum als ulls i aquell home es va posar una mà davant de la boca, per enviar-me la veu de costat sense que ningú el sentís i em va dir que li agradava veure morir. Quan es va tornar a girar a veure què passava, jo em vaig enretirar més endins de l’ombra. Així que el ferrer anava a donar el segon cop de destral el vell que havia anat amb ell li va agafar el braç i li va dir que no havia d’obrir l’arbre a cops de destral, que ja havia estat obert, que a cops de destral podria matar qui hi havia a dintre si encara era viu. Aleshores el ferrer va fer dur una branca grossa i com va poder i ajudat, la va ficar a l’arbre pel mig de la creu, i, arrencant del forat que feia la branca, va anar tallant i obrint amb molt de compte. Quatre homes van agafar l’escorça per cada punta i la van estirar amb fúria. El ferrer es va girar, tenia la cara esbarrellada i va dir que l’arbre feia força perquè no li prenguessin el seu mort... Amb un forat quadrat per boca, i amb els ulls de vidre, el meu pare semblava que mirés. Tenia les puntes dels dits encastades als costats de la soca i no sé si ho vaig veure... els cabells li fugien amunt enduts per la sang de l’arbre que no tenia color. La branca que havien clavat endintre per poder obrir la ratlla més bé l’apuntalava endarrera clavada al ventre.

Es van posar a cridar. Cridaven contra el meu pare que respirava curt, que es veia que no podia més, que encara era viu però que només era viu per la seva mort. El van treure de l’arbre i el van estirar a terra i van començar a clavar-li cops i més cops que a l’últim ni ressonaven. No el mateu, cridava l’home del ciment amb la gaveta plena de ciment de color de rosa als peus, no el mateu abans d’omplir-lo... I li van obrir la boca a barra badada i l’home del ciment el va començar a omplir; primer amb ciment clar perquè llisqués ben endintre; després amb ciment espès. I quan el van tenir encimentat el van aixecar dret i el van tornar a ficar a l’arbre. Van ajuntar la creu. I se’n van anar a preparar la festa.

Em vaig quedar sol. Sense les torxes a penes es veia l’arbre: m’hi vaig acostar i vaig posar l’orella a l’escorça. Semblava que fos buit. I vaig mirar enlaire perquè tenia ganes de veure una mica de llum d’estrella. I mentre mirava enlaire se m’anava trencant un lligam amb la vida i em sentia separat de tot. Vaig buscar el meu arbre, com si la nit amb una mà m’apartés de l’arbre del meu pare i em portés cap al meu. Em vaig agenollar i anava d’una soca a l’altra a genollons i amb els dits resseguia els noms dels vius i els noms dels morts. Sentia olor de fulla consumida i d’herba aixafada. De vegades, quan agafava una placa, l’argolla grinyolava i aquell grinyol semblava que esquincés alguna cosa molt amagada, aquella cosa que estirava amunt els brins de l’herba i les fulles de les branques. Un raig de lluna em va fer trobar el meu arbre davant per davant de l’arbre del meu pare. La placa feia pudor de rovell. Jo acabaria tancat en aquell arbre amb la boca plena de ciment barrejat amb pols vermella i amb l’ànima sencera a dintre... Perquè, saps?... deia el ferrer, amb el darrer alè, sense que ningú se n’adoni, l’ànima fuig. I no se sap on va.

El poble era buit. Només se sentia com una pena el soroll del riu amagat. De tant en tant queia una flor d’un raïm i em fregava la galta. Era l’hora en què les arrels tiraven les cases amunt, treballaven. Quan es feia una esquerda massa grossa en una paret l’omplien de ciment i la casa quedava segura. Vaig seguir tot el poble com si no el seguís. Sentia a la vora la veu d’aquell home. Vaig entrar a moltes cuines. Darrera de les estrelles dels armaris els ulls esperaven, com havien esperat els meus que els grans vinguessin a obrir. I vaig obrir les portes de tots els armaris i les criatures anaven sortint fent tentines perquè estaven mortes de son. Vaig entrar a casa del ferrer i vaig donar dos o tres cops a l’enclusa, amb la mà plana. Vaig entrar a dintre. El noi del ferrer era prim com una calavera i sempre el tenien ficat al llit. El vaig anar a mirar i el vaig tocar i no es va moure. Vaig anar fins a casa i vaig anar a dalt i vaig veure la resplendor dels focs a l’altra banda dels estables, a l’esplanada de les festes. I em van venir ganes d’anar-los a veure. A casa no hi havia ningú i quan vaig sortir vaig passar la mà per l’ampit de la finestra. A la finestra no hi havia cap test. La meva marastra sempre tenia un test amb una flor a l’ampit. De vegades la flor era blanca i de vegades vermella. Aquell dia a la finestra no hi havia cap test. La meva marastra no hi era. La meva marastra tenia setze anys.