Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 18

Els ocells venien sempre per la banda de la muntanya partida. Els primers que arribaven eren els endolats. Se n’anaven de dret al prat dels cavalls i s’hi passaven tot el dia volant i xisclant. L’endemà es deixaven caure damunt de les cases, s’empaitaven, volaven enlaire i baixaven fent un gran avalot. Eren negres de ploma i de bec i tenien el pic de l’ull encara més negre amb un voraviu molt blanc. Les plomes de la cua i les plomes de les ales se’ls separaven: quan volaven gairebé les podíem comptar. S’enlairaven a poc a poc i tot d’una començaven a giravoltar enrabiats, amb les potes encastades al ventre, ben estirades enrera; com si les haguessin perdudes. De seguida feien els nius: a l’entreforc de les glicines, allà on tenien les branques més cargolades les unes amb les altres. Els feien amb brins d’herba vella que buscaven sota de l’herba tendra i entreteixien els brins amb herbes d’aigua de riu. Quan tenien els nius acabats tornaven al prat, es posaven a l’esquena dels cavalls i els passaven el bec a poc a poc per entremig dels pèls aplanats. Els cavalls estaven quiets i a penes respiraven. Estimaven els endolats. Vivien junts dues setmanes senceres. I si algú s’acostava als cavalls els endolats l’escometien a cops de bec. Els cavalls abaixaven el cap i picaven a terra amb la pota dreta del davant. Passades les dues setmanes els ocells tornaven als nius que s’havien omplert d’abelles grasses de suc de glicina. Se les menjaven en un no res i feien tres ous. Al cap d’uns quants dies de covar-los arribaven els ocells blancs. Eren ocells sense parella, petits, amb el pic de l’ull vermell i la cua curta i ampla. Els endolats els miraven baixar i quan els tenien a tocar del niu els atacaven amb fúria. Però aviat es cansaven. Els ocells blancs, per sota de les potes i del ventre dels endolats es feien amos del niu i covaven fins que els petits naixien. Molts acabaven de covar tacats de sang. Si no es feien els amos dels nius de pressa, els endolats esclafaven els ous; si els petits ja havien nascut els mataven a cops de bec. El tercer ou dels tres que els endolats havien començat a covar, estava ple d’un ocell blanc. Un ocell blanc que ningú no sabia d’on venia.

Un cop trets del niu els endolats anaven mig perduts per damunt de l’aigua i per entre les canyes fins que els petits podien volar. Aleshores tornaven al poble i mataven tots els ocells blancs. Ho feien a la nit, i la nit que ho feien a penes podíem dormir. Quan ens llevàvem collíem els ocells morts, en clavàvem un a cada porta i els que sobraven els llençàvem al riu. Els ocells blancs novells havien fugit i mai ningú no els havia ni sentit ni vist volar. Com si es tornessin fulles i es fiquessin per l’heura. Una vegada vaig collir un ocell blanc i el vaig amagar dintre d’una mata. Quan el vaig anar a buscar al cap d’uns quants dies era un manyoc de cucs que s’enganxaven a la mà.

Els endolats es quedaven al poble fins a les darreries de l’estiu i quan tot era ros se n’anaven riu avall cap als aiguamolls. Alguns encara tornaven. S’estaven quatre o cinc dies a la torre de l’escorxador, a les Pedres Baixes; anaven i venien. Quan ja no en quedava cap, els grans ens deixaven desfer els nius. Miràvem com eren fets i ens endúiem les plomes que hi havien quedat enganxades.

La meva marastra tenia una capseta plena de plomes blanques i una altra plena de plomes negres. De vegades, quan ens cansàvem de fer bombolles de sabó a l’eixida, pujava a dalt de la taula, agafava la capsa de les plomes negres amb la mà del braç petit, i amb la mà del braç que tenia com les altres persones treia les plomes d’una a una i les deixava caure de tan enlaire com podia. Eren els endolats que venien. Jo les collia i les apilava sobre de la taula. Després agafava l’altra capsa, deia, ja vénen els ocells blancs... i les plomes blanques queien girant i girant una mica més a poc a poc que les negres. La gent del poble deia que la meva marastra era una mica endarrerida i jo pensava que no... Jugàvem amb les plomes a entrada de tardor quan ja no quedava cap ocell. A l’eixida, sota de les glicines desflorides, s’obria encara alguna flor que no havia sabut florir a temps. Eren flors amb poc color, amagades entre fulles. De vegades un vent cansat les destapava una mica com si li fes vergonya d’ensenyar-les.