Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 10

A la nit se sentia el gemec del riu sota dels llits com si fos un gemec de la terra i s’ho hagués d’endur tot arrossegat, com si tot hagués de fugir amb l’aigua. I no. El poble quedava i només l’aigua fugia amagada. Entrava llisa i sortia boja de bromera per l’estona que havia hagut de viure a les fosques. Com si hagués tingut por de quedar-se tancada. Jo dormia, i abans d’adormir-me, o quan dormia sense dormir, pensava en les coses. Em recordava de la meva mare, sense voler-ho: dreta i prima i amb un ribet vermell als ulls. Pegava les criatures. Feia malbé la nit dels nuvis. Quan dos es posaven a viure sota del mateix sostre es passava la nit cridant al peu de la seva finestra: com un gos. Fins que la llum malalta del dematí la feia callar. Dels crits de la meva mare no en feia cas ningú, perquè ella havia explicat que la mare de la seva mare també ho feia i que totes les dones de la part de la seva família ho havien fet. Sortia com un llampec així que els nuvis es tancaven a casa i, amb la boca esquinçada, crida que cridaràs. I quan la meva mare ja era morta, quan ja feia temps que estava enterrada, el primer dia que el meu pare i la meva marastra van dormir junts, jo, només jo, vaig sentir els crits de la meva mare al peu de la finestra del meu pare: fins a glop de llum.

La meva marastra tenia un braç molt més petit que l’altre. I abans d’adormir-me pensava en el braç petit de la meva marastra i pensava en l’estrella buida de l’armari quan m’hi tancaven per anar a ballar i a riure als enterraments. Pensava en la pols vermella i en el núvol de les ànimes i en els brucs que florien petit i d’un morat vermell a la tardor per tota la Maraldina. Pensava en els sacs que quan pujaven amunt pel pou de la cova topaven contra la paret. Els vells del poble, els de l’escorxador, venien a casa quan el meu pare havia sortit a treballar al camp. Duien coses. I la meva marastra em deia, vés a ajudar el teu pare... I jo me n’anava i em girava a mirar la meva casa i em semblava que, de totes bandes, les arrels de les glicines l’empenyien amunt. Caminava clavant puntades de peu a la pols i de vegades m’aturava a tirar pedres a les sargantanes per tallar-los la cua i veure-la viure sola i desesperada fins que no podia més.

Quan vaig sortir de l’aigua em vaig quedar encantat amb la pols de sofre que fa els casaments de les flors. N’hi havia una estesa damunt de l’aigua arraconada. El sol era tan fort que feia menys blau el blau del seu voltant. Una mica de boira dormia i es desfeia damunt de les roses de gos. Després d’haver plantat l’herba encara vaig pensar en la casa del senyor. La veia de costat i de costat no tenia finestres. Acabava en punxa. I veia el senyor, amb el pensament, tossint i menjant mel; sempre esperant que el riu s’endugués el poble. L’heura, roquisser amunt, era verda. De tant en tant, dos homes amb unes canyes molt llargues picaven els brots que volien enfilar-se per la casa. Les fulles esmicolades queien espadat avall amb brins molt tendres plens de manetes arrencades... avall... Fins als terrats i fins a les eixides. S’havia de fer caure l’heura perquè si no s’hauria menjat les parets. I cada vegada que un dels homes donava un cop de canya amb fúria i saltava fulla a miques, el senyor treia el cos més enfora i mirava a baix amb les mans arrapades a l’ampit de la finestra.