Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 23

A la tardor vam tornar a dormir a dintre de la casa i jo al peu de la seva porta. I si trigava a adormir-me em naixia, al mig d’un núvol que sempre vivia dintre meu, el mal de la nit, de l’estiu que s’havia acabat, dels endolats que havien fugit, de les abelles que havien passejat tanta mel enlaire... del temps que s’havia endut la llargada de la claror i l’herba verda.

Una tarda, tornant dels estables amb una colla, ja vam sentir els crits. Havia caigut un home que picava l’heura amb una canya. Havia caigut al mig d’una eixida, bocaterrosa, amb un braç estirat, i amb la caiguda havia fet malbé l’enteixinat de glicina. Cridaven perquè ja era mort. I quan encara cridaven va arribar el senyor amb una mena de cotxe arrossegat per dos cavalls grisos. A cada banda del cotxe hi havia un fanal amb els vidres vermells. El cotxer, gros i vell, va obrir la portella del cotxe i va ajudar el senyor a sortir de dintre. Mai no l’havia vist de tan a la vora. Tenia les cames girades i li costava molt de caminar. Li venia del néixer perquè va sortir malament i la dona que el feia néixer li va agafar els peus per estirar-lo, i els hi va cargolar. I el van deixar així: amb els ossos mal posats per tota la vida...

Entre dos homes van agafar el qui havia caigut i el van ficar a dintre del cotxe. Tots rondinaven perquè l’ànima de l’home mort ja havia fugit. El senyor els calmava, els deia que no s’amoïnessin, que no era ben mort, que encara tenia l’ànima a dintre de la boca. El senyor parlava a poc a poc i baix i mentre parlava mirava sense tancar els ulls. Alguns se’l van creure perquè tenien ganes de creure-se’l, i d’altres, no. Un va dir que el millor de tot seria arrencar l’heura i així no l’haurien de picar mai més. Uns quants van dir que si arrencaven l’heura el poble estaria perdut perquè l’heura feia fresca a l’estiu, que es menjava els raigs més forts del sol i que la roca pelada no se’ls podria menjar i que encara els rebotria contra el poble i que, de tanta calor, tot semblaria la fornal del ferrer. El senyor els anava dient que no s’amoïnessin, i, abans de ficar-se al cotxe, on ja tenia l’home mort plegat en el seient, em va mirar una bona estona. El cotxer va tancar la portella amb un cop molt sec, el cotxe se’n va anar gronxat damunt de les pedres rodones tot ell a punt d’esbadellar-se. I les dones embarassades, quan el senyor havia baixat del cotxe, s’havien tret les benes dels ulls per poder mirar-lo, i els seus homes, quan se’n van adonar, els van girar la cara a bufetades: del dret i del revés, del revés i del dret. Venta que venta.

Molt de temps van parlar de l’home que havia caigut. Aplomat, deien. I la canya li havia fugit de la mà i havia caigut sola i més a poc a poc i s’havia quedat enganxada en l’heura. En van parlar fins que va venir la primera tempesta. Els cavalls renillaven i espolsaven el cap, amb els ulls encantats com si els tinguessin enganxats en una fusta. El riu baixava cobert de fulles de la muntanya morada i de branques mortes. Amb la meva marastra l’anàvem a mirar. I va venir la neu de pols d’estrella i l’aigua del riu es gelava a les vores. Trepitjàvem neu; i quan era glaçada grinyolava. Fèiem muntanyes de neu. Una vegada vam fer una soca molt gruixuda i la vam foradar i pels forats que la travessaven ens miràvem com si no ens coneguéssim i rèiem i el riure passava pels forats i se’ns ficava en el cargol de les orelles i allí dins encara reia una estona fins que se n’anava a morir a dins de tot del cap. I va ser en un temps de neu que vam tornar al bosc dels morts.

Ens vam quedar aturats així que hi vam entrar perquè no l’havíem vist mai nevat. Havíem entrat per on entraven quan anaven a enterrar i estàvem drets i agafats de les mans al peu de la destral i de la forca. Els arbres eren blancs de dalt a baix. Tota la soca era una crosta de neu i de gel que un raig de sol mig mort feia de colors. I de les branques més altes penjaven branquetes de vidres, estrelles i fils de vidre, perquè la neu s’havia fet de vidre i brillava verda i blava i d’un color de rosa que feia morir els ulls de tant com els omplia. I no ens en vam anar fins que ens va semblar que érem arbres, perquè a les plantes dels peus hi sentíem créixer i néixer arrels de fred de gebre que ens anaven lligant on érem. Ens va costar de desclavar els peus i els teníem com morts. Abans de passar el pont vam mirar enrera i tot el bosc era un bosc de quietud. De tant en tant queia neu d’una branca com si la branca hagués respirat.