Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 15

Els cavalls pasturaven l’herba més tendra, s’omplien de l’alfals més dolç, mastegaven les garrofes més plenes. La carn de cavall, deien, ens refeia la sang. Ens la menjàvem de moltes maneres: molt sovint crua tallada petita i barrejada amb herbes, alguna vegada cuita damunt de llenya, i sempre cuita damunt de llenya en els àpats dels enterraments; i a l’hivern rostida amb el seu greix. Amb el greix feien les boles i les penjaven al sostre de la cuina o del menjador. Les boles de greix feien joc amb les bombolles de sabó que venien dels rentadors on l’aigua era més enjogassada, i n’hi havia que es quedaven pels emparrats de les eixides tota la primavera i de vegades part de l’estiu. Com si fossin de vidre. Les que feien les criatures gairebé sempre es rebentaven en el punt de sortir de la canyeta; i ningú no sabia explicar per què n’hi havia que duraven molt i d’altres que no duraven gens. Si alguna de les que fèiem es tornava de vidre, la posàvem en l’entreforc de les glicines amb molt de compte. A casa meva sempre hi havia hagut bombolles de sabó i boles de greix. Dues o tres vegades cada setmana la meva marastra deia al meu pare, vés al camp que m’han de dur boles de greix. I el meu pare deia, bé... i jo també deia, bé, ben baix que no em sentissin, perquè ells dos anaven junts i jo anava separat. I aleshores la meva marastra posava el test amb la flor a l’ampit de la finestra. I a la nit, al sostre, ja hi havia penjada la bola de greix.

Per posar el test a l’ampit de la finestra la meva marastra s’havia d’enfilar damunt d’una caixa de fusta perquè era baixeta. Quan esperava que li duguessin una bola de greix arrossegava el llit que quedés ben bé al mig d’allà on dormia i s’hi ficava. Damunt del llit hi havia una flassada de color de terra. Si el meu pare i jo érem a casa, seia en una cadira damunt de les cames plegades, amb el cap contra el respatller. S’estava així moltes estones mentre el meu pare i jo endreçàvem la cuina. De vegades agafava una canya i asseguda a la cadira feia gronxar les boles de greix a cops petits de canya. El meu pare deia, només pensa a jugar. Algun dia li omplia un paner de flors de glicina i li deia, juga. I ella deia que treballava perquè passava flors de glicina amb agulla i fil totes punxades per la cua. I eren collarets. Hi havia nits que no volia anar a dormir perquè deia que havia dormit tot el dia i que a més a més del dia no podia dormir tota la nit. I jo la mirava d’amagat. I quan no volia anar al llit era perquè volia menjar greix sense que la veiéssim mentre se’l menjava.

Jo dormia a dalt. Des de la finestra veia un tros de cel enlaire si treia el cap a fora. I des del llit veia la paret d’heura de la muntanya partida. De vegades, quan era al llit i no podia dormir pensava que m’agradaria fer caure el senyor daltabaix, sobretot a l’hivern quan tot estava nevat o ajudar les arrels a tirar les cases amunt o que faria passejar els cavalls per la Maraldina on no havien anat mai... Amb els ulls tancats pensava coses així fins que em venia la son. L’última cosa que sentia era el riu que anava descalçant les pedres que aguantaven el poble, mentre tothom reposava amb els ulls tancats.

Volia veure la festa i vaig anar-hi. Estaven prop del riu en l’esplanada voltada de canyes que xiulaven una mica perquè feia una mica de vent. Hi havia taules i bancs fets amb troncs d’arbre. I unes grans bacines que ja bullien. Amb els peus de cavall feien el brou. I ran de cada bacina una dona esbromava amb un cullerot i tirava a terra llunes de greix i glops de sang cuita. A la festa dels enterraments mataven cavalls i eugues plenes. De primer menjaven la sopa, després el cavall o l’euga, i, una mica només, perquè els en tocava poc, un bocí del petit que les eugues duien a dintre. Amb els cervells feien la pasta que fa pair. Els pelaven, els bullien en una caldera que només servia per bullir cervells i un cop bullits els polien i els picaven.

De pasta de fer pair amb una cullerada n’hi havia prou: hi barrejaven mel. Passava avall com un oli i ho resseguia tot per dintre i deixava fresc. Més d’una cullerada feia tornar boig. Només una cullerada... deien. I la pasta els donava força per criar els cavalls i tallar l’alfals i anar fins als garrofers a buscar les garrofes. Explicaven que aquells garrofers havien vist el naixement del poble, les dues ombres ajuntades i el bot del primer cavall que va sortir tot sol i renillant del mig del riu com una flama. Deien, si aquests garrofers poguessin parlar...

M’estava quiet darrera un tou de canyes. Encara obrien cavalls. Els penjaven lligats de potes en una mena d’estenedors i se’ls veia el buit que a la claror dels focs s’encenia i brillava. La dona del ferrer, amb la taca morada a la galta, lletja i petita, pelava cervells amb les dues dones que l’havien acompanyada al bosc dels morts. I tot d’una es va aixecar dreta i va dir que callessin perquè li semblava que havia sentit renillar el pres.