Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 20

La flor blanca era igual que la flor vermella: només eren diferents pel color. Tenien cinc fulles petites i cinc fulles més grosses sota de les petites: del cor els naixia un manyoc de fils grocs acabats amb un plateret. Eren flors de tot l’any. Quan una es pansia de seguida en sortia una de nova de dintre de la que havia mort: la morta estirava la viva, estiu i hivern, sense parar. De flors d’aquella mena en tot el poble només hi havia les de la meva marastra. No sabíem d’on les havia tretes. El dia que va entrar a casa va posar els dos testos damunt de la taula. El meu pare li duia el farcell de la roba, i el farcell i els dos testos era tot el que tenia.

La primera nit que vam estar sols em vaig asseure a terra al costat de la seva porta; estava sola allà dintre i em semblava que la sentia dormir. Vaig pensar que potser estava destapada, com jo de vegades, que la roba em relliscava del llit sense adonar-me’n i no tenia esma de llevar-me per posar-la bé altra vegada. I tot pensant això em vaig adormir. Em va despertar sentir que em miraven. Tenia dos ulls davant de la meva cara, dos ullets de conill, de llebreta, petits i rodons, com si fos l’ombra que brillés. Quan es va adonar que la mirava es va apartar i se’n va anar cap al seu racó. El racó on anava sempre els dies que el meu pare la renyava.

I s’hi hauria quedat si no li hagués dit que segués a taula amb mi. Va venir i es va asseure i li vaig dir que anava molt escabellada i va riure i quan va riure semblava tan petita... Aleshores la vaig pentinar. Li vaig fer quatre trenes: dues al davant i dues al darrera, com els quatre punts del món. I li vaig lligar un cordill a la cintura i el vestit de seguida se li va escurçar i no ensopegava tant amb l’acabament. Quan va estar ben endreçada vam sortir a l’eixida i vam collir flors de glicina per fer collarets; després ens vam estirar plans a terra per mirar les arrels que sortien de dintre i aixecaven la casa. Vam descalçar la més grossa i com més endintre de la terra més blanca, blanca com un cuc que hi tenia arrapat.

Jo m’hauria passat tot el dia amb ella però a mig dematí em va dir que me n’anés que tenia feina i mentre m’ho deia s’anava desfent les trenes i s’anava espolsant els cabells que li van tornar a caure més avall del cordill que li havia lligat a la cintura. Me’n vaig anar i quan vaig ser un tros lluny em vaig girar: tenia la finestra oberta i havia posat el test amb la flor blanca a l’ampit i el regava. La cortina va voleiar. Quan era petit la meva mare la despenjava per rentar-la, jo l’olorava d’amagat i feia pudor de pols; quan l’havia rentada feia olor de sabó.

Aquella tarda vaig saber que el meu pare no era el meu pare. Jo estrenyia fort amb els dits la boleta de resina que duia a la butxaca mentre el ferrer em deia que el meu pare era ell, i que s’hauria de cuidar de mi. Em va dir que només calia mirar-me la cara, sobretot de la boca enlaire. I deia que el meu pare era ell i que per això sempre m’havia agradat anar a fer-li companyia, com a la meva mare, que no podia passar sense aturar-se a mirar les espurnes i escoltar els xiscles del ferro a dintre de l’aigua. Em va ensenyar un racó de la fornal, on hi havia ferros vells i cadenes rovellades i em va dir que m’havien fet allí. Li vaig mirar les cames tortes i quan se’n va adonar em va dir que hi havia una mica de tothom... i va riure i tenia les dents plenes de saliva.

Perquè la meva mare quan jo era petit era com les abelles: d’una banda a l’altra... a la cuina, als prats, al riu... amb una trena negra com la nit i les dents de color d’ametlla amarga. I quan alçava els braços i estenia la roba al bat del sol semblava que s’alcés la llum del dematí. Esguerrava la nit als nuvis, perquè totes les dones de la seva banda ho havien fet. Com ombres que tinguessin veu. La veu li venia de totes aquelles ombres que cridaven i cridaven amb la boca d’ella, sense parar en tota la nit, sota la finestra dels nuvis. I, després, la meva mare es va tornar lletja. Tenia els ulls tristos i la trena ja no li brillava. Ni les galtes. Ni el braç rodó. I el colze ja no era bonic ni semblava de mel.