Читать книгу La mort i la primavera - Mercè Rodoreda - Страница 19

La meva marastra era més baixa que jo; m’arribava una mica més amunt de l’espatlla. Tenia els cabells negres i estirats, la boleta de l’ull una mica verda. I la cua de l’ull se li acabava amb un ventall de ratlles fines. En tenia també de banda a banda de front i a cada costat de la boca. Com una velleta. Els dies que estava amoïnada perquè havia de posar el test a la finestra, davant de la cortina, les ratlles se li enfonsaven i se li feien una mica fosques.

Quan sèiem al graó de l’entrada m’agradava mirar-li les ungles dels peus: les tenia ben posades damunt de la carn i semblaven de vidre. De vegades el sol les hi esquitxava de colors. Hi tenia tots els que es veuen després de la pluja de muntanya a muntanya fent la volta pel cel. I en tenia als cabells, però no tants, i més amagats. I a les dents petites. Els dies que estava contenta es quedava en un racó i reia de tant en tant amb un riure que semblava una mena de grinyol i ensenyava una mica de boca de la part del sostre i una mica de llengua estreta com la d’un llangardaix. Bracet de sargantana, llengüeta de llangardaix. Els vestits li arribaven fins a terra, rectes de l’espatlla fins a baix de tot. A l’hivern els peus i les mans se li tornaven morats. I deia que li feien mal. Sempre tenia fred. Per anar fins a la finestra i deixar-hi el test trigava molt perquè amb prou feines podia caminar.

Era llaminera: bevia l’aigua de la font fent cassoleta amb les mans i, abans d’omplir-se-les, se les fregava amb herba dolça. Jo havia provat de fer-ho però l’aigua sempre tenia el mateix gust. Un dia la vaig atrapar menjant-se una abella. Quan es va adonar que me la mirava la va escopir i va dir que l’abella se li havia ficat a la boca. Però jo sabia que menjava abelles. Triava les que havien begut més suc de glicina i se les guardava una estona vives a dins de la boca. Abans d’empassar-se-les les deixava jugar. Un dia que anàvem pel camí de les pedres vaig escuar una sargantana i ella em va tirar una pedra a mi. Com que la sargantana s’havia quedat mig estabornida la va agafar i es va estar una estona provant d’enganxar-li la cua. Després em va mirar fit a fit, i, sense dir res, la va deixar a terra i li va donar una empenta per fer-la córrer mentre la cua s’acabava de morir.

No se sabia gaire cosa del seu pare. La seva mare s’havia penjat. Els vells de l’escorxador l’havien recollida però quan va ser una mica grandeta sempre seguia el meu pare, com si fos la seva ombra. Fins que el meu pare la va portar a casa. S’adormia damunt de la taula. El meu pare l’agafava d’un braçat i se l’enduia al llit. Algunes nits hi pensava molt i baixava a escoltar com dormien. Baixava l’escala ben arrambat a la paret perquè hi havia un graó que cruixia. Dret davant de la porta d’ells pensava que no dormia amb el meu pare, pensava que dormia sola i tenia por que s’escanyés, que l’escanyés una abella que tenia a dintre de la boca entre galta i geniva i que potser volava pels dintres esperant que estigués adormida per fugir cap a l’eixida amb la mica d’alè del respirar. Es delia pel greix de cavall. Per despenjar les boles de greix que li regalaven s’enfilava a la taula. Les buidava de mica en mica i quan el meu pare n’anava a buscar una gairebé sempre la trobava mig buida. Si la renyava se n’anava al seu racó i reia d’aquella manera estranya... però ells dos anaven junts i jo anava separat.

No podia nedar. Tots els nois del poble nedaven. Ella no. Per culpa del braç. S’asseia a la vora del riu i mirava l’aigua i de vegades hi ficava els peus i feia saltar esquitxos que li mullaven la cara i el vestit. Quan estava ben molla es fregava la cara amb les dues mans alhora i tornava a picar amb més fúria. Un dia es va voler ficar tota sencera a l’aigua, prop de les canyes, amb aigua prima. Era una tarda amb l’aire ple de colors i a l’altra banda del riu tot tremolava una mica. De seguida va voler anar més endins però l’aigua ja li arribava a la cintura i va caure. I no sé com, amb el braç petit, se’m va agafar al turmell. La vaig alçar i tenia els llavis blancs. Vam sortir del riu i amb el vestit regalant aigua se’n va anar cap a casa. Jo em vaig quedar a mirar-la fins que va ser un punt negre davant de les cases.

Em vaig tornar a ficar al riu i era com si l’aigua que em voltava les cames fos encara l’aigua on havia estat amb ella; al damunt d’aquella aigua blava i morada i sota de les branques passaven els endolats que buscaven mosquits i herba molla. Se’m va fer de nit i semblava que no sapigués trobar el camí del poble: de les Pedres Baixes a l’escorxador i de l’escorxador al Pont de Fusta amb el riu a sota que ja baixava estrelles i trossos de lluna.