Читать книгу Estudios lingüísticos en homenaje a Emilio Ridruejo - AA.VV - Страница 26

VA EXISTIR L’ARTICLE MODERN EL EN CATALÀ MEDIEVAL?

Emili CASANOVA

UV-AVL

L’article masculí singular el i el plural els són moderns en catal๠i provenen sense dubte de les formes plenes lo (< ILLUM) i los (< ILLOS²). Estes formes plenes es convertien en formes reduïdes en contacte amb vocal anterior o elidides davant de vocal ja que l’article és un element àton, depenent, de posició fixa, sense significat i clític, des dels primers temps de la llengua, i no sols en català sinó en la resta de llengües romàniques³. Així, en contacte amb vocal anterior feia: e lo > e·l; que lo > que·l, no lo > no·l, etc. o amb vocal posterior lo home > l’home. També pot sumar-se a estos contextos l’existència d’articles contractes medievals com a+lo > al; de +lo > del, en lo > el. La creació de la forma reforçada el nasqué a partir d’estos casos, per pròtesi o epèntesi, per la tendència a la reanàlisi i resistematització de les formes al·lofòniques o morfològiques que produïen una vocal de suport per un fals tall sil·làbic: que·l > qu·el, de manera que el cat medieval tenia quatre formes o al·lomorfs per a l’article masculí: lo davant consonant, l’ davant vocal, ‘l darrere vocal i el darrere vocal, sent lo la forma més usada. Esta variant contextual el, ja al segle XVI començà a usar-se també darrere de consonant en textos de les zones de València i Barcelona, i de manera progressiva ha anat substituint la forma lo, hui viva encara en les zones laterals del català nord-occidental, del rossellonés i de l’Alguer. El pronom personal àton i clític descendent de ILLE llatí actuarà igual: tindrà les mateixes quatre formes en els mateixos contextos a l’edat mitjana: lo, l’, ‘l, el, fins que el ha substituït a lo darrere de mot acabat en consonant (nosaltres el volíem bé) a partir del segle XVII, com a reflex del triomf anterior de l’article el, i quedant este només en posició enclítica darrere de consonant o diftong: compreu-lo, comprant-lo (vegeu Casanova-Martín, 2017).

Serà l’objectiu d’este treballet en honor del mestre i col·lega Emilio Ridruejo, que tant va fer per la Facultat de Filologia de la Universitat de València, explicar perquè triomfa el en lloc de lo i sobretot donar pautes per a intentar explicar els més de 3000 casos que he pogut arreplegar de la variant morfològica el en textos medievals, que naturalment no tenen res a veure amb un origen autòcton siga a partir del nominatiu ILLE o de l’acusatiu ILLUM.

1. Un defecte que té la ciència diacrònica catalana és que explica bé el què, el com i l’on, però poc el quan i menys el perquè. Això li ha passat en aquest cas, on no ha especificat mai quan triomfa la forma el, ni menys perquè. Vejam-ho:

A través del corpus buidat, trobem ja en la segona part del XVI les formes el, els en qualsevol posició, i des d’este moment ja és imparable el seu avanç. La causa principal és molt senzilla i poc compartida (vegeu els exemples que reporta Joaquim Martí, II, 116 i ss) a causa de la por a considerar autòcton l’article neutre català actual.

El sistema medieval de l’article català tenia tres graus o formes: lo, los (masculí), la, les (femení) i ço (neutre) (procedents de ILLU) i so, sos, sa, ses i ço (procedent del demostratiu IPSU).

A partir del segle XIII –del XII en occità–, l’estigmatització dels articles procedents de IPSE⁴ i la confluència evolutiva del llatí S- SS, conS > /s/ i Ce,i-, ConsCe,i, ConTy /ts/ (que diferenciava perfectament ço < ECCE HOC i so < IPSUM) envers /s/ va produir el debilitament i procés de substitució juntament amb l’article salat de l’article neutre, procés que triomfa a mitjan XV, però ja present en la documentació des de mitjan XIV. En esta situació, la forma que substituirà ço serà la forma lo (< ILLUD) (després d’una lluita amb açò, allò, més marcats i tònics), de la mateixa família de ILLU (> lo). A partir d’eixe moment el català caminarà cap a reconstruir el sistema trimembre de l’article anterior: lo (masculí)-la-lo (neutre o abstractiu), paral·lel al sistema trimembre del pronom personal, del demostratiu o del possessiu, però amb una homonímia de difícil manteniment, que va fer que lo, amb la seua terminació –o recolzada per formes com el pronom àton ho < HOC, açò, allò, triomfarà com a neutre i espentarà la forma de masculí a buscar una forma sense eixa terminació. I la trobà a partir d’un al·lomorf seu el, viu en els contextos indicats abans, i amb el suport del sistema demostratiu aquest-est, aquell, amb terminació no vocàlica. Encara que potser ja a la segona part del XV podria viure la forma el moderna, en el llenguatge oral, no és fins el XVI⁵ quan triomfa per escrit en ambients cultes que dominaven també el castellà, però naturalment que no és cap castellanisme, com s’afanyava Badia 319 a proclamar, de la mateixa manera que tampoc no ho és el lo neutre, d’ús popular en tot el català inclòs el baleàric, a pesar del que continua propagant l’IEC, l’AVL i tots els gramàtics oficials per por d’esmenar al mestre Fabra (Casanova, 2001, 2016).

Amb el triomf de el per al masculí, buscant distingir entre masculí i neutre, es restaura el sistema antic del català homologat amb la resta de la Romania (per exemple le, la, ce; il, la, ciò), excepte el portuguès, de posseir formes diferents per a masculí i neutre, buscant una claredat comunicativa més gran i més pràctica.

2. ANÀLISI DE LA FORMA EL DELS TEXTOS MEDIEVALS CATALANS

Encara que tots els estudiosos del català saben perfectament que el no és més que una variant al·lomòrfica i contextual del lo medieval, tant els lingüistes com els editors de textos hi vacil·len de tant en tant, siga plantejant els exemples recollits com a primeres documentacions de l’actual article el, siga deixant la forma reforçada sense cap indicació de cap tipus en les edicions. Vejam-ne uns exemples de les opinions dels lingüistes:

• Fabra, 1912, 130, nota 2, afirma, després de presentar l’article i les seues variants i dir que en la seua època una immensa majoria de parlants preferia el a lo, que el cat antic «posee también junto al normal, el articulo el» (només esmenta casos com e els; el < en el; e.l < el).

• Badia 319: «les formes el podrien ésser també com a etimològiques: ILLE > el, ILLOS > els; aquesta consideració es basa en el fet que encara que més aviat rarament, trobem el, els en la llengua antiga». I posa un exemple de la Crònica de Jaume I: «e scondudament el rei».

• Bruguera, I, 77-78, diu que les formes del masculí són predominants, com és habitual en el català antic, lo (981 casos), los (849) «però també hi alternen el (105) i els (82)». Transcriu casos d’article darrere de vocal (el cas general a l’època) i darrere de consonant (el apareix en este context un 9,3 % i els un 8,8 %) i afirma: «Tenint en compte que en textos més antics que la Crònica, com el Libre Jutge i les Homilies d’Organyà, només trobem les formes lo, los en tots dos, llevat d’un sol cas de el en el primer text, podem suposar que la Crònica és un bon testimoniatge de la tendència creixent a l’ús de les formes reforçades de l’article, que segons l’opinió comuna, degué originar-se precisament en el contacte de lo i los amb una vocal anterior o posterior, sobretot en la parla oriental».

• Joan Martí, 58, qui després de presentar casos de lo i de el, darrere vocal, en els Usatges comenta que «tenint en compte que sempre s’ha dit que l’article reforçat el, els és d’aparició no molt primerenca, podem pensar que els exemples que apareixen als Usatges són reflex de vacil·lacions gràfiques pròpies de la llengua antiga; altrament haurem de convenir que l’aparició de l’article reforçat és molt anterior al que hom pretén».

• Diéguez, 114, nota 13, presenta una estadística a partir dels llibres de Cort de Justícia de València: lo 1548, los 479, el 17 i els 3, normalment darrere de vocal, però també de consonant i cita que ja se’n troben casos semblants en obres anteriors. Especialment cita un cas dels Furs i diu que als Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina n’hi ha molts més «encara que ací podria haver certa influència aragonesa com assenyala Ponsoda». En p. 115 interpreta molt bé com alguns casos de cons+el poden deure’s a costums gràfics: con el dit Mingo o que darrere de pausa podria llegir-se com aglutinació de e.l (segueix. El dit).

• Duarte, en Massip, p. LVI, assenyala com el sempre va darrere de vocal en els Costums de Tortosa de 1272, i creu que és més per destriar gràficament dos mots diferents (l’anterior i l’article) que no la transcripció d’una forma amb vocal efectiva, com és actualment, o millor «és un so que en una pronúncia normal no es produiria però que devia aparèixer com a conseqüència d’una pronúncia que volgués destriar les diverses unitats del segment». També mostra com la forma el no té vida hui en el tortosí.

• Kniazehh I, 13, diu que els casos amb el, els són raríssims i els copia sense interpretar, però són interpretables a l’època: adonchs els fisels (per a mi, e.l indica inclusió); sotereren els corses (per a mi e·l ‘en els’), veyré per semblant el metex Jesucrist (per a mi e·l, e indica un fet excepcional, meravellós).

• Ponsoda, 201, indica que troba un ús relativament freqüent de la forma el, fins i tot quan va precedit de consonant i ho explica així «Açò possiblement és degut a la influència de l’aragonés que emprava el». De fet troba 83 formes de el darrere consonant, 109 darrere vocal i els 11 darrere vocal. Una anàlisi de tota l’obra em deixa unes quantes formes per explicar, que segurament deuen ser per la mà aragonesa com ell diu bé.

• Nadal-Prats I, 415 diuen que apareixeran els primers exemples de la forma reforçada en el Llibre dels Feyts («nostre avi el rei don Anfòs») i en les Vides de Sants (Coromines, p. 316, cas citat va el darrere vocal).

• Ferrando-Nicolàs, 119, parlant dels canvis lingüístics a partir del segle XII (període de 1213-1412) esmenten en l’aspecte morfosintàctic «La consolidació de la forma reforçada el de l’article lo, especialment vivaç en el cat oriental continental: e lo rey/e el rey». I també en p. 175 (període de 1412 a 1523) parla de «l’aternança de la construcció de relatiu lo que (en substitució de la més arcaïtzant ço que) amb la variant el que quan el mot anterior acaba en vocal: no sé res del que dius».

• Batlle-Martí-Moran-Rabella. 226, afirmen de l’article /tipus ILLE/ «A causa del caràcter clític de l’article a més de les formes plenes originals, que apareixen sense contacte amb vocal, sempre han existit formes reduïdes quan es produeix un contacte vocàlic, excepte en femení plural, sobre les quals s’han creat formes noves reforçades en masculí amb pròtesi de la vocal e: ILLU > lo (plena) l (reduïda) el (reforçada). Les formes completes lo, los han estat substituïdes en l’edat moderna per les reforçades...» «les formes reduïdes l i ls eren emprades antigament en les contraccions enclítiques amb la conjunció e > i: e.l, e·ls, i també, abans i ara, amb les preposicions a: als, als, de: del, dels». És un exemple d’una gramàtica històrica ben documentada però sense fixar-se en el quan i el perquè.

Com veiem els estudiosos citats, llevat de Ponsoda i Diéguez, presenten els fets sense cap explicació, com a primes testimonis de la forma moderna, sense preguntar-se res més.

3. UNA EXPLICACIÓ A LA FORMA EL DELS TEXTOS MEDIEVALS

Vaig començar a fixar-me en esta forma llegint els trobadors i altres textos occitans primerencs ja que els editors d’esta llengua no solen marcar les aglutinacions, excepte els contemporanis Martí de Riquer⁶ i Robert Lafont. I prompte vaig comprendre que sota cada el hi ha una possibilitat interpretativa que s’ha de buscar en les tradicions discursives de l’època, com ha demostrat molt bé Barbara Wehr, en especial en 2011, encara que ella (per a l’autora no existí en occità medieval el) explica alguns casos occitans com a catalanismes o per afinitats amb el català en zones limítrofes (Wehr: 295 i ss.), a pesar que en català tampoc no existia.

Quins són els casos més freqüents que trobem sota la forma el en els manuscrits?

• Aglutinacions claríssimes darrere de vocal: el < e lo, en lo, quan e actua com a conjunció o en casos que el substantiu precedit de el és clarament un circumstancial de lloc. Estos casos són els més coneguts ja des de Fabra i Badia, i generalment els editors de textos els complixen, encara que no sempre en el ‘en el’.

• Aglutinacions fosques a primera vista: Són en les que més s’erra perquè l’editor no interpreta ni aplica els possibles valors de la conjunció medieval e, i deixa la forma el com a testimoni gràfic que després usarà el lingüiste per a traure’n conclusions, potser errades. Totes les que tenen un el darrere de vocal es poden entendre com a intent de reproduir la llengua oral però marcant gràficament els dos elements enllaçats; el problema es presenta quan va darrere de consonant.

3.1. La conjunció copulativa e (actualment i des del finals del XV y, i, hi) ha heretat majoritàriament els usos copulatius de la conjunció llatina ET > e ‘àdhuc, també; i’ (DCat, IV, 828), que coordinava dos termes o més o dos oracions o més. En llatí, esta conjunció tenia els següents valors:

• valor enunciatiu i coordinació d’elements de la mateixa natura, amb valors semàntics semblants i amb la mateixa funció. I també de diferent natura amb la mateixa funció.

• terme extensiu, genèric i neutre, que no caracteritzava l’oposició, i marcava enfront de ac o –que la no unitat explícita dels termes coordinats com la indiferència a la unitat–. Per tant era tant flexible en l’ús que podia substituir els valors de ac, atque.

• podia usar-se per a marcar insistència i repetició o afegir reforç del fet d’introduir termes que s’ajuntaven ocasionalment en un discurs determinats.

• en les enumeracions marcava addició, ordenació o associació i deixava les sèries obertes (Coseriu: 213 i 224).

A més, amb els seus valors i els valors heretats de la conjunció ETIAM per confusió formal, afegia la marca d’inclusió d’elements (valors d’equivalent, item, també, igualment). Amb este valor:

• forma part com a introductor de proposicions redoblades i simètriques ET... ET > E...E.

• anuncia un fet meravellós o un esdeveniment inesperat.

• marca la successió immediata en el temps.

• marca l’entrada en escena de nous personatges.

• en verbs dicendi introduint un discurs directe.

• marca contextualment relacions de divers tipus, com introduir una precisió o un comentari, una exclamació, una resposta o una qüestió.

• marca transició i la continuïtat discursiva (Robert Martin, DMF).

• davant de la pèrdua del sistema conjuntiu, especialment el subordinat, refet totalment en la Romània, pot tindre valor adversatiu (com sed i nam) i concessiu (quoque) (Goullet-Parisse, 30-32).

Això el porta a tindre molts usos sintàctics, com exemplifica Wehr (2011: 285), en especial col·locat en el cap de l’apòdosi després d’una proposició subordinada, o en anacolut on marcava relacions correlatives de tot tipus: construccions comparatives, causals, correlatives i condicionals.

Estos usos van ser generals en totes les llengües. En castellà, per exemple, quan va davant dels primers elements coordinats és emfàtic i equival a ‘tant com’. A finals de l’edat Mitjana ja deixa de ser habitual, però encara se’n troben de casos per llatinisme fins el segle XVI (Herrero: 38-39).

Amb estes possibilitats interpretatives ens acostarem als casos de el medievals. Encara que he analitzat més de 3000 casos de el darrere de consonant dels meus buidatges i dels exemples del Corpus Informatitzat del valencià (AVL, www.cival.gva.es/), ací només puc fixar-me’n en uns quants:

3.1 Anàlisi dels Furs de Jaume I i de la Crònica de Muntaner

Furs de Valencia: El CIVAL empra i cita per l’edició de Remedios Ferrero l’editorial valenciana Ceremonial, 2006, la qual és una reproducció de la de Pedro López Elum, que jo he buidat, contrastant-la amb la de Colón-Garcia. Hi apareixen 122 casos de la forma el –separa amb un punt volat la vocal anterior i la l de el en més d’altres 2000 casos: Ne·l pare, que·l pare, e·ls béns (p. 198)– segurament per no saber interpretar-ho bé o per descurança. En copiaré alguns models i només numeraré els més dubtosos:

E el jutge/el dan > e·l/port el mut > e·l/o el loch/a altre el dia > e·l ‘en el’/qui el palau/ ne el libert/lo comú el terç > e·l/enfre el qual/.El crehedor > E·l/contra el/e el deutor lo volrà, e·l crehedor/el deutor, el senyalarà > e·l... e·l 303/és lo pare, el fill, el genre, el sogre, el patró, el libert > e·l/tardà, el posseïdor > e·l/el qui ‘ell’/penyores, el qual > e·l/temps, el primer > e·l/ deurà, el deutor > e·l/Casp, el qual > e·l 292/si el pleyt/axí com el temps > e·l-en el’ > ab qui el pleit havie, tot ço per què el pleit era > e·l ‘en el’/ feites el pleit > e·l ‘en el’/fora el/d’aquells dies, el qual dia > e·l ‘en el/si enfre aquell temps, el qual > e·l ‘en el’/en la ciutat o el terme > e·l ‘en el’230/tingué el dit batle/ hauran el regne > e·l ‘en el’/nupcials el temps > e·l ‘en el’/el dia, el qual > e·l ‘en el’/el quart, el quint... > e·l/setmana el dia/dintre el terme/m’acolits el dia de > e·l ‘en el’/o absent el regne > e·l/ço és, el pleit termenar > e·l ‘en el’/defendran el pleit > e·l ‘en el’/d’aquí avant el plet > > e·l ‘en el’ 82/Cascun any, el terç dia > e·l ‘en el’/dellà el riu/ aquell an, el qual > e·l ‘en el’/abstengués el dia > e·l ‘en el’/sia punit el cor a arbitre > 2·l ‘en el cor’ 376/que hauran el cors de al nau > e·l ‘en el’ 376⁷.

Crònica Muntaner, part II (deferència que dec al doctor Josep A. Aguilar que en prepara l’edició). En tota la Crònica apareixen 151 casos de el darrere de vocal –gran majoria– i consonant; en la segona part n’apareixen 88, tots molt fàcils d’interpretar menys tres. Transcric alguns dels models: Mallorcha, el pus adret > e·l/Et el moixerif/ et el clerga/contra el nom/mès-se el castell > e·l ‘en el’/qui el dit/sobre el dit/et el poder/que el cardenal/si el rei/et el senyor/et el matrimoni/ne el rey/muntanya amunt, el senyor ‘e·l’/fon feyt, el senyor rey > ‘e·l /son sogre, el duch > e·l/et el príncep/et el llit/et el desbarat/et el bé/et el Pòtamo, e el Sisto e·l Mèdito c.208/et el viafora. Els complicats són tres casos del Sermó de Muntaner: qui fe el cel e·l tro > e·l ‘en el’, c. 272/e·s el pus exarnit/que·s el mon tremblarà ‘en el’. La < s > és una consonant antihiàtica que segurament no sonava sempre/si doncs el castell de Càller no li retien > e·l ‘en el’ o e com a conjunció remarcant la petició extraordinària de demanar el castell que no aconseguirà, c. 278.

Aguilar transcriu el signe tironià per et en lloc de per e (més de 30 casos). Per exemple: «que tots moriren, et el comte et tos los barons del Principat, c.240//Veritat és que com lo senyor rey e·l senyor infant agren recaptat per los lurs regnes, comdats et terres ço que per los viatges los fahia mester, el/e.·l/ senyor rey ab los infans ensemps /.../ hordenaren (c. 273)». I el c. 190: «Com lo senyor rey d’Aragopn fo vengut, la segona vegada que anà al papa e a Nàpolls er en Sicília, et no poch haver feta pau entre lo rey de Sicília son frare e·l rey Karles son sogre, el /e·l/ duc Robert, fill major del rey karles, fou romàs en Sicília», però a efectes de l’estudi hem de considerar esta et com a e. En aquest cas, com sempre que actua darrere de vocal, els textos representen la llengua oral on es produïa l’elisió de la vocal en contacte amb l’altra vocal.

3.2 Casos citats per la bibliografia interpretats des d’esta perspectiva

Totes escriptures, si tot el faitor (Libre Jutge). Li falta context per a poder ser interpretat

E scondudament el rey (Crònica Jaume I) (no es troba este context en l’edició de Bruguera, que regsitra 4 casos de escondudament)

Et els clams (Russell-Gebbet, Camp de Tarragona 1215, 93)/Et el meu (“) > e·l

E el fil/que el pare de (B. Desclot)

E en los III besants el que torn el dit bou > e·l ‘en el’ (Ponsoda, 1269, 47)⁸

Qualsequer cosa per el dit ‘pel’ R3

El baylle e la justícia > e·l’R4

E fo creegut el sagrament > e·l ‘en el’p1275, p. 56

Gardat el fur de Valencia > e·l ‘en el’, per règim verbal p. 68

Golumés, el qual a él és fiança > e·l ‘en el’ 1295, R 626

Bernat el dia que la dita > e·l (ell té present el fet, com en per fer è·l pleyt R18 < , les quatre fanegades è·l regal; donat ê·l primer R57)

En la qual el dit Abrahym jacia fo adormit el moro < per l’aragonés R21

Item el forn... item el obrador (item l’almàcera): deu ser el pel paral·lelismes amb l’almàcera, però també podria interpretar-se coma ‘en e’l

Tots es poden interpretar d’una altra manera.

4. CONCLUSIONS

a) L’article reforçat el modern té el seu origen en l’article lo medieval procedent de ILLUM, i creat per fonètica sintàctica a partir de les reduccions de la forma lo precedida de vocal i la posterior pròtesi de la vocal e per una falsa segmentació.

b) La pèrdua del neutre antic ço (< ECCE HOC), prèviament confós fonèticament amb so (< IPSU) per estigmatització dels descendents de l’article IPSE, i la substitució de ço per lo va provocar una confusió comunicativa entre masculí i femení. Lo (variant el, l, l’) la, lo (invariable generalment).

c) La solució de l’homonímia consistí a aprofitar una de les variants de lo, per a refer el sistema trimembre de l’article: el, la, lo. Açò s’aconseguí amb seguretat en qualsevol context al segle XVI.

d) El naixement de el com a forma d’article de masculí singular en este segle –podria haver aparegut en llengua oral abans, en parlars bilingües– i el fet que el català no provinga del nominatiu ILLE, ni de ILLU > el(lo) més consonant significa que les formes el que trobem en els textos medievals darrere de consonant deuen ser explicades d’altres maneres.

e) Per a interpretar-ho hem d’estudiar els valors de la conjunció ET i ETIAM en llatí, veure com ha evolucionat fins a la forma e i aplicar-ho als textos medievals.

f ) Sense descartar interferències de l’aragonés o del castellà, que tenien el ja des del segle XII almenys, les formes el responen a un e + lo > e·l, amb diversos valors coordinatius, inclusius o emfàtics de e, o a la contracció de en + lo > el. I en els casos que va darrere vocal la forma reforçada el no indica més que una manera d’escriure el que oralment sonava com una l, com seguim fent en l’actualitat en el llenguatge col·loquial.

g) La substitució de la forma conjuntiva e per i/y a partir del segle XVI (Joaquim Martí II, 239 i DCat, IV, 828) ajuda a la interpretació clara dels caos de el com a forma d’article descontextualitzada i capaç d’usar-se davant i darrere consonant. Aquest fet, la necessitat de distingir entre masculí i neutre i el coneixement bilingüe dels autors dels primers textos amb el, ajuden a la seua propagació a poc a poc des de les capitals més importants del territori com són Barcelona i València, els dos a la mateixa hora i ritme. Precisament en les zones d’influència d’estes capitals naixeran a partir del segle XVII també les formes reforçades del pronom personal de tercera persona, en este cas per reflex de l’article, no per cap necessitat comunicativa.

h) Una anàlisi de centenars de casos de el darrere de consonant mostra com la immensa majoria es poden interpretar dins de la plantilla dels valors de ET i ETIAM i dels seus descendents en la majoria de les llengües romàniques. I uns altres per interferència lingüística.

REFERENCIAS BIBLIOGRÁFICAS

ALVAR, Manuel y Bernat POTTIER (1993): Morfología histórica del español, Madrid: Gredos.

AVL (2006): Gramàtica normativa valenciana, València: AVL.

BADIA I MARGARIT, Antoni M.ª (1962): Gramàtica històrica catalana, València: Tres i Quatre.

BATLLE, Mar, Joan MARTÍ, Josep MORAN i Joan Antoni RABELLA (2016): Gramàtica històrica de la llengua catalana, Barcelona: PAM.

BEUTER, Pere Antoni (1998): Primera part de la Història de València, València: PUV.

BRUGUERA, Jordi (1991): Llibre dels Feyts del rei en Jaume, I, Barcelona: Barcino.

CANO, ANA (1990): «Algunas observaciones sobre la diacronía del artículo», en RFR, 7, p.57-74.

CARBONELL, Pere Miquel (1997): Cròniques d’Espanya, 2 vols., Barcelona: Barcino.

CASANOVA, Emili (2001): «L’evolució de la construcció ço que > lo que, i d’altres amb lo», en Pusch, Claus, Katalanisch in Geschichte und Gegenwart, Stauffenburg Verlag, Tübingen, pp. 39-64.

CASANOVA, Emili (2016): «La Romanística com a avaluadora de la genuïnitat d’un fenomen lingüístic: aplicació al valencià», en Magistri et alumni, amore scribendi. Studia in honorem professoris Nicolae Felecan, Cluj-Napoca: Editura Mega-Editura Argonaut, p.669-682.

CASANOVA, Emili i Pau MARTÍN (2017): «La creació i l’evolució dels pronoms reforçats en català: una explicació», en Actes del XVIIè Col·loqui de l’AILLC (València, 2015), p. 137-157

CIVAL = Corpus Informatitzat del valencià, [en línia]: www.cival.gva.es.

COLÓN, Germà i Arcadi GARCIA (1970-2002): Furs de València, 9 vols., Barcelona: Barcino.

COSERIU, Eugenio (1977): «Coordinación latina y coordinación romànica», en Estudios de lingüística romànica, Madrid: Gredos

DCAT = COROMINES, Joan (19840): Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. IV, Barcelona: Curial-La Caixa.

DESPUIG, Cristòfor (1981): Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, edició d’Eulàlia Duran, Barcelona: Curial.

DIÉGUEZ, Maria Àngels (2001): El llibre de Cort de Justícia de València (1279-1321), Barcelona-València: PAM-IIFV.

FABRA, Pompeu (1912): Gramática de la lengua catalana, Barcelona: L’Avenç.

FERNÁNDEZ GONZÁLEZ, José Ramón (1985): Gramática histórica provenzal, Oviedo: Publicaciones Universidad.

FERRANDO, Antoni i Miquel NICOLÀS (2011): Història de la llengua catalana, Barcelona: UOC.

GOULLET, Monique i Michel PARISSE (1996): Apprendre le latin médiéval, París: Picard.

HERRERO RUIZ DE LOIZAGA, Francisco Javier (2005): Sintaxis històrica de la oración compuesta en espanyol, Madrid: Gredos.

IEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: IEC.

KNIAZZEH, Charlotte i Edward NEUGAARD (1977): Vides de sants Roseelloneses, 3 vols., Barcelona: Fundació Vives Casajoana.

LAPESA, Rafael (1979/2000): Estudios de morfosintaxis histórica del español, Madrid: Gredos.

LLOYD, Paul (1993): Del latín al español, Madrid: Gredos.

LÓPEZ, Antoni (2012): Església valenciana i llengua als segles XVII-XVIII (tesi doctoral), Universitat de València.

LÓPEZ ELUM, Pedro (1998): Los orígenes de los Furs de València y de las Cortes en el siglo XIII, València: BV.

MARTÍ, Joan (2002): Estudi lingüístic dels Usatges de Barcelona: el codi a mitjan segle XII, Barcelona: Curial.

MARTÍ, Joaquim (1992): El Libre de Antiquitats de la Seu de València, 2 vols., Barcelona-València: PAM-IFV.

MARTIN, Robert: «Et conjunction», en Dictionnaire du Moyen Française (1330-1500), [en línia]: http://www.atilf.fr/dmf/definition/et/le.

MASSIP, Jesús (1996): Costums de Tortosa (introducció lingüística de Carles Duarte), Barcelona: Fundació Noguera.

MEILÁN, Antonio (1981-82): «Sobre la forma del artículo en gallego-portugués», en AO, 31-32, p.527-541.

NADAL, Josep M.ª i Modest PRATS (1982): Història de la llengua catalana, I, Barcelona: Ed. 62.

NAGORE, Francho (2003): El aragonés del siglo XIV, Zaragoza: Fernando el Católico.

PONSODA, Joan (1996): El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el Llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295), Alcoi: Marfil.

RABELLA, Joan A. (2009): «L’article literari i l’article salat: variable diatòpica o diastràtica?, en Per una gramàtica del català antic, edició de Pérez Saldanya, Manuel i Josep Martines, Alacant: IIFV, p.151-161.

RENZI, Lorenzo i Laura VANELLI, (1993): «Storia e struttura dell’articolo italiano il», en XX CILFR, vol. 3, Tübingen: Francke, p.293-305.

RIQUER, Martí de (1983): Los trovadores, Barcelona: Ariel.

TEKAVCIC, Pavao (1980): Grammatica storica dell’italiano, II, Bolonya: il Mulino.

TOMIC, Pere (2009): Històries e conquestes del realme d’Aragó e principat de Catalunya, edició de Joan Iborra, Catarroja: Afers Iborra

TORROELLA, Pere (2011): Obra completa, vol. I, Barcelona: Barcino.

WEHR, Barbara (2011): «Quelques remarques à propos de el, article masculien singulier en ancien occitan», en L’Occitanie invitée de l’Euroregio. Liège 1981-Aix-la-C-hapelle, 2008: Bilan et perspectives, edició d’Angelica Rieger, vol. I, Aachen: Shaker Verlag, p.285-302.

¹ El nominatiu masculí ILLE no ha deixat restes en català antic per diverses causes:

– El seu ús en posició proclítica darrere de consonant fa que la primera síl·laba desaparega: IN ILLU LOCUS > en lo lloc; o darrere de vocal QUE ILLE LOCUS > que·l lloc.

– la no necessitat de distingir entre masculí i neutre com ocorre al castellà que ha de mantindre els descendents de ILLE com a masculí ajudat pels resultats al·lofònics de ILLU > lo, ‘l, l’, ja que el català com les altres llengües gal·loromàniques mantenia els derivats de ECCE HOC > açò, ço.

– per l’ús majoritari de l’article descendent de IPSE, ja que ILLU > lo triomfa a partir de la moda imposada pels monjos de Cluny de manera culta al segle XI.

En occità, llengua bessona si més no del català, ve també de l’acusatiu a pesar dels dubtes de Fernández González (p. 242).

² Ha estat molt discutit, amb molta bibliografia de grans estudiosos els orígens de el en castellà i de il en italià. Per exemple, per a Rohlfs, il naix a partir de lo com en català, mentre que per a Tekavcic, il, lo són formes originàries de ILLU segons la diversa posició de l’accent (Tekavcic: II,103-104), idea que compta amb el suport de Renzi-Vanelli (pp. 296-301), que en fan un estudi complet comparant-lo amb l’evolució castellana: vindria de ILLUM > lo, després apòcope l, posteriorment entrarà la regla de la pròtesi il, i després il s’estendrà als contextos de lo per reanàlisi.

En castellà podria proceir només de l’acusatiu com el català. En concret a partir de ILLUM > lo > l > el o ILLUM > el, ja que si vinguera de ILLE donaria le/el, amb variació contextual i no el només, però els casos del castella de ILLUM, ILLA davant vocal; el arco, el agua, la pervivència en asturià i en castellà de casos del nominatiu en l’article i el demostratiu i la necessitat d’aprofitar els al·lomorfs per a separar el masculí i neutre han fet pensar a Cano (pp. 57-71), Lloyd (pp. 446-47) i Renzi-Vanelli (p. 294) a seguir la teoria de Lapesa 1979 (he consultat 2000: 357) sobre la continuïtat entre els nominatius llatins ISTE, IPSE, ILLE i este, ese, él, el, i acceptar com a màxim la confluència en el del nominatiu ILLE > *ele > el i ILLUM > *elo > lo > l > el en posició proclítica. El gallego-portugués actuaria com el castellà segons Meilán (pp. 536-38) distingint tres graus el, la, lo. Posteriorment, perdrà la separació de masculí-neutre per l’evolució fonètica de la consonant. El DECLC no es definix.

En aragonés (Nagore: 236-37) predominen les formes el, la, lo (lo masc és rar en aragonés medieval).

³ Totes les llengües presenten formes contractes des dels primers temps: precisament els models estàndards que aniran triomfant en cada llengua anirà reduint esta variació encara en època medieval, en el segle XV. Per exemple, en occità trobem reduccions com en lo > el, vers lo > vel, sus lo > sul, josta lo > jostal, non lo > nol, si lo > sil, que lo > quel i les formes contractes com en altres llengües com al, del, pel. En francés trobem À + le > au, de le > de, du, en le, à le > el, en les > ens, ne le > nel, ne les > nes, etc. És destacable com els pronoms personals que tenen les mateixes formes àtones no contrauen (vegeu http:www.atilf.fr/dmf/definition/le). En català, només en els Costums de Tortosa trobem del, al, quel, quil, ol, sil, nel, nol, el < en el; lo darrere vocal, especialment e conjunció. Com assenyalen Batlle-Martí-Moran-Rabella 226 no hi apareix medievalment la contracció pel.

⁴ Rabella (pp. 153-56) explica, seguint Moran, com a l’Urgell a la segona part del XI guany ILLUM, mentre que ILLUM entraria en cat oriental a partir del segle XII per imitació de l’occità, per l’ambigüitat dels descendents de IPSE amb el possessiu i per l’estigmatització de IPSE.

⁵ El buidatge d’obres del XV i XVI (Torroella, Carbonell, Tomic, Despuig, Beuter, Timoneda, Tara-çona) que he fet mostra que no és fins la segona part del XVI quan els casos de el darrere consonant són clars encara que molt poquets. Al XVII en canvi, la situació canviarà i cada dia tindrem més casos de el, com trobem en Aierdi, Porcar i altres. Per exemple en Joan Batiste Ballester, que en la introducció al seu sermó Ramellet del bateig de Sant Vicent Ferrer, explica l’ús de l’article lo o el d’una manera conservadora: «Y és, si la paraula d’enans acaba en vocal, comence també en vocal l’article y diga el y no lo. Mes si feneix el vocable antecedents en consonants, comence també ab consonant l’article que es segueix y diga lo y no el. Y així no diem Mana lo Rey, sinó Mana el Rey, més si al final de mana afegim una consonant no direm el sinó lo dient: Ha manat lo Rey y no ha manat el Rey (López, 2012: 916), però l’usa ja modernament: que el repich; predicà el mateix; valencià, el apostòlich, «tem el venir, és el de Déu, fineix el vocable, crehuaren el pit». Al XV, però, podrien ja existir casos de el descontextualitzats sobretot en autors bilingües o en textos basats en fonts castellanes, com estudiarem pròximament: casos de Tomic, Lletres de batalla, documents administratius de la capital i de Gandia i cartes privades.

⁶ Riquer en la seua edició dels Trobadors, separa les aglutinacions de l precedida de vocal (e·l veus lassar, I, 196 si·l li farà 201, perdo·l grat de 214, etc), però en alguns casos deixa la forma el, segurament pel costum occità d’escriure el tot junt amb valor de ‘en el’. Per exemple: amb valor de en el: «per la fueilla vert el ramel i,119/et mes m’en sa cambra, el fornal 136/vers portarà el borssí 138/perque·l dols m’es el cor intratz» 204, remanzan inz el folpidor 207/pren el fron 240, Joglars fo el temps et en la sason 240?/sotz la fueilla el vergant 248/sots la tor el Peiro 851/muri el liet II 853/e vei l’ost el ribatge II,741/ que·l m’aucia el ponh 744/.

⁷ Normalment els editors que coneixen la diacronia de la llengua reproduïxen la llengua medieval millor que els editors historiadors, teòlegs o filòsofs. Per exemple, en l’edició de Colon-Garcia, apareixen només alguns descuits humans i les fonts llatines que acaben d’entendre el valor de el:

Edició de López Elum: 139 «no pledegen ne menen alcuns pleits els dies de digmenges» (Colon, III, 31, anota que en C: als, però transcriu igual «pleits els dies de digmenges»).

154 Guanyat e·l joch (Colón III, 272, not 5): e·l; H: a, C, E: al, S del. Llat′: «eo quod in ludo lucratus est».

183 El dia e·l qual lo censater denunciarà (Colon, III, 252): Ho transcriu igual però en nota 1 sobre e·l diu C, E: en lo. Llatí «Die in qua emphiteota denuntiaverit domino suo venditionem».

237 E axí com és lo pare, el fill, el gener, el sogre e la nora, el patró, el libert e aquells qui son companyons (Colon, VI, 253: e·l; llat: , pater e t filius inter se; gener, socer, socrum, nurus, patronus et libertus et socii omnium bonorum).

143 No és dret que sie destret el posseïdor que digue (Colon, III, 195) sie destret el posseïdor, posa nota 2: «parla de sie destret en tota la tradició. Representa en el».

⁸ Per raons d’espai no analitze ací tots els casos que trobe de el medieval, però puc afirmar que la immensa majoria tenen una interpretació adequada. En posaré uns quants exemples:

En el Libre de Cort de Cocentaina de Ponsoda, molts dels 83 casos que ell troba darrere de consonant el són interpretables com e·l. Per exemple: arrapà’l el coltell > e·l ‘en el’/e can él fo adormit, el moro avandit pres la lança e él se desperta al prendre de la lança, e volc la li tolre > e·l < ET encapçalant oració principal 72/à dit el testimoni ‘ell testimoni’, fórmula jurídica dels processos criminals; e semblantment el quart > e·l ‘en el’838 /a presentar el dit Golumés fiança de salvetat > 3·l ‘en el’ 82. Però en alguns casos sembla com ell diu molt bé per influx dels escrivans aragonesos que usaven la seua llengua el. Per exemple, «E stant ferit el dit Abrahym» 70 (el també podria interpretar-se com e·l amb una e marcant sorpresa, meravella; però a este no li trobe explicació més que per interferència: «no·y sap res que·n Bernat Dezmàs promesés a garir el caval de Aznar 92., encara que també podria tractar-se de guarir amb valor intransitiu, més rar. Una prova de les moltes interferències és este text: «ferió a él con el coltel 70»).

En el de la Cort de Justícia de València, de 1280, trobem, per exemple: «Item Johan Peres, el frare» > e·l (també dit, equivalent a) 91. També podríem interpretar així un Miquel Jeroni Llop, el betari de 1573 i un de Timoneda: don Jaume Ferrer, el Galgo, encara que estos podrien ser ja casos de el modern.../donant-vos treslat del manament del accort, el qual > e·l ‘en el’89/dada al seti de Balaguer, el primer > e·l 88/él entén ésser parçoners e colpables e consistents el furt o roberia > e·l ‘en el’ 77/que nós el dit pleyt > e·l ‘en el’/en el regne de València por el senyor rey (indici que encara que en textos medievals no és normal la contracció pel per escrit ja ocorriria en la llengua parlada).

LCJusticia Sueca 1487: Pocs el i tots interpretables: comparrer el dret > e·l ‘en el’/corredor de la cort el dit loch > e·l ‘en el’/Gabriel sans el dit > e·l ‘en el 90.