Читать книгу El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin - Страница 11

La porta s’obre i entra a l’habitació una bufada d’aire fred. En Matthias avança i deixa anar un braçat de llenya al costat de l’estufa. Els troncs entrexoquen i en cauen trossos d’escorça.

En Matthias es treu l’abric, s’agenolla i remena el foc amb la furga. Darrere seu, les empremtes de les botes es fonen i s’allargassen seguint el desnivell del terra.

No fa gaire fred, diu estirant les mans cap a l’escalfor, però fa humitat. Es fica als ossos.

Quan les flames ronquen i llepen les parets metàl·liques, en Matthias tanca les portes de l’estufa, posa una olla de sopa a escalfar i es gira cap a mi. Les celles llargues, els cabells blancs i les arrugues esclatants que li recorren el front li donen un aire de savi boig.

T’he portat una cosa.

Arquejo les celles. En Matthias agafa el cilindre daurat de sobre la taula i me’l dona. Un gran somriure li il·lumina la cara. El cilindre és pesant i telescòpic. Té vidres als extrems. El giro i regiro. És una ullera de llarga vista. Com les que tenien els mariners, abans, per distingir la línia de la costa o les naus enemigues.

Mira a fora.

M’incorporo al llit, desplego el tub telescòpic i me l’enganxo a l’ull. Tot convergeix cap a mi i les coses es retallen amb precisió. Com si fos a l’altra banda de la finestra. Els traços negres dels ocells, les empremtes de passos a la neu, la calma desconcertant del poble, el límit del bosc.

Mira més.

I això que aquest panorama me’l conec de memòria. Fa temps que l’observo. Ja no recordo exactament com era a l’estiu, per culpa de la febre i les medicines, però he vist el lent moviment del paisatge, el cel gris de la tardor, la llum vermellosa dels arbres. He vist com el gebre mossegava les falgueres, com les herbes altes es trencaven amb la brisa més minsa, com les primeres volves de neu es posaven sobre el terra glaçat. He vist els rastres deixats pels animals que inspeccionaven els voltants després de la primera neu. D’aleshores ençà, el cel no es cansa mai de sepultar el món. L’espera domina el paisatge. I tot ha quedat ajornat fins a la primavera.

És un decorat sense sortida. Les muntanyes retallen l’horitzó, el bosc ens rodeja totalment i la neu fa mal als ulls.

Mira millor, insisteix en Matthias.

Observo la llarga perxa que en Matthias acaba de plantar a la clariana. M’adono que l’ha graduat minuciosament.

És una escala per mesurar la neu, anuncia triomfalment.

Amb la ullera de llarga vista, puc veure que la neu ha arribat als quaranta-un centímetres. Considero la blancor del paisatge un moment, i després tanco els ulls i em deixo caure al llit.

Magnífic, em dic. Ara podrem mesurar la nostra angúnia.