Читать книгу El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin - Страница 12

En Matthias fa pa negre. Una mena de totxo de farina de fajol i melassa. Diu que és consistent i nutritiu. I que és el millor que es pot fer quan s’han de racionar els aliments en espera de la pròxima remesa.

Com un vell xaman, barreja, pasta i dona forma a la massa amb una economia de gestos sorprenent. Quan ha acabat, s’espolsa la roba en un núvol de farina i fa coure les fogasses de pa negre directament sobre el ferro de l’estufa.

El temps s’ha aclarit. Observo les cases del poble, entre els arbres, als peus del pujol. A la majoria no s’hi veu cap signe de vida, però unes quantes xemeneies fumegen generosament. Les columnes grises pugen recte amunt per l’aire com si es neguessin a dissoldre’s en la immensitat. N’hi ha dotze. Tretze comptant la nostra. Amb la ullera de llarga vista, sembla que el poble sigui aquí mateix, però és una il·lusió. És a més d’una hora de camí a peu. I jo ni tan sols puc sortir del llit.

Em sembla que ja hem passat el solstici. Al cel, el recorregut del sol encara és molt curt, però els dies s’allarguen sense que ho notem. També devem haver deixat enrere el Cap d’Any. No ho sé ben bé. En realitat ja no té importància. Fa molt que he perdut la noció del temps. I el gust per la paraula. És impossible de resistir al silenci, encadenat a unes cames trencades, tot un hivern, en un poble sense electricitat.

Encara tenim una bona reserva de llenya, però baixa molt de pressa. Vivim en una veranda cosida de corrents d’aire i en Matthias cada nit es desperta unes quantes vegades per alimentar l’estufa. Quan entra vent, sentim que el fred ens té agafats pel coll.

D’aquí a uns quants dies ens portaran llenya i provisions. Mentrestant, per més que em repeteixi que he sobreviscut a un terrible accident de cotxe, sé que ja no puc fer res per mi mateix.