Читать книгу El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin - Страница 14
QUARANTA-DOS
ОглавлениеEn Matthias s’escura el coll com si es disposés a llegir-me alguna cosa. Però no diu res, fa petar els ossos del coll torçant-lo a banda i banda i arracona l’edredó que em tapa les cames.
Jo giro el cap. En Matthias potser es pensa que miro a fora, però veig perfectament el seu reflex al vidre fosc. Desfà, d’una en una, les corretges que aguanten la fèrula dreta. Em passa una mà per sota del taló i m’alça la cama.
El pols se m’accelera. El mal brama i em clava els ulls com un animal elàstic i poderós.
En Matthias descargola pacientment la bena. Amb gestos lents i metòdics. Quan arriba a les últimes voltes, sento la gasa enganxada a la pell per culpa de la humitat, la sang i la infecció. Talla la resta de l’apòsit amb les tisores i el retira sencer amb una precaució calculada. Inspiro profundament i em concentro en l’aire que m’entra a la caixa toràcica. En Matthias tira el cap enrere. Suposo que avalua la vermellor, l’inflament, el call ossi, la forma de la tíbia i del genoll.
Aviat serà hora de treure’t els punts de sutura, comenta mentre em desinfecta la ferida.
La sensació de cremor és intensa. Tinc la sensació que la carn se m’està fonent sobre dels ossos.
No et moguis!, protesta en Matthias, deixa’m fer.
Provo de dirigir la mirada tan lluny com puc de les cames, cap a les dues portes que hi ha al fons de la veranda. La d’entrada i la que duu a l’altra banda. Miro l’estufa massissa, els objectes dels prestatges, el sostre i les bigues escairades a cop de destral. En pengen, com els esquelets de dinosaures als museus, dues bombetes.
En Matthias agafa un tub de la farmaciola i intenta llegir-ne l’etiqueta. Amb un sospir, es treu les ulleres de la butxaca de la camisa i se les posa a la punta del nas.
Hauria d’anar bé.
Abans de refer l’embenat, aplica una capa gruixuda de pomada a la ferida. Està freda. Durant una estoneta és un descans. Fins que estreny les corretges de la fèrula per immobilitzar la cama i el cor se’m posa a bategar molt fort a les temples. M’agafo violentament als llençols i maleeixo el meu destí. En Matthias em parla. Veig que mou els llavis, però no sento res. Em sembla que intenta dir-me que ja està. Al cap d’uns quants segons, el mal afluixa una mica i aleshores, com si fóssim molt lluny l’un de l’altre, m’arriba, molt baixa, la seva veu.
Aguanta, diu, aguanta, que hem de fer l’altra cama, ara.