Читать книгу El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin - Страница 20

Em desperto. El sol ja és alt i el fred ha brunyit la neu. És enlluernadora. Aquesta nit he dormit malament, sentia fiblades a les cames i el mal m’estrenyia els ossos.

Agenollat davant del gibrell de plàstic, en Matthias fa la bugada. Frega vigorosament la roba amb sabó i l’estén a la corda de sobre de l’estufa.

En Matthias m’exaspera. No tan sols és un home incansable, sinó que a més té una agilitat sorprenent. S’inclina, es redreça i gira sobre ell mateix com si l’edat només fos una disfressa. Quan li fuig alguna cosa de les mans, sovint l’entoma abans que arribi a terra. Els seus gestos són elàstics i enèrgics. De vegades lents, però sempre elàstics i enèrgics.

Sovint, feineja sense dir res, però de vegades també parla massa. Quan em canvia les benes, quan atia el foc, quan remena la sopa, quan renta els plats, xerra, enraona, recita. Si no li responc mai, potser és perquè es passa el dia rumiant en veu alta.

Va créixer en un món colgat sota els treballs i els dies, explica sovint. Just abans de les grans guerres. Tots els carrers del seu poble eren de terra. Les cases estaven plenes de criatures que duien les botes foradades dels germans grans. Tota la vida girava al voltant de la feina i d’unes quantes pregàries.

Era una altra època, prossegueix aquesta vegada, jo fugia del tumult familiar i anava a veure com el ferrador del davant picava el ferro i parlava amb els cavalls. Si em concentro, encara puc sentir la seva veu ronca i les olors de peülla cremada, de foc, de ferro. Era l’únic lloc que em deixava creure en alguna altra cosa. Com si cada animal acabat de ferrar se’m pogués endur a algun lloc, lluny. Els meus pares es van morir joves i es van emportar la seva època, jo vaig quedar-me la casa i de mica en mica el passat va callar. Ja no hi havia flames al cor de la forja. Els diaris cridaven el futur i venien corrents noves promeses. A pocs quilòmetres, naixia l’estructura òssia de la ciutat. Els somnis s’enfilaven amb totes les columnes de fum, es parlava d’il·luminar els carrers, d’obrir túnels, de construir edificis més alts que els campanars. Van néixer els meus fills, els camps van quedar empresonats sota les llambordes, l’església va desaparèixer darrere els blocs de pisos. La casa familiar es va fondre en els meandres de les cruïlles, les vies ràpides i les tanques publicitàries. Per totes bandes hi havia grues que s’acarnissaven amb l’horitzó, una olor feixuga d’asfalt pesava sobre els teulats, als carrers els homes no paraven d’obrir i tancar el ventre de la ciutat. Des del meu balcó, sentia el cant de les sirenes. De vegades veia passar llums giratoris disparats, de vegades no. Eren desgràcies llunyanes, anònimes. Després, els fills van marxar i la casa es va tornar molt gran i molt buida. Les habitacions transpiraven les voltes de rellotge. Estàvem sols, la meva dona i jo, i contemplàvem les obres interminables, el front brillant dels treballadors i els xerrics de les pales mecàniques que s’estiraven com animals forts i dòcils. Recordo la pols que surava en els raigs del sol. Quan els nets venien a casa, era una festa. La meva dona resplendia de contenta. Encara que fes cinquanta anys que vivíem junts, no m’havia cansat mai de la seva bellesa, dels seus encants, de la seva gràcia. Però el temps és recargolat. I la meva dona va començar a aferrar-se més i més a les coses que coneixia. La memòria li fallava i la veu se li perdia a mitja frase. Mantenia un silenci irritat, confús. Els seus gestos es van anar tornant bruscos. Les vacil·lacions li van inundar la mirada. Jo ja no sabia quin de tots dos era el que no reconeixia l’altre. I aleshores, un dia, va caure al lavabo. I vaig sentir que s’acostava el final. Van venir el telèfon, l’espera i l’ambulància. La van dur a poques cantonades, a un edifici ple d’ascensors i passadissos. Jo l’anava a veure cada dia. Les ninetes de seguida se li van tornar pàl·lides i ja no semblava que res la importunés. Havia començat a somriure un altre cop i no manifestava cap intenció de tornar de la seva illa encantada. Ella sabia que jo cada dia seria allà, al seu costat. Cada dia. Amb l’edat i el cansament, la cronologia de les coses es confon. I desconfiem més dels records que de l’oblit. Em convenia un descans. Necessitava aire. I me’n vaig anar una setmana, amb el meu cotxe vell. Córrer i veure terres. Veure terres i córrer. Fer una volta i tornar al costat de la meva dona, amb el cap més clar. Al cap d’uns quants dies, vaig tenir una avaria al mig del bosc. Vaig caminar fins aquí per trobar un mecànic. Aleshores va haver-hi la pana d’electricitat. Al començament em vaig pensar que la meva veïna em vindria a buscar. És el que em va dir quan hi vaig parlar per telèfon. Entesos, surto avui mateix, arribaré demà. Al cap d’uns quants dies, encara no havia arribat. I les línies telefòniques ja no funcionaven. Encara la vaig esperar un quant temps. No ho entenc, i això que és una dona digna de confiança. Desesperat, vaig voler robar una camioneta, però no en sabia. De totes maneres, havien buidat tots els dipòsits i la gent guardava gelosament les reserves de gasolina. No hi havia escapatòria. Aleshores em vaig instal·lar aquí. I, una tarda, el parany es va acabar de tancar. Em van portar un jove ferit i enfebrat. Tu.

En Matthias continua agenollat davant del gibrell, entre un munt de roba i una galleda d’aigua. Damunt seu, a la corda d’estendre, els pantalons, les camises, els mitjons i la roba interior semblen parracs curosament disposats.

La dona m’espera, explica deixant de fregar, espera que la vagi a veure. Cada dia espera que la vagi a veure. L’hi vaig prometre. He de tornar a la ciutat. He de tornar al seu costat. Ho he de fer per força. L’hi vaig prometre. Li vaig prometre que no l’abandonaria mai. Que moriria amb ella.

La veu li surt tremolosa. Tinc la sensació que es posarà a sanglotar.

Mira, diu traient-se de la butxaca una foto, és ella.

Com que no sé com reaccionar, agafo la ullera de llarga vista i observo el paisatge immòbil. L’escala de neu continua indicant el mateix que ahir.