Читать книгу El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin - Страница 19

Quan s’ha fet fosc ha entrat vent. Les ratxes sacsegen la veranda. Neva. Sento les volves que cauen contra el vidre com ocells enganyats pels reflexos.

En aquesta banda de la finestra fosca, em veig la cara. Una gran taca d’ombra, ulls desorientats, cabells greixosos, barba hirsuta. I, sota les flassades, el relleu pla del meu cos ajagut, prim, inútil.

En Matthias seu al balancí. Adoba les corretges d’una de les raquetes. El llum d’oli tremola. A poc a poc va apareixent sutge al globus de vidre. S’hauria de tallar el ble, però en Matthias no reacciona, està concentrat en el que fa.

Hem sopat. Els plats estan nets, el terra escombrat, la llenya tallada a mida. Tot és al seu lloc. No sé com s’ho fa. Les hores es confonen, els dies es repeteixen, però en Matthias va fent. No para mai. Realment mai, tret d’alguna vegada per llegir. D’un vespre a l’altre, feineja, neteja, cuina. Va fent tranquil·lament, sense córrer. Com la neu que cau. Té raó. S’ha d’estar ocupat. L’hivern brama, la falta d’electricitat ens porta lluny en el temps, i la inactivitat és el perill més gran.

Encara que no aconsegueixi acceptar el meu destí, em puc considerar afortunat d’haver anat a parar aquí. Potser no tornaré a caminar mai més, he perdut el gust de parlar, però no m’he mort. Si més no, de moment.

Mentre repara una tira de cuir, m’observa de reüll.

Saps, durant les grans guerres, hi va haver reclutes que es van negar a incorporar-se a l’exèrcit, comença. N’hi va haver que es van casar a correcuita, d’altres, com el meu pare, van preferir amagar-se als boscos i desaparèixer. Però anar-se’n al bosc no era una sortida fàcil. Els hiverns en aquell temps encara eren més durs que ara. I els caçadors de recompenses escodrinyaven atentament els voltants dels pobles buscant algun signe de vida. Un tret d’escopeta, una columna de fum, un rastre inhabitual a la neu. La justícia militar gratificava generosament la delació o qualsevol informació que permetés localitzar i empaitar els desertors. Però la majoria de vegades les comunitats els ajudaven secretament. Deixaven provisions a llocs estratègics. Els pobres nois anaven a buscar-les a la nit, sense cridar l’atenció, i se’n tornaven a les muntanyes per continuar escarrassant-se a sobreviure. Fins i tot al pic de l’hivern només feien foc quan ja era ben fosc, i encara, si la nit era clara, era més prudent no revifar les brases del dia abans. Al fons dels seus refugis, aquells joves s’ocupaven com podien i miraven hores i hores el bosc que es tancava al seu voltant. Sargien la roba, jugaven a cartes i greixaven les armes de caça. De vegades entre ells la tensió pujava i, quan canviaven de torn de guàrdia, es llançaven mirades plenes de desconfiança. Però a pesar d’això sabien que no podien prescindir els uns dels altres. Per sobreviure, havien d’afrontar junts el fred, la gana i l’avorriment. Per això de seguida van entendre que l’activitat més important de totes era indiscutiblement la d’explicar-se històries.

Encara fa vent. Les bufades esquerden la narració d’en Matthias i fan cruixir les parets de la veranda.

Eren resistents o desertors, tant li fa, continua en Matthias. Tots havien de passar l’hivern a redós, encauats enmig del no-res, i dosificar l’energia fins que arribés la primavera. L’alliberament de la primavera. Amb algú com tu, afegeix, no hauria funcionat. Els haurien descobert o s’haurien matat entre ells. No es pot sobreviure amb algú que es nega a parlar.