Читать книгу El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin - Страница 13

QUARANTA-DOS

Оглавление

Un quart de lluna bressola el cel negre. S’ha format una crosta gruixuda sobre la neu. Amb els reflexos de la nit, és com una mar calma i tornassolada.

A la veranda, el llum d’oli il·lumina les parets i hi dibuixa ombres daurades. En Matthias se m’acosta amb un bol de sopa i una fogassa de pa negre. Sempre mengem sopa i pa negre. Cada cul de sopa és la base de la següent. Quan arribem al fons de l’olla, en Matthias hi afegeix aigua i tot el que troba a mà. Si tenim carn, s’afanya a bullir-ne els ossos i el greix per aprofitar el brou. Verdura, pa sec, tot va a la sopa. I, cada dia, a cada àpat, engolim aquesta sopa sense fons.

Mentre en Matthias s’asseu a taula i ajunta les mans discretament per recollir-se, jo endrapo tot el que puc. Sovint acabo el meu plat abans que ell hagi començat el seu.

Al principi, en Matthias m’havia de forçar a menjar perquè em refés i recuperés els colors. M’ajudava a incorporar-me i m’alimentava amb paciència, amb una cullereta, com si fos un nen. Ara puc asseure’m recolzat als coixins tot sol. El mal i el cansament perduren, però torno a tenir gana. Quan en Matthias pot aconseguir algun litre de llet, fa formatge amb el quall que va trobar a la lleteria de l’estable. De vegades en dona a gent del poble, però sovint és tan bo que en pocs dies ens el cruspim quan encara és a la roba en la qual s’ha escorregut.

La cicatrització de les ferides em xucla molta energia. Igual que avaluar el temps que passa. Potser hauria de fer com en Matthias i dir simplement abans de la neu o després de la neu. Però seria massa fàcil.

Fa mesos que no hi ha electricitat. Em van explicar que, al principi, hi havia talls al poble. Res d’especialment preocupant. La gent pràcticament s’hi havia acostumat. Duraven unes quantes hores i al final la llum tornava. Fins que, un matí, ja no va tornar. Ni aquí ni enlloc. Va ser a l’estiu. La gent s’ho va prendre bé. En canvi, quan va arribar la tardor, van haver de començar a organitzar-se. Com si els hagués agafat per sorpresa. Ara és hivern i no s’hi pot fer res. A les cases, tothom es reuneix al voltant d’una estufa i d’unes quantes cassoles ennegrides.

En Matthias s’acaba el bol de sopa i l’empeny cap al mig de la taula.

Durant uns minuts no passa res. M’agraden particularment aquests moments de quietud de després dels àpats.

Però no duren mai gaire.

En Matthias s’aixeca, recull els plats i els renta al gibrell. A continuació embolica les fogasses de pa amb una bossa de plàstic, plega la roba que estava estesa sobre l’estufa, estira el ble del llum d’oli, agafa la farmaciola i acosta una cadira.

El pes de la neu

Подняться наверх