Читать книгу El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin - Страница 18
QUARANTA-SET
ОглавлениеÉs cap al tard. Quan en Matthias ha tornat de la passejada, ha revifat el foc i després ha anat a buscar un llibre a l’altra banda. En Matthias llegeix molt i, com que jo no manifesto cap interès pels volums que em deixa al costat del llit, m’explica històries. Com la dels dos rodamons que conversaven al peu d’un arbre esperant algú que no arriba mai.
Cada vegada que va a l’altra banda, entra un corrent d’aire per la porta entreoberta. Cada vegada, aquest aire fred em treu de la torpor i estiro el coll per observar l’interior d’aquesta casa immensa i sense vida. Però no veig sinó un passadís fosc amb llum al capdavall.
Vivim a l’annex d’una gran casa, a la cuina d’estiu. Una veranda amb una estufa i una gran finestra de cara al sud. Quan el dia és clar, la llum cau a plom i l’escalfa. En canvi, així que el sol desapareix darrere l’horitzó, s’ha de posar llenya a l’estufa. Encara que s’hi vegin signes d’envelliment, per exemple diverses aurèoles provocades per les filtracions, es nota que la van arreglar amb molta cura. Les motllures estan decorades amb rosetes. El terra és de fusta. A les parets fins i tot s’hi endevinen els llocs on hi havien penjat quadres.
Al mig de la veranda hi ha una trapa. Dona al forjat sanitari. En Matthias el fa servir de rebost. Hi guarda la carn, la verdura i tot el que s’hagi de guardar en fresc o s’hagi de protegir del gel.
Travessen el sostre grans bigues de fusta lleugerament inclinades. A l’estiu, suposo que la pluja deu ressonar sobre la planxa del teulat amb un redoblament de timbal que fa pensar en l’interior dels cotxes i la ingravidesa dels viatges llargs. Però, de moment, la neu s’hi acumula sense fer soroll. Si pares l’orella, només se senten les bigues que cruixen per sobre dels nostres caps.
En Matthias apareix al pas de la porta. Té un aire d’explorador a la proa d’un vaixell.
Endevina què acabo de trobar, pregunta animat.
Durant un instant, darrere seu la porta està oberta. El passadís s’endinsa en la penombra i sembla que desemboqui en una sala espaiosa. M’imagino que és una casa amb sostres alts, habitacions grans i molts corredors. Una mena de laberint amb unes peces que comuniquen entre elles i d’altres que no tenen sortida. Una escala ampla deu dur al pis, també hi deu haver una aranya sobre la taula del menjador, prestatgeries imponents i una llar de foc de pedra al saló. Una cosa és segura, per a nosaltres és massa gran. És una casa impossible d’escalfar sense esgotar les reserves de llenya en poques setmanes. Per acabar morint-nos de fred després d’haver cremat tots els mobles.
Què, tens alguna idea?, insisteix.
Em mira esperant una resposta que no ve.
Un joc d’escacs, diu amb un sospir, em pensava que et faria il·lusió.
Tanca la porta amb un cop de cul. Els dèdals de l’altra banda desapareixen igual com han aparegut i les parets de la veranda s’estrenyen al voltant nostre.