Читать книгу El pes de la neu - Christian Guay-Poliquin - Страница 16

Aquest matí, com cada matí, en Matthias fa els seus exercicis. Amb una concentració de bruixot, executa una sèrie de postures estranyes, d’estiraments, de contraccions brusques. De vegades també es manté en la mateixa posició durant uns quants minuts. Amb una immobilitat poderosa, subterrània. Però generalment encadena els moviments inspirant profundament. S’inclina, es redreça, es contorça. Fa gestos grans i elàstics. Quan expira, se sent clarament la força del seu diafragma. Sembla que lluiti, amb una lentitud extrema, contra un desconegut, un ós, un monstre. Després, imprevisiblement, s’atura, es redreça amb aire victoriós i comença la feina del dia.

Ja fa estona que és clar, però el sol amb prou feines s’eleva per sobre del bosc. Els raigs travessen aquí i allà l’entramat dels arbres. Agafo la ullera de llarga vista i escodrinyo els voltants. No hi ha cap empremta a la neu, a part dels passos feixucs d’en Matthias i dels saltirons furtius dels esquirols. Els altres animals se n’han anat lluny cap endins dels boscos. Així poden aplicar-se a sobreviure, a recer de les mirades.

En Matthias fa cafè. Com que no en queda gaire, barreja dues cullerades de marro amb una cullerada de cafè nou.

És el que feia el dia que em van portar fins aquí. Recordo curiosament bé l’olor que surava a l’aire. Quan en Matthias va obrir la porta, es va trobar la veterinària al davant, sota la pluja. Darrere seu, el vigilant i el farmacèutic em transportaven en una llitera. Va fer entrar tothom i els va convidar a prendre cafè.

La febre i els antibiòtics m’havien sumit en un estat letàrgic que no tenia res a veure amb el dormir. Estava en una mena de vigília passiva a mig camí entre el coma i el somni lúcid. No em movia, no parlava, però ho sentia tot.

Qui és?, va preguntar primer de tot en Matthias vinclant-se a mirar-me.

És el fill del mecànic, va contestar la veterinària, va tenir un accident de cotxe.

El vigilant va inspeccionar la veranda. Hi havia una estufa de llenya, un balancí, una taula, un sofà. I un llit petit arran de la finestra.

S’ha instal·lat de primera, veig, va comentar.

La casa estava abandonada, quan vaig venir. He arreglat aquesta estança, mentrestant.

Mentrestant?

En Matthias va dubtar un moment.

Mentre espero la meva veïna, va acabar dient. Triga, però vindrà a buscar-me. Segur. Sap que he de tornar a la ciutat. N’és conscient.

El vigilant es va fregar la barbeta.

Fa molt de temps que ho diu, això, no? Com és que té tant d’interès per tornar a la ciutat? En temps normals, és a més de vuit hores de carretera, i ja sap que ara, d’ençà de la pana d’electricitat, els desplaçaments no són fàcils. Moltes carreteres estan barrades, hi ha milícies, bandits. A la ciutat, sembla que hi regna el caos, hi ha accidents a cada cruïlla, saquegen les botigues, la gent en fuig. La seva veïna potser ha tingut algun contratemps, va concloure el vigilant sospesant cada paraula.

Vindrà, va afirmar en Matthias, vindrà.

I si no ve? Què pensa fer? Robar una camioneta?

En Matthias mantenia els ulls fixos en el cul de la tassa de cafè.

No hi ha gasolina enlloc, sap.

He de tornar a la ciutat, va reiterar en Matthias.

A continuació, em sembla que es van estar una estona sense dir res, com si la discussió s’acabés. Després, el vigilant va tornar a prendre la paraula.

Aquí tenim sort, el poble queda protegit pel bosc. El tall de llum complica les coses, però si més no ho tenim tot controlat. Vigilem l’entrada del poble, consolidem les reserves, ens ajudem.

En Matthias no reaccionava, esperava la continuació.

Hi ha gent que parla de fer una expedició, si continuem sense llum. Bé caldrà entrar en contacte amb la resta del món. Pensen anar als pobles de la costa i després a la ciutat. N’hi ha que volen localitzar els parents que hi tenen. És normal, sap, quan fa temps que no es tenen notícies de la família.

El vigilant va fer una pausa i va llançar una mirada en la meva direcció. En aquell moment, recordo que la boira de les medicines m’obligava a concentrar-me per seguir el que passava al meu voltant.

Tinc una proposta, va continuar el vigilant, vostè s’ocupa d’ell i nosaltres li guardem un lloc a la comitiva que anirà a la ciutat. Fins aleshores, tindrà dret a dues racions. Això li permetrà d’anar fent. I no caldrà que baixi més al poble, vindré jo a portar-les-hi.

En Matthias mirava per la finestra.

He de tornar a la ciutat abans de l’hivern.

L’entenc, va declarar el vigilant, però es necessita temps per organitzar una expedició així. Hem de trobar gasolina, menjar, equipar-nos. Hem de pensar en la seguretat, preparar bé l’itinerari. I ningú vol que el sorprengui l’hivern, sap, sobretot sense llevaneus que obrin les carreteres.

Així quan preveuen fer el viatge?

A la primavera.

A la primavera?, va desanimar-se en Matthias.

Sí, a la primavera. Així que els camins siguin practicables.

És massa tard, es va queixar en Matthias, com m’ho faré?

Tindrà paciència i s’ocuparà d’ell. Serà la seva contribució. I després tindrà un lloc a la comitiva.

Se’l veu molt malament, va remugar en Matthias observant les meves fèrules.

Sí, però se’n sortirà.

Troben?, va fer encara en Matthias, aixecant les celles.

La veterinària va voler ficar-se a la conversa, però el farmacèutic li va fer un senyal perquè s’esperés. En Matthias anava amunt i avall.

I la llenya?

De la llenya me n’encarrego jo, va assegurar el vigilant. Portaré tot el que els caldrà.

En Matthias pensava.

Jo passaré cada setmana, va acabar dient la veterinària, per donar-li un cop de mà i veure com va la recuperació.

En Matthias va assentir amb el cap.

Poseu-lo allà, va dir sense entusiasme indicant el llit arran de finestra. Jo dormiré al sofà.

El vigilant i el farmacèutic van obtemperar.

Vingui, va suggerir la veterinària, li canviaré l’embenat i així veurà com es fa.

El farmacèutic va treure un paquet de gases, la farmaciola i les capses de pastilles. Mentrestant, el vigilant es va asseure al tamboret de l’entrada i es va encendre un cigarret.

No parla?, va preguntar en Matthias.

No gaire, va respondre el vigilant, sap, amb l’accident i les medicines, és normal. I suposo que la mort del seu pare també el devia trasbalsar força. Vaja, m’ho imagino. Deixi-li una mica de temps.

Quan la veterinària va veure que en Matthias havia assimilat perfectament totes les indicacions, va lligar les fèrules i van llençar els apòsits bruts a la boca de l’estufa.

Si es quedés sense pomada, va afegir, pot posar-li sucre a les ferides. Absorbirà la infecció. Però sobretot no es descuidi de donar-li els antibiòtics.

També hi ha analgèsics, va especificar el farmacèutic, l’haurien de fer callar si es queixa massa.

El vigilant va donar les gràcies a en Matthias i va convidar els seus dos companys a anar-se’n. En el moment que sortia ell, en Matthias li va posar una mà a l’espatlla.

I si resulta que no se’n surt?

Em ve a buscar immediatament. Però no ho oblidi, la vida d’aquest home és a les seves mans.

Faré el que podré, va balbucejar en Matthias, desemparat.

Tot anirà bé, no pateixi, tornaré d’aquí pocs dies amb provisions i llenya.

Com es diu vostè?, va preguntar en Matthias, com ha dit que es deia?

Joseph. Ella és la Maria i l’altre és el seu marit, en José, va declarar assenyalant la veterinària i el farmacèutic.

Quan en Joseph va ser fora, en Matthias es va quedar molta estona al pas de la porta.

Maria, sí, exacte, es diu Maria, vaig pensar jo abans de tornar-me a enfonsar en la boira.