Читать книгу Retalls de les seves vides - David Masobro - Страница 11

9. Plou

Veniu, beneïts del meu Pare [...] estava malalt, i em vau visitar (Mateu 25,34-36)

Plou i fa sol. Els raigs del sol il·luminen i van assecant el carrer. Les fulles dels arbres estan plenes de petites gotes, brillants i rodones com perles. La gent surt de nou de les botigues, dels bars, de les seves cases i de les porxades. Tothom mira el cel, encara que sigui fugisserament.

Quan baixo al carrer que em duu a casa, una petita gota efímera mulla la meva cara i jo somric, sorprès i agraït. Prop del bar on prenc el cafè a migdia hi ha un home en cadira de rodes. Es tracta d’una cadira de rodes elèctrica, d’aquestes que es condueix amb un petit comandament. Tanmateix, l’home sembla amoïnat. El seu semblant és tens i els seus ulls brillen com si estigués a punt de plorar.

En el moment en què passo davant d’ell, l’home crida la meva atenció. M’hi acosto i em diu en veu baixa i ronca: «Disculpa, ¿em podries posar bé els peus?». És aleshores quan veig que els té fora del reposapeus. M’agenollo i els hi poso a lloc. L’home em diu en veu baixa: «Acosta’t». Llavors, com Maria als peus de Jesús, m’ajupo i poso l’orella a prop de la seva boca, com qui espera que el seu Mestre li digui quelcom d’important. Em diu, aleshores: «¿Saps què diu el papa Francesc? Que qui ajuda un malalt, ajuda el mateix Crist...».

Ens mirem els dos agraïts i, sense dir res, ens separem... Segueixo el meu camí a casa no sense abans girar-me un instant. En aquest moment veig que hi ha un home baixet que ens mira. ¿Haurà vist tota l’escena? ¿Haurà sentit les paraules del meu Mestre?

Quan obro la porta de casa no puc deixar de dir-te: Senyor, vull anar amb tu en companyia dels qui ploren, Que com a tu, bon Jesús, se me’n vagi el cor cap als pobres, ja que només en la trobada amb ells trobaré la fe i l’alegria.