Читать книгу Retalls de les seves vides - David Masobro - Страница 5

3. Ser samaritans

Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d’ell, el veié i se’n compadí (Lluc 10,33)

Aquest cop començo amb una història que es va iniciar fa més de 2000 anys i que encara continua...

Eren dos quarts de set del vespre. Un home caminava pel carrer que pujava de la Catedral a la Plaça de Catalunya. De sobte, quan baixava les escales del metro va ser assaltat pel brot d’una malaltia terrible. Els seus membres es van tornar rígids i gairebé no podia articular cap paraula...

Passaven per allà centenars de persones: turistes, treballadors que tornaven a casa, nois que venien d’escola... però cap d’ells no es va adonar de l’estat d’aquell home. Tots van passar de llarg.

Tanmateix, una parella, en veure’l es va aturar. Aleshores ell va preguntar tímidament: «¿Es troba bé?». I l’home va respondre: «Estic perfectament». I ell, estranyat i indecís, li va dir a ella: «Diu que està bé». En aquest moment, l’home va relliscar i hagués caigut a terra si una altra dona, decidida, no l’hagués agafat pel braç dient: «Aquest home necessita ajut!».

I va ser aleshores quan Tu, Senyor, ho vas il·luminar tot i l’escena es va omplir de samaritans: la dona decidida que va servir de suport, la parella que el va agafar de l’altre braç, una noia que va anar a buscar ajut i l’agent de policia que va acabar fent-se càrrec amb tanta amabilitat d’aquell home. Quan vam veure que estava en bones mans, tots ens vam mirar amb alegria i tranquil·litat i ens vam donar les gràcies els uns als altres.

Totes aquelles persones –creients i no creients– van veure, es van compadir i van ajudar. Segur que uns ho haurien fet encara que Déu no hagués existit. D’altres, en canvi, van ajudar creient que Déu hi era present encara que no en fossin gaire conscients.

I Déu, en aquell moment, ¿on era? ¿Quina cara feia? ¿Què feia? Crec que Déu ens mirava amb amor, tant als que vam ajudar com als que no. Però Déu era, sobretot, la mirada del pobre, que no espera res, que no demana res, però que si t’apropes i l’aculls, et cura i et torna la pau i l’alegria.

Diu el filòsof Kierkegaard que l’amor a Déu i l’amor al proïsme són les dues fulles d’una porta que només poden obrir-se i tancar-se juntes.

Que Déu ens doni una mirada contemplativa que ens faci estar atents als necessitats que ens envolten. Tal vegada siguin més a prop del que sembla...

Que passeu un bon dia, amics samaritans.