Читать книгу Retalls de les seves vides - David Masobro - Страница 6
Оглавление4. El cinquè ocell
¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol (Lluc 12,6)
Fa uns mesos va morir un senyor que havia deixat en mi una profunda empremta. Era un home gran, baixet, calb, molt i molt prim i de mirada penetrant. Caminava molt a poc a poc i amb prou feines si parlava, si no era per rondinar.
Vivia en un hospital psiquiàtric des de feia molts anys. Sempre se’l veia assegut i sol, com immers en cavil·lacions sense fi. Mai no va rebre una sola visita durant els anys que vaig compartir amb ell. Mai no el vaig veure iniciar un somriure ni expressar una paraula d’afecte. Gairebé no menjava i per això alguns companys van començar a dir-li: «Menges com un ocellet». D’aquí li va quedar el mot d’ocellet. Va morir sense que a costat seu hi hagués cap familiar ni amic. En el seu enterrament només hi va haver tres persones: un malalt, una religiosa i un voluntari de l’hospital.
La vida d’aquesta persona no pot deixar de recordar-me un text entranyable de l’evangeli de Lluc: «¿No es venen cinc ocells per pocs diners? Doncs bé, Déu no n’oblida ni un de sol» (Lluc 12,6).
Jesús, que visqué com un home del seu temps, sabia que, els ocellets, n’eren venuts quatre per dos quarts i en regalaven un gratis. Doncs bé, el Senyor ens diu que Déu no oblida ni tan sols el que és gratuït. L’evangeli de Mateu explica que cap d’aquests no cau al terra sense que el nostre Pare ho permeti.
Déu estima tots els éssers humans perquè foren creats a imatge seva. Realment, aquest home era el «cinquè ocellet» de què parla l’evangeli de Lluc. És possible que la seva vida passés desapercebuda per a molts, però no als ulls de Déu.
Déu estimava aquest home tal com era... Hi ha una bella pregària d’un monjo francès de la comunitat de Jerusalem que ens pot ajudar a comprendre-ho millor. En cito un petit fragment: «Jo, el teu Déu, conec la teva misèria, els combats i febleses de la teva ànima. Amb tot, et dic: dona’m el teu cor, estima’m tal com ets. Jo estimo l’amor dels pobres. Vull que, des de la teva indigència, s’elevi contínuament aquest clamor: “Senyor, t’estimo”. Jo, el teu Déu, et crido i t’espero, cuita a obrir-me. No agafis el pretext de la teva misèria. Però recorda: “Estima’m tal com ets. No esperis a ser un sant per llançar-te a estimar. Sinó no m’estimaràs mai”».
