Читать книгу Retalls de les seves vides - David Masobro - Страница 14

12. Una altra vegada, sant Martí

Veniu, beneïts del meu Pare, anava despullat, i em vau vestir (Mateu 25,34.36)

Un dia d’hivern del segle IV, un soldat de l’Imperi romà troba un pobre a les portes de les muralles d’Amiens. Fa molt de fred i l’home està tremolant. En Martí no s’ho pensa molt. Desembeina l’espasa i amb d’un tall precís talla la capa i en dona la meitat al pobre. Cap dels dos homes quedarà tapat del tot, però tampoc cap dels dos no morirà de fred.

En aquella època, l’Imperi comprava als seus soldats només la meitat de l’uniforme. Així, en Martí, donant la meitat de la capa a aquell home, li dona tot el que posseeix. Per la nit, en Martí té una visió. El Crist se li apareix i li diu: «Avui m’has vestit...».

Més de mil anys més tard, en un altre dia fred i gris, la història es repeteix... És un dia plujós de novembre. El cel té un color plomís i metàl·lic. El fred és intens. És diumenge i un grup de malats d’un hospital psiquiàtric van cap a missa. Avui és un dia especial. L’hospital ha aconseguit que un cor del Rocío vingui a animar la celebració.

Comença la missa. Hi ha un pacient que sempre llegeix la primera lectura. És un home alt, fort, bru, de veu imponent i profunda. El cor alegra la missa i molts pacients aplaudeixen emocionats cada una de les seves intervencions. Just davant meu hi ha una dona jove, vestida amb un pijama blau. La dona segueix la missa amb emoció, aplaudint, cantant i ballant. Tanmateix, de cop, passa una cosa inesperada. En una de les cançons la dona s’arrenca la part de dalt del pijama i la llença a l’altar. La noia es queda nua de cintura cap a amunt.

Jo estic just al seu darrere i em quedo mirant l’escena sense saber què fer. El mateix els passa als capellans i a la gent que és al seu costat... Tots quedem com petrificats, menys l’home fort que llegeix la primera lectura, el qual, com un sant Martí, es descorda la camisa i amb una delicadesa plena d’afecte tapa la noia i l’acompanya fora de l’església. De tots els presents aquell home és l’únic que s’ha fet pa i s’ha donat als altres.

Quan acaba la missa em trobo cara a cara amb ell. Està radiant i no pot deixar de somriure... , i és que, com ens diu Etty Hillesum en el seu diari, l’amor al proïsme és com una lluentor, com una pregària que ens ajuda a viure.