Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 10

M’he fet gran, he travessat el temps com un viatger dòcil i atent, i ara soc aquí, sempre entre les mans del Senyor, drapat de confusió. En realitat, no les he deixades mai, tot i que tinc la sensació que moltes vegades no ha sabut què fer de mi. Pels meus actes, si més no, no l’he traït mai.

Recordo el dia que em van atorgar l’insigne honor de servir l’Església, sota l’ègida del canonge D. a la catedral del T., bressolat pel Veni creator com a fons sonor de la meva professió de fe; de pensament i de paraula, amb una mà sobre els Evangelis a tall de rúbrica: «Amb l’ajuda de Déu i dels seus sants Evangelis». Tot seguit vaig besar la pedra freda de l’altar per oferir el meu cor a la passió de Crist. Un petó del qual encara conservo el gust quan em ve el desig de recordar, com tot home a qui el present fa patir.

Els meus pares haurien desitjat que arribés més amunt en la jerarquia eclesiàstica, en tot cas més amunt que una simple tasca pastoral. Ja no hi són per retreure-m’ho, ni per reclamar-me més ambició de la que tinc; desapareguts abans d’hora, com sol dir-se en aquestes circumstàncies. Suposo que, si em van posar Gabriel, és perquè ja tenien la idea de traçar per endavant un camí que em duria directament al sacerdoci. Encara hi penso sovint, no pas igual que quan eren vius, és clar. Ara les nostres converses són més tranquil·les i he de reconèixer que no estaven equivocats en tot ni tampoc tenien tota la raó.

No crec haver dubtat mai de la santa paraula. No és de Déu que es tracta, sinó dels homes i de les dones que he hagut de tractar al llarg de la meva existència. Potser m’hauria hagut de fer monjo, per no haver d’aguantar tant el seu contacte i els turments de les seves ànimes. M’hauria banyat en el meu silenci, ocupat a resar, meditar, llegir els textos sagrats, examinar la meva consciència en el si del gran misteri. Una forma de llibertat, al meu entendre molt superior a la que avui veig com sotmesa a la meva fe; i l’impost diví que sempre he pagat, dia rere dia, no m’ha semblat mai tan feixuc com ara, en aquesta conjunció en què el que és humà i el que és sagrat no volen barrejar-se.

Cal envellir per veure créixer el dubte de no haver estat a l’altura de la meva missió?

Envellir és l’única manera de posar a prova la fe de manera duradora?

No soc cap àngel; fins el més virtuós dels homes no és sinó un home i no pot pretendre ser res més. No tinc res en comú amb la representació bofegada dels querubins que adornen la volta de l’església. No és la idea que em faig jo d’un infant. Aquests angelets que perden les ales quan creixen, amb cabelleres espesses, cossos massa adults i una nuesa indecent, no s’assemblen als meus. Cada dia espero que la pintura s’escrostoni una mica més i caigui a trossos. No faré res per evitar-ho. No he volgut furgar mai en aquest neguit.

És un impuls que agafo, res més. Necessito sentir les paraules que em surten de la boca; com si volgués trobar, en els meus mots, un signe o algun símbol amagat que em portaria a Déu. Jo que callo tan sovint, que callo fins i tot el que és abominable, perquè vaig jurar, sí, jurar que em desfaria d’aquest cos terrestre per tal de purificar la meva ànima de tot el mal que se’m confia, sense absoldre’m mai del sofriment del proïsme, com la història terrible que conservo i que fa tants anys que em turmenta, que no he pogut compartir mai amb ningú, perquè per fer-ho m’hauria calgut un gran amic i no ser sacerdot. La devoció que sento pel Senyor ofega els sentiments amb què s’adorna la gent comuna. Obligat per la fe, és impossible oferir als altres el que no es pot rebre a canvi. He vist molts humans que no hi han sobreviscut.

«Els meus anys es mesuren amb pocs pams, la meva vida, davant teu, és un no res… L’home s’esvaeix com el fum, els seus dies es fonen com una ombra.» He après que només importen les preguntes, que les respostes no són sinó certeses malmeses pel pas del temps, que les preguntes són cosa de l’ànima i les respostes, cosa de la carn moridora. He après que cada història té la grandesa del seu propi misteri, sobretot quan deriva cap al dolor, i que al costat de Déu patirem menys, ens ho garanteix. He volgut bandejar el meu dolor per assumir millor el dels altres. N’hi haurà hagut prou amb el sofriment d’una dona.

No em vaig comprometre a contracor amb la renúncia. No va ser mai un esforç, el fet de ser santificat i adoptar aquesta vida feta de pregàries, de meditació, de lectures espirituals, de visites i de retirs. Hi estava preparat. Volia transmetre la paraula santa, difondre-la, fer-la comprensible, en certa manera ser-ne l’intèrpret. L’esforç de debò, la immensa dificultat, ha estat sempre escoltar els feligresos, simplement escoltar-los. Abans de sentir-los en confessió, no em podia imaginar la dificultat de dur a terme aquesta missió. Sempre he afrontat les faltes, les mentides revelades, les traïcions, els dolors íntims; els he assumit sense trair mai els meus vots, no he comès cap acció que pogués alterar el destí de ningú. O quasi.

«Perdoneu-me, pare, perquè he pecat…» Paraules sentides mantes vegades, unes altres tantes sentències amables pronunciades. De vegades pensava a jutjar-los més durament, ho admeto, i de seguida recordava que les meves atribucions no són de perdonar en nom meu, que el Senyor és l’únic que té el poder de redimir tots els pecats. Jo no faig sinó escoltar petits secrets traduïts en faltes particulars que dia rere dia es van acumulant a la fossa comuna, amb els altres pecats del món. I tot seguit recito la meva lliçó.

«Perdoneu-me, pare, perquè he pecat…», una injunció que ja porta un perdó. A hores d’ara conec totes les veus, de manera que, quan em passejo pel poble, em trobo aquest, o l’altra, amb la mirada avergonyida de llegir o de pensar-se que llegeix a la meva cara el que en sé i que m’esforço d’amagar. Veig que acoten el cap, com si em demanessin un altre cop perdó, gens segurs que amb una sola confessió n’hi hagi hagut prou per absoldre’ls d’unes faltes tan grans. Totes les veus, dic? No, no és veritat, hi va haver una excepció, una terrible excepció.

Recordo aquell «Pare…», però per primera vegada no hi va haver un «Perdoneu-me»; no es va sentir res més durant una estona, a part del so caòtic d’una respiració. «T’escolto», vaig dir. «Pare…», una altra vegada, i res més. Per més que busqués en la memòria, aquella veu prima m’era desconeguda. Una dona, sense cap mena de dubte. Ella, doncs, va repetir més clarament el «pare», com si llancés un àcid amb la facultat de rosegar la matèria per fixar una escena; aleshores aquell «pare» em va quedar gravat en un lloc inaccessible del cervell. Ella es va empassar la saliva, se li va accelerar la respiració. Jo percebia l’emoció en la seva veu, el cansament físic, o algun pes espiritual del qual encara no sabia res. Amb els ulls clavats a la finestreta enreixada, esperava que alliberés les tensions, en un silenci desmesurat en el si del qual provava de dibuixar un perfil entre els rombes de marqueteria, endevinant un ull que parpellejava a intervals irregulars, l’aresta d’un nas enganxat a una ombra, una barbeta irisada d’engrunes desordenades de llum, uns llavis tremolosos que m’imaginava empesos per un excés de paraules a escollir, per dir el que era essencial, i ofegar les inútils per tal de salvar totes les altres. «Pare…», un cop més, pronunciat amb una veu més serena, no pas com si la desconeguda clavés més claus a l’envà que ens separava, sinó més aviat com si mirés de treure’n algun. Vaig desviar la mirada per concentrar-me en la veu, una veu a penes velada pel desig que tan sols la sentís jo, o potser segurament aquell que no trigaria a parlar per boca meva. M’equivocava. «Pare, vindran a demanar-vos que beneïu el cos d’una dona a l’asil.» I va callar. Vaig sentir com recuperava l’alè. Vaig tenir por que se n’anés i em vaig acostar més a la finestreta.

—I doncs, què té, això, d’extraordinari? —vaig preguntar sense entendre per què semblava que la confessió li costés tant.

—No és…

Es va interrompre. Vaig forçar els ulls per penetrar una mica més la penombra. Semblava que tingués la pell apagada, com si la llum pàl·lida procedent de l’església li hagués relliscat pels pendents suaus de la cara, com un riu que s’hagués assecat de cop.

—Sota el vestit, les hi he amagat sota el vestit —va poder dir.

—De què parles?

—Les llibretes…

—Quines llibretes?

—Les de la Rose —va afegir com si fos evident.

—Qui és aquesta dona?

No m’escoltava.

—No vull ser l’única de saber-ho.

—Per què no m’has portat aquestes llibretes ara, si et semblen tan importants?

—Ens escorcollen cada vegada que sortim. A vós no gosaran…

Es va sentir un soroll de passos sobre l’enllosat. La desconeguda es va encarcarar. Van passar uns quants segons en una tensió palpable.

—Fareu el que us demano? —va preguntar amb veu ofegada.

—Espera!

—Ho fareu?

—No te’n vagis.

—Digueu-me que ho fareu.

—Ho faré.

Es va obrir una mica la cortina, va ventar una ullada a l’església i es va afanyar a sortir. Amb la cara enganxada a la finestreta, amb prou feines vaig tenir temps de distingir, entre un balanceig i l’altre de la roba, una silueta encaputxada que s’allunyava rabent sense girar-se. Vaig sortir del confessionari tan de pressa com vaig poder. Ni rastre de la dona. L’Angèle estava agenollada en un reclinatori, la cara enfonsada entre les mans com una petxina destinada a preservar-la de tota distracció. Jo tenia la sensació de sortir d’un somni. Vaig tornar cap al confessionari a seure, buscant en va una prova de la presència d’aquella dona i preguntant-me si la conversa havia tingut lloc realment. Els esdeveniments futurs no trigarien a oferir-me una resposta irrevocable.

* * *

En aquell temps jo tenia vint-i-vuit anys. Em disposava a beneir animals, arbres fruiters, collites abans de la sega, i cap ésser humà. Era l’endemà de la visita de la desconeguda, tres dies abans de l’Ascensió, el primer de rogacions. En Charles, el meu sagristà, uns quants nens de doctrina i jo vam sortir a peu a punta de dia.

Vam voltar amunt i avall per totes les cases de pagès invocant la protecció del cel per a la collita, amb força lletanies, i rebent per tota resposta un ora pro nobis de circumstàncies. Bona gent de la terra, sempre tenien alguna cosa a oferir-nos, per beure o per menjar, i alguns fins i tot el que no posseïen. En aquest període de pregàries campestres, no es tractava de ser tan presumptuosos de suposar que alliberaríem el món de la desgràcia, sinó simplement d’entrar en comunió; de manera que, si en el futur es produïa una catàstrofe, a posteriori sempre era possible d’imaginar-ne de pitjors. Els patiments del camí estan fets per ser suportats, així es posen a prova les ànimes ferides. Sempre n’he estat conscient. Les ànimes. Els pares em van ensenyar que no s’envernissen, que es tracten en profunditat, que és molt més caritatiu perdonar l’home baquetejat per la desgràcia que no pas festejar el que per naixement i fortuna n’està protegit. La virtut sense mèrit no és sinó una disfressa de carnaval.

Anava, així, portant la bona paraula, sense defallir mai. Quan vam haver acabat, vam tornar al poble. Els nens van tornar cap a l’escola esvalotant com pollastres alliberats d’un gabial. Era hora de preparar la missa resada en companyia del sagristà. En Charles i jo feia un any que ens coneixíem, d’ençà que havia entrat al meu servei. Era un jove intel·ligent, enigmàtic en molts aspectes, d’una fidelitat irreprotxable, orfe i, a més, mut. Havia après a llegir els llavis i es comunicava gràcies a una pissarra que duia sempre a sobre a dins d’un sarró. Poc després d’arribar, m’havia confiat que els seus pares s’havien mort de tuberculosi quan ell era petit i que aleshores l’havien dut amb els jesuïtes. M’hauria agradat fer-li més preguntes sobre els seus orígens, però hi havia renunciat de seguida veient que es tancava. De vegades el sorprenia perdut en els seus pensaments, absent del món que l’envoltava, potser meditant, mostrant-me simplement un embolcall trist.

Encara no havíem acabat els preparatius quan un home es va presentar a l’església, vestit amb l’uniforme gris dels empleats de l’asil situat als afores de la parròquia. Em va demanar si podia anar a beneir un cos. La nit i el matí gairebé m’havien fet oblidar la visita de la desconeguda el dia abans, i l’home acabava de despertar-me brutalment la memòria. Després d’un instant de vacil·lació, li vaig dir que hi aniria a la tarda així que pogués.

Un cop acabada la missa, vaig dinar amb unes quantes nous i un tall de pa tou amb formatge. Poc després, en Charles va venir a avisar-me que el cabriolé estava a punt i que podíem sortir quan volgués.

Vam deixar la rectoria amb el sol ben alt. Normalment, aprofitava el trajecte per admirar el paisatge, però aquesta vegada, repetint-me les paraules de la desconeguda, no estava per la contemplació. Aviat, l’agulla de pissarra de la gran capella va aparèixer darrere d’un revolt, sobresortint de la vegetació abundant, plantada en un cel clar.

L’asil era un antic monestir secularitzat, convertit des de feia una trentena d’anys en establiment per a alienats mentals, perdut enmig d’un gran bosc, encerclat per un clos de parets altes que li donaven uns aires de fortalesa. Tot havia començat al segle tretze, sota el regnat de Felip August i el pontificat de Gregori IX. Un senyor sense escrúpols dels voltants, que vivia en un castell que dominava el congost de la Vesera, va matar a sang freda un religiós d’una abadia propera. L’eclesiàstic havia tingut el desvergonyiment d’oposar-se a l’elecció com a abat d’un dels seus nebots. Poc temps després, el papa, a qui havia arribat la notícia de l’enutjós assumpte, va ordenar al noble que expiés el seu crim «de manera esclatant». El senyor va obtemperar de bon grat i va fer erigir una cartoixa en ple bosc com a prova de la seva redempció i també del seu poder. Primer va fer construir una església al centre de l’edifici, prolongada per un gran claustre que unia dotze cel·les idèntiques destinades a acollir els monjos. El papa va quedar satisfet i va concedir-li el perdó. Assumpte resolt. La cartoixa va prosperar i es va desenvolupar durant una mica més d’un segle, en el transcurs del qual va acollir cada cop més monjos, que hi trobaven el marc perfecte per a la meditació. La follia assassina dels homes, però, aviat es va propagar fins a aquest recés. Es van succeir les guerres. El monestir va ser destruït i després reconstruït diverses vegades. Avisats de la imminència dels atacs pels pagesos de la zona, els monjos corrien a refugiar-se als nombrosos soterranis excavats amb el pas dels anys, que anaven a sortir al cor del bosc i, alguns, fins i tot als afores dels pobles dels voltants. Quan fugien, s’enduien les relíquies més precioses. Després, quan s’havien acabat els pillatges i els soldats finalment eren lluny, els religiosos tornaven al monestir en ruïnes i el reconstruïen incansablement. Això durant cinc-cents anys. Al començament del segle dinou, l’orde ja no podia fer front al manteniment del monestir i els últims cartoixans van haver d’abandonar el lloc, amb l’ànima als peus. Un ric benefactor, sensible als comportaments desordenats culpa dels greus trastorns mentals que afectaven un dels seus fills, el va comprar immediatament per fer-ne un lloc de recerca destinat a desenvolupar aquesta branca encara incipient de la medicina.

A mi, que sempre m’havia interessat la història, de seguida d’arribar em va apassionar la regió i el destí del monestir. En el transcurs dels meus nombrosos desplaçaments als arxius de la diòcesi i pels municipis de la rodalia, havia pogut arreplegar una gran quantitat de documents. L’any anterior, amb el sagristà, fins i tot havíem pogut precisar la xarxa complexa de soterranis posteriorment condemnats, de manera que havíem acabat reconstituint el monestir i els seus encontorns en els temps de la seva esplendor.

El guardià estava avisat que hi anàvem. Ens va obrir la porta massissa de dos batents i vam entrar a l’establiment. Cada vegada que hi anava de visita em sentia minúscul, partícula d’un tot extingit, com esclafat per un gran misteri colgat. En Charles va fer avançar el carruatge per l’avinguda principal, que flanquejava la capella i les antigues cel·les dels monjos, fins a aturar-se davant d’una construcció massissa. Amb el temps que feia que hi anava, coneixia perfectament el protocol a seguir. Vaig baixar tot sol i vaig pujar el grapat de graons estrets enclotats del mig que duien a l’edifici central on hi havia el despatx del metge alienista que dirigia l’asil. Tot seguit vaig enfilar un passadís que feia olor de fusta encerada i vaig trucar a la porta del director. Vaig sentir el so a penes audible d’una veu. Vaig entrar. L’home es va afanyar a posar-se dret.

—Bon dia, senyor rector.

—Bon dia, doctor —vaig dir tot acostant-me a la taula enterrada sota piles d’expedients.

—Heu vingut de pressa.

—Com sempre.

Va insinuar un somriure i es va posar les mans a l’esquena. No em va convidar a seure i ell també es va quedar dret. Era un home ple, d’una quarantena d’anys, ficat en un tern perfectament ajustat. Duia també una camisa d’un blanc enlluernador cordada fins a dalt de tot i al voltant del coll un mocador que deixava veure, a la dreta, la punta d’una cicatriu prou lletja que recordava les urpes d’un ocell de presa. De la cara excavada per solcs profunds, n’emergien dos ullets vius d’un blau molt pàl·lid, quasi transparent, que quan se’t posaven al damunt semblava que no et deixarien respirar. Tot i que era un home baix, mostrava un aplom que imposava.

—Puc veure la difunta? —vaig demanar.

—És clar, espereu-me, ara vinc —va dir.

El metge va anar cap a la porta, la va obrir i va desaparèixer sense tancar-la darrere seu. Va tornar al cap d’uns segons acompanyat d’una infermera. La dona em va saludar amb una reverència i em va acompanyar fins a una saleta, darrere de la infermeria, que feia ocasionalment de dipòsit de cadàvers. Hi havia un taüt damunt d’una taula. M’hi vaig acostar tot fent el senyal de la creu i vaig descobrir el cos d’una dona alta de cabells blancs arreglada amb un vestit negre. No semblava que fos gaire gran. Feia l’efecte que els cabells se li haguessin tornat blancs prematurament, com passa, diuen, per efecte d’una emoció intensa o d’un gran esglai. El vestit li arribava als turmells i els peus descarnats en sobresortien com dues petites excrescències incòngrues. Semblava que dormís un son tranquil. Mentre l’observava, la infermera s’estava davant meu, a l’altra banda del taüt.

—Em podríeu deixar un moment amb ella? —vaig demanar.

Va fer una gran inspiració abans de respondre.

—Naturalment, pare.

La veu em va escruixir, l’havia sentida el dia abans al confessionari, n’estava segur. Vaig dominar el trasbals tan bé com vaig poder, sense treure els ulls de la difunta.

—Va tot bé?

Em vaig girar de cop i vaig descobrir el director al pas de la porta. N’havia oblidat la presència.

—Sí, tot bé.

Va clavar una mirada gens ambigua a la infermera.

—Ja podeu sortir —li va dir secament.

La dona va fer la volta al taüt, amb el cap cot. El director va entrar a la saleta per deixar-li pas.

—Voldria estar sol amb la difunta —vaig dir.

Va vacil·lar un instant i es va tocar la cicatriu.

—És clar —va dir al cap d’un moment.

Va sortir a contracor i va deixar la porta oberta. Vaig esperar que s’allunyés. Ja no tenia temps de badar. Vaig anar als peus del taüt. Ara estava en guàrdia, de cara a la porta, per no córrer el perill de ser sorprès per segona vegada si tornava a aparèixer el metge. Vaig agafar delicadament la vora del vestit vigilant de no tocar la despulla. Vaig alçar a poc a poc la roba per destapar-li les cames. Tenia la sensació de cometre un sacrilegi, però el desig de saber el què era més fort. Aleshores vaig veure les llibretes, com parides, plegades pel mig i ficades entre els genolls. Sense obrir-les, me’n vaig apoderar i em vaig afanyar a amagar-me-les sota l’alba, aguantades amb el cordó. Vaig tornar a posar bé el vestit de la difunta i em vaig eixugar el front amb la màniga.

Tot seguit vaig intentar de concentrar-me en la pregària, a pesar de la multitud de conjectures que florien a l’interior del meu pobre cap, resultat dels fets inversemblants que acabaven de succeir en menys de vint-i-quatre hores. Al cap d’una estona que em va permetre, també, de recuperar la calma, vaig sortir de la saleta després de fer una última mirada a la dona misteriosa. Un raig de llum li va alegrar la cara serena, com si em donés les gràcies amb un somriure.

El metge m’esperava a la sala del costat. Quan em va veure, es va tornar a tocar uns quants cops la cicatriu amb l’índex i va desplaçar tot el pes als talons, després a la punta dels peus, gronxant-se, abans de tornar a l’equilibri.

—Quan voleu fer el trasllat del cos per a l’enterrament? —vaig preguntar.

Es va obrir l’americana i va introduir els dits grossos a les butxaquetes laterals de l’armilla, mirant-me, ara, amb un aire afligit que es veia fals.

—No crec que hi hagi enterrament religiós —va afegir.

Va gronxar el cap fent una ganyota, abans de continuar amb aire sentenciós:

—Va matar el seu fill.

Aquesta confessió em va deixar uns quants segons parat. Sabia que la naturalesa humana de vegades podia resultar despietada, però encara no m’havia trobat mai davant d’un infanticidi.

—Per què no m’ho heu dit de seguida?

—Per respectar una última voluntat expressada davant de testimonis.

—Com va ser? —vaig preguntar.

—Tot el que sé és que el va matar amb les seves mans i que la follia ja no la va abandonar mai més.

L’actitud del metge m’irritava. No volia que se’n sortís tan fàcilment, després de la manera com m’havia manipulat.

—Tenim un espai per poder acollir aquesta mena de casos —vaig dir.

El metge es va posar les mans a l’esquena tot observant-me d’una manera curiosa.

—N’esteu segur?

—Quan podreu fer portar el cos?

Va rumiar un moment, com si esperés que jo canviés de parer.

—Com vulgueu, demà al matí.

—Em caldrà un nom per gravar a la làpida.

Va sospirar, va abaixar el cap.

—Potser no cal batejar-la.

—Què voleu dir?

—Qui som, vós i jo, per privar una ànima de l’anonimat? Una persona que perd la raó, o la consciència d’ella mateixa, ja és al camí de les ànimes i no tinc el poder de desviar-la’n de cap manera. La ciència no ho pot fer tot, a diferència del vostre Déu.

Navegava amb un plaer palpable, mirant de penetrar les meves reaccions amb els seus ullets brillants.

—Sembla que volem el mateix, doncs —vaig dir.

—No n’estic gens segur. A Déu no se li retreuen els mancaments, només són visibles els fracassos dels homes.

—És cert, però em sembla que ens allunyem del que us havia demanat.

Les faccions se li van afluixar, com cordes tibades que acabessin de cedir.

—Ja no té família, no seria recomanable, i fins i tot caritatiu, fer desaparèixer el que la manté unida a la seva falta…, que és justament el nom?

L’home reaccionava increïblement de pressa i cada cop feia un pas de costat per evitar els entrebancs.

—No me n’aniré sense saber-lo.

—Rose, es deia Rose, és tot el que sé —va acabar confessant de mala gana.

—Per què tants misteris per un simple nom?

—Diria que confoneu misteri i pudor, senyor rector.

Amb gest impacient, es va treure el rellotge de la butxaca de l’armilla, va mirar l’hora.

—Imperatius professionals, si em voleu perdonar —va dir abans d’acompanyar-me a la porta.

A fora em va acollir un glop d’aire fresc. En Charles m’esperava tot acariciant el cavall. Li vaig indicar que ens havíem de posar en camí immediatament. Em va deixar pujar primer, observant-me amb insistència amb aquella mirada fosca, i després es va asseure al meu costat. Vam anar cap a la sortida. Mentre travessàvem el monestir, tenia la incòmoda sensació de ser un lladre que fuig amb el botí davant dels nassos i a les barbes de tothom. Un botí del qual ignorava totalment el valor.

Quan tot just havíem fet una llegua vaig començar a relaxar-me una mica. En Charles havia notat la meva agitació i em llançava freqüents mirades interrogadores, que jo m’afanyava a evitar.

A l’entrada del poble, vaig demanar a en Charles que em deixés baixar i vaig afegir que acabaria a peu. Vaig anar a veure l’enterramorts per dir-li que fes el favor d’excavar una tomba. Quan vaig tornar a ser a la rectoria, em vaig tancar a la meva habitació, em vaig asseure al llit i vaig treure les llibretes de l’amagatall. Estaven numerades, 1 i 2. Vaig esperar uns quants minuts llargs abans d’obrir la primera, com si encara em calgués aquesta estona per acabar de creure que eren reals i així diferir la sotragada considerable que havia de capgirar unes vides. Després, finalment, vaig llegir les primeres paraules escrites al paper esgrogueït, encara les recordo: «Tot està tranquil. No puc perdre més temps. Ha arribat l’hora de tirar-me a l’aigua, per freda que sigui. Em dic Rose…». Vaig continuar llegint fins que les basques i el cansament em van sumir en un son ple de dimonis sense cara. Jo, que fins aleshores havia considerat el bé i el mal com conceptes reconfortants per als quals havia forjat unes quantes armes, aviat hauria de córrer a posar altres ferros sobre les brases.

Quan em vaig despertar, les llibretes continuaven al meu costat. Tenien, a dins, alguna cosa viva que em cridava, que fins i tot em conjurava que en reprengués la lectura immediatament, però una por incontrolable em feia dubtar. Vaig sentir el xerric d’un eix. Aleshores vaig deixar de banda la història de la Rose, escindit entre la impaciència de saber com continuava i l’alleujament d’abandonar unes quantes hores la veritat innominable que es dibuixava davant dels meus ulls.

Davant de la rectoria s’hi havia aturat un carro amb dos homes al pescant. En Charles ja hi era. Vam acompanyar el vehicle fins a la porta del cementiri. Ritmava els nostres passos el soroll dels esclops i de les rodes encerclades de metall. Vam ajudar els homes a descarregar la caixa i a entrar-la al cementiri.

L’enterramorts, quan ens va veure, va córrer a descarregar-me del pes argumentant que a mi no em corresponia fer «allò». Vaig seguir, doncs, els portadors fins a la fossa acabada d’obrir. Van deixar el taüt damunt de dos taulons col·locats de través sobre el clot, enmig de tombes idèntiques, visibles tan sols per un simple gep de terra i una pedra com un molló. Sense ni una paraula, l’enterramorts va passar dues corretges llargues per sota del taüt, em va mirar i va ajuntar les mans per convidar-me a pronunciar una oració.

En aquell moment jo encara només sabia una part de la vida d’aquella dona, l’inici del seu terrorífic destí. Les meves paraules es van perdre en el cel lletós del matí, paraules que tenien relació amb la desaparició del cos i la invisibilitat de l’ànima. Quan vaig estar, vaig fer un pas enrere. L’enterramorts va agafar una de les corretges amb totes dues mans i va donar indicacions per repartir els homes als extrems lliures. Aleshores van fer baixar el taüt al clot, tots amb una cama estintolant l’altra i tot el cos tensat. Vaig veure desaparèixer lentament la fusta clara, com engolida per una boca fosca i silenciosa. A part de nosaltres, no hi havia ningú per acompanyar la difunta. No la plorava ningú, tal com havia assegurat el metge. Em va envair una sensació d’abatiment. Hagués fet el que hagués fet en el passat, independentment de les circumstàncies que l’haguessin dut a cometre l’acte terrible del qual era culpable, bé hi devia haver hagut algú que l’estimés en algun moment de la seva vida. Algú devia posseir com a mínim una llàgrima sincera, em deia, si no tot plegat no tenia sentit. I tanmateix, en aquell cementiri on la immobilitat de les pedres contrastava amb la volubilitat de les ànimes, no l’havia coneguda ningú, i encara menys estimat per sentir una pena legítima. Unes poques presències mesurades no eren suficients.

Tan bon punt el taüt va haver tocat el fons amb un cruixit llòbrec, l’enterramorts va recuperar les corretges, les va cargolar entre l’espatlla i l’avantbraç i les va deixar a terra. Tot seguit es va escopir a les mans, mirant enllà, com si desitgés fer-nos entendre que era hora d’anar-nos-en i de deixar-lo fer. Va agafar una pala i va començar a llançar terra, que va caure sobre la fusta amb un soroll de galop.

Els treballadors de l’asil van anar-se’n. Mentre el carro es posava en marxa, em vaig quedar dret davant de la tomba una estona més. Tenia en Charles al davant, a l’altra banda; amb les mans encreuades, resava. Quan el carro ja era lluny, es va sentir un xerric metàl·lic. Vam alçar el cap tots dos alhora i vam veure l’home cepat que acabava d’empènyer la porta i que avançava cap on érem nosaltres, amb un bastó pelat de color d’os vell a la mà. Caminava a poc a poc per l’avinguda herbosa, ni vacil·lant, ni tampoc preocupat per la nostra presència. Va girar per una avinguda transversal. Després d’uns quants metres, va afluixar el pas, però no es va aturar i va tornar a l’avinguda central. M’esperava veure’l abandonar el cementiri, però se’ns va acostar i es va aturar davant de la fossa mig plena, sense haver dirigit cap mirada a ningú. Es va treure el barret. Tenia la cara colrada creuada per tota mena de solcs, i uns quants pèls de la barba, oblidats en afaitar-se, recordaven fragments de rostoll després de la sega. La pana ampla li tremolava una mica al voltant de les cames. Va posar la mà lliure sobre la que aguantava el barret, respirant amb dificultat, com si els pulmons només li funcionessin en un sentit, visiblement el d’entrada, i que després l’aire estigués massa viciat per poder-lo expulsar sense entrebancs.

Vaig aguantar-me les ganes de destorbar-ne la pregària. En aquell moment, semblava que l’home tingués gravada als ulls una mena de lassitud que no tenia res a veure amb una pena de circumstàncies, ni amb els estigmes que normalment l’acompanyen. Alguna cosa com ara una renúncia dolorosa. Quan va sortir del recolliment, va girar cua sense fer-nos cas i se’n va anar. Vaig deixar que m’agafés uns quants metres d’avantatge abans de seguir-lo i deixar l’enterramorts a la seva sepultura i en Charles amb la seva sorpresa. Em vaig adreçar a l’home després del portal.

—La coneixíeu? —vaig dir ben fort.

Es va aturar, es va girar, amb els ulls clavats en el bastó que tenia al davant.

—No, no crec que la conegués —va dir al cap d’un moment.

—Per què sou aquí, doncs?

Va alçar ràpidament la barbeta. Va assenyalar l’entrada del cementiri amb el bastó.

—Vós també hi sou!

—És la meva funció.

—I què sabeu de la meva?

—No heu de malfiar-vos de mi.

Va abaixar el bastó, va fer una pausa i amb to greu va dir:

—Tota la vida he hagut de malfiar-me dels altres.

—Qui sou, vós?

Em va dirigir una mirada en la qual no vaig veure gens de menyspreu, però sí una mena de determinació esquerpa.

—Un home que no caurà a les vostres xarxes —va dir.

Sense esperar una eventual rèplica per part meva, va reprendre el camí. Aquesta vegada no el vaig seguir, sinó que em vaig quedar mirant com es desplaçava amb una lleugeresa sorprenent, ni encorbat endavant, ni vinclat de costat, avançant amb decisió, segur sobre les cames, amb el bastó que no li servia de res. Quan va ser a baix del pendent que duia al camí, va tornar a alçar el bastó enlaire i en aquesta posició, assenyalant clarament algun lloc fonamental del cel, i sense girar-se, va afegir:

—Us veig molt tendre, mossèn, aneu amb compte amb les Seves maniobres, té molta lletra menuda.

No vaig dubtar gens de qui parlava. Va accelerar el pas tot fent navegar el bastó per davant seu, com si estassés bardisses per obrir-se camí.

—La coneixíeu, oi?

Va afluixar el pas, com si lluités contra el vent.

—No tinc res més a dir-vos.

Vaig veure com s’allunyava lentament i desapareixia. Jo ja no volia sinó continuar llegint les llibretes.

* * *

Fa quaranta-quatre anys i ho recordo tot.

La flama balla a l’extrem de l’espelma entorxada. Sembla una petita ballarina presonera de la cera. Amb la cabellera de fum escombra encenalls de lletres aglutinades en paraules al voltant de l’eix de la història: la confessió de la qual soc el dipositari. Quan se m’accelera la respiració, i després se’m fa més lenta, arribo a modificar el viatge de les ombres mortíferes pel paper deslluït i m’apareix una cara desconeguda, com un motiu de branques en una tomba. Aquesta dona que no he vist mai de la vida, però de qui tanmateix em sembla que ho sé tot, aquesta dona amb qui no he acabat de fer camí, amb qui no acabaré mai de fer-ne. Em decideixo, doncs, a deixar anar la mirada per la primera pàgina, per tal que desapareguin les ombres enganyoses, per fer-ne néixer de noves, que em disposo a descobrir, amb el perill de fer-les encara més fosques. Aquestes ombres en esclats d’una foscor que no estalvia res ni ningú, sinó en la nit més perfecta, que és la mort, abans del judici final.

Vaig copiar amb paciència la història de la Rose, corregint simplement alguna falta, res més. Ja no tinc les llibretes, les vaig donar a qui les havia de tenir, fa anys. Per més que sàpiga el que contenen, he de tornar una última vegada a la immunda veritat de la qual ja sento com em puja el verí; com si visqués una altra vida a més de la meva; com si l’hagués de reviure indefinidament, habitat per la il·lusió folla de donar temps, a unes paraules noves, d’impregnar el paper.

Em deixo envair pels sorolls que velen el silenci, una música feta de la cursa desenfrenada dels rosegadors pel parquet vell, cruixits de la fusta, crits llunyans d’animals nocturns. Vinc, més obedient que un gos cridat pel seu amo. És hora que la Rose parli una vegada més; té moltes coses a dir, a les quals no em puc sostreure. Encara m’ha d’ensenyar moltes coses, ara que em trobo al llindar del recer etern.