Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 11

Tot està tranquil. No puc perdre més temps. Ha arribat l’hora de tirar-me a l’aigua, per freda que sigui.

Em dic Rose. Rose a seques, la resta ja no té res a veure amb el que soc ara, i encara, ja fa temps que no em diu Rose ningú. Quan estic sola, quan tothom dorm, de vegades em repeteixo el meu nom en veu alta, però no gaire fort, just per sentir-me, cada cop més de pressa. Al cap d’una estona, ja no hi ha començament ni final, aleshores paro i em continua ressonant pel cap, com si hagués engegat una màquina infernal. Si em sentissin, segur que em dedicarien un tractament especial i tot se n’aniria en orris.

Em pensava que seria més difícil, escriure. He esperat aquest moment tants anys, hi he somiat tant. M’he anat preparant cada dia per ordenar, per triar les idees, esperant el moment que finalment podria posar la meva història en un paper de debò. I ara ha arribat el gran dia, avui he decidit llançar-me al gran món de les paraules. Segur que això no ho llegirà mai ningú. Tant és. El que compta és que per una vegada pugui dur una cosa a terme sense que m’ho impedeixin. No penso recular. Perquè fos possible, he hagut de trobar la Génie, una bona persona. En parlaré més endavant. He pensat molt en què escriuria primer, per on començaria, evidentment no pel principi de la meva vida, sinó per un altre principi, pel moment que em vaig adonar que deixava un món per un altre, sense que m’haguessin demanat l’opinió.

Acabava de fer catorze anys. Vivia a pagès, amb el pare, la mare i les meves tres germanes. Les Landes, es deia el lloc. Encara es deu dir igual, perquè les cases no canvien fàcilment de nom, per més que la gent se’n vagi. Érem quatre noies, nascudes una darrere l’altra amb un any de diferència. Jo era la gran. Les noies per als pagesos no valen gaire res, en tot cas no el que els pares esperen per fer funcionar un maset, que necessita braços i una cosa entre les cames que serveixi per donar el nom al temps que passa, i jo i les meves germanes no vam tenir mai això entre les cames. Si no vaig sentir dir mil vegades al pare que les noies són la ruïna d’una casa, no ho vaig sentir mai. Ni tan sols s’amagava de nosaltres quatre per dir-ho ben fort, com si fóssim les úniques responsables de la desgràcia que li havia caigut al damunt, nosaltres, les seves filles, fabricades amb la seva sang i la de la meva mare, que l’escoltava torçant el nas, però que no deia mai res, que no va mirar mai de contradir-lo, o bé, si algun dia ho va fer, jo no hi era.

Com a mínim les germanes ens enteníem. Ens fèiem costat sense rondinar per la feina. A pesar de tota la que fèiem, el pare ens feia entendre que no n’hi havia prou, que no n’hi hauria mai prou. Per més que féssim, tant era. De manera que ens espavilàvem per trobar moments per divertir-nos entre nosaltres, d’amagat. Rèiem força. Érem noietes i no ens preocupava el demà. La mare, no la vaig veure mai riure, en realitat ni somriure, i el pare només un cop, l’endemà del dia que vaig fer els catorze anys, a la fira de L.; havia volgut que l’acompanyés, però no pas amb una expressió que comuniqués alegria, sinó més aviat amb una ganyota. Sí, tenia un somriure ben estrany, aquell dia, mentre bevia a la fonda amb aquell home que pagava totes les rondes, i ell cap. Amb els anys, sé que no era ben bé un somriure, ni ben bé una ganyota, sinó la seva manera de persuadir-se que havia de convertir-se en algú altre per arribar al final del que havia començat.

Seien en una taula al mig de la sala plena de clients. Jo m’estava dreta a l’entrada, allà on m’havien dit que em quedés, mirant com conversaven sense poder sentir què deien. L’home bevia menys que el pare i, de tant en tant, em llançava una mirada que em gelava com un vent d’hivern. Era gras i ample, indubtablement una mica més jove que el pare, vestit amb roba molt diferent de la nostra, ni tallada igual ni de la mateixa qualitat, sinó molt més cara. Em vaig preguntar com podia ser que el pare conegués algú així. A mesura que parlaven, veia que la conversa es complicava. La cara del pare es tancava per totes bandes fins a fer-se tan greu com la de l’home. Més tard vaig entendre que estaven regatejant i que arribar a un acord no era gens senzill, perquè cap no volia cedir ni un pam. Jo encara no ho sabia, però l’objecte del regateig era jo.

L’home gras es va empipar. Es va voler aixecar per anar-se’n, però el pare el va agafar pel braç, cosa que no va semblar que li agradés gens i el pare el va deixar anar a l’acte. Tot i així es va asseure. El pare va fer que sí amb el cap, van encaixar i una bossa va canviar discretament de mà, i també un farcell, en sentit contrari. Semblava que l’home tenia pressa, va agafar el farcell amb cara de fàstic i el pare es va ficar la bossa a la butxaca. No em va fer l’efecte que estigués gaire plena. El pare em va mirar amb ulls severs. No vaig acabar de saber si em retreia alguna cosa o si s’excusava d’una altra. No entenia què hi havia en aquella maleïda mirada que li coneixia tan poc com el somriure d’abans. Avui ho sé. I tot seguit va abaixar els ulls. L’home se’m va acostar i em va allargar el farcell. La panxa, inflada com la d’una vaca a punt de vedellar, li vessava dels pantalons. Amb una veu gens amable em va dir a cau d’orella que el seguís, que m’havia d’ensenyar una cosa, que el meu pare i ell ja s’havien entès. Vaig voler preguntar sobre què s’havien entès i en què em concernia. No em va respondre. Vaig mirar el pare, que va fer un moviment amb el cap per dir-me que cregués, es va buidar un gran got de vi a la boca i se’n va omplir tot seguit un altre. Ja no em va mirar més. Aleshores vaig seguir l’home però girant-me sovint, perquè sempre m’havien ensenyat a obeir els homes sense discutir. No ens mirava ningú. Va ser quan vam arribar davant d’una tartana coberta, amb un preciós cavall negre molt brillant enganxat, que em va explicar que anàvem a casa seva, que em donaria feina. Quan em parlava, em feia la sensació que li arrencaven estelles clavades a la boca. Vaig agafar por, no entenia per què el pare no m’havia dit res. No volia seguir el desconegut. Encara no sabia que m’acabava de comprar.

He d’anar a dir adeu al pare, vaig dir amb els ulls plens de llàgrimes. Vaig començar a girar cua, però l’home de seguida em va aferrar per una espatlla i em va fer recular. No és bona idea, va dir amb una veu gens amistosa. Em va empènyer contra la roda i em va aixecar per obligar-me a pujar. No m’hi podia resistir. Vaig enfilar-me a l’estrep i vaig caure al seient. L’home també va pujar i pesava tant que em vaig pensar que faria bolcar el carruatge, es va asseure al meu costat, em va passar un braç per la cintura i va agafar les regnes. El cor m’anava com boig a dins del pit. Deixi’m anar a dir-li adeu, si us plau, senyor, tornaré de seguida, vaig dir tremolant. L’home no va badar boca, va fer espetegar les regnes ben fort al llom del cavall i vam marxar. Jo no parava de tremolar com una fulla. No podia ni plorar. Pensava a saltar, però no podia. On anem, vaig preguntar. No em va respondre.

Vam sortir del poble al trot i vaig començar a imaginar-me tota mena de coses que no tindrien ni punt de comparació amb tot el que em passaria. Eren els primers dies de primavera. Feia bon temps. La neu de l’hivern i les pluges que l’havien seguit havien malmès els camins. L’home continuava sense dir ni piu, tot just si em mirava de tant en tant, amb una expressió malsana a la carassa, i segur que no era per saber si estava còmoda. Al cap d’una estona el camí es va fer més estret. Vam entrar en un bosc. Els arbres es tocaven per damunt nostre, com un cel verd fosc que amagava quasi del tot el cel de debò. El sol, el veia pel costat, entre els troncs. Com si ens seguís fent curses per jugar a fer-me por, i la cosa funcionava, perquè jo no havia vist mai el sol així, ni a aquell ritme. S’ha de dir que a peu, o en un carro tirat per una vaca, no es veuen passar les coses de la mateixa manera. El bosc s’anava fent més i més dens. Hauria volgut desempallegar-me del sol, però sempre trobava la manera de passar. Estic convençuda que, si hagués pogut devorar-me, jo m’hauria deixat fer.

No sabria dir quanta estona va durar el viatge, però va ser interminable. Només em vaig relaxar una mica quan l’home va fer anar el cavall més a poc a poc en un tros difícil. Vaig sentir l’olor de les flors d’acàcia que la mare collia un cop l’any per fer-nos bunyols a les meves germanes i a mi, uns bons bunyols greixosos que ens encantaven. Em van tornar a venir ganes de plorar, però no em van sortir les llàgrimes. Després vam travessar un pont per sobre d’un riu i vam tombar per un altre camí. Els marges estaven nets. Vam arribar davant d’un gran portal obert entre dos pilars d’uns quatre metres pel cap baix, units per uns ferros que feien com dues ratlles de llibreta entre les quals es podia llegir la farga. Instintivament vaig ajupir el cap per passar per sota i vam arribar a un caminal de grava. Vam fer la volta a un gran massís d’arbustos amb flors de tots colors i ens vam aturar davant d’una mena de castell envoltat de moltes construccions.

L’home gras, aleshores, es va girar cap a mi amb un somriure estrany. A partir d’ara em diràs amo i faràs tot el que se’t demani, va dir secament. Jo encara no sabia qui m’havia de manar. Va baixar primer i jo em vaig quedar asseguda. Què esperes, va fer. Vaig obeir. Un dels meus esclops va patinar a l’estrep i vaig caure de culs. No sembles gaire desperta, no et deixis les coses a dalt. Em vaig aixecar. Vaig recollir el farcell. Tenia el cul adolorit i em tremolaven les cames.

Quan em vaig girar, una dona vella, prima com un bacallà, s’estava molt tibada a dalt de les escales del castell. Duia un vestit llarg negre que el sol feia brillar aquí i allà, i duia els cabells grisos lligats en un monyo tancat en un ret de puntes negres. M’observava amb aires de superioritat i també de curiositat, vaig trobar. Vaig dir bon dia. La dona va fer un cop de cap a l’amo, que va pujar els graons. Jo em vaig quedar a baix perquè no m’havien demanat res. Quan va ser a dalt, em va mirar a mi i després a la vella, amb un sospir, com si jo no fos res. Es veu que se t’ha de dir tot, potser esperes que plogui per venir. Vaig obeir. La dona va ser la primera d’entrar a la casa, l’amo al darrere i després jo. Vam arribar a una gran sala de sostre molt alt, amb unes bigues immenses que anaven d’una banda a l’altra i, al fons, una llar de foc on s’hi hauria pogut rostir un bou sencer. Una taula llarga de fusta travessava la sala, prou gran perquè hi mengessin trenta persones sense tocar-se els colzes. La vella va dir que estava sota el sostre de l’amo de la farga i que, per tant, a partir d’ara li pertanyia. Va mirar l’amo, que va sacsejar el cap amunt i avall. La vella va continuar amb el que s’esperava de mi, que hauria de portar la casa i cuinar, i que no toleraria cap incompliment sota pena de sanció, que ella mateixa s’encarregaria de vigilar-ho cada dia de Déu. Vaig retenir les seves paraules. Després em va preguntar com em deia. Per saber-ho, va dir, perquè de totes maneres em diria nena, i a la seva boca la paraula no tenia ni rastre d’amabilitat.

Si tens preguntes, són ara, va afegir. Aleshores vaig voler saber si m’hauria d’ocupar del castell tota sola. La vella va deixar anar una rialleta. El castell, va repetir. La que substitueixes s’espavilava molt bé sense ajuda. Aleshores es van mirar amb una cara de complicitat que no em va agradar gens. Es van girar cap a mi, com si els mogués el mateix mecanisme. T’ensenyaré la teva habitació, va dir la vella. L’amo no es va moure. Ella va anar fins al fons de la sala, va obrir una porta a la dreta de la llar de foc. Em vaig afanyar a seguir-la. Vam pujar les escales i vam passar dos replans abans de trobar-nos sota teulat. Va obrir una porteta que donava a una habitació, amb un llit contra la paret, una calaixera amb tres calaixos, una cadira de balca i amb prou feines prou espai per passar entremig, i això que no es pot dir que jo hagués estat mai grassa. Sobre el llit hi havia un vestit negre desplegat, un davantal blanc i una còfia blanca. Aquí tens l’uniforme, t’hauria d’anar bé, va dir la vella, que s’havia quedat a la porta amb les mans agafades. Va ventar una ullada al meu farcell, que em penjava al capdavall del braç, i tot seguit em va mirar als ulls amb un mig somriure que només li deformava la boca sense llavis a la cara pansida i que deia clarament com em considerava. T’espero d’aquí deu minuts a baix, n’hauries de tenir de sobres per treure les teves coses i canviar-te. Has de fer el sopar, va dir, abans de girar cua.

Em vaig quedar sola, plantada a l’habitació escoltant els passos per les escales. Va petar una porta i em vaig revifar. En aquell moment no pensava en la meva família, pensava només en aquells forasters que ara hauria de servir. No em regalarien res, n’estava segura. Em vaig afanyar a deslligar el farcell sobre el llit. A dins hi havia un tros de pa de sègol embolicat amb paper de diari, un jersei de llana, dues calces, tres parells de mitjons, un vestit d’hivern i la nina de drap que la mare m’havia fet quan era petitona. Tot el que tenia, a més del que portava posat, cabia en aquell mal farcell. Amb un sol calaix en tenia prou i de sobres per guardar-ho tot. El temps corria i, com que no tenia ganes que em renyessin ja el primer dia, em vaig posar el vestit i el davantal a sobre, la còfia, i vaig baixar.

Quan vaig ser a baix, l’amo ja no hi era. La vella m’esperava, impacient. Mira que t’ha costat preparar-te, va dir secament. He anat tan de pressa com he pogut. No contestis quan et fan una observació. D’acord, senyora. D’entrada em va ensenyar la cuina. Jo decidiré cada dia els menús de l’endemà i tu els seguiràs al peu de la lletra. Al matí et portaran tot el que calgui, va dir. Em vaig estar de preguntar-li qui era aquest nou plural. No podia referir-se a ella i al seu fill, però a qui, si m’havia dit que a la casa no hi havia més servei per ajudar-me. No trigaria a saber-ho.

Saps llegir, espero, em va preguntar. Llegir i escriure, més o menys, vaig respondre redreçant el cap. Si no entens alguna cosa, me la preguntes. Sí, senyora. A sobre la taula hi havia un cistell ple de pastanagues, patates i una col, i també un tros gros de cansalada en remull en un bol. Verdura amb xulla, serà el teu bateig de foc. Fàcil, vaig pensar mirant la verdura. Sopem a dos quarts de vuit en punt, va dir encara, tot ensenyant-me un rellotge de paret. Només som dos, que sopem al menjador. Va fer una pausa abans de continuar com si es forcés a fer cara de trista. Has de saber que la dona de l’amo fa setmanes que està malalta. El menjar només l’hi pujo jo, va dir recalcant el només. Els coberts i tots els utensilis que necessitaràs són al gran trinxant. Sobretot no trenquis res. Si tens preguntes, són ara. Em vaig mossegar els llavis, però no em vaig poder aguantar. I el sou, vaig preguntar. La dona va obrir uns ulls de mussol. De seguida vaig entendre que acabava de dir una enormitat de la qual em penediria. Tu limita’t a fer el que et demanin, de moment, i a merèixer el menjar i el llit, ja parlarem de sous quan sigui hora, va dir amb una rialleta. Ja no feia cara de mussol, sinó més aviat d’indiot vell i malcarat. I va sortir.

Un cop vaig ser sola a la cuina, vaig anar de dret a obrir el gran trinxant per passar revista al que hi havia a dins. D’utensilis no me’n faltarien. Vaig triar un dels cassons d’aram que penjaven de la paret i el vaig posar sobre el fogó. Vaig encendre la cuina amb branquillons i la vaig alimentar amb els buscalls que hi havia apilonats al costat. Tot seguit vaig abocar l’aigua del bol al cassó i em vaig posar a netejar la verdura, que anava tirant a l’aigua. Va ser aleshores que em va caure tot a sobre sense avisar. Em va venir al cap la meva família i tot d’una em van començar a caure les llàgrimes, mentre m’adonava del que m’esperava sense ells, lluny de la meva llibertat, perquè, encara que fos miserable, a la meva vida a les Landes tanmateix hi havia llibertat. Estava empipada amb el pare, i també amb la mare. Els maleïa d’haver-me fet néixer, si tot el que em podien oferir era fer d’esclava de gent que no m’era res i que tenien tota la pinta de voler fer-me patir. Continuava plorant tot netejant la verdura i tremolava sense poder treure’m la desgràcia del cap. Del fons del cassó en pujaven bombolles, com si agafessin embranzida per saltar a l’aire, i a mi m’hauria agradat que vinguessin a esclatar sobre les meves llàgrimes, en comptes d’esclatar per no res a la superfície. Al cap d’una estona vaig acabar calmant-me, però tot i així els pensaments dolents no van parar de donar-me voltes.

Quan van arribar, tot estava a punt. Es van asseure a taula sense dir res i els vaig servir. L’amo es va posar a menjar de seguida. La vella va examinar llargament el plat abans de tastar-lo. Per la cara que feien, semblava bo, però no em van pas felicitar. Jo sabia que m’havia quedat bé, perquè ja feia molt de temps que cuinava amb la mare. L’amo se’n va posar més, mentre que la vella picava com un ocellet. En un moment donat, va deixar els coberts a banda i banda del plat com si fossin relíquies. Va alçar un got i el va fer girar en tots sentits davant dels ulls amb mala cara. Aquests gots no són transparents. Els hauràs de repassar amb un drap abans de cada àpat. A partir d’ara no toleraré beure en gots que no estiguin perfectament nets, va dir. Ho sento, no passarà més, senyora. De seguida vaig veure que, en realitat, sempre havia de trobar alguna cosa per criticar.

No van pronunciar ni una paraula durant tot el sopar. La vella es va alçar de taula sense haver-se acabat el plat. Va dir bona nit a l’amo. Després, sense mirar-me, va dir que l’esmorzar havia d’estar a punt a partir de les set. L’amo no em treia els ulls de sobre mentre la dona parlava, com si jo sempre hagués estat allà i el sorprengués que la seva mare em recordés a quina hora esmorzaven. Esmorzar, dinar, sopar, paraules que a casa no havíem fet servir mai, perquè allà menjàvem i de vegades fèiem un mos però la finalitat sempre era emplenar-se l’estómac tan bé com pogués ser amb el que hi havia.

L’amo se’n va anar a dormir no gaire després que la vella i jo em vaig quedar sola. L’actitud d’aquella gent, a més de la foscor de la nit, em feia venir fred pertot. El que em feia més impressió era la tristor que semblava desprendre el castell, una gran tristor, i també alguna altra cosa que em feia sentir incòmoda abans i tot de saber res més de la família. Vaig intentar menjar una cullerada de verdura freda, però estava tan tensa que la vaig escopir. Aleshores vaig rentar plats i ho vaig endreçar tot, amb l’esperança d’haver memoritzat el lloc on anaven els coberts i els utensilis. Després em vaig asseure en una cadira. Estava exhausta. Vaig tornar a posar-me a plorar. Vaig pujar a l’habitació encara plorant i vaig plorar al llit pensant-me que no pararia mai més de plorar, ni quan ja no em quedarien llàgrimes, i alhora repetia, em dic Rose, és així que em dic, Rose.