Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 16

Havia passat una setmana. Mare meva, no s’hi valia a badar. Cap dia es distingia de l’altre. La vella els organitzava de la matinada a l’hora de la posta, pautats com paper de música. Si feia qualsevol relliscada, m’enganxava, i això passava com a mínim un cop al dia, sempre per alguna fotesa, si convenia inventada.

Cada matí, l’Edmond portava la verdura, un pollastre, o un conill, i el diari. Quan jo baixava ell ja havia passat. En una setmana, només el vaig trobar una altra vegada a la cuina, i encara, se’l veia molt impacient per anar-se’n. Vaig intentar parlar-hi abans que marxés, com havíem parlat el primer cop. Va brandar el cap sense respondre, sense ni mirar-me, com si ja m’hagués dit tot el que m’havia de dir i hagués vist tot el que hi havia per veure. Semblava que la meva presència el molestés. No vaig insistir. El vaig deixar estar. Vaig mirar d’imaginar-me per què feia com si jo no hi fos. Potser estava disgustat perquè no li havia fet cas. Per qui es prenia, em vaig dir. No havia ni estat capaç de dir-me què hi havia de guanyar, anant-me’n. Si el joc era fer veure que l’altre no existia, pensava demostrar-li que jo fent comèdia no em quedava enrere.

Començava a fer-me una idea precisa d’aquella gent. Al principi, m’havia pensat que l’amo i la seva mare es comportaven com dos forasters, però de seguida vaig adonar-me que no calia que es diguessin gaire res per entendre’s. Vist des de fora, allò no semblava una família, més aviat unes persones posades l’una al costat de l’altra, amb l’Edmond que de cop s’havia tornat mut i la dona de l’amo, que jo encara no havia vist, fins al punt que em preguntava si no era un fantasma que s’havien inventat.

El vespre del vuitè dia, comptant d’ençà que havia arribat al castell, no es van dir res durant tot el sopar, com tantes vegades, però no paraven de mirar-se dissimuladament. De tant en tant, la vella em mirava amb insistència, com si esperés alguna cosa sense témer que no passés. Jo no estava gens tranquil·la, perquè em semblava que li veia un desig als ulls, alguna cosa d’aquest estil. No ho trobava normal, que algú com ella mirés així algú com jo. Vaig pensar que em devia equivocar i que no trigaria a tornar a ser la de sempre.

Havent sopat, tots dos se’n van anar a dormir amb pocs minuts de diferència, tret que aquesta vegada la vella va ser l’última de pujar. Jo em vaig afanyar a endreçar-ho tot, amb pressa per anar-me’n al llit. Ara que ja sabia on era el lloc de cada cosa, en feia molta més via i les nits eren més llargues. Em vaig treure les sabates per no fer soroll per les escales. El silenci era feixuc. Quan vaig ser al primer replà, em vaig acostar a la porta de l’habitació prohibida, amb l’espelma en una mà i les sabates a l’altra. Em moria de ganes de saber quina cara feia la dona de l’amo, si era com ells, si hi podria trobar una aliada. Aleshores, sense motiu, em va recórrer una esgarrifança i no m’hi vaig entretenir més. Un cop a dalt, vaig obrir la porta. Vaig fer un bot quan vaig distingir una silueta asseguda a la cadira. Vaig deixar anar l’espelma i la silueta va desaparèixer gairebé del tot.

Afanya’t a recollir-la abans no calis foc a la casa, va dir la vella. Em vaig agenollar. Vaig agafar l’espelma i em vaig cremar amb la cera. L’esglai que acabava de tenir va fer que no notés el mal. No s’havia apagat, la vaig tirar endavant per fer més llum. La vella no s’havia mogut, enganxada a la llarga ombra escardalenca que feia a la paret. Els contorns suraven al seu voltant com si cremés amb un foc tot negre, perquè a més la mà em tremolava. Vaig ser incapaç de preguntar-li què hi feia, allà. D’entrada, ni tan sols vaig creure que fos de veritat, la seva presència, de manera que vaig tancar els ulls i, quan els vaig tornar a obrir, continuava asseguda a la cadira, però ara tirada endavant perquè picava l’edredó del llit amb el palmell de la mà.

Seu, no tinguis por, no et vull cap mal, va dir amb una veu melosa que abans no li havia sentit mai. És que no m’esperava trobar-la a la meva habitació, vaig dir. Els peus em pesaven com encluses. Seu, va repetir, aquesta vegada amb una certa impaciència. Vaig obeir. No estàs bé amb nosaltres. Jo no entenia que tot d’una això la preocupés, si hi estava bé o no. Vaig dubtar abans de respondre amb el to més convincent que vaig trobar. Sí, senyora, estic bé, menjo tot el que em cal i tinc un sostre, què podria demanar més. No enyores la teva família. Vaig estrènyer les dents. De vegades, vaig dir. És normal, amb el temps ja t’anirà passant. Quants anys tens. Setze. Ja et deuen haver dit que ets molt bonica. No, senyora, mai. Bonica i ben feta. La veu li grinyolava, quan parlava, com una porta que fes temps que no s’obrís. Segur que ja no li quedava ni una gota de mel a la boca.

Tens tot el que necessites i, si no, ens ho has de dir. No necessito res més. Bé, bé. Si continues així, aviat podrem parlar del sou. Es va posar a somriure i aquell somriure no em va agradar gens. Puc fer-te una pregunta més personal. No m’ha de demanar permís, senyora. Potser, però ara parlem d’igual a igual, va dir arrufant les celles i deixant córrer el somriure. D’igual a igual, vaig repetir sense poder evitar-ho, amb un desig nerviós de posar-me a riure. Em va mirar com si la sorprengués la meva reacció. Jo no veia on volia anar a parar, només volia que acabés d’una vegada i que se n’anés. No trigaria a entendre que ho havia preparat tot per adormir-me, fent-me creure coses que no eren veritat.

Has conegut nois, em va preguntar. Només tinc germanes, vaig contestar tal com em va sortir. Un enamorat, vull dir. Vaig notar l’escalfor que em pujava a les galtes acompanyada d’un malestar desagradable. No, senyora, és clar que no. No em diries cap mentida. Mai de la vida, senyora. Però és una cosa normal a la teva edat, els nois. Devia estar vermella com un pebrot, però ella no podia veure-ho perquè l’espelma feia poca llum. Va desenganxar una mica el cul de la cadira, just per tirar-la endavant i acostar-se’m més. Em mirava des de sota. Jo tenia la sensació que volia treure’m els ulls per dur-los als seus. Veient que m’hi resistia, em va posar una mà al genoll. El contacte em va fer l’efecte d’una pedra immensa que m’esclafava. Fora que m’hagis dit una mentida sobre els anys que tens, va dir. De què em serviria enganyar-la, vaig dir, amb els ulls clavats en aquella mà que hauria volgut destruir. És veritat, nena meva, no et serviria de res. Es va redreçar. La mà va abandonar el meu genoll i la vella va alçar el braç enlaire. Em vaig pensar que volia tocar-me el cap, però es va aturar a mig camí, un gest com de capellà que vol beneir algú. Va semblar que pensava. Bé, et deixo dormir, ara, va dir amb un sospir.

Es va aixecar per sortir. L’ombra la va seguir i totes dues van desaparèixer. Mentre baixava les escales, sentia com el seu vestit fregava els graons, però no el soroll de les sabates. No m’havia fixat en què duia als peus. Potser no hi duia res, em vaig dir. No em podia desfer de la imatge de la vella, descalça per la casa. I més tard, al llit, quan vaig haver tancat els ulls, encara era allà, asseguda a la cadira, clavant-me aquells ullets viciosos que m’escorcollaven, que em feien sentir menys que una persona, amb les seves paraules, també, que em ballaven pel cap i hi feien nusos cada cop més complicats, impossibles de desfer.

Al matí, quan vaig arribar a la cuina, els ous ja eren sobre la taula, al costat d’un conill escorxat. Vaig sentir una olor de tabac, però no la vaig reconèixer. Vaig sentir tossir al menjador. Sense rumiar, hi vaig córrer pensant-me que l’Edmond encara hi era. A pesar del que m’havia promès a mi mateixa, tenia ganes de parlar-hi, d’explicar-li la visita de la vella a la meva habitació, per saber què en pensava. Em deia que no podria fugir d’estudi. L’impuls va quedar tallat en sec quan vaig veure l’amo fumant una pipa i llegint el diari, dret al costat de la llar de foc. Vaig haver de recuperar l’alè abans de dir res.

Ho sento, si ho hagués sabut m’hauria llevat més d’hora. Va somriure. No passa res, no podia dormir. Corro a fer-li la truita. Espera, va dir alçant la veu. Se’m va acostar. Respirava fort i tenia un somriure ben lleig plantat a la carassa vermella. Estàs bé a casa. La pregunta em va deixar clavada. No podia ser casualitat que la vella m’hagués fet la mateixa. No entenia què significava, ni on volien anar a parar tots dos. Per què es preocupaven per com em sentia.

No contestes. No em puc queixar, vaig dir evitant-li la mirada. No et volem cap mal. Ens agradaria que et sentissis una mica com en una família. Una família, només en tenia una i ell formava part dels qui m’havien obligat a separar-me’n. I allò que aquell home feia veure que m’oferia segur que no era la família amb la qual jo somiava. A la seva boca les paraules sonaven falses. Sabia que no es podien tenir dues famílies en una sola vida, que els somnis no són res més que somnis, i que dels que ens venen sense que els hàgim somiat nosaltres se n’ha de fugir al preu que sigui. Jo només soc la minyona, vaig dir. És clar que estàs al nostre servei, però les coses poden canviar, només és una qüestió de confiança mútua. Sentia que, si parlava, m’ensorraria. Què espera de mi. Va fer una pausa. Em remirava. No em calia mirar-lo a ell per sentir els seus ulls a sobre. Saps per quant et va vendre el teu pare. Vaig necessitar un moment per encaixar-ho, abans de respondre. Vaig alçar el cap. Per quant em va comprar vostè, vol dir. Va eixamplar el somriure. Si vols, va dir. Preferiria no saber-ho, si no li fa res. Aleshores va fer una cara afable que es notava que era falsa, com la resta. Hi estàs empipada. Sempre hem estat pobres i no hi ha tantes maneres com això de sortir-ne una mica, de la pobresa. No contestes la meva pregunta. Sí, sí que ho he fet. Doncs mira, jo, encara que fos l’home més pobre del món, no crec que me la vengués mai, una filla, va dir amb una cara que volia ser de pena. No era bon actor, ni per la pena ni per la gravetat, o bé ho feia exprés, de fingir malament. Confesso que estava perduda. Vostè no ha estat mai pobre, vaig dir. No, és veritat. Jo només vull, nosaltres volem, que siguis feliç, saps, Rose. Era la primera vegada que em deia pel nom. Els llavis li van desaparèixer a dins de la boca i en van tornar a sortir ben humits. Que siguis feliç, entens què vol dir, això, va afegir. Ser feliç, vaig repetir arronsant les espatlles, no és per a mi. Tothom hi té dret, per poc que sàpiga aprofitar l’ocasió. Si vostè ho diu, vaig dir per tallar curt. Volia que callés, com la vella la nit abans. Des del principi de la conversa, tenia la sensació que aquell home parlava a algú altre d’algú altre. Aleshores va allargar la mà, igual que havia fet la vella abans de sortir de la meva habitació. Jo no sabia què volia fer i em sembla que ell tampoc, perquè la va deixar caure amb un sospir, com la vella. Ara ves, va dir.

Vaig córrer a la cuina sense demanar res més. Quan vaig tornar per servir-li la truita, estava assegut. El veia darrere del diari obert. Era com si la conversa de feia una estona no hagués existit, i potser era veritat que no havia existit tal com jo m’havia pensat, em vaig dir per tranquil·litzar-me. Vaig fer baixar la truita de la paella al seu plat. El vaig mirar. En realitat no era a ell que mirava. El que em fascinava era el diari amb les paraules de diverses mides que hi ballaven i que semblava que em cridessin, columnes de lletres que s’enfilaven per la pàgina com bombolles d’aire. No sé què em va passar pel cap, ni per què en aquell moment; va ser una mena de fam que no tenia res a veure amb la que tortura la panxa, no, era una altra mena de gana que no parava d’augmentar. Gana de paraules.