Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 12

Avançava pel camí pedregós. D’ençà que havia sortit del poble, un observador atent hauria pogut adonar-se que vacil·lava, però no pas per l’alcohol que havia begut, perquè els efectes ja li havien passat, sinó com si volgués aturar-se a cada pas i, sense acabar de decidir-se, continués pujant el pendent suau cap al maset sota la pàl·lida claror del vespre. No sentia el soroll dels esclops. Al seu cap, tot era silenci, un silenci que arrossegava a pesar seu, un silenci que odiava per damunt de tot i que li pesava molt més que la pobra bossa que duia a la butxaca. El preu de la vida de la seva filla.

Va arribar a casa, va travessar el pati desert, des d’on va sentir la veu de les altres tres filles ocupades, a aquella hora, a munyir les vaques a l’estable. Abans d’entrar a casa, esperava que la dona no hi fos. Però la va veure dreta, plantificada com un arbre mort a l’única estança. Va avançar fins a la taula i va deixar la gorra al respatller d’una cadira. El silenci que va seguir no parava de morir-se i renéixer en l’eco de la seva traïció. No mirava la seva dona i ella l’observava tot eixugant-se les mans amb el davantal, passant el dors i després el palmell per la roba aspra.

—Què has fet? —va dir.

Ell no la mirava, es contemplava les mans com si volgués triar-ne una per dur a terme una missió que no sabia com complir dignament si no era engegant aquestes poques paraules:

—El que s’havia de fer, pobra dona meva.

Es va ficar una mà a la butxaca, va treure’n la bossa i la va sospesar breument abans de deixar-la sobre la taula amb un soroll de quincalla sota la tela tornassolada. La seva cara no contenia ni rastre d’orgull, sinó una incommensurable marca de culpabilitat. La dona es va vinclar per damunt de la bossa, sense ni pensaments de tocar-la.

—D’on has tret aquests diners?

—N’hi ha per aguantar un quant temps.

—No t’he preguntat això.

Va alçar els ulls fins als de la dona, però no va dir res.

—No teníem elecció.

—De què parles?

—De nosaltres, carai!

La dona va tirar el cos endavant i els talons no se li van desenganxar de terra.

—Jura’m que has venut una bèstia. Digues alguna cosa que pugui sentir.

—No tenim cap animal per vendre, ja ho saps.

La dona es va interrompre, es va empassar la saliva i va tornar a fregar-se frenèticament les mans amb el davantal. Ell va alçar un braç i va empènyer la bossa una mica més endins de la taula.

—Estarà millor allà on és ara —va afegir.

—Millor on?

—No t’ho puc dir, he firmat un paper.

—Soc la teva dona.

—Ja sé qui ets.

La dona va agitar la mà a l’aire amb un gest ampli, com si sembrés llavors en un camp.

—Un maleït tros de paper val més que la teva filla, és això el que em dius?

—Ens arriscaríem a perdre-ho tot.

—I a mi què m’expliques!

En aquest moment, en aquella casa batuda per vents inimaginables, com si acabés de recordar una cosa definitiva capaç de fer que la dona s’unís a la seva causa, i sense aturar-se a reflexionar, va dir:

—Hem de pensar en la família, ara.

Ella va deixar caure el braç i una ràbia infinita li va inflamar els ulls.

—De quina família parles?

L’home va tocar la bossa amb el dors de la mà.

—M’ha donat el doble del que estava previst.

—Haguessis treballat més per treure’ns de la misèria.

Ell va encaixar el cop, conscient que tot el que pogués dir per defensar-se no serviria de res. Es va instal·lar el silenci. La dona intentava recuperar la calma, sense que la preocupés la injustícia del que havia dit, ni el mal que feia al seu marit. Volia simplement trobar una engruna d’esperança, una.

—Quan podrem anar a veure-la?

L’home va apartar la mà de la bossa.

—Hem d’esperar que ho decideixi ell, hem quedat així.

Ella se li va acostar, amb els punys tancats, i li va picar violentament al pit cridant:

—Maleït siguis!

—No teníem res millor a oferir-li —va dir sense ni provar d’esquivar els cops.

La dona va parar de picar, va recular i va deixar anar els braços al llarg del cos, com una bandera bruscament privada de vent contra el pal.

—I les altres, també penses vendre-te-les? —va preguntar desafiant la porta tancada.

—És clar que no.

—I què sé, jo, si no te les vendràs totes.

—Tens la meva paraula.

—La Rose, la vaig dur al ventre… Què hi vols entendre, tu?

Va inclinar lleugerament el cap de costat per fer alçar la mirada esmunyedissa de l’Onésime, per atrapar-lo, no pas per trobar-hi cap mena de consol, ni tan sols una resposta, sinó per instil·lar-hi tot l’odi que contenia la seva.

—No me les havies d’haver fet —va dir.