Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 13

Eren les sis. Tot just clarejava. Baixant les escales vaig sentir olor de tabac. Em vaig dir que l’amo s’havia llevat més d’hora que de costum i segur que em renyarien perquè anava tard. Quan vaig arribar a la gran sala, no hi havia ningú. El cor se’m va accelerar quan vaig veure llum al voltant de la porta tancada de la cuina. Vaig avançar a poc a poc. No estava gens tranquil·la, quan vaig obrir.

Hi havia un llum sobre la taula. Assegut en una cadira a prop del fogó, amb una cama sobre de l’altra, mirava com cremava la punta del cigarret. No era l’amo, era un altre home, ni vell, ni jove, entremig, segurament aquell plural que m’havia de portar la verdura i la carn per cuinar. Jo encara estava agafada al pany, mirant-lo, tota espantada. Ell no es movia, no deia res, i jo no li treia els ulls de sobre. Esperava que digués alguna cosa, però no ho va pas fer de seguida. El que em sorprenia més de la seva cara eren les parpelles, que no s’abaixaven mai. Em feia pensar en un llangardaix posat en una paret a ple sol. Així ets tu, la nova, no et quedis aquí parada, et sortiran arrels, va dir al cap d’una mica, sense alçar els ulls. Vaig entrar i em vaig quedar dreta contra l’amanidor, a una distància respectable. Qui sou vós, vaig preguntar, gens tranquil·la. El jardiner i palafrener, entre altres coses, soc. Va alçar els ulls per mirar-me i els va tornar a abaixar de seguida. Sembles molt jove, va dir. Jo em vaig preguntar com podia dir això si amb prou feines m’havia mirat. En realitat, no feia cara de ser una mala persona. No tant, vaig respondre una mica refeta. Es va girar cap a mi. Un somriure li va il·luminar la cara i de seguida es va tornar a apagar, com si algú hi acabés d’abocar una galleda d’aigua freda. Tens pares? És clar que tinc pares, vaig respondre amb decisió. Va agafar una expressió seriosa que li va fer ondular la pell del front. No hauries de ser aquí, doncs, si tens pares. Que us penseu que m’han demanat l’opinió? Són ells que m’han enviat aquí. Jo de tu me’n tornaria volant al lloc d’on vens. Potser no és gaire millor el lloc d’on vinc. M’estranyaria. Què en sabeu, vós, quedaríeu parat. Va canviar les cames de posició, la que tenia a sota va passar a sobre. Va clavar els colzes a les cuixes. El cigarret continuava cremant entre els seus dits. La cendra creixia i s’anava torçant sense caure, i a mi em fascinava que no caigués. Igualment m’hauries de fer cas, noieta. Em vaig arronsar d’espatlles. No ho entenc, us dediqueu a fer el bé, a més de les altres feines? Ets tu que no sembla que m’entenguis. Encara no és massa tard, va dir ofegant la veu. Em voleu fer venir por o què, digueu el que m’hàgiu de dir. Ja en tens, de por, em va engegar separant l’esquena del respatller de la cadira. No, no en tinc, no m’espanto tan fàcilment, soc dura de pelar, li vaig respondre sense gaire confiança. No és això. I doncs vós per què hi sou, aquí, si és tan terrible. Jo és diferent. I la minyona que hi havia abans, què se n’ha fet? Va aixecar un dit, el fum se li va entortolligar al voltant, va girar la mà en forma de copa per fer-hi caure la cendra i se la va mirar un bon moment abans de tancar el puny. Se’n va anar, va dir. La veu gairebé se li va apagar abans d’acabar la frase. Suposo que ella us va escoltar, vaig dir amb aire burleta. Movia els llavis, però les paraules li sortien de la boca amb penes i treballs, com si li costessin molt car. No crec que sigui això, va acabar dient. Potser no li vau demanar que se n’anés, a ella. Va sospirar. Va tornar a posar-me els ulls a sobre i els meus no el van evitar. Quants anys tens, noieta. Setze, vaig mentir. Va entretancar els ulls. Què se sap, a setze anys. Segurament més del que us penseu. I segurament menys del que et penses.

Es va sentir petar una porta a dalt. L’home es va aixecar com si la cadira se li acabés d’encendre sota el cul. Feia ben bé dos caps més que jo. Amb la barbeta va assenyalar la taula. He deixat ous per a la truita de l’amo i el diari, ara me n’he d’anar. No us dieu pas palafrener, suposo, vaig demanar abans que sortís. Això el va fer somriure tristament, però aquest somriure tampoc no li va durar gaire a la cara. Edmond, va dir. Jo, Rose. Aleshores vaig veure que la cara se li desencaixava. Com has dit. Rose, vaig repetir, per què, no us agrada. No em va respondre, m’hauria pogut pensar que em mirava amb fàstic, si abans no hagués vist mai la por en uns altres ulls, i se’n va anar, amb la cendra i la punta del cigarret a dins del puny.

Jo em vaig quedar un moment amb els pensaments ballant-me per dins del cap, sense saber per on començar la feina. L’olor del cigarret surava per la cuina i els ulls se’m posaven un cop i un altre a la cadira buida i l’ombra que encara hi seia. Es va sentir petar una segona porta. Sentint els passos feixucs de l’amo per sobre del meu cap, i després per les escales, vaig reaccionar ràpid. Tot seguit els peus d’una cadira van rascar el terra del menjador. Vaig córrer a portar el diari a l’amo. El va agafar sense dir ni piu i jo me’n vaig tornar a fer l’esmorzar.

L’amo menjava tot llegint el diari, quan va arribar la vella. Es va asseure davant seu. Mentre la servia, vigilava tots els meus gestos amb els llavis serrats. L’amo es va posar a comentar les notícies en veu alta i la vella de tant en tant assentia amb el cap. Em sembla que no l’escoltava. Va tastar un tros de truita amb la boca petita i arrufant el nas. No té prou sal, va dir alçant la veu. No sabia quanta n’havia de posar, vaig respondre. Porta el saler, en comptes de discutir. Vaig córrer a buscar el saler. L’hi vaig donar i me’l va arrencar de la mà. És més fàcil afegir-ne que treure’n, vaig dir sense rumiar. Es va posar a escridassar-me dient que callés, que valia més que no se m’acudís mai més de replicar, que era una inútil, una desvergonyida, i tot el que no repeteixo perquè no ho sabria escriure. L’amo va alçar el nas del diari i ens va mirar amb cara de trobar-ho divertit, gens empipat amb mi, semblava. Quan la vella es va calmar, ell em va demanar que li portés el pa i el formatge. No semblava que hagués trobat cap pega a la truita, ell, perquè havia deixat el plat ben net. Quan vaig passar per davant de la vella, em moria de ganes de preguntar-li si també havia de salar el formatge, però ja n’havia tingut prou. Vaig pensar en el que m’havia dit l’Edmond una mica abans, a la cuina. Potser havia anat a parar a una casa de bojos, amb l’amo que recordava un ogre, la seva dona malalta, que encara no havia vist ni sentit, i la vella que tenia tot l’aire d’un dimoni. Un cop a la cuina, el silenci em va colpir com una garrotada al clatell. M’adonava que a la casa no hi havia cap criatura i, sense saber per què, això de no veure’n ni sentir-ne ni que fos una em va glaçar la sang.

Durant el matí, la vella em va fer visitar la casa per explicar-me amb tot detall com me n’havia d’ocupar. No havia vist mai una casa amb tantes habitacions. Havia establert un ordre precís per polir-les, i a cadascuna hi havia un rellotge al qual havia de donar corda. A dalt, es va aturar davant d’una porta i em va dir que no em passés mai pel cap d’entrar a l’habitació on descansava la dona de l’amo, mentre no estigués refeta. Vaig pensar que sempre seria una feina menys a fer. Abans de deixar-me estar, la vella va voler afegir que passaria cada dia a comprovar si havia fet bé la feina. Després de la comèdia dels gots i de la sal, sabia que fes el que fes sempre trobaria motius per esbroncar-me. Més tard, llustrant els mobles, em vaig preguntar de què podia servir tenir una casa tan gran per viure-hi únicament tres persones, a més de jo, atès que l’Edmond no semblava que hi visqués.

Vaig passar el dia netejant, fent els àpats i rentant plats. Mentre trescava, si més no, no pensava en res més.

En canvi quan vaig ser a l’habitació a la nit, la segona al castell, em vaig adonar del que m’havia passat, que el pare m’havia venut a un foraster, que la mare per força ho sabia i que no havia fet res per impedir-ho. Asseguda al llit, vaig tornar a desfer-me en llàgrimes, però no eren iguals que les del dia abans, aquestes em cremaven els ulls. Veia les meves germanes i tots els moments feliços que havíem viscut juntes, només aquests moments, com si no pogués fer altra cosa que insistir en la meva dissort. I això que, de dissorts, a casa n’havíem tingut per donar i per vendre, però, un cop passades, no eren res al costat de la gran pena que em turmentava. Vaig tancar els ulls i les meves germanes es van posar a córrer fent rotllana al meu voltant rient per l’habitació, la seva imatge, res més i tot això alhora. Jo encara plorava, però la meva imatge reia amb elles, com si m’hagués dividit i una part, la dolenta, fiqués la bona a l’aigua per ofegar-la, i que aquesta part es debatés per no morir, i jo no sabia si estava bé o no, que es morís. La vida dura de casa era més atractiva que obeir a aquella gent, tan lluny de la meva família.

Quan vaig tornar a obrir els ulls, vaig tenir la sensació que la meva vida d’abans s’acabava, aquella nit, a catorze anys, en una gran casa forastera, amb uns forasters; que les llàgrimes que em queien eren les últimes, que no tindria mai més llàgrimes per plorar res ni ningú estimat. Aleshores em vaig jurar que no tornaria mai a casa. Encara que un dia en tingués l’oportunitat, no hi tornaria, perquè tothom s’estava morint en el meu cor, la imatge de les meves germanes també acabaria desapareixent, i era l’única manera de sortir-me’n, de sobreviure. Perquè no volia morir de desesper tan jove i per no morir havia de destruir la noia de catorze anys, matar-la d’una manera o altra, tot i que encara no sabés qui era la que hi havia a l’altra banda d’aquells catorze anys. Perquè no podia ser que, per a mi, tot s’acabés d’aquella manera. Aleshores, en aquest gran daltabaix, vaig cridar Nostre Senyor Jesucrist. Vaig resar perquè vingués a ajudar-me, per trobar una explicació a les proves que m’imposava. Vaig sentir un corrent d’aire i la flama del llum es va decandir. Vaig voler creure que era la Seva manera de comunicar-me que havia de comptar sobretot amb mi mateixa, que Ell seria al meu costat tan sols si lluitava. Lluitaria, m’ho vaig prometre mentre protegia la flama amb la mà per reanimar-la.

Tota la nit em vaig enfonsar en una angoixa tova. De matinada, estava completament esgotada. Havia plorat tant, havia vessat totes les llàgrimes de què era capaç, que havia tocat fons i, al fons de tot, havia sentit alguna cosa sòlida sota meu. Com més clarejava, més l’angoixa es convertia en una ira dura i freda en la qual podia posar els peus. Encara no sabia què hi havia més enllà de la ira, ni on em duria. Si ho hagués sabut, suposo que hauria intentat enfonsar-me encara una mica més.