Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 17

No hi havia manera, ni amb els esforços consentits ni amb la pudor de la cort que s’havia posat a netejar per tal de ficar-hi els quatre garrins que tocava deslletar. Els remordiments eren de sang i li retrunyien a les temples, com grans cops de bec per dins del crani. La misèria que s’havia pensat que alleugeriria una mica, gràcies al contingut d’una bossa que encara no havia obert ningú, ni tocat, no era res comparada amb els remordiments que el jutjaven a cada instant per haver fet una cosa irreparable. Aquesta es desplegava incansablement d’ençà del dia que havia rebut els maleïts diners; una misèria humana, només humana.

Fins i tot en els pitjors moments, sentia sovint el refilar de les seves filles, i ara ja no les sentia, ni les sentiria mai més com abans. Tot i les tres que encara tenia al costat, en faltava una, i aquesta era la gran diferència; la Rose, arrencada per culpa seva de la família. I la seva dona, que ja no li deia res, que ja ni el mirava, absent i tanmateix allà, com si s’estigués fora del món on havia obert els ulls el dia que havia nascut, en el qual havia abocat de manera duradora quatre bruixetes i parit en conjunt sis cops; quatre noies supervivents, petits éssers clivellats, sense gaire relació a part de la del cor. El cor, metàfora irrisòria d’un sentiment difús, impedit, perquè, se’n faci la interpretació que se’n faci, el cor no és d’or, serveix per a poques coses, per no dir per a res. El cor, en el millor dels casos, s’exhibeix els dies de festa, per al primer petó; però després, la carestia creix, casa, s’incrusta als flancs esprimatxats del destí, i ja només parla i es vessa la sang. Una sang negra.

Amb grans gestos irats, l’Onésime rascava la merda seca dels dos porcs sacrificats l’hivern anterior, amb ràbia fins i tot a la cara deformada per les ganyotes, insensible a l’esforç, al càstig exageradament buscat. Sentia els xiscles dels garrins al compartiment del costat, aplegats al voltant de la truja. Mare de mamelles nafrades per la dentadura esmolada de la descendència, que observava els petits lluitadors empastifats de fems; esquinçada entre el desig que el parèntesi maternal durés una mica més i el de separar-se’n, abans de tornar a ser femella i tornar a sentir el pes del verro al damunt, que la perforés, que s’agités, la penetrés i ruixés, per tal d’encastar la llavor a les seves entranyes de truja.

Quan l’Onésime va haver rascat tots els fems secs, els va apilonar davant de la porta. Els portaria més tard amb el carriot tirat per la vaca, ni tan sols un bou, fins al tros d’Espaliu, on, fent amplis arcs de cercle amb la pala abonyegada, els escamparia al vol i sense fe per la terra que a continuació llauraria, per sembrar-hi una mica de fenc i limitar el creixement de les males herbes.

La truja es va revoltar, quan l’home va entrar a buscar els garrins, va grunyir i va tirar el caparràs endavant perquè no fos dit. L’Onésime li va plantar cara i la va provocar, que intentés avançar encara una mica més, que li ensenyés fins on estava disposada a arribar en l’enfrontament, i ell també. L’animal va abaixar el cap, se’n va anar al racó, arrodonint el llom com si volgués oferir a l’home més superfície per picar, com si la submissió fos el seu destí i només el pogués integrar per la violència, que no pogués prescindir de la violència per resignar-se, i que no pogués prescindir tampoc de la resignació.

L’Onésime va traslladar els garrins d’un en un, a coll, fins a la soll neta, com si fossin nadons, sense amoïnar-se per l’olor, ni pels crits aguts, ni tan sols per les revinclades i els cops de cap que li clavaven al plexe. Cada vegada que agafava un altre garrí, mirava la truja amb ràbia: «Vine cap aquí, ja veuràs», semblava que li digués. L’animal no es movia.

La Suzanne, d’onze anys, la filla més petita de l’Onésime, la seva preferida, s’havia ofert a ajudar-lo. L’home no havia volgut, pretextant l’olor, la brutícia i el perill, però en realitat era per evitar les preguntes que li hauria pogut fer, igual que la Rachel al bosc. La solitud passatgera no li solucionava res, però tot i així la preferia a qualsevol presència, encara que fos silenciosa, i tot plegat per no vomitar la ràbia contra algú altre, perquè els animals s’abstenien de provocar-lo.

Quan va haver deixat l’últim garrí a la soll, l’Onésime va observar la truja per sobre de la barra, mentre els animalons es barallaven i li envestien les cames amb el morro dur, buscant unes hipotètiques mamelles. La truja va redreçar una altra vegada el caparró ridícul cap on era ell i a continuació es va posar a girar a poc a poc sobre ella mateixa, com una baldufa que perd embranzida, va acabar per aturar-se i es va ajeure pesadament amb un ronc. A pocs metres d’ella, el verro grunyia i ventava cops de musell impacients a l’envà de fusta, perquè no deixava mai d’anar calent, sempre a punt per complir el que n’esperaven, l’única cosa per a la qual a parer dels homes havia estat creat. Un instint contrariat per la privació, que el feia tornar cada dia una mica més boig.

L’Onésime va apartar els garrins àvids a cops de peu i va sortir. El cel s’aclaria i projectava a les altures un blau intens sense ocells. Amb la màniga bruta es va eixugar el front moll, va deixar que li entrés una mica de llum als ulls i va passar per davant de les corts de porcs i de l’estable, fins a ser davant de la porta de casa. Després d’una breu vacil·lació, va entrar a l’única estança en la qual es reunien per menjar, dormir i de vegades barrejar les carns en alenades silencioses, amb plaers continguts. Perquè estimar-se seria una paraula massa grossa per expressar aquella fam i el que sempre costava satisfer-la.