Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 15
Edmond
ОглавлениеVa portar una nena, ahir.
Es diu Rose.
Sang de Déu, no pot ser casualitat.
Rose.
És bonica com un dia de sol.
Diu que té setze anys.
Em sembla que és mentida, encara que ja estigui feta i que sembli que sàpiga envestir la feina.
Té els ulls negres encerclats d’or.
És impossible no veure-li la mirada.
Jo la conec, aquesta mena de mirada, capaç de llegir en les altres mirades, com si fossin llibres oberts amb paraules per llegir.
Sang de Déu, i tant que la conec.
No fa olor de molsa.
Fa olor de terra acabada de llaurar.
Li va bé.
Mentre no sigui olor de molsa.
No sé d’on l’ha treta.
No m’ho ha volgut dir.
Li faran la vida difícil, l’amo i la reina mare, segur.
No els pot aturar res, si ho sé, jo.
Aquí, la dissort s’amaga a tot arreu.
Li he dit que valdria més que marxés.
Em sembla que sense proves no m’escoltarà.
Se la veu eixerida, però alhora massa orgullosa perquè li serveixi de res.
Sang de Déu.
No és cosa meva.
A mi no m’és res, aquesta Rose.
He de deixar de patir per ella.
Quan l’he deixat, he anat al bosc.
És l’única cosa que em calma quan tinc el cap entravessat, estar sol als boscos.
He caminat molta estona.
I després m’he aturat i he tancat els ulls.
D’entrada he sentit l’olor de la molsa.
I després l’ha tapat l’olor de terra.
Aleshores m’he afanyat a obrir els ulls, espantat.
No he de barrejar les olors.
Sang de Déu, no s’ha de barrejar tot.
Rose, es diu.
Rose, sang de Déu.
