Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 9

Avança pel parc, descalç, amb els braços lleugerament separats del cos, una mica encorbat, ple de vacil·lacions; va recte endavant, com per un passadís tan estret que fa impossible que es desviï d’una línia imaginària. Encara no té cinc anys, els ha de fer d’aquí a set dies. La data està subratllada al calendari de la gran sala.

Silueta fràgil escalfada pels raigs d’un sol que sempre li han prohibit, «per protegir-te la pell», repeteix la vella senyora sense més explicacions; però que no estan fetes per saltar-se-les, les prohibicions, fins i tot per saquejar-les, trepitjar-les, destruir-les, perquè n’apareguin unes altres d’encara més infranquejables i sobretot més envejables? No surt de la norma, mentre camina pel parc. Al principi, quan la grava se li clava a la planta tendra dels peus fa ganyotes, al cap d’una mica ja no sent res, massa absorbit per aquesta llibertat en la qual somia tot el dia, sempre palplantat darrere de les grans finestres tancades de vidres absolutament transparents, enganyosos, amb un llibre il·lustrat a la mà, o algun altre objecte susceptible de matar l’avorriment.

L’ombra dels arbres no li arriba. El fa feliç sentir com la pell se li esgarrifa en contacte amb una llum sense filtres. Les dones no l’han vist sortir de la gran mansió amb aires de castell. És la primera vegada que n’esquiva la vigilància; s’ha preparat molt per no perdre l’ocasió. No es gira, té por de veure que algú li corre al darrere amb l’esverament empastifat a la cara, algú que el sermonejaria i el tornaria a dur a l’acte cap a aquell ventre de pedres que l’ofega. Ella, la vella senyora. De manera que no es gira, invoca algun déu infantil perquè la mantingui a distància, prou estona per dur a terme el que li omple el cor. Naturalment és massa jove per concebre l’espai i el temps; no concep sinó la llibertat i el que s’obre davant seu: una porta immensa, sense batents, ni ferramentes, ni golfos, ni forrellat, ni tan sols l’ombra d’una porta.

Ja quasi hi és, només ha d’estirar el braç per obrir-la; és de debò, aquesta, feta de fusta sòlida. «Déu meu, si em deixes arribar-hi, seré teu per sempre»; fa la promesa en veu alta. I, quan es disposa a empènyer la porta, se li atura el cor. Un soroll, multiplicat per la por. Parrup. És un simple colom que va amunt i avall per una llosa a la recerca de restes acumulades per la pluja de la nit. El cor li torna a bombar sang i a escopir-la enriquida. El temps i tot el que passa a dins adquireix un sentit, fins i tot el desordre té sentit.

Alça la balda i estira la porta amb totes les seves forces, amb les manetes d’ungles cuidades, fins a obrir una escletxa suficient per passar-hi el cos de costat. Entra al corredor ample que dona a una sèrie de quadres fetes de taulons a la part baixa, prolongats amb barrots gruixuts de ferro; en compta vuit en total. Emergint de la penombra enterbolida per la llum de fora, hi ha cavalls que esbufeguen tot mirant el nen amb aire altiu i, amb moviments de cap, pidolen per costum una ració de farratge, més encuriosits per l’aparició que pel que en podrien obtenir, gens convençuts que una personeta tan petita pugui satisfer el que demanen. El nen observa els animals, busca el que excita, més que cap altre, el seu cor de marrec cada vegada que veu com rumbeja darrere els vidres sota la corpenta aguerrida de l’home a qui també té prohibit acostar-se; dues siluetes unides que volen pels caminals del parc; una, estimada i la segona, envejada. Vet-el aquí. L’animal venerat. El nen deixa passar una estona, vol que el cavall el reconegui igual que ell el va reconèixer a la primera mirada que li va fer anar el cor al galop fins a esgotar-se, fins a l’instant precís de la trobada. Janus, sap com es diu, perquè ho va sentir en boca de la vella senyora, el preferit del seu fill, va dir un dia esclafant una llàgrima verinosa. El nen encara espera un grapat de segons més. Una por dolça se li estremeix sota la pell, una d’aquelles pors delicades que duen a l’ignot. Obre la porta del compartiment, entra, la tanca i s’atura. El cavall rebufa, recula, es calma una mica i es queda quiet arran de la paret del fons; recorda una pedra d’atzabeja encastada en una roca banal, un embolcall demoníac ple de foc encès. El nen no és res davant de la bèstia; ho sap, i tot i així s’hi acosta, trepitja amb els peus descalços la palla aixafada per l’animal prodigiós, que enlaira orgullosament el cap sense abaixar-lo mai del tot. Dret, ara, sota el coll, el nen aixeca un braç, l’estira tant com pot i amb la punteta dels dits arriba a tocar el naixement del pit.

En Janus, conegut per la fogositat i la seva part indomable, hereva de la salvatgia dels seus ancestres, alça una peülla, la deixa a terra i la torna a alçar, cada cop més amunt, cada cop més fort, mentre observa ardentment el nen; i el martelleig devora l’espai que a penes els separa. No es tracta d’expressar una veritable còlera, sinó més aviat l’esbós d’un poder animal. En aquest moment, el nen hauria d’estar aterrit. No ho està. Els ulls li brillen d’orgull, proclamen una felicitat silenciosa. Després abaixa el cap, tanca els ulls. Espera. Espera que acabi naixent el vincle inconcebible, que l’animal tingui l’ocasió d’estalviar-lo o d’oferir-li el no-res. Tant és el que passi. És com ha de ser.