Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 8

Era en algun lloc més enllà de les busques del meu rellotge.

Encara no ha ocorregut. No sap res del cas. En l’aire fresc del matí hi ha suspeses olors de primavera, sobretot olors, sempre, olors maculades de colors, un degradat de verds, en anarquia floral fronterera amb l’explosió. Després hi ha els sons, els sorolls, els crits, que expressen, divulguen, agiten, desmaneguen. Hi ha blau al cel i ombres a terra, que estiren el bosc i estenen l’horitzó. I no és gaire res, perquè també hi ha tot el que no es pot anomenar, expressar, sense córrer el perill de deixar pel camí la substància d’una emoció, la gràcia d’un sentiment. Davant d’això les paraules no són res, són roba de cada dia, que de vegades muda, per dissimular la geografia profunda i íntima de les pells; les paraules, un invent dels homes per mesurar el món.

En aquell temps, ja no esperava res de la vida.

Silenciar les paraules. Deixar venir. Aleshores no quedaria sinó la pell nua, les olors, els colors, els sorolls i els silencis.

Feia molt de temps que ja no m’explicava històries.

Les històries que expliquem, les que ens expliquem. Les històries són cases amb les parets de paper, i el llop ronda.

Havia renunciat a anar-me’n… On hauria anat?

Els retorns no són mai serens, sempre els alimenten les causes de la partença. Tant si te’n vas com si tornes, de grat o bé per força, duus el pes de totes dues coses.

El sol anava fonent la gebrada.

El sol-monstre exsuda, duplica les formes que colpeix a traïció i traça el perfil de les grans catedrals d’ombra sense matèria. És cosa de l’estació.

No el veia. Com hauria pogut saber-ho?

Coneix aquest lloc no solament com un record. Alguna cosa li parla a la carn, una llengua que encara no entén.

Com m’hauria pogut imaginar qui era?

Ja és hora que les ombres emprenguin les revelacions.