Читать книгу Nascut de cap dona - Franck Bouysse - Страница 14

La Rachel recollia les branques que l’hivern havia abandonat al sotabosc. En feia feixos a terra que el seu pare, després, lligava amb una tija de vímet i carregava en un carro enganxat a una vaca sancallosa. La nena duia un vestit de roba basta que li fregava els esclops i una gorra de cotó lligada sota la barbeta amb dues vetes repuntejades. El pare també anava amb roba vella: pantalons, jaqueta i armilla marró, i les mànigues de la camisa d’un blanc esgrogueït li sobresortien de la jaqueta com canelleres tacades de molsa i liquen. Unes mallerengues tafaneres, posades sobre branquillons, agitaven els caps emmascarats mentre observaven l’escena, que recordava un quadre d’aquells pintors holandesos mestres del clarobscur, capaços d’eternitzar el gest en una aura melangiosa.

Encara feia fresca. El sol s’esforçava a desembardissar el bosc, amb treballs per travessar la boira i obrir-se pas entre les branques i les fulles incipients. L’Onésime es va enfilar pels radis d’una roda, va col·locar un últim feix i va contemplar la càrrega. La vaca rosegava tranquil·lament la boira. La Rachel ara s’estava al seu costat i observava el pare com qui contempla un crepuscle hivernal. Era al matí, i d’hivern. L’Onésime va baixar del lloc on estava enfilat, evitant la mirada de la filla, preparant la marxa per no afrontar-la. Sabia de sobres que tard o d’hora vindrien les preguntes i que s’hi hauria d’enfrontar, però es pensava que, amb la feina, controlava el moment.

—Papa.

Tot comprovant la fixació de la vara, va dir:

—Què?

—On és, la Rose?

Va fer la volta al carro, de manera que es va trobar separat de la filla per la massa ossuda de la vaca immòbil. Es va posar a comprovar l’altra vara, va estirar les regnes, tot seguit es va ajupir sense cap motiu i es va tornar a aixecar.

—Se n’ha anat —va acabar dient.

—On?

L’Onésime ara estava ben dret, tan quiet com l’animal, ja no defugia la mirada de la filla, de la qual sabia que no es podia escapar. Se li van formar nous solcs al voltant dels ulls, més fondos que els que li omplien la cara normalment. Aquesta vegada va ser la Rachel, la que no va poder aguantar aquella mirada perduda que no reconeixia. Va abaixar els ulls fins als esclops, qualsevol cosa li hauria anat bé, mentre no fossin els ulls del seu pare. Destemps dels desitjos de cadascú. L’Onésime respirava fort, escarrassant-se a expel·lir el màxim d’aire viciat amb cada expiració, i si hagués pogut hauria expulsat tot el que tenia als pulmons perquè no quedés ni rastre de la brutícia que contenien, com les paraules que encara no havia pronunciat. Hauria pogut donar la vida per preservar la filla d’un dolor que no li pertanyeria mai.

—A tu què et sembla? —va dir.

La Rachel va alçar els ulls, tan a poc a poc com qui retira la bena bruta d’una ferida.

—Us vaig veure marxar a tots dos. Com és que no va tornar amb tu?

—Ho vas veure?

—Sí, per força.

—Li vaig trobar feina en un lloc, ja en té edat.

La nena va obrir els braços.

—Aquí n’hi ha molta, de feina.

—No pas de la que porta quartos.

—No es mengen, els quartos, tu sempre ho has dit.

—És clar que no es mengen, però no es pot passar sense, avui dia.

Amb els seus dotze anys, la Rachel coneixia prou la vida per imaginar l’absència, però encara no la pèrdua. Volia sentir la veu del seu pare, que foragités el que ella no podia concebre per poder-se convèncer tota sola de la resta; tot el que ell no li diria mai i que ella recobriria amb la infantesa que encara conservava.

—Quan tornarà?

—Encara no ho sé.

La Rachel va fer una cara implorant i va tornar a deixar els braços al llarg del cos.

—No ho tornaré a dir, ja ho saps.

—Sé que no ho tornaràs a dir, però és que no ho sé.

—És en una casa que no volen que la molestem, és això?

—Sí. Si les teves germanes et pregunten per ella, no els diràs res més que això, d’acord?

Va dubtar, però com si tot d’una s’adonés de tota la confiança que el pare li mostrava, quasi a contracor va dir:

—D’acord.

La boira ara havia escampat. La llum del sol es reflectia als troncs i el sotabosc feia pensar en un cementiri on s’elevaven monuments dispersos en honor d’un déu pagà.

—Som-hi —va dir.

La nena no es va moure de seguida, amb els ulls clavats en aquell pare que no deixava que se li notés res per fora. Aquell pare que ella fins aleshores només havia sabut anomenar d’una manera, però que a partir d’aquell moment seria menys que allò, menys que el pare d’abans, quan pensés en la germana desapareguda.

—Papa.

—Què més vols?

—La trobaré a faltar, la Rose.

L’Onésime no va afegir res. Va agafar la vara d’avellaner que havia deixat de través sobre els braços del carro, va tustar el llom de la vaca, que immediatament va plegar una pota, després l’altra. Les rodes van moure’s i el carro va avançar fent gemegar el metall i la fusta. Va pensar: «Jo també, la trobo a faltar». Les paraules se li van inflar dins del cap i l’hi van omplir tot, però no va poder deixar-les sortir, incapaç d’alliberar-se d’aquell pes sense creure que els seus avantpassats el jutjarien i el considerarien feble, igual que aquella nena de dotze anys que ell havia engendrat.