Читать книгу No diguis res - Patrick Radden Keefe - Страница 12

Quan Dolours Price era petita, els seus sants preferits eren màrtirs. La Dolours tenia una tieta molt catòlica per part de pare que acostumava a dir: «Per Déu i per Irlanda». Per a la resta de la família, Irlanda anava primer. Criada a Belfast Oest a la dècada dels cinquanta, la nena anava a l’església cada dia. Els seus pares, en canvi, no hi anaven, i ella se n’adonava. Un dia, devia tenir catorze anys, va anunciar:

—No penso anar més a missa.

—Hi has d’anar —va dir la Chrissie, la seva mare.

—No vull anar-hi i no hi aniré —va dir la Dolours.

—Hi has d’anar —va repetir la Chrissie.

—Mira —va dir la Dolours—. Sortiré al carrer, em quedaré mitja hora plantada a la cantonada i després et diré: «He anat a missa». Però no hi hauré anat.

Com que era una nena molt obstinada, la cosa va acabar així. Els Price vivien en una petita casa adossada de protecció oficial, en un carrer tranquil que feia pendent anomenat Slievegallion Drive, a Andersonstown. El seu pare, l’Albert, era tapisser; havia fet les cadires de l’estreta sala d’estar. A la lleixa de la llar de foc, que qualsevol altre clan hauria decorat amb fotos alegres de les vacances familiars, els Price hi exhibien, amb un orgull evident, un seguit d’instantànies fetes a presons. L’Albert i la Chrissie Price compartien un compromís acèrrim amb la causa del republicanisme irlandès: la creença que durant centenars d’anys els britànics havien estat una força d’ocupació a l’illa d’Irlanda i que els irlandesos tenien el deure d’expulsar-los amb els mitjans que fossin necessaris.

De petita, la Dolours seia a la falda de l’Albert i ell li explicava històries dels anys trenta, de quan s’havia incorporat, sent encara un noiet, a l’Exèrcit Republicà Irlandès (Irish Republican Army, IRA) i de quan havia anat a Anglaterra, d’adolescent, per posar-hi una bomba. Havia gosat desafiar el poderós Imperi Britànic amb cartrons a les sabates perquè no tenia diners per adobar-se-les.

L’Albert era un home baixet que duia ulleres de muntura metàl·lica i tenia les puntes dels dits tacades de groc a causa del tabac. Explicava contes violents sobre el valor llegendari d’uns patriotes morts molt temps enrere. La Dolours tenia dos germans més, en Damian i la Clare, però estava especialment unida a la seva germana petita, la Marian. Abans d’anar a dormir, per entretenir-les, al pare li agradava explicar-los la seva fugida d’una presó de la ciutat de Derry, juntament amb vint presoners més, després de cavar un túnel fins a l’exterior del recinte. Un intern havia estat tocant la gaita per tapar el soroll de la fugida.

En un to confidencial, l’Albert explicava a la Dolours i als seus germans el mètode més segur per fer explosius improvisats, amb un bol i estris de fusta (mai metàl·lics!, perquè «si salta una sola espurna, ja has begut oli»). Li agradava recordar els estimats camarades que els britànics havien penjat, i la Dolours es va criar pensant que allò era la cosa més natural del món: que totes les criatures tenien pares amb amics que havien acabat penjats. Les històries del seu pare eren tan commovedores que, en sentir-les, de vegades es posava a tremolar i s’estremia amb la pell de gallina.

A la seva família, gairebé tothom havia estat a la presó. La mare de la Chrissie, la iaia Dolan, havia format part del Consell de Dones de l’IRA, el Cumann na mBan, i en una ocasió havia passat tres mesos a la presó d’Armagh condemnada per intentar robar l’arma reglamentària a un agent de la Policia Reial de l’Ulster (Royal Ulster Constabulary, RUC). La Chrissie també pertanyia al Cumann i havia complert condemna a Armagh, amb tres de les seves germanes, després que les detinguessin per portar un «emblema prohibit»: unes petites flors de paper de color taronja, blanc i verd, conegudes com a lliris de Pasqua.

A la família Price (i a Irlanda del Nord en general), la gent tenia tendència a parlar de calamitats d’èpoques llunyanes com si haguessin passat la setmana anterior. Com a conseqüència d’això, es feia difícil determinar en quin moment havia començat l’antiga disputa entre Irlanda i la Gran Bretanya. Realment, costava imaginar-se una Irlanda anterior a allò que els Price anomenaven simplement «la causa». No tenia pràcticament cap mena d’importància on comencessis la història: sempre hi era. Era anterior a la distinció entre protestants i catòlics; era més vella que l’Església protestant. De fet, podies retrocedir gairebé mil anys, fins als invasors normands del segle XII que havien travessat el mar d’Irlanda en vaixell, a la recerca de noves terres per conquerir. O fins a Enric VIII i els governants Tudor del segle XVI, que havien imposat la subjugació total d’Irlanda per Anglaterra. O fins als emigrants protestants d’Escòcia i del nord d’Anglaterra que havien arribat a Irlanda tot al llarg del segle XVII i havien establert un sistema de cultiu mitjançant el qual els nadius de parla gaèlica havien passat a ser arrendataris i vassalls en una terra que prèviament havia estat seva.

Però el capítol de la nissaga que afectava d’una manera més evident la casa de Slievegallion Drive era l’alçament de Pasqua del 1916, durant el qual un grup de revolucionaris irlandesos havien assaltat l’oficina central de correus de Dublín i havien proclamat la creació d’una República Irlandesa lliure i independent. La Dolours s’havia criat escoltant llegendes dels valents herois d’aquest alçament i del sensible poeta que havia estat un dels líders de la revolta, Patrick Pearse. «A cada generació, el poble irlandès ha reafirmat el dret a la seva llibertat nacional», havia manifestat Pearse des dels graons de l’oficina de correus.

Pearse era un romàntic empedreït que sentia una gran atracció per l’ideal del sacrifici de la sang. Ja de petit havia fantasiejat amb donar la vida per alguna causa, i amb el temps havia arribat a creure que un vessament de sang era una cosa «purificadora». Pearse lloava les morts dels anteriors màrtirs irlandesos, que feien pensar en la de Jesucrist, i pocs anys abans de l’alçament havia escrit que «el vell cor de la terra necessita l’escalf del vi negre del camp de batalla».

Va assolir el que desitjava. Després d’un breu moment de glòria, la rebel·lió va ser esclafada sense pietat per les autoritats britàniques de Dublín, i Pearse va ser sotmès a un judici militar i executat per un escamot d’afusellament, juntament amb catorze dels seus correligionaris. L’any 1921, amb la separació d’Irlanda després de la guerra d’Independència irlandesa, l’illa va quedar partida en dos: al sud, vint-i-sis comtats van assolir la independència com a Estat Lliure Irlandès, mentre que al nord, els sis comtats restants van continuar formant part de la Gran Bretanya. Com molts altres republicans lleials, la família Price no es referia a la seva terra com a «Irlanda del Nord». En deien «el Nord d’Irlanda». En la tensa llengua vernacla, fins i tot els noms propis podien tenir una càrrega política.

El culte a la immolació pot ser una cosa perillosa, i a Irlanda del Nord els rituals de commemoració estaven estrictament regulats per la Llei de banderes i símbols. La por al nacionalisme irlandès era tan pronunciada que podies anar a la presó només per haver exhibit la bandera tricolor de la República. De petita, el Diumenge de Pasqua la Dolours es posava el seu millor vestit blanc, amb un cistell ple d’ous sota el braç i, enganxat amb un imperdible al pit, un lliri de Pasqua per commemorar la rebel·lió avortada. Per a un infant, era un ritual excitant, com formar part d’una organització secreta de criminals. Quan veia que s’acostava un policia, havia après que s’havia de tapar el lliri amb la mà.

De totes maneres, la Dolours no es feia il·lusions respecte al preu que hauria de pagar per aquesta devoció per la causa. Albert Price no va arribar a conèixer el seu primer fill, una nena que va morir de petita mentre ell era a la presó. La Dolours tenia una tieta, la Bridie, germana de la Chrissie, que de jove havia participat en la lluita. En certa ocasió, el 1938, la Bridie estava ajudant a traslladar una caixa d’explosius que tot d’una va esclatar. L’explosió li va destrossar les mans fins a l’altura del canell, li va desfigurar la cara i la va deixar cega per sempre. Només tenia vint-i-set anys.

En contra dels pronòstics dels metges, la tieta Bridie va sobreviure. Però havia quedat tan incapacitada, que no es podria valdre per si sola la resta de la seva vida. Sense mans i sense ulls, no es podia vestir ni mocar, no podia fer gairebé res sense l’ajuda dels altres. La Bridie solia passar temporades llargues a la casa de Slievegallion Drive. Potser la família Price se’n compadia, però era un sentiment secundari comparat amb l’admiració que els despertava per la seva disposició a donar-ho tot per un ideal. Quan va sortir de l’hospital, la Bridie va tornar a viure a la seva petita casa amb un lavabo exterior, sense assistència social, sense pensió, condemnada a una vida de ceguesa. I tanmateix no va expressar mai cap mena de penediment per haver hagut de fer un sacrifici tan gran en nom d’una Irlanda unida.

Quan la Dolours i la Marian eren petites, la Chrissie les enviava al pis de dalt amb instruccions de «parlar amb la tieta Bridie». La dona romania immòbil en una habitació, sola en la penombra. A la Dolours li agradava pujar les escales de puntetes, però la Bridie tenia una oïda molt fina i sempre la sentia. Era una fumadora empedreïda, i des que tenia vuit o nou anys la Dolours era l’encarregada d’encendre els cigarrets de la Bridie, col·locant-los-hi suaument entre els llavis. La Dolours detestava aquesta responsabilitat. La trobava repulsiva. Es quedava mirant la seva tieta, li estudiava la cara de més a prop del que ho hauria fet amb algú que la pogués veure, i intentava assimilar tot el que li havia passat. La Dolours era una nena xerraire, amb una tendència infantil a dir tot el que li passava pel cap. De vegades preguntava a la Bridie, «No preferiries haver-te mort?».

La Dolours es posava els monyons de la seva tieta en les seves mans petites i n’acaronava la pell de cera. Li recordaven, com li agradava dir, «les potes d’un gatet». La Bridie duia ulleres fosques, i una vegada la Dolours va veure una llàgrima que apareixia de darrere el vidre i li baixava per la galta pansida. I la Dolours es preguntava: Com pots plorar, si no tens ulls?

El matí clar i fred de l’1 de gener del 1969, un grup d’estudiants es va congregar a les portes de l’ajuntament, a Donegall Square, al centre de Belfast. La seva intenció era caminar des de Belfast fins a la ciutat emmurallada de Derry, a més de cent quilòmetres de distància, una marxa que duraria uns quants dies. Protestaven contra la discriminació sistemàtica dels catòlics a Irlanda del Nord. La divisió havia creat una situació perversa en què les dues comunitats religioses, que durant segles havien mantingut un grau de tensió, passaven a sentir-se com una minoria assetjada: els protestants, que constituïen la majoria de la població d’Irlanda del Nord però que eren minoria en el conjunt de l’illa, temien ser sotmesos per la Irlanda catòlica; els catòlics, majoria a l’illa però minoria a Irlanda del Nord, se sentien discriminats als sis comtats.

A Irlanda del Nord, hi vivien un milió de protestants i mig milió de catòlics, i era cert que els catòlics s’enfrontaven a una discriminació flagrant: sovint eren exclosos de les feines i els habitatges més bons, i també se’ls negava el poder polític que els podria haver permès millorar les seves condicions. Irlanda del Nord disposava d’un sistema polític propi, amb base a Stormont, als afores de Belfast. Durant mig segle, cap catòlic hi havia ocupat mai un càrrec executiu.

Exclosos de la indústria de construcció naval i d’altres oficis atractius, molts catòlics simplement van marxar i van emigrar a Anglaterra, a Amèrica o a Austràlia, a la recerca de la feina que no trobaven a casa seva. La taxa de naixements de catòlics a Irlanda del Nord doblava aproximadament la taxa de naixements de protestants, i tanmateix, durant les tres dècades anteriors a la marxa sobre Derry, la població catòlica pràcticament s’havia estabilitzat, ja que moltes persones no havien tingut altre remei que marxar.

Els joves manifestants consideraven que a Irlanda del Nord regia un sistema de castes similar a la discriminació racial dels Estats Units, i per això es van inspirar explícitament en el moviment pels drets civils dels Estats Units. Havien estudiat la marxa que Martin Luther King i altres líders dels drets civils havien fet des de Selma fins a Montgomery, Alabama, el 1965. Quan van sortir amb penes i treballs de Belfast, abrigats amb les trenques i agafant-se pels braços un al costat de l’altre, els estudiants lluïen pancartes amb el lema MARXA PELS DRETS CIVILS i cantaven «We Shall Overcome» (‘Vencerem’).

Una d’aquestes manifestants era Dolours Price, que s’havia unit a la protesta amb la seva germana Marian. La Dolours, amb divuit anys, era més jove que la majoria de manifestants, molts dels quals eren universitaris. S’havia convertit en una noia molt bonica, amb els cabells d’un pèl-roig fosc, els ulls blau verd i les pestanyes clares. La Marian era alguns anys més jove, però les dues germanes eren inseparables. A Andersonstown, tothom les coneixia com «les filles de l’Albert». Estaven tan unides, i anaven juntes tan sovint, que semblaven bessones. Entre elles es deien «Dotes» i «Mar» i s’havien criat compartint no només l’habitació, sinó fins i tot el llit. Les germanes, arrossegades per la personalitat enèrgica i irreverent de la Dolours, seguien el pas de la marxa absortes en una animada conversa, amb l’afilat accent de Belfast bisellat, lleugerament, per l’educació rebuda a St. Dominic’s, un rigorós institut catòlic de Belfast Oest per a noies, i interrompent cada rèplica amb un esclat de rialles.

La Dolours descriuria més tard la seva infantesa com un «adoctrinament». Però sempre va tenir un pensament ferotgement lliure, i mai va ser gaire bona a l’hora de callar les conviccions pròpies. D’adolescent, havia començat a qüestionar part del dogma amb què l’havien educat. Eren els anys seixanta, i les monges de St. Dominic’s només podien aturar els corrents culturals que sacsejaven el món fins a cert punt. A la Dolours li agradava el rock-and-roll. Com a molts joves de Belfast, també l’inspirava el Che Guevara, aquell fotogènic revolucionari argentí que havia lluitat al costat de Fidel Castro. Que el Che hagués estat abatut a trets per l’exèrcit bolivià (i que li haguessin tallat les mans, com a la tieta Bridie, com a prova de la seva mort) no feia altra cosa que situar-lo encara més amunt en el seu panteó personal d’herois revolucionaris.

Però fins i tot en una època en què les tensions entre catòlics i protestants a Irlanda del Nord anaven en augment, la Dolours començava a pensar que la lluita armada que els seus pares sempre havien defensat era una solució obsoleta, una relíquia del passat. Albert Price era un conversador enèrgic, un xerraire entusiasta que et passava el braç per sobre les espatlles, mentre amb l’altra mà aguantava un cigarret omnipresent, i t’entretenia amb una allau d’històries, anècdotes i un poder de seducció capaços de fer que veiessis les coses com ell. Però la Dolours no tenia manies a l’hora de discutir. «Ei, fixa’t en l’IRA!», deia al seu pare. «Vosaltres ja ho vau intentar i vau perdre!»

Dolours i Marian Price.

Certament, la història de l’IRA era en certs aspectes la història d’un fracàs: tal com Patrick Pearse havia afirmat, totes les generacions havien organitzat alguna mena de revolta, però cap a finals dels seixanta, l’IRA estava pràcticament inactiu. Els veterans encara es reunien els caps de setmana als camps d’entrenament del sud de la frontera i feien pràctiques de tir amb armes antigues que havien sobrat de campanyes anteriors. Però com a força de combat ningú se’ls prenia seriosament. L’illa seguia dividida. Per als catòlics les condicions no havien millorat. «Heu fracassat», deia la Dolours al seu pare, i després afegia: «Les coses es poden fer d’una altra manera».

La Dolours havia començat a assistir a les reunions d’una nova formació política, People’s Democracy, que se celebraven en una sala del campus de la Universitat de Queen’s. Com el Che Guevara, i també com molts dels manifestants que l’acompanyaven en la marxa, la Dolours estava d’acord amb un cert socialisme. Havia arribat a la conclusió que tot aquell cisma sectari entre protestants i catòlics era una distracció verinosa: potser sí que els protestants de classe treballadora gaudien d’alguns avantatges, però també havien d’enfrontar-se sovint a la falta de feina. Els protestants de Belfast que vivien en aquells edificis de mala mort de Shankill Road tampoc tenien lavabos dins de casa. Si els aconseguien convèncer que la vida seria millor en una Irlanda unida (i socialista), la discòrdia que havia assetjat les dues comunitats durant segles finalment es podria dissipar.

Durant la caminada, la Dolours va conèixer un dels líders de la marxa, un jove socialista espavilat i eloqüent de Derry que es deia Eamonn McCann, i es van acabar fent íntims amics. McCann instava els seus companys manifestants a no demonitzar els treballadors protestants. «No són enemics nostres en cap sentit», insistia McCann. «No són explotadors abillats amb vestits de trenta guinees. Són els innocents del sistema, les víctimes dels terratinents i els industrials unionistes. Són els homes que duen granotes per anar a treballar.» Aquestes persones, de fet, pertanyen al nostre bàndol, estava dient McCann. El problema és que encara no se n’han assabentat.

Irlanda és una illa petita, de poc més de tres-cents quilòmetres al seu punt més ample. Pots conduir de costa a costa en una sola tarda. Però des del moment en què els manifestants van sortir de Donegall Square, ja van començar a ser assetjats per contramanifestants: «unionistes» protestants que demostraven de manera fervent la seva lleialtat a la corona britànica. El seu líder era un home corpulent i d’orelles prominents, de quaranta-quatre anys, anomenat Ronald Bunting, que havia estat professor de matemàtiques i també oficial de l’exèrcit britànic i que era conegut, entre els seus seguidors, com el Major. Tot i que en el passat havia defensat posicions progressistes, Bunting havia caigut sota l’influx del fanàtic pastor anticatòlic Ian Paisley, després que aquest assistís la mare de Bunting al llit de mort. Bunting era un orangista, un membre de la fraternitat protestant que molt temps enrere s’havia definit en contra de la població catòlica. Durant la marxa, ell i els seus seguidors es van dedicar a empènyer i a mofar-se dels manifestants, i a provar d’arrabassar-los les pancartes de protesta mentre onejaven la seva pròpia bandera: la Union Jack. En cert moment, un periodista va preguntar a Bunting si no hauria estat millor ignorar els manifestants i deixar-los estar.

—No pots tancar els ulls davant del dimoni, germà —va contestar ell.

Potser Bunting era intolerant, però algunes de les seves preocupacions eren àmpliament compartides. «La por bàsica dels protestants a Irlanda del Nord és que els catòlics de ritu romà els superin en nombre», havia dit aquell mateix any Terence O’Neill, el primer ministre del govern autònom d’Irlanda del Nord. Tampoc semblava gaire probable, en el cas que amb el temps els protestants fossin sobrepassats d’aquesta manera, que Londres acudís a rescatar-los. A l’Anglaterra «continental», la majoria de la gent tenia una idea molt vaga d’aquella província obstinada situada davant de la costa d’Escòcia; d’altres haurien renunciat alegrement a Irlanda del Nord. Al capdavall, feia dècades que la Gran Bretanya anava perdent les colònies. En paraules d’un periodista anglès d’aquella època, els unionistes d’Irlanda del Nord eren «una societat més britànica que els britànics, que no importa el més mínim als britànics». Això provocava que els «lleialistes» (com eren coneguts els unionistes especialment fervents) tinguessin una tendència a veure’s com els màxims defensors d’una identitat nacional que estava en perill d’extinció. En paraules de Rudyard Kipling, d’un poema seu del 1912 titulat «Ulster»: «Tots sabem, al capdavall, / que morirem si cedim».

Però potser el major Bunting tenia una raó més personal per sentir-se amenaçat per aquella marxa en concret. Entre els manifestants malgirbats, amb les seves cançons hippies i les pancartes benintencionades hi havia el seu propi fill. Alumne de Queen’s de patilles poblades, Ronnie Bunting s’havia anat implicant a poc a poc en la política, amb idees radicals, durant l’estiu del 1968. No era ni de bon tros l’únic protestant entre els manifestants. En realitat, hi havia una llarga tradició de protestants que creien en la independència irlandesa; un dels herois del republicanisme irlandès, Wolfe Tone, que havia comandat una rebel·lió violenta contra la dominació britànica el 1798, era protestant. Però en Ronnie era sense cap mena de dubte l’únic participant de la marxa amb un pare que era l’artífex d’aquella contraprotesta irritant i alhora el líder d’aquella colla de lleialistes que es dedicaven a emprenyar i a bramar consignes anticatòliques a través d’un megàfon. «El meu pare és allà baix fent el ridícul», es queixava en Ronnie, avergonyit, als seus amics. Però aquesta dinàmica edípica semblava que aguditzés encara més les determinacions respectives.

Com les germanes Price, Ronnie Bunting s’havia afiliat a People’s Democracy. En una reunió, va suggerir que potser valdria més cancel·lar la marxa sobre Derry, perquè tenia el pressentiment que passaria «alguna cosa dolenta». La policia havia aturat violentament diverses protestes anteriors. Irlanda del Nord no era precisament un baluard de la llibertat d’expressió. La por d’un alçament catòlic havia donat peu a una legislació draconiana, la Llei de poders especials, que datava de l’època de la divisió i que havia creat el que era el mateix que un estat d’excepció permanent: el govern tenia potestat per prohibir reunions i certes formes d’expressió, i podia escorcollar i arrestar persones sense ordre judicial i empresonar-les de manera indefinida sense judici. La Policia Reial de l’Ulster era aclaparadorament protestant, i comptava amb una tropa auxiliar a temps parcial, coneguda com els B-Specials, formada per unionistes armats que sovint també eren vehementment anticatòlics. Un dels seus membres, resumint com es reclutaven els B-Specials, havia dit: «Necessito homes, i com més joves i més salvatges siguin, millor».

A mesura que la marxa avançava per la ruralia, els manifestants anaven topant amb pobles protestants que eren baluards unionistes. Cada vegada que passava això, apareixia una turba d’homes armats amb pals per impedir l’accés als estudiants, i el cordó de policies que acompanyava la marxa els obligava a desviar-se i rodejar el poble en qüestió. Alguns homes del major Bunting caminaven al costat dels manifestants, per provocar-los. Un d’ells duia un tambor de Lambeg, conegut com «la gran bufetada», i els seus repics amenaçadors ressonaven pels turons verds i pels llogarets, tot animant altres robustos contramanifestants a sortir de casa seva.

Els estudiants se sentien preparats per si es produïa un enfrontament violent. De fet, a alguns d’ells, aquesta idea no els desagradava. La marxa de Selma havia provocat una repressió ferotge per part de la policia, i potser l’espectacle televisat d’aquella reacció violenta i exagerada, entre altres coses, havia desencadenat el canvi real. Els estudiants eren de l’opinió que les injustícies més espinoses es podien combatre mitjançant la protesta pacífica: era l’any 1969 i semblava que la gent jove d’arreu del món eren a l’avantguarda. Potser a Irlanda del Nord les línies de combat es podrien redibuixar perquè el conflicte deixés de ser entre catòlics i protestants, o entre republicans i lleialistes, i passés a ser un enfrontament entre joves i vells: les forces del futur contra les forces del passat.

En el quart i últim dia de la marxa, en una cruïlla a setze quilòmetres de Derry, un dels manifestants va cridar a través d’un megàfon:

—Ara hi ha moltes probabilitats que ens apedreguin!

Es veien a venir els problemes. Des que la processó havia sortit de Belfast, al llarg dels dies s’hi havien anat sumant més i més joves, i ara centenars de manifestants omplien la carretera. L’home del megàfon va cridar:

—Accepteu la possibilitat de resultar ferits?

—Sí! —van respondre els manifestants, com un sol home.

La nit anterior, mentre els manifestants dormien a terra en una sala municipal del poble de Claudy, el major Bunting havia reunit els seus seguidors a Derry, o Londonderry, com l’anomenava Bunting. A l’interior del Guildhall, un edifici enorme de pedra i vitralls a la riba del riu Foyle, centenars de lleialistes exaltats es congregaven pel que havia estat anunciat com una «reunió per a la pregària». Allà, preparat per rebre el seu ramat, hi havia Ian Paisley.

Paisley, una figura radical amb uns seguidors fanàtics, era fill d’un predicador baptista. Després de formar-se en una universitat evangèlica no oficial de Gal·les, havia fundat la seva pròpia església de línia dura. Amb el seu metre noranta d’alçada, Paisley era una figura imponent d’ulls estràbics i amb una dentadura desordenada, que s’inclinava sobre el púlpit, amb els cabells engominats cap enrere i les barres tremoloses, i declamava contra el «monstre del catolicisme romà». El Vaticà i la República d’Irlanda estaven secretament confabulats i tramaven un pla sinistre per derrocar l’Estat nord-irlandès, argumentava. Quan els catòlics haguessin refermat el seu poder i el nombre d’efectius, es convertirien en «un tigre preparat per destrossar la seva presa».

Paisley era un agitador, un flautista d’Hamelin a qui li agradava comandar els seus seguidors pels barris catòlics, provocant disturbis arreu on anava. Amb el seu to de baix profund, s’esplaiava dient que els catòlics eren escòria, que «pareixen com conills i es multipliquen com una plaga». Era una figura vistosament divisiva, un mestre de la provocació. De fet, era tan poc compassiu, tan cru en la seva intolerància, que alguns republicans pensaven que, en general, podia arribar a ser bo per al moviment. «Per què hem de matar Paisley?», havia dit la Chrissie, la mare de Dolours Price. «És el nostre millor actiu.»

Per bé que la població de Derry era eminentment catòlica, en l’imaginari simbòlic dels lleialistes la ciutat continuava sent un monument vivent a la resistència protestant. El 1689 les forces protestants lleials a Guillem d’Orange, el nou rei, havien aconseguit defensar la ciutat malgrat el setge d’un exèrcit catòlic lleial a Jaume II d’Anglaterra. En qualsevol altra part del món, un esdeveniment d’una importància tan remota hauria merescut com a molt una placa informativa. Però a Derry, l’enfrontament es commemorava cada any, amb desfilades de les organitzacions protestants locals. Ara, Paisley i Bunting insinuaven que els estudiants que l’endemà al matí pretenien entrar a Derry eren perfectament capaços de repetir aquell setge.

Els defensors dels drets civils podien fingir que eren manifestants pacífics, va proclamar Paisley als seus seguidors, però no eren altra cosa que «homes de l’IRA» disfressats. Llavors els va recordar el paper de Londonderry com a baluard contra la intrusió papal. Estaven llestos per alçar-se una vegada més en defensa de la ciutat? Hi va haver crits d’«Al·leluia!». Paisley tenia per costum atiar la gentada fins a un punt d’agitació violent i aleshores desaparèixer de l’escena abans que comencessin a llançar pedres. Va ser el major Bunting qui, com a lloctinent designat personalment, va comunicar a la turba que tots els que volguessin «comportar-se com un home» passessin a armar-se amb «totes les mesures de protecció que els semblin apropiades».

En la foscor de la nit, en uns camps situats per sobre de la carretera de Derry, van començar a reunir un arsenal de pedres. Un granger de la zona els va proporcionar un tractor per ajudar a recollir projectils. No eren pedretes, sinó trossos considerables de roca acabats de sortir de la pedrera, que van ser dipositats en piles a intervals estratègics, tot preparant una emboscada.

—Vam acordar de bon començament que aquesta marxa seria no-violenta —va recordar Eamonn McCann a la Dolours i a la resta de manifestants, l’últim matí—. Avui posarem a prova aquella declaració tan compassiva.

Els participants en la marxa es van tornar a posar en moviment, avançant amb lentitud, amb un sentiment creixent d’inquietud. Caminaven agrupats per un camí rural estret delimitat per bardisses altes. Al davant hi havia un coll d’ampolla, en el punt en què el pont de Burntollet, una antiga estructura de pedra, travessava el riu Faughan. La Dolours, la Marian i els altres joves manifestants van seguir caminant amb penes i treballs en direcció al pont. Aleshores, més enllà de les bardisses, als camps de sobre, allà on el terreny s’enfilava de manera abrupta, va aparèixer un home solitari. Duia un braçalet blanc i agitava els braços de manera teatral fent tot de senyals planificats, com un torero que cridés un toro invisible. Ràpidament van anar sorgint altres figures, joves cepats que apareixien de cop i volta al llarg de la cresta i es disposaven en grupets, observant els manifestants des de dalt. Ara al camí hi havia centenars de persones, envoltades per les bardisses, sense escapatòria. Van aparèixer més i més homes als camps de sobre, amb braçalets blancs lligats als braços. Aleshores van començar a volar les primeres pedres.

L’emboscada del pont de Burntollet.

Bernadette Devlin, una amiga de la Dolours que era una de les organitzadores de la marxa, ho va descriure com una «cortina» de projectils. A banda i banda del camí anaven apareixent homes i nois, a carretades, que llançaven pedres, maons, ampolles de llet. Alguns assaltants eren al terreny elevat per sobre de la carretera, d’altres s’havien col·locat darrere de les bardisses, d’altres feien pinya per desviar els manifestants cap al pont. La capçalera de la manifestació va arrencar a córrer cap al pont, mentre que els que eren al darrere emprenien la retirada per fugir de la descàrrega. Però la Dolours i la Marian es van quedar encallades al mig del grup.

Les noies es van enfilar a la bardissa, però les pedres no paraven de caure. Ara els homes van començar a baixar corrent i a atacar físicament els manifestants. A la Dolours l’escena li va fer pensar en un western de Hollywood, quan els indis carreguen a la planura. Alguns assaltants duien cascos de moto. Baixaven armats amb porres, palanques, canonades de plom, llistons. Alguns homes van atacar els manifestants amb taulons de fusta plens de claus, esquinçant-los la pell. La gent s’apujava els abrics per tapar-se el cap, però aleshores, sense veure-hi, ensopegaven desconcertats i s’agafaven els uns als altres per protegir-se.

Quan els participants de la marxa sortien als camps, els assaltants els tiraven a terra i els colpejaven fins a deixar-los inconscients. Algú va brandar una pala i li va clavar un cop al cap a una noia. Dos fotògrafs enviats pels diaris van ser apallissats i apedregats. La turba els va confiscar els carrets i els va amenaçar de matar-los si hi tornaven. I enmig de tot aquest escenari, el major Bunting, el gran mariscal, agitava els braços com si fos un director d’orquestra, amb les mànigues de l’abric tacades de sang. Va arrabassar una de les pancartes als manifestants i algú hi va calar foc.

Els manifestants no van oposar resistència. Havien acordat per avançat que farien honor al seu compromís amb la noviolència. Dolours Price es trobava envoltada de joves amb talls a la cara i sang que els regalimava fins als ulls. Va ficar-se dins del riu i l’aigua glaçada va xipollejar al seu voltant. Des de la distància, va veure com llançaven molts manifestants al riu des del pont. Mentre es debatia dins l’aigua, va creuar la mirada amb un dels agressors, un home que duia un garrot, i aquell instant precís, l’odi que va endevinar en aquells ulls, l’acompanyaria durant la resta de la seva vida. La noia va esguardar aquells ulls i no hi va veure res.

Finalment, un agent de la Policia Reial de l’Ulster va caminar pel riu per aturar el tumult. La Dolours se li va aferrar a l’abric i no el deixava anar. Però just en el moment que el corpulent policia l’ajudava a posar-se a recer, es va adonar d’una cosa terrible. Aquell dia, allà hi havia dotzenes d’agents de la RUC, però la majoria no havien fet res per intervenir. Més endavant es va afirmar que la raó per la qual els assaltants duien braçalets blancs era perquè els seus amics de la policia poguessin distingir-los dels manifestants. De fet, molts dels homes del major Bunting, els mateixos que s’havien encarregat de la pallissa, eren membres del cos auxiliar de la policia, els B-Specials.

Més tard, de camí a l’hospital d’Altnagelvin, a Derry, la Dolours es va posar a plorar, afectada per una estranya barreja d’alleujament, frustració i decepció. Al final, quan la Marian i ella van tornar a Belfast i van aparèixer, plenes de cops i de blaus, a la porta de la petita casa de Slievegallion Drive, Chrissie Price va escoltar les seves filles que explicaven el calvari que havien passat. Quan van haver acabat d’explicar-ho, els va fer una sola pregunta.

—Per què no us hi vau tornar?