Читать книгу No diguis res - Patrick Radden Keefe - Страница 13

Jean McConville va deixar pocs rastres. Va desaparèixer en una època caòtica, i els fills que va deixar al darrere eren tan joves que molts d’ells encara no havien tingut temps d’adquirir un bon catàleg de records. Però es conserva una fotografia de la Jean, una instantània captada davant de la llar familiar de Belfast Est a mitjans dels anys seixanta. La Jean hi apareix dreta al costat de tres dels seus fills, mentre el seu marit, l’Arthur, és en primer pla, a la gatzoneta. Ella mira a la càmera, amb els braços plegats, un somriure dibuixat als llavis i els ulls mig tancats pel sol. Més endavant, alguns dels seus fills recordarien un detall de Jean McConville: un imperdible blau que acostumava a dur enganxat a la roba per si algun dels seus fills perdia un botó o necessitava algun altre retoc. Aquest era l’accessori que la definia.

Jean Murray, que era el seu nom de soltera, havia nascut el 1934 i era filla de Thomas i May Murray, una parella protestant de Belfast Est. Belfast era una ciutat grisa, coberta de sutge, plena de xemeneies i campanars, flanquejada per una muntanya verda i plana a una banda i la ria de Belfast, un braç del canal del Nord, a l’altra. Hi havia plantes de fil i fàbriques de tabac, un port d’aigües profundes on es construïen vaixells, i una filera rere l’altra de cases de maons idèntiques on vivien els treballadors. Els Murray vivien a Avoniel Road, no gaire lluny de les drassanes de Harland & Wolff, on s’havia construït el Titanic. El pare de la Jean treballava a Harland & Wolff. Quan era petita, el seu pare s’unia cada matí als milers d’homes que arrossegaven els peus camí de les drassanes, i cada vespre el seu pare desfeia el mateix camí amb la processó d’homes que tornava a casa en la direcció contrària. Quan es va declarar la Segona Guerra Mundial, les fàbriques de fil de Belfast van manufacturar milions d’uniformes i les drassanes van produir vaixells de guerra en massa. Una nit del 1941, poc abans del setè aniversari de la Jean, les sirenes que avisaven dels atacs aeris van udolar i uns bombarders de la Luftwaffe en formació van sobrevolar el moll com un llampec i van escampar una pluja de mines amb paracaigudes i bombes incendiàries, i Harland & Wolff va quedar devorat per les flames.

Jean McConville amb els seus fills Robert, Helen i Archie i el seu marit, Arthur.

En aquella època, per a la classe treballadora de Belfast l’educació de les noies no era una prioritat, així que, quan tenia catorze anys, la Jean va deixar l’escola i es va posar a buscar feina. En va acabar trobant una com a criada d’una vídua catòlica que no vivia gaire lluny, a Holywood Road. La vídua es deia Mary McConville i tenia només un fill, l’Arthur, que ja era gran i servia a l’exèrcit britànic. L’Arthur tenia dotze anys més que la Jean i era molt alt. Li passava un bon tros, a la Jean, que amb prou feines feia metre i mig amb les sabates posades. Ell provenia d’una llarga nissaga de militars i solia explicar-li històries de quan havia anat a lluitar contra els japonesos a Birmània, durant la guerra mundial.

Quan la Jean i l’Arthur es van enamorar, el fet que fossin de bàndols diferents de la divisió religiosa no va passar per alt a les seves famílies. Les tensions sectàries no eren tan pronunciades als anys cinquanta com ho havien estat en el passat o com ho serien en el futur, però tot i així, les relacions «mixtes» eren poc freqüents. La raó d’això no era únicament la solidaritat tribal sinó que protestants i catòlics acostumaven a viure en mons restringits: habitaven en barris diferents, anaven a escoles diferents, feien feines diferents, freqüentaven pubs diferents. Pel simple fet d’entrar a treballar a casa la mare de l’Arthur com a empleada domèstica, la Jean havia traspassat aquestes línies. Quan es va emparellar amb l’Arthur, la mare d’ell s’ho va prendre com una ofensa. (La mare de la Jean tampoc devia estar gaire contenta, però va acceptar el matrimoni, per bé que un dels oncles de la Jean, membre de l’orde d’Orange, li va clavar una pallissa per la transgressió.)

El 1952 els dos joves van fugir a Anglaterra i van viure als barracons de l’exèrcit on l’Arthur estava destinat, però amb el temps van tornar a Belfast i el 1957 es van instal·lar a casa de la mare de la Jean. La primera filla de la Jean, l’Anne, patia una malaltia genètica rara que va fer que passés gran part de la seva vida hospitalitzada. A l’Anne la van seguir molt aviat en Robert, l’Arthur (conegut com a Archie), la Helen, l’Agnes, en Michael (a qui tothom deia Mickey), en Thomas (a qui tothom deia Tucker), la Susan i finalment els bessons, en Billy i en Jim. Entre la Jean, la seva mare, el seu marit i els seus fills, a la petita casa d’Avoniel Road hi vivien embotides, més o menys, una dotzena de persones. A la planta baixa hi havia una petita sala i una cuina a la part del darrere, amb un lavabo a fora, una llar per cuinar i una pica amb aigua freda.

El 1964 l’Arthur es va llicenciar de l’exèrcit amb una pensió i va muntar un petit negoci de manteniment d’edificis. Però li costava molt trobar feina. En va trobar una a la constructora Sirocco, però la va perdre quan els seus patrons van descobrir que era catòlic. Durant un temps va treballar en una fàbrica de cordes. Més endavant, els nens recordarien aquesta època (que va ser quan es va fer la foto) com un interval feliç. És clar que hi havia privacions, però només les habituals en una infantesa de classe treballadora al Belfast de la postguerra. Els seus pares eren vius. Tenien una existència que semblava estable. La seva vida restava intacta.

Però durant els anys seixanta, la suspicàcia mútua entre catòlics i protestants es va anar intensificant. A l’estiu, quan els membres de l’orde d’Orange del veïnat duien a terme les seves marxes triomfals, sempre les començaven davant de la casa dels McConville. Feia anys que Ian Paisley exhortava els seus correligionaris protestants a localitzar i expulsar els catòlics que vivien barrejats entre ells. «Gent de Shankill Road, què us passa?», cridava. «Número 425 de Shankill Road, sabeu qui hi viu? Seguidors del papa, ni més ni menys!» Era una neteja ètnica al detall durant la qual Paisley recitava les adreces i els noms dels seus objectius: el 56 d’Aden Street, el 38 de Crimea Street, els propietaris de la gelateria del barri. Eren «papistes», agents de Roma, i calia fer-los fora. A la casa d’Avoniel Road no hi havia televisió, però a mesura que el moviment pels drets civils agafava força i Irlanda del Nord s’abocava a una època de disturbis cada cop més freqüents, la Jean i l’Arthur van agafar el costum d’anar a casa uns veïns per mirar les notícies del vespre, cada vegada més preocupats.

El 1969, quan tot va esclatar, Michael McConville tenia vuit anys. Cada estiu, a Derry, un orde lleialista conegut com els Apprentice Boys (‘Aprenents’) feia una marxa per commemorar els joves protestants que havien tancat les portes de la ciutat per impedir l’entrada de les forces catòliques del rei Jaume el 1688. Tradicionalment, els participants en aquesta marxa acabaven la celebració enfilats a les muralles i llançant penics a les voreres i a les cases de Bogside, el gueto catòlic que quedava just a sota. Però aquell any la provocació no va quedar sense resposta i va donar peu a uns disturbis violents que es van escampar per tot Derry i que acabarien sent coneguts com la batalla de Bogside.

Quan les notícies de l’enfrontament de Derry van arribar a Belfast, els disturbis es van propagar com un virus transmès per l’aire. Bandes de joves protestants van assaltar els barris catòlics, trencant finestres i llançant torxes dins les cases. Els catòlics s’hi van tornar, llançant pedres i ampolles i còctels Molotov. La RUC i els B-Specials van reaccionar davant dels aldarulls, però el gruix de les represàlies va caure sobre els catòlics, que també es queixaven de la inacció de la policia quan els lleialistes cometien els seus crims. Als barris catòlics es van aixecar barricades, la gent segrestava autobusos i furgonetes de repartiment de pa i els bolcava per bloquejar els carrers i crear fortificacions defensives. Els joves catòlics arrencaven les llambordes per afegir-les a les barricades o per llançar-les contra la policia. Alarmada per aquest esclat de fúria, la RUC va desplegar uns vehicles baixos blindats, coneguts com a Pigs (‘Porcs’), que es movien amb dificultat pels carrers estrets, amb les torretes armades girant en totes direccions. Una pluja de pedres acompanyava els moviments d’aquests vehicles. Els artefactes de gasolina esclataven contra les capotes d’acer i les flames blaves s’escampaven com si fossin el contingut d’un ou esquerdat.

Hi va haver moments d’anarquia poètica: un buldòzer que algú havia deixat en una obra va ser alliberat per un parell de nois, que van seure al capdamunt d’aquella màquina enorme i la van portar alegrement per un carrer de Belfast Oest, entre grans visques i aclamacions dels seus compatriotes. En cert moment, els nois van perdre el control del cavall gegantí i es van estavellar contra un pal de telèfon; allà mateix algú va llançar una bomba de gasolina contra el buldòzer, que va esclatar en flames.

Les bandes lleialistes van començar a fer incursions sistemàtiques a Bombay Street, Waterville Street, Kashmir Road i altres enclavaments catòlics, trencant finestres i llançant artefactes de gasolina a dins. Centenars de cases van ser destruïdes i els seus inquilins es van quedar al carrer. A mesura que es generalitzaven els disturbis, moltes famílies de tot Belfast clavaven taulons a portes i finestres, com si s’acostés un huracà. Apartaven els mobles vells de les habitacions del davant perquè hi hagués menys coses per cremar si alguna mena de material incendiari entrava per la finestra. Després s’apinyaven tots a la cuina, que donava al darrere, amb els avis aferrats als rosaris, a esperar que passés el caos.

Aquell estiu a Belfast, gairebé dues mil famílies van fugir de casa seva, i una majoria aclaparadora eren catòliques. A Belfast hi vivien unes tres-centes cinquanta mil persones. En els anys següents, fins al deu per cent de la població va canviar de domicili. De vegades, una turba d’un centenar de persones s’ajuntava en una casa i forçava els seus habitants a anar-se’n. Altres vegades, arribava una nota a la bústia que indicava als propietaris que tenien només una hora per evacuar la casa. Les famílies s’encabien com podien dins dels cotxes i travessaven la ciutat cap a un lloc més segur: no era estrany veure vuit membres d’una família apilotats en un utilitari. En poc temps, milers de catòlics van començar a fer cua a l’estació de tren; eren refugiats que intentaven comprar un bitllet que els dugués cap al sud, a la República d’Irlanda.

La turba no va trigar gaire a anar a buscar els McConville. Una banda d’homes del veïnat van anar a veure l’Arthur per informar-lo que havia de marxar. Va fugir aquella mateixa nit, protegit per la foscor, i es va refugiar a casa de la seva mare. Al principi, la Jean i els nens es van quedar a casa, amb l’esperança que la tensió s’anés rebaixant. Però al final també es van veure obligats a fugir, encabint en un taxi totes les pertinences que van poder.

La ciutat que travessaven s’havia transformat. Per tot arreu circulaven camions carregats amb els mobles que la gent havia pogut recollir abans de deixar les cases. Els homes trontollaven pels carrers sota el pes de sofàs i armaris antiquíssims. A les cruïlles s’hi veien cotxes incendiats. Les escoles bombardejades havien cremat. Grans columnes de fum emboiraven el cel. Tots els semàfors estaven destrossats i, en algunes cruïlles, joves civils dirigien el trànsit. Els catòlics havien requisat una seixantena d’autobusos per fer barricades als carrers, un nou conjunt de fronts de combat que definien els bastions ètnics. Per tot arreu hi havia runes i vidres trencats; era el que un poeta va descriure de manera memorable com a «confeti de Belfast».

I tanmateix, enmig d’aquesta carnisseria, els tossuts habitants de Belfast simplement s’adaptaven i tiraven endavant. En una treva momentània dels tirotejos, una porta s’obria vacil·lant i una mestressa de casa amb ulleres de muntura de carei treia el cap per assegurar-se que no hi havia roba estesa. Aleshores sortia ben dreta amb la gavardina posada i un mocador de cap per sobre dels rul·los, i s’afanyava per travessar la zona de guerra i arribar a les botigues.

El taxista que portava Jean McConville i els seus fills tenia tanta por del caos que es va negar a portar-los més enllà de Falls Road, de manera que es van veure obligats a fer la resta del trajecte a peu, carregant tot el que portaven. Van reunir-se amb l’Arthur a casa de la mare d’ell, però Mary McConville només tenia un dormitori. La dona estava mig cega, i com que mai havia arribat a acceptar l’antiga treballadora domèstica que s’havia casat amb el seu fill, la Jean i ella no congeniaven. A més, hi havia tirotejos a la zona habitualment, i la Jean i l’Arthur temien que un magatzem de fusta que hi havia darrere la casa s’incendiés i que les flames s’escampessin. Per tot això, la família es va traslladar una vegada més, a una escola catòlica reconvertida en centre d’acollida temporal. Dormien a terra, en una de les aules.

Els responsables d’habitatge de Belfast havien construït allotjaments provisionals per als milers de persones que de cop i volta s’havien convertit en refugiats a la seva pròpia ciutat, i finalment els McConville van rebre l’oferta d’un xalet de nova construcció. Però quan hi van arribar per instal·lar-s’hi, van descobrir que una família d’ocupants il·legals se’ls havien avançat. Moltes famílies desplaçades ocupaven habitatges allà on podien. Els catòlics s’instal·laven en cases que havien estat abandonades per protestants, i els protestants ocupaven les cases que els catòlics havien deixat buides. En un segon xalet, els McConville es van trobar amb el mateix problema: ja hi vivia una altra família que es negava a anar-se’n. S’estaven construint nous xalets a Divis Street, i aquesta vegada Arthur McConville va insistir a quedar-se amb els obrers fins al moment en què acabessin l’obra, perquè ningú altre hi pogués entrar abans.

Era una estructura senzilla, amb quatre habitacions i un lavabo a fora. Però era la primera vegada que disposaven d’un lloc que podien considerar legítimament seu, i la Jean, encantada, es va afanyar a comprar el material necessari per fer unes cortines. La família es va quedar al xalet fins al febrer del 1970, quan els van oferir un habitatge permanent en un nou complex anomenat Divis Flats, que ja feia alguns anys que s’estava construint i que ara s’alçava de manera prominent a la vista de tothom, projectant la seva ombra sobre el barri que l’envoltava.

Divis Flats havia de ser una meravella futurista. L’edifici es va construir entre el 1966 i el 1972 com a part del programa de «neteja de barris pobres», en virtut del qual un antic barri superpoblat d’habitatges del segle XIX, conegut com a Pound Loney, havia quedat arrasat, i consistia en una sèrie de dotze blocs d’habitatges interconnectats, amb vuit-centes cinquanta unitats. Inspirats en Le Corbusier, els pisos s’havien concebut com una «ciutat al cel» que alleujaria la manca d’habitatge de Belfast i al mateix temps proporcionaria a famílies normals i corrents com els McConville unes comoditats que els devien semblar molt luxoses. Els residents de Divis Flats disposarien de dutxa i lavabo dins de casa, a més d’una pica amb aigua calenta. Cada planta del bloc tenia una àmplia terrassa de ciment que anava d’un extrem a l’altre, i a la qual donaven els apartaments. S’havia dissenyat així per evocar els carrerons de les fileres de cases de Pound Loney, i per proporcionar una àrea recreativa on els nens podrien jugar. Les portes estaven pintades amb tons pastel, i els vermells, blaus i grocs oferien un esclat vibrant de colors optimistes que contrastaven amb la grisor habitual de la resta de la ciutat.

Els McConville es van instal·lar en un dúplex de quatre habitacions en una zona del complex anomenada Farset Walk. Però la probable emoció que devien sentir amb la nova llar es va dissipar ràpidament en comprovar que els habitatges s’havien edificat sense tenir en compte les persones que hi havien de viure. A Divis Flats no hi havia serveis, ni zones verdes, ni jardins. A part de dos camps de futbol inhòspits i un recinte asfaltat amb un parell de gronxadors, no hi havia cap parc infantil, en un complex on vivien més de mil nens.

Quan Michael McConville va entrar-hi a viure, Divis li va semblar un laberint per a les rates, ple de passadissos, escales i rampes. Les parets interiors eren de guix barat, de manera que podies sentir cada paraula de les converses dels veïns del costat a l’hora de sopar. I com que els murs exteriors estaven construïts amb formigó impermeable, la condensació era inevitable, i una floridura negra maligna va començar a enfilar-se per les parets i els sostres dels apartaments. Tot i ser un projecte arquitectònic teòricament utòpic, Divis Flats estava produint resultats més aviat distòpics, fins al punt d’esdevenir el que un autor va descriure posteriorment com a «raval del cel».

El mateix estiu que els McConville van ser expulsats del seu domicili de Belfast Est, l’exèrcit britànic es va desplegar a Irlanda del Nord com a resposta a la batalla de Bogside i als disturbis posteriors. Van arribar vaixells plens de joves soldats amb casaques verdes i uns quants milers d’ells es van aquarterar a Belfast i a Derry. Al començament van ser rebuts efusivament pels catòlics, que van donar la benvinguda als soldats com si fossin les tropes aliades que havien alliberat París. La població catòlica estava tan indignada amb l’actuació de la RUC i dels B-Specials, als quals consideraven autoritats sectàries, que l’arribada de l’exèrcit (que per comparació semblava fins i tot neutral) va ser interpretada com una promesa de seguretat. A Belfast Oest, algunes mares catòliques s’aventuraven a acostar-se als posts de l’exèrcit fets amb sacs de sorra per oferir te als soldats.

El pare d’en Michael no semblava tan entusiasmat. En la seva condició de militar retirat, a l’Arthur McConville no li feia cap gràcia que patrulles de soldats el visitessin i li parlessin de manera informal, com si ja no ocupés un lloc en la cadena de comandament. En un extrem del complex de Divis s’havia construït una torre de vint pisos que, exceptuant les esglésies, ja era l’edifici més alt de Belfast. Les primeres divuit plantes eren d’apartaments, però l’exèrcit britànic va ocupar les dues plantes superiors per fer-les servir com a post de vigilància. Mentre arran de terra la tensió augmentava, els vigies de l’exèrcit monitoritzaven tota la ciutat amb els seus binocles.

Ben aviat, les tropes van començar a perdre el favor de la comunitat. Els joves soldats no comprenien l’enrevessada geografia ètnica de Belfast. No van trigar a ser vistos no com a àrbitres neutrals del conflicte, sinó com una nova força d’ocupació, uns aliats fortament armats dels B-Specials i la RUC.

A poc a poc, els catòlics havien començat a armar-se i a disparar contra els seus adversaris lleialistes, la policia i finalment l’exèrcit. Els tirotejos es van generalitzar, i alguns franctiradors catòlics s’enfilaven de nit a les teulades, s’estiraven per ocultar-se entre les xemeneies i escollien els seus objectius. Sulfurats per aquestes agressions, l’exèrcit i la policia s’hi tornaven amb armes pesants, i per tots els barris ressonaven els esclats de les carabines M1 i els aspres estrèpits de les metralladores Sterling. Amb l’objectiu de fer-se més difícils de localitzar per als franctiradors, els B-Specials van fer servir els seus revòlvers per destrossar els fanals, cosa que va submergir la ciutat en la foscor. Les tropes britàniques patrullaven pels carrers deserts amb els seus Land Rovers de mitja tona, amb els fars apagats, per no exposar-se com un blanc. Malgrat tot aquest caos, la xifra de persones que van morir en els Troubles (‘Disturbis’) va ser, inicialment, força baixa: el 1969 només van morir dinou persones, i el 1970, només vint-i-nou. Però el 1971 la violència es va accelerar, i van morir-hi gairebé dues-centes persones. En arribar l’any 1972, la xifra havia augmentat fins a les cinc-centes.

Amb una població que era gairebé exclusivament catòlica, Divis Flats va convertir-se en un bastió de la resistència armada. Una vegada els McConville es van haver instal·lat al complex, es van familiaritzar amb un sistema que els residents anomenaven «la cadena». Quan la policia o l’exèrcit es presentaven a la porta d’un dels pisos cercant armes, algú s’abocava per una finestra del darrere i passava l’arma al veí del costat, que esperava a la finestra del darrere del seu apartament. Al seu torn, aquest la passava al veí de l’altra banda, que la passava a un altre de més enllà, fins que l’arma feia el recorregut complet fins a l’altre extrem de l’edifici.

Va ser a Divis Flats on hi va haver la primera víctima infantil dels Troubles. Havia passat abans que els McConville s’hi traslladessin. Una nit d’agost del 1969, dos agents de policia van resultar ferits per un franctirador pels volts del complex. Atemorits i sense estar prou entrenats en l’ús d’armes de foc en aquesta mena de situacions, els policies van començar a disparar indiscriminadament cap a Divis des d’un cotxe blindat. I en un moment de pausa en el tiroteig, es va sentir una veu que cridava des de dins de l’edifici.

—Han tocat un nen!

Patrick Rooney, un nen de nou anys, s’havia refugiat amb la seva família a la part del darrere del seu apartament, però una ràfega disparada per la policia va foradar les parets de guix i li va impactar al cap. Com que seguien havent-hi ràfegues de foc intermitents, la policia es va negar a deixar passar l’ambulància més enllà de Falls Road. Finalment, un home va sorgir de la zona dels pisos, agitant frenèticament una camisa blanca. Al seu costat van aparèixer dos homes més, carregant el noi amb el cap destrossat. Els homes van poder dur Patrick Rooney fins a l’ambulància, però el nen va morir poca estona després.

Michael McConville sabia que Divis era un lloc perillós. Patrick Rooney tenia més o menys la seva edat. De nit, quan començaven els trets, l’Arthur bramava: «Tots a terra!», i llavors els nens arrossegaven els matalassos fins al bell mig de l’apartament i dormien tots allà, amuntegats a la mateixa habitació. De vegades feia la sensació que passaven més nits dormint a terra que no pas als llits. Despert, mirant al sostre, el Michael sentia el so de les bales que, a fora, rebotaven contra el formigó. Era una vida de bojos. Però amb el pas dels mesos, a mesura que l’anarquia s’anava perllongant, es va convertir en l’única vida que coneixia.

Una tarda de juliol del 1970, una companyia de soldats britànics es va presentar a l’eixam de carrerons dels voltants de Balkan Street, a la cruïlla de Falls Road, buscant un carregament d’armes amagat. De l’escorcoll d’una de les cases en van treure quinze pistoles i un rifle, a més d’una metralladora Schmeisser. I quan ja tornaven a ser als seus vehicles blindats i es preparaven per sortir del barri, un grup de gent del veïnat es va enfrontar amb ells i va començar a llançar-los pedres. Esfereït, el conductor d’un dels Pigs va recular cap a la gentada i va atropellar un home, cosa que va enfurismar encara més els que protestaven. En vista de la intensificació del conflicte, van enviar una segona companyia de tropes per ajudar la primera, i els soldats van disparar pots de gas lacrimogen contra la gent.

En poc temps, tres mil soldats s’havien congregat als Lower Falls. Van abatre portes amb destrals i van irrompre a les cases estretes. Oficialment estaven buscant armes, però ho feien amb una força destructora desproporcionada que feia pensar en un acte de revenja. Van esbudellar sofàs i van capgirar llits. Van arrencar el linòleum dels terres, els taulons fent palanca i les canonades de gas i d’aigua a estrebades. Quan es va fer fosc, un helicòpter militar va sobrevolar Falls Road i a través d’un megàfon una veu va anunciar, amb un afectat accent d’Eton, que quedava imposat el toc de queda: tothom s’havia de quedar a casa o serien arrestats. Amb les puntes dels rifles, els soldats van desenrotllar unes grans bales de concertina i les van arrossegar pels carrers per acordonar els Lower Falls. Els soldats patrullaven pels carrers amb armilles antibales i escuts antidisturbis, amb els rostres ennegrits amb carbonet. Des de les finestres d’aquelles cases petites, els residents els observaven amb un menyspreu gens dissimulat.

Potser va ser el gas, més que cap altra cosa, el que va unir tot Belfast Oest en una hostilitat agressiva. Quan un cartutx serpentejava pel paviment, aixecant un núvol de fum, els adolescents que llançaven pedres es veien obligats a escampar la boira. Al llarg d’aquell cap de setmana, l’exèrcit va disparar sis-cents pots de gas per tot el barri, un gas que penetrava pels carrerons estrets i es filtrava per les esquerdes d’aquelles cases velles i mal aïllades. Es ficava als ulls i a la gola de la gent, i provocava el pànic. Els joves es mullaven la cara amb draps amarats de vinagre i tornaven a sortir per llançar més pedres. Un corresponsal que informava sobre el setge va descriure aquell gas com una mena d’agent vinculant, una substància capaç de «soldar la població en la compassió mútua i en un odi compartit cap als homes que els gasejaven».

Michael McConville va treure el màxim profit d’aquesta infància turbulenta. Havia crescut amb un saludable escepticisme cap a l’autoritat. Des del seu punt de vista, l’exèrcit britànic no era diferent de la policia. Havia vist com acorralaven els homes contra la paret i els obligaven, a coces, a obrir-se de cames. Havia vist com els soldats treien pares i germans de les cases i se’ls enduien per empresonar-los sense judici. Arthur McConville estava a l’atur. Però això no era cap novetat a Divis Flats, on la meitat dels residents depenia totalment de les prestacions socials per mantenir les seves famílies.

A Divis, quan els nens sortien de casa, la Jean els demanava que no se n’anessin gaire lluny. «No us allunyeu», acostumava a dir. «Quedeu-vos a prop de casa.» Tècnicament, no estaven en guerra (les autoritats insistien que només eren desordres públics), però realment semblava una guerra. Quan en Michael s’arriscava a sortir amb els seus amics i germans, el paisatge que trobaven era desolador i imprevisible. Fins i tot en els pitjors anys dels Troubles, alguns nens semblaven totalment aliens a la por. Quan paraven els trets i els incendis es feien menys vius, els nens s’escapolien cap a fora i s’arrossegaven entre els esquelets de camions calcinats, saltaven sobre els matalassos de canapès esbudellats o s’amagaven en una banyera perduda que havia quedat abandonada entre les runes.

En Michael passava la major part del temps pensant en els coloms. Des del segle XIX, a Irlanda el colom era conegut com «el cavall de curses dels pobres». El seu pare i el seu germà gran l’havien aficionat al món dels coloms; des que tenia memòria, la família havia tingut ocells a casa. En Michael sortia a la zona de combat buscant coloms acabats de sortir del niu. Quan en trobava algun, els llançava la jaqueta al damunt com si fos una xarxa i després introduïa dissimuladament al seu dormitori aquelles criatures calentes i nervioses.

En aquestes aventures, de vegades en Michael entrava a les cases en ruïnes. No tenia ni idea dels perills que podien amagar-se a l’interior (ocupes, paramilitars, bombes, com a mínim), però no tenia por. Una vegada va anar a parar a una antiga fàbrica que s’havia quedat sense façana arran d’una explosió. Amb un amic, en Michael va escalar per la part del davant per veure si algun colom hi havia fet el niu. Quan van arribar a l’últim pis, van descobrir un equip de soldats britànics que hi havien instal·lat el campament. «Alto o disparem!», van cridar els soldats, tot apuntant amb el rifles a en Michael i el seu amic, que van aconseguir baixar i amagar-se en un lloc segur.

Més o menys un any després del toc de queda dels Falls, el pare d’en Michael va començar a perdre molt de pes. Amb el temps, l’Arthur es va debilitar i tremolava fins al punt de no poder sostenir una tassa. Quan finalment va anar al metge, va resultar que tenia càncer de pulmó. Van convertir la sala d’estar de casa en la seva habitació i a les nits en Michael el sentia gemegant de dolor. Va morir el 3 de gener del 1972. Mentre contemplava com sepultaven el taüt del seu pare en aquell terra glaçat, en Michael es deia a si mateix que era impossible que les coses empitjoressin encara més.