Читать книгу No diguis res - Patrick Radden Keefe - Страница 14

Un dia del 1971 que Dolours Price i la Chrissie, la seva mare, caminaven per Belfast, després de girar una cantonada van veure un punt de control de l’exèrcit britànic. Els soldats interrogaven i escorcollaven els vianants. La Chrissie va alentir el pas i va murmurar:

—Portes alguna cosa?

—No —va dir la Dolours.

—Portes alguna cosa? —li va tornar a preguntar la Chrissie, amb més contundència. Des de lluny, la Dolours va veure que els soldats empenyien els joves contra els vehicles blindats i els ordenaven que es traguessin les jaquetes.

—Dona-m’ho —va ordenar la Chrissie.

La Dolours es va treure la pistola que portava i l’hi va donar discretament a la seva mare, que se la va amagar sota l’abric. Quan van arribar al punt de control, a la Dolours la van obligar a treure’s la jaqueta, mentre que a la Chrissie, com que era més gran, la van fer passar sense aturar-la. En tornar a casa, a Slievegallion Drive, la Chrissie va netejar meticulosament l’arma i en va greixar totes les peces metàl·liques. Després la va embolicar amb uns quants mitjons i la va enterrar al jardí. Més tard, un caporal de l’IRA va passar per casa seva per exhumar l’arma.

—A la teva mare no li agradaria unir-se a nosaltres? —va preguntar a la Dolours, mig de broma—. És boníssima, amagant armes.

Falls Road i Shankill Road es dirigien més o menys en parallel al centre de Belfast, acostant-se cada vegada més però sense arribar a tocar-se. Falls Road era un baluard per als catòlics, i Shankill Road ho era per als protestants, i les dues artèries, amb fileres de cases idèntiques, estaven connectades per una sèrie de carrers perpendiculars que les travessaven en angle recte. En algun punt d’aquests carrers que connectaven l’una amb l’altra, s’acabava el territori catòlic i començava el protestant.

Durant els disturbis del 1969, s’havien aixecat barricades al voltant dels dos barris, formalitzant així la geografia sectària. Aquestes barricades es van substituir més endavant pels anomenats murs de la pau, unes barreres altíssimes que separaven una comunitat de l’altra. Els paramilitars controlaven els enclavaments respectius, i uns sentinelles adolescents feien guàrdia a les línies frontereres. Quan els Troubles van esclatar, l’IRA estava pràcticament inactiu. El grup s’havia embarcat en una campanya fallida al llarg dels anys cinquanta i començaments dels seixanta, però aquest esforç havia obtingut molt poc suport de la comunitat. A finals dels seixanta, alguns membres de la direcció de l’IRA a Dublín havien començat a qüestionar la utilitat de les armes en la política irlandesa, i a adoptar una filosofia més declaradament marxista, que defensava la resistència pacífica per mitjans polítics. L’organització s’havia reduït fins a tal punt que quan es van declarar els disturbis l’estiu del 1969, a Belfast només hi havia un centenar de membres de l’IRA. Molts d’ells, com per exemple el pare de la Dolours, Albert Price, eren veterans experimentats de campanyes anteriors, però ja eren grans.

A més, tenint en compte que era un exèrcit, estaven visiblement desarmats. En una decisió extraordinàriament inoportuna, l’IRA s’havia venut una part important de les armes que li quedaven el 1968, que havien anat a parar a l’Exèrcit de Gal·les Lliure. Tot i que encara tenien algunes nocions sobre com fabricar explosius rudimentaris, els dinamiters de l’IRA s’havien guanyat la reputació de dinamitar-se ells mateixos més sovint que els seus objectius.

Tradicionalment, la minoria catòlica d’Irlanda del Nord havien demanat protecció a l’IRA durant els períodes de conflictes sectaris. Però quan van començar els enfrontaments del 1969, l’organització no va poder fer pràcticament res per evitar que els lleialistes incendiessin les cases i n’expulsessin les famílies catòliques. Coincidint amb aquestes purgues, algunes persones van començar a suggerir que el significat real de les sigles de l’IRA era «I Ran Away» (‘Jo vaig fugir’).

A Belfast hi havia una facció que volia adoptar una postura més agressiva, volien revifar la identitat de l’IRA com a agent d’un canvi violent. El setembre del 1969, un comandant de l’IRA anomenat Liam McMillen va convocar una reunió de la direcció en un lloc de Cyprus Street. A McMillen se’l feia responsable del fracàs de l’organització a l’hora de protegir la comunitat durant els disturbis. Vint-i-un homes armats van irrompre a la reunió, comandats per Billy McKee, un llegendari combatent de carrer de l’IRA. McKee, que havia nascut el 1921, mesos després de la divisió d’Irlanda, s’havia unit a la secció juvenil de l’IRA quan només tenia quinze anys. Des d’aleshores, cada dècada havia passat temporades engarjolat. Catòlic devot de missa diària que no sortia mai al carrer sense la seva pistola, tenia els ulls d’un blau pàl·lid i la convicció d’un fanàtic.

—Ets un comunista de Dublín i hem decidit fer-te fora —va grunyir a McMillen—. Ja no ets el nostre líder.

Un dels vells amics d’Albert Price, l’escriptor Brendan Behan, va comentar en certa ocasió que, en qualsevol reunió de republicans irlandesos, el primer punt de l’ordre del dia és sempre l’escissió. Per la Dolours, l’escissió de l’IRA era inevitable. A començaments del 1970, ja se n’havia format una, coneguda com a IRA Provisional, dirigida explícitament a la resistència armada. L’antic IRA va passar a anomenar-se IRA Oficial. Als carrers de Belfast, sovint se’ls coneixia com a «Provos» i «Stickies», perquè suposadament els Oficials duien els lliris de Pasqua enganxats a la pitrera amb adhesiu, mentre que els Provos més acèrrims duien els lliris de paper amb un imperdible. El 1971 quaranta-quatre soldats britànics van ser assassinats pels paramilitars. Però tot i que les dues faccions de l’IRA van intensificar la seva lluita contra la turba lleialista, la RUC i l’exèrcit britànic, van començar també una guerra sanguinària i fratricida dels uns contra els altres.

Andersonstown, on es va criar Dolours Price, queda per sobre de Falls Road, al peu de la Black Mountain, un turó amb la superfície plana que s’alça en la distància sobre la ciutat. El 1969, quan la situació es va agreujar, la vida corrent va quedar en suspens. Ja no era segur que els nens anessin caminant a l’escola, de manera que molts van deixar d’anar-hi. Dues de les tietes de la Dolours que vivien en altres zones es van traslladar al barri després que els incendiessin casa seva. A Andersonstown, l’exèrcit sovint feia incursions, cercant sospitosos de l’IRA o les seves armes. Una casa del barri servia com a escola d’explosius: una fàbrica de bombes clandestina on els reclutes de l’IRA Provisional aprenien a manipular artefactes i a fer servir material incendiari. Els veïns del barri estaven indignats davant les incursions de les autoritats, i la presència de representants armats i uniformats de la corona britànica no feia més que reforçar la impressió que Belfast s’havia convertit en una ciutat ocupada.

Aquesta dinàmica de setge de temps de guerra va provocar que barris sencers s’unissin i s’hi oposessin plegats. «De sobte, la gent del barri havia canviat», recordaria Dolours Price més endavant. «S’havien tornat republicans.» Quan arribava l’autoritat, les mestresses de casa i els nens petits sortien corrents de les cases, arrencaven les tapes metàl·liques dels contenidors d’escombraries, s’agenollaven a la vorera i feien petar les tapes, com si fossin platerets, contra les llambordes, creant un estrèpit infernal que ressonava per tots els carrerons i alertava els rebels de la imminència de l’assalt. Nens en edat escolar rondaven pels carrers plens de runes i xiulaven amb dos dits al primer senyal de conflicte.

Era una solidaritat estimulant. A mesura que s’intensificava la violència, els funerals fastuosos van passar a ser una rutina, amb oracions emotives i vibrants al costat de les tombes i taüts embolicats amb banderes tricolors. Una broma recurrent deia que l’única vida social que es feia a Belfast eren les vetlles. Aquestes cerimònies, amb tota la pompa de mort i nacionalisme que duien incorporada, exercien una certa atracció en la Dolours. Havia tornat a l’institut després de la caminada del pont de Burntollet. Feia anys que desitjava matricular-se a la facultat de belles arts, però quan va presentar la sol·licitud, no la van acceptar i va quedar molt decebuda. En vista d’això, va assegurar-se un lloc a l’escola de formació professional de St. Mary, al començament de Falls Road, per treure’s el títol de magisteri.

Durant aquests anys, la presència d’Albert Price va ser intermitent, perquè s’havia implicat en la nova lluita. Quan l’IRA necessitava armes, l’Albert sortia a buscar-ne. Al vespre, la Dolours trobava grups d’homes apinyats a la sala, conspirant en veu baixa amb el seu pare. En cert moment, l’Albert va fugir i es va amagar a l’altra banda de la frontera, a la República. La Dolours va començar a St. Mary l’any 1970. Era una noia intel·ligent i curiosa per naturalesa, i es va concentrar en els estudis. Però alguna cosa havia canviat després de l’emboscada del pont de Burntollet. Tant la Dolours com la Marian havien canviat arran d’aquella experiència, explicaria posteriorment el pare. A Belfast, després d’allò, «ja no van tornar a ser les mateixes».

Un dia del 1971, la Dolours va anar a veure un dirigent local de l’IRA i li va dir simplement: «Vull allistar-me». L’admissió formal va tenir lloc a Slievegallion Drive, a la sala d’estar de la casa dels Price. Algú va dir, de manera informal, «Ei, vine cap aquí», i la Dolours s’hi va acostar, va alçar la mà dreta i va fer un jurament de fidelitat: «Jo, Dolours Price, prometo promoure els objectius de l’IRA amb tots els meus coneixements i les meves capacitats». Va jurar obeir totes i cadascuna de les ordres que li fossin transmeses per un «oficial superior». I mentre la Dolours duia a terme aquest ritus transcendental, la seva mare era a l’habitació del costat, fent durar una tassa de te i comportant-se com si no tingués ni idea del que estava passant.

Des del moment en què la seva mirada s’havia creuat amb la del lleialista que l’havia agredit al pont de Burntollet, la Dolours havia arribat a la conclusió que la seva fantasia d’una resistència pacífica havia estat ingènua. Mai podré convèncer aquesta gent, va pensar. Cap marxa, cap manifestació, portaria el canvi que Irlanda necessitava. Després d’haver-se desviat, en la primera joventut, de les conviccions fonamentals sobre les quals la seva família havia construït el seu llegat, acabaria considerant el moment d’allistar-se a l’IRA com un «retorn», una mena de tornada a casa.

La Marian també es va allistar als Provos. Durant el dia, les germanes seguien anant a l’escola. Però a la nit desapareixien i no tornaven fins que era ja molt tard. Quan això passava, els pares de Belfast Oest procuraven no fer preguntes. De vegades, els joves s’esvanien durant una setmana seguida i quan tornaven a casa ningú els preguntava on havien estat. Això obeïa a una raó. Com que l’IRA era una organització prohibida, fins al punt que admetre que n’eres membre era motiu de detenció, l’obsessió per la discreció era absoluta. Els joves que s’allistaven a l’IRA no solien dir-ho als seus pares. En alguns casos, els pares podien no aprovar la decisió: Belfast ja era un lloc prou perillós; unir-se a un grup paramilitar era simplement temptar el destí. De vegades, un jove armat de l’IRA sortia en missió de franctirador, i en girar la cantonada topava de nassos amb la seva mare. Sense immutar-se pel rifle d’assalt que el noi duia a les mans, la mare se l’enduia a casa estirant-lo per les orelles.

Però encara que els teus pares fossin partidaris fervents de l’IRA, hi havia raons per no dir-los que t’hi havies allistat. Si la policia o l’exèrcit tiraven la porta a terra per interrogar-los, com menys coses sabessin, millor. Un dels amics de la Dolours era un noi corpulent i amb la mandíbula quadrada que es deia Francie McGuigan. Igual que els Price, els McGuigan eren una família republicana de pedra picada, i com que els pares respectius eren amics, la Dolours i en Francie es coneixien de tota la vida. Quan en Francie es va unir a l’IRA, sabia que el seu pare també en formava part, però no en van parlar mai. De vegades, això podia arribar a ser còmic, vivint com vivien tots dos sota la mateixa teulada. El pare d’en Francie era intendent i estava a càrrec de les armes i la munició. Però quan en Francie necessitava bales, no les demanava al seu pare, sinó al seu amic Kevin: «Kevin, saps si el meu pare té munició?». Llavors en Kevin ho preguntava al pare d’en Francie, que li donava la munició a en Kevin, que al seu torn la donava a en Francie. Potser no era la manera més eficient de fer les coses, però permetia no haver de parlar de segons què.

El cap de l’estat major dels Provos era un home que es deia Seán Mac Stíofáin. Era un abstemi de cara rodona que rondava els quaranta anys, amb accent cockney i un clotet a la barbeta, que havia nascut amb el nom de John Stephenson a l’est de Londres i s’havia criat amb una mare que li explicava històries sobre la seva infància irlandesa a Belfast. Després de servir a les Forces Aèries de la Gran Bretanya, havia après irlandès, s’havia casat amb una noia irlandesa, havia adoptat un nom irlandès i s’havia allistat a l’IRA. Més endavant es va saber que Mac Stíofáin no tenia ni un pèl d’irlandès: la seva mare, molt aficionada a explicar històries, no havia nascut a Belfast, sinó a Bethnal Green, a Londres. Però de vegades els mites són més fàcils de creure que la realitat. (Alguns dels col·legues de Mac Stíofáin a l’IRA, quan volien prendre-li el pèl, «s’oblidaven» de fer servir el seu nom irlandès i li deien John Stephenson.)

Mac Stíofáin, tot i haver nascut protestant, era un catòlic devot que havia complert condemna a Anglaterra per haver participat en un assalt de l’IRA a un arsenal l’any 1953. Era un republicà que apostava per la «força física», un defensor inflexible de la lluita armada com a únic mitjà per fer fora els britànics. En una ocasió, va resumir la seva estratègia militar personal amb tres paraules: «intensificar, intensificar, intensificar». Mac Stíofáin havia adoptat la violència fins al punt que alguns dels seus contemporanis l’anomenaven Mac The Knife (‘Mac Punyal’).

En un fragment de les memòries que va publicar el 1975, Mac Stíofáin recordava la manera com se li va acostar Dolours Price. «Volia dedicar-se al magisteri», va escriure, «i tot i que provenia d’una família republicana, fins aleshores havia estat convençuda que la protesta no-violenta era el camí per vèncer la injustícia a Irlanda del Nord.» Segons ell, l’emboscada del pont de Burntollet era l’episodi que l’havia fet canviar d’opinió. Inicialment, Mac Stíofáin va proposar a la Dolours que s’unís al Cumann na mBan, la facció auxiliar femenina de l’IRA. Era la mateixa unitat on havien servit Chrissie Price, la tieta Bridie i la iaia Dolan. La tasca de les dones del Cumann era molt important: cuidaven els homes ferits o agafaven una arma encara calenta i la feien desaparèixer després d’un tiroteig.

Però Price es va sentir ofesa per l’oferiment de Mac Stíofáin. El seu feminisme (combinat, potser, amb un cert aire arrogant, com a membre d’una destacada família republicana) feia que no tingués cap intenció de quedar relegada a un paper secundari. «Jo volia combatre, no pas preparar el te o embenar ferides», recordaria més endavant. «L’Exèrcit o res.» Price va insistir que es considerava igual que qualsevol home, que volia fer exactament la mateixa feina que faria un home. El que volia, va dir a Mac Stíofáin, era ser «un soldat».

Es va convocar una reunió especial del Consell de l’Exèrcit Provisional i es va decidir que, per primera vegada a la història, les dones podrien unir-se a l’organització com a membres de ple dret. És molt probable que això fos provocat en gran mesura per l’ambició de Dolours Price (i el seu irreprotxable llinatge republicà). Però la mateixa Price va especular que un altre factor hi podria haver jugat un paper important: com que les autoritats estaven empresonant els homes en massa, els Provos devien pensar que no tenien cap altre remei que començar a acceptar les dones.

Si Price s’havia pensat que el fet de ser una dona (o de pertànyer a la reialesa republicana, o d’haver rebut una educació sofisticada segons els paràmetres de l’IRA) li reportaria algun benefici, va haver d’oblidar-se d’aquestes idees ben aviat. Poc després del jurament d’ingrés, va ser convocada pel seu oficial de comandament a una casa de Belfast Oest on s’havien reunit diversos homes de l’IRA. Allà, algú va lliurar a Price un munt de bales fastigoses, desiguals i rovellades que acabaven de ser desenterrades d’algun arsenal d’armes deixat de la mà de Déu. Aleshores li van passar un tros de llana d’acer i li van dir: Neteja les bales.

Aquella, va pensar Price, era la tasca més insignificant que es podia imaginar. Qualsevol adolescent l’hauria pogut fer. Era realment necessari? Pensant-ho bé, aquelles bales es podien fer servir? Algú arribaria mai a disparar-les? Es va imaginar els homes de l’IRA asseguts a la cuina, rient satisfets amb aquell espectacle degradant. Va tenir la temptació d’aixecar-se i dir: «Sabeu què en podeu fer, d’aquestes bales?». Però es va reprimir. Havia jurat obeir les ordres. Totes les ordres. Potser es tractava de pagar la patenta, però al mateix temps era una prova. Així doncs, Price va agafar la llana d’acer i va començar a fregar.

«Et passaves la vida sentint que aquella era una manera gloriosa de viure», recordava Price. Però si bé coneixia perfectament el vessant romàntic de la seva nova vocació, també era conscient dels riscos que comportava. L’IRA tot just acabava d’embarcar-se en una guerra a trets amb els britànics, i per molt optimistes que fossin els altres reclutes, les probabilitats d’èxit eren escasses. En el cas probable que fossis derrotat en una operació determinada (o en la campanya global), el destí que t’esperava era el mateix que el de Patrick Pearse i els herois de l’alçament de Pasqua: els britànics t’eliminarien i els irlandesos explicarien la teva història eternament. Als nous reclutes que ingressaven als Provos se’ls informava de les conseqüències d’allistar-se: «O anireu a la presó o us mataran».

Chrissie Price també coneixia aquests riscos, i malgrat la devoció que sentia per la causa, estava preocupada per la seva filla.

—Per què no acabes els estudis, primer? —li implorava.

—Com si la revolució pogués esperar que jo acabi els estudis —responia la Dolours.

Moltes nits, quan la Dolours tornava a casa després de les missions que li havien encarregat, la Chrissie li agafava la roba en silenci i la posava a la rentadora sense fer preguntes. Una nit, però, la Dolours va arribar molt tard i es va trobar la seva mare plorant perquè li havia arribat la notícia de l’explosió d’una bomba i temia que hi pogués haver mort la seva filla.

Poc després que les germanes Price s’unissin als Provos, l’organització les va enviar a l’altra banda de la frontera per participar en un campament d’entrenament de l’IRA a la República. Aquests campaments eren tot un ritual. Els reclutes eren transportats en cotxe o en furgoneta per tortuoses carreteres secundàries fins a una ubicació remota, normalment una granja, on apareixia un guia de la zona (podia ser una mestressa de casa amb davantal, o el rector d’una parròquia que simpatitzava amb la causa) que els acompanyava fins a una casa de pagès. Els campaments podien durar un parell de dies o més d’una setmana, i s’hi feien pràctiques intensives amb revòlvers, rifles i explosius. Els Provos seguien operant amb un arsenal limitat d’armes antiquades, moltes de les quals provenien de la Segona Guerra Mundial, però els reclutes aprenien a greixar i a desmuntar un rifle, a col·locar una càrrega i a preparar explosius. Marxaven en formació, com ho haurien fet en l’entrenament bàsic d’un exèrcit convencional. Hi havia fins i tot una mena d’uniforme. En el seu dia a dia, els joves rebels anaven vestits amb la roba habitual de civil, texans i jerseis de llana. Però per als funerals s’abillaven amb roba fosca, ulleres de sol i boines negres, i es quedaven drets al llarg de les voreres fent un cordó, com un exèrcit de carrer, resolut i disciplinat. Les autoritats podien fer fotos d’aquests esdeveniments, i sovint en feien. Però els serveis d’intel·ligència encara no estaven avesats a aquesta nova fornada de paramilitars, i sovint eren incapaços d’emparellar els rostres dels joves reclutes amb els seus noms o amb qualsevol altra informació identificadora.

A Belfast, durant els anys seixanta, la imatge d’un «home de l’IRA» era la d’un radical de barra de bar ben proveït de ginebra, una vella glòria que arrossegava els peus i explicava batalletes sobre els vells temps, però els Provisionals es van conjurar per capgirar aquesta caricatura. El seu objectiu era ser nets, disciplinats, organitzats, ideològics… i implacables. S’autoanomenaven «voluntaris», un nom inspirat en els herois fracassats de l’alçament de Pasqua i que captava el sentiment que el patriotisme és un negoci en què el patriota ha d’estar preparat per pagar un alt preu. El voluntari havia d’estar preparat per sacrificar-ho tot (fins la pròpia vida) al servei de la causa. Aquest pacte inculcava als revolucionaris un sentiment embriagador de camaraderia i missió, un lligam que podia arribar a semblar indestructible.

Per molt que les germanes Price volguessin servir com a soldats de primera línia, inicialment van treballar com a correus. Era una tasca important, perquè sempre hi havia diners, municions o voluntaris que calia traslladar d’un lloc a un altre, i aquests moviments podien ser arriscats. La Dolours tenia un amic, Hugh Feeney, que tenia un cotxe que de vegades ella utilitzava per fer aquests encàrrecs. Feeney era un noi de classe mitjana, amb ulleres, fill del propietari d’un pub, i que com la Dolours també havia estat membre de People’s Democracy i estudiava magisteri quan es va implicar en l’IRA.

Fins i tot després de convertir-se en voluntàries actives, la Dolours i la Marian van continuar estudiant. Això els va servir com una tapadora excel·lent. Tornaven a casa després de classe, deixaven els llibres i sortien a fer les operacions. Pel fet de ser dones, les germanes Price tenien menys probabilitats que els seus companys masculins d’atraure l’atenció de les autoritats. Sovint, la Dolours travessava la frontera diverses vegades al dia, ensenyant un carnet fals amb el nom de Rosie. Com que creuava amb tanta freqüència, els soldats que s’ocupaven dels controls fronterers ja la coneixien. No van sospitar mai res, ja que suposaven que devia tenir alguna feina avorrida prop de la frontera que l’obligava a travessar-la per anar i tornar. La Dolours era una noia simpàtica, atenta, que coquetejava una mica quan calia. Queia bé a la gent. «Rosie!», li deien els soldats quan la veien arribar. «Què, com estàs, avui?»

Sovint, les germanes Price transportaven material incendiari. Va arribar a conèixer bé l’olor del nitrobenzè, un ingredient que s’utilitzava en els explosius improvisats: feia olor de massapà. Els materials per fabricar bombes es preparaven a la República i després s’introduïen clandestinament a l’altra banda de la frontera. En una ocasió, la Marian portava un cotxe ple d’explosius quan va veure un control de l’exèrcit. Encara era menor d’edat i conduïa sense carnet. Els explosius estaven amagats a la porta del conductor, darrere d’un plafó. S’hi va acostar un soldat per inspeccionar el cotxe i va allargar la mà cap al tirador de la porta. La Marian va comprendre que, si l’obria, s’adonaria immediatament del pes de la càrrega explosiva amagada.

—Ja puc tota sola! —va dir ella, obrint ràpidament la porta. Aleshores va sortir i va allargar les cames. Les minifaldilles eren l’última moda a Belfast, i ella en duia. El soldat ho va veure. «Em sembla que estava més interessat a mirar-me les cames que a escorcollar el cotxe», va dir la Marian més endavant. El soldat la va deixar passar.

Per a algunes de les militants més rígides i tradicionals del Cumann na mBan, la presència de dones en aquesta classe de rols operatius (dones que no dubtaven a desplegar la seva sexualitat com a arma) era una amenaça, fins i tot una mica escandalosa. Algunes veteranes del Cumann es referien a aquestes dones de la primera línia de l’IRA com a «noies de l’exèrcit», i insinuaven que eren promíscues. A mesura que les tàctiques del conflicte anaven evolucionant, algunes vegades les dones de l’IRA paraven les anomenades trampes de l’amor, freqüentant els bars de la ciutat a la recerca de soldats britànics desprevinguts, i atraient-los després a una emboscada. Una tarda del 1971, tres soldats escocesos de permís van sortir a fer unes copes pel centre de Belfast i van conèixer dues noies que els van convidar a una festa. Els cadàvers dels soldats van ser trobats posteriorment en una carretera solitària als afores de la ciutat. Pel que es veu, de camí a la festa s’havien aturat a orinar i algú els havia disparat a tots tres al cap. Les germanes Price menyspreaven aquesta mena d’operacions. La Dolours va demanar expressament que no li assignessin mai una trampa de l’amor. Ella sostenia que la guerra tenia unes lleis: «Els soldats han de morir d’uniforme».

L’espectacle de les dones com a personificació de la violència radical podia semblar una novetat, però en altres parts del món figures com aquestes s’estaven fent un lloc en la iconografia de la revolució. L’estiu del 1969, mentre Belfast cremava, una terrorista palestina de vint-i-cinc anys anomenada Leila Khaled va segrestar un vol de la TWA que anava de Roma a Tel Aviv i el va desviar fins a Damasc. Va aconseguir captar l’atenció de tot el món i es va convertir així en la primera dona a segrestar un avió i en un model per a la nova militància. La seva foto amb els ulls foscos i uns pòmuls finíssims emmarcats per una kufia, les mans aferrades a un rifle d’assalt, va aparèixer a pàgina sencera en les revistes de paper cuixé. Uns anys més tard, una famosa foto captava l’hereva nord-americana Patty Hearst brandant una carabina retallada i tocada amb una boina. Una amiga íntima de Dolours Price va suggerir que l’atracció que la noia sentia per la lluita armada era deguda, com a mínim en part, a aquesta «moda rebel».

Les històries sobre les germanes Price van començar a circular entre les tropes britàniques destinades a Belfast i a sortir en les cròniques dels corresponsals de guerra estrangers. Així es van guanyar una gran reputació com a mortíferes femmes fatales que s’aventuraven pels perillosos carrers de Belfast amb un rifle d’assalt amagat «al camal d’uns pantalons de campana». Es deia que la Marian era una experta franctiradora i que els reclutes britànics l’anomenaven «la fabricant de vídues». La Dolours, mentrestant, va arribar a ser coneguda a la premsa com «una de les joves més perilloses de l’Ulster».

És difícil jutjar fins a quin punt cal prendre’s aquestes històries seriosament. En part, eren els típics rumors de caire frívol i sexual que sovint circulen en èpoques d’agitació violenta. Una societat tradicionalment antiquada i reprimida s’estava partint de cop i volta de la manera més catastròfica possible. Les amenaces de l’alliberament sexual i el caos paramilitar convergien en l’espectre mític d’un parell de llibertines de cames llargues i rifle a l’espatlla.

Però si aquesta imatge era fins a cert punt una fantasia de camp de batalla, una de les persones que més la fomentava era la mateixa Dolours Price.

—Vol que li ensenyi la nostra fàbrica d’explosius? —va preguntar a un reporter que l’havia anat a entrevistar, el 1972. I aleshores va afegir—: La setmana passada van venir els de la revista Paris Match a fer-ne fotos.

Amb Eamonn McCann, l’activista de Derry amb qui havien fet amistat durant la marxa de Burntollet, se seguien veient de tant en tant. Ella no li va dir mai de manera explícita que s’havia unit als Provos, però McCann ho sabia, i estava consternat. Desitjava desesperadament un canvi revolucionari a Irlanda, però estava convençut que la violència no era la manera d’assolir-lo. Als amics que s’unien a la lluita armada, els deia:

—De tot això no en sortirà res que sigui proporcional al dolor que hi invertireu.

Quan quedava amb Price, a McCann el meravellava el glamur que desprenia la noia. La majoria de les dones republicanes que ell havia conegut de petit eren severes i pietoses, potser no exactament com la Verge Maria, però sí com una Verge Maria armada amb una pistola. Les germanes Price eren molt diferents. La Dolours sempre anava vestida molt elegant, maquillada i amb un pentinat impecable. «Eren noies molt descarades», recordava McCann. «No eren oradores de mirada impassible ni tampoc semblaven fanàtiques. Sempre tenien un somriure.» En aquells temps, a Belfast hi havia una botiga de descomptes anomenada Crazy Prices (‘Preu Bojos’) i, inevitablement, la Dolours i la Marian van passar a ser conegudes entre els seus amics com les Crazy Prices.

Dolours Price, fotografiada per a la revista italiana L’Europeo.

En una ocasió, els agents de la Policia Reial de l’Ulster van irrompre a la casa de Slievegallion Drive a les sis del matí per anunciar que arrestaven la Dolours com a presumpta membre d’una organització il·legal. «No anirà enlloc fins que hagi esmorzat», va dir la Chrissie. Els policies, acovardits per aquella dona menuda però temible, van accedir a esperar-se, i la Chrissie va ordenar a la seva filla que anés a maquillar-se. Volia guanyar temps perquè la Dolours pogués recuperar la calma. Quan la Dolours va estar preparada per marxar, la Chrissie es va posar l’abric de pells que normalment reservava per a les ocasions especials. «L’acompanyo», va anunciar.

Per un moment, la Dolours es va sentir avergonyida de ser tota una militant de l’IRA i haver de passar el tràngol d’anar a comissaria amb la seva mare. Però ho van fer així. A la comissaria de Castlereagh, la van interrogar. Coneixia perfectament les regles i no va donar cap informació a la policia, limitant-se a repetir: «No tinc res a dir». Finalment va ser posada en llibertat sense càrrecs. No era fàcil argumentar res contra la Dolours: al capdavall, només era una estudiant que treia bones notes i presentava un bon índex d’assistència a classe. Abans de sortir de la comissaria, la Chrissie es va aturar a admirar la foto de la fitxa policial que li havien fet a la seva filla.

—Me la puc quedar? —va dir, amb ironia—. Ha quedat moníssima.

Com a iniciativa per recaptar fons, els Provos es van dedicar a assaltar bancs. Molts bancs. Un dia d’estiu del 1972, tres monges d’aspecte juvenil van entrar a l’Allied Irish Bank de Belfast. Just quan la sucursal estava a punt de tancar, les monges es van ficar les mans sota els hàbits i van treure les pistoles, i a continuació van atracar el banc. Eren les germanes Price, acompanyades d’una altra voluntària. Un mes després del primer assalt, tres dones van entrar al mateix banc i el van tornar a assaltar. (La identitat de les lladres no es va poder confirmar mai, però resultava temptador pensar que les germanes havien tornat a rematar la feina.) En una altra ocasió, la Dolours va segrestar una camioneta de correus, perquè l’IRA havia rebut informació que transportava saques de diners.

Malgrat l’horror que les envoltava, l’activitat de la Dolours i les seves camarades tenia un component d’aventura, la fantasia de ser bandides agosarades en una societat en què l’ordre s’havia ensorrat. Una vegada que un dels col·legues més propers de la Dolours a l’IRA, un home anomenat James Brown, va ser traslladat de la presó a l’hospital d’Antrim, amb l’apèndix perforat, les germanes Price van dur a terme una audaç missió de rescat, en què van assaltar l’hospital, van desarmar els agents de policia i van alliberar Brown. Era un petit miracle que les germanes evitessin ser detingudes per l’exèrcit o la policia. Potser la seva habilitat per interpretar el paper de pudoroses col·legiales catòliques quan les interrogaven els bastava per desviar les sospites. Però a més, durant aquesta època, les autoritats estaven aclaparades pel nivell de violència.

Les files dels Provos estaven plenes de personatges interessants. La Dolours va fer amistat amb un home més gran que es deia Joe Lynskey, que havia crescut a Cavendish Street, prop de Falls Road, i encara vivia amb els seus pares i amb la seva germana malgrat que s’acostava als quaranta. Durant els anys cinquanta, Linskey s’havia preparat per ser monjo en una abadia de Portglenone, on havia fet vot de silenci i es llevava cada matí abans de l’alba per pregar. Però finalment havia abandonat l’orde i s’havia afiliat a l’IRA. Linskey era com un nen gran, després d’haver passat tota l’adolescència al monestir. Els voluntaris més joves el consideraven un excèntric. Li deien el Monjo Boig. Però tenia una mirada càlida i unes maneres agradables, i la Dolours li va agafar un gran afecte.

Una altra persona amb qui va començar a tenir relació era un jove alt i de faccions anguloses que es deia Gerry Adams. Era un antic cambrer de Ballymurphy que havia treballat al Duke of York, un pub de sostres baixos del centre de la ciutat, molt popular entre els dirigents laboristes i els periodistes. Com Price, Adams provenia d’una distingida família republicana: un dels seus oncles s’havia fugat d’una presó de Derry juntament amb el pare de Price. Adams s’havia iniciat com a activista en un comitè local que protestava contra la construcció de Divis Flats. No havia anat a la universitat, però era un polemista temible, intel·ligent i analític, com la Dolours. S’havia incorporat a l’IRA pocs anys abans que ella i ja estava escalant posicions ràpidament en la direcció de Belfast.

Gerry Adams.

Price havia tingut certa relació amb Adams des de la infantesa. Quan tots dos eren petits, ella el veia amb la seva família dalt dels mateixos autobusos, i també havien coincidit en commemoracions republicanes a Edentubber o Bodenstown. Però ara havia reaparegut com a agitador. La primera vegada que el va reconèixer a la part del darrere d’un camió, adreçant-se a la multitud, la Dolours va exclamar: «Qui es pensa que és, en Gerry, allà plantat?». Adams li resultava intrigant, però també lleugerament ridícul. Era un «paio malgirbat amb unes ulleres grosses de pasta», recordaria més endavant, i posseïa un carisma silenciós i vigilant. Price tenia un caràcter irresistiblement extravertit, però li costava iniciar una conversa amb Adams. Ell es comportava amb un aire distant d’autoritat i s’hi referia, de manera afectuosa, dient-li «nena», tot i que només tenia dos anys més que ella. L’endemà que Price rescatés James Brown de l’hospital, Adams va expressar una gran preocupació per la seguretat de l’operatiu. «El diari deia que les dones no anaven disfressades», havia murmurat, per afegir amb to acusador: «Espero que no sigui veritat».

Price li va assegurar que la crònica del diari era inexacta, perquè les germanes s’havien disfressat amb perruques rosses, els llavis pintats de vermell i mocadors de cap llampants, «com dues meuques en un partit d’hoquei». Adams es prenia a si mateix massa seriosament, opinava Price. Però ella podia riure’s de tothom. Per qüestions de seguretat, Adams no dormia a casa seva, sinó que anava canviant d’allotjament, alguns dels quals ni tan sols eren cases, sinó negocis del barri. Darrerament havia agafat el costum de dormir en una funerària de Belfast Oest. Price ho trobava hilarant. Fent broma, afirmava que segurament devia dormir dins d’un taüt.

«Va ser una època apassionant», va dir ella posteriorment. «M’hauria d’avergonyir de dir que hi havia una part divertida.» Però hi era. Tot just acabava de fer vint-i-un anys. Qualsevol altra família hauria desaprovat el que la Dolours i la Marian estaven fent, però l’Albert i la Chrissie Price tenien la sensació que les noies es limitaven a seguir la tradició familiar. Podies culpar una persona per atacar una altra, però no podies pas culpar-la pel fet de tornar-s’hi. «L’exèrcit Provo va ser una iniciativa popular per aixecar barricades contra les hordes lleialistes», explicava l’Albert en aquella època. «Primer els vam vèncer amb les pedres i ells van portar armes. Llavors la nostra gent va haver d’armar-se. Oi que hauríem estat estúpids, si ens haguéssim quedat sense fer res? Primer els nostres es van armar amb escopetes i després van aconseguir armes més bones. I aleshores, els britànics, que ens havien de protegir, van atacar les nostres cases. Què havíem de fer, per combatre’ls? Doncs anar-hi i fer-los saltar pels aires. Era l’única manera que ens quedava. Si ells no hi haguessin interferit, molt probablement avui no existiria l’exèrcit Provo.»

Quan moria algun membre de les tropes britàniques, l’Albert reconeixia sense reserves la humanitat de cada soldat. «Però porta l’uniforme», assenyalava. «És l’enemic. I el poble irlandès creu que això és una guerra.» Ell estava en contra de les morts, insistia, però al capdavall era una qüestió de mitjans i d’objectius. «Si aconseguim una Irlanda socialista unida», concloïa l’Albert, «potser tot això haurà valgut la pena».

Com si volguessin remarcar la inutilitat de la resistència no-violenta, quan Eamonn McCann i una massa enorme de manifestants pacífics es van congregar a Derry una tarda glaçada de diumenge del gener del 1972, els paracaigudistes britànics van obrir foc contra la gentada, i van matar tretze homes i en van ferir quinze més. Els soldats van afirmar posteriorment que havien estat tirotejats i que només havien disparat contra manifestants armats. Cap d’aquestes afirmacions era certa. El Diumenge Sagnant, com es coneixeria des d’aleshores per sempre més, va ser un succés aglutinador per al republicanisme irlandès. La Dolours i la Marian eren a Dundalk quan van sentir les informacions sobre la massacre. La notícia les va omplir d’una fúria aclaparadora. Al febrer, uns manifestants van incendiar l’ambaixada britànica a Dublín. Al març, Londres va suspendre l’odiat parlament unionista a Irlanda del Nord i va imposar el govern directe des de Westminster.

Aquell mateix mes, Dolours Price va viatjar a Itàlia per fer córrer la veu sobre l’opressió dels catòlics a Irlanda del Nord. Va parlar del «sistema de gueto» i de la manca de drets civils. «Si les meves conviccions polítiques m’haguessin dut a participar en un assassinat, ho confessaria sense dubtar-ho», va declarar a un periodista, fent servir una mena de construcció sintàctica deliberadament evasiva que va esdevenir arquetípica en la descripció de les activitats dels militants durant els Troubles. «Si m’haguessin ordenat matar un enemic del meu poble, hauria obeït sense tenir cap por.» En la fotografia que il·lustrava el reportatge, Price posava com una malfactora, amb la cara tapada per una bufanda.