Читать книгу No diguis res - Patrick Radden Keefe - Страница 20

Un dia de tardor del 1972, la furgoneta d’una bugaderia va estacionar davant d’una casa de la urbanització Twinbrook, als afores de Belfast, i Sarah Jane Warke en va baixar i es va encaminar cap a la porta. La furgoneta es veia sovint pel barri. A la zona no hi havia gaires botigues i era habitual veure els comerciants anant porta per porta oferint els seus serveis. L’empresa es deia Four Square Laundry, i un cop per setmana la Sarah passava pels domicilis, recollia la pila de roba bruta i al cap d’uns dies la tornava, ben neta i planxada. A la gent li agradava aquest servei; els preus eren molt ajustats. I a la gent li agradava la Sarah, una noia bonica i agradable. El conductor, Ted Stuart, era un jove del comtat de Tyrone que generalment es quedava dins del vehicle. Però era un noi tranquil, molt apreciat també pels clients del veïnat. Els nens de la urbanització li deien Teddy. A Twinbrook hi vivien catòlics i protestants, però era un lloc relativament calmat per als estàndards de Belfast d’aquella època.

La Sarah es va encaminar cap a una de les residències. La mestressa de casa va obrir la porta, i la Sarah i ella estaven intercanviant unes paraules quan de sobte van sentir un soroll molt fort i estrident. La Sarah es va girar i va veure dos homes. Un d’ells duia una metralladora; l’altre subjectava un rifle. Ajupits enmig d’un núvol de fum, d’esquena a la Sarah, ruixaven bales contra la banda del conductor de la furgoneta de la bugaderia, on seia en Ted. La Sarah es va quedar glaçada a la porta, contemplant amb impotència com mataven el seu company. Aleshores, un dels homes armats es va girar cap a ella.

Després del fracàs de la gran batuda, l’exèrcit britànic i la Divisió Especial de la Policia Reial de l’Ulster havien continuat centrant-se, encara amb més intensitat, en cultivar fonts en el si dels grups paramilitars lleialistes i republicans. Brendan Hughes va començar a sospitar, el 1972, de la possible presència d’un confident a la companyia D. El seu oficial d’intel·ligència l’havia informat que un jove voluntari, un antic pavimentador d’asfalt anomenat Seamus Wright, havia estat detingut a principis d’any, i que d’ençà del seu arrest de tant en tant desapareixia.

Wright, que tenia vint-i-cinc anys, s’havia casat feia molt poc, i Hughes va anar a visitar la seva dona, Kathleen. Ella li va explicar que a en Seamus l’havien detingut al febrer i que els britànics l’havien retingut un temps, però que un bon dia ell li havia telefonat des d’una botiga a prop de casa seva i li havia deixat un missatge, dient-li que havia hagut de «sortir per cames». Ara en Seamus era a Anglaterra, va continuar la Kathleen. A Birmingham; ella en tenia l’adreça. En Hughes va suggerir a la Kathleen que anés a veure en Seamus. L’estratègia consistia a reclutar la jove esposa d’un presumpte espia perquè ella mateixa fes d’espia; aniria a veure en Seamus i provaria de fer-lo tornar amb ella. Després informaria Brendan Hughes.

La Kathleen va anar amb avió a Anglaterra. Però quan hi va arribar, en Seamus es va negar a tornar a casa. Així doncs, ella va tornar tota sola i va reunir-se amb Hughes a Leeson Street. Durant la reunió informativa, la Kathleen va confirmar les pitjors suposicions de Hughes. En Seamus havia estat captat pels britànics, va dir ella. Durant la visita al seu marit, aquest anava sempre acompanyat per un anglès, una mena de guardià. Però encara hi havia més, va continuar: en Seamus volia sortir-se’n. Planejava fugir, escapar-se dels seus capturadors. Però volia tenir la garantia que si tornava a Belfast, no seria assassinat per l’IRA. Era una proposta agosarada per part d’algú que havia violat la confiança dels Provos i havia fet tractes amb l’enemic, una transgressió que generalment es castigava amb la mort. Però Hughes, que va olorar una bona oportunitat per assabentar-se dels mètodes dels britànics per reclutar agents dobles, hi va accedir i va donar la garantia.

Poc després, Seamus Wright va tornar a Belfast Oest i va ser interrogat durant dos dies en una casa. Allà va explicar que, durant l’arrest inicial a mans dels britànics, li havien dit que podien relacionar-lo amb una explosió en què havia mort un membre de les forces de seguretat. Afirmaven amb tant d’aplom que tenien proves que l’inculpaven, que en Seamus va començar a sospitar que algú havia «xerrat»; és a dir, que havia estat lliurat a les autoritats per un supergrass, un confident a sou. Quan els que l’havien capturat van estar segurs que cooperaria, li van preguntar sobre armes i explosius. Però la informació que veritablement buscaven tenia relació amb els Dirty Dozen. Van prometre a en Seamus que, si els proporcionava els noms de cadascun dels integrants de la companyia D, seria deslliurat de qualsevol acusació.

Hughes havia descobert amb profunda consternació que hi havia un traïdor a la seva companyia, un traïdor que havia revelat les identitats dels Dirty Dozen. Una de les ironies de la pretensió dels Provos d’actuar com un exèrcit legítim era que, en aquella primera època, estaven estructurats d’una manera molt semblant a l’exèrcit britànic, amb batallons i companyies i una cadena de comandament molt clara i distingible. En la pràctica, això significava que si l’enemic aconseguia captar un dels seus membres (fins i tot si es tractava d’un element relativament insignificant com Seamus Wright), podia ser capaç de desxifrar l’organigrama d’una part substancial de l’organització.

Després d’accedir a convertir-se en confident, va continuar dient Wright, va ser traslladat a Anglaterra per rebre formació com a agent doble. A continuació va ser retornat a Irlanda del Nord, amb el benentès de començar a reunir informació sobre els Provos. Sota l’atenta mirada de Hughes, Wright va descriure un recinte secret a Palace Barracks on l’exèrcit allotjava els seus valuosos confidents. Hi havia una unitat clandestina en el si de l’exèrcit, va dir Wright, anomenada MRF, que treballava tant amb confidents republicans com lleialistes. Wright va explicar que l’exèrcit controlava una sèrie d’individus que havien estat induïts a canviar de bàndol i que ara treballaven com a agents secrets per als britànics. Els membres de l’MRF els mostraven fragments de noticiaris amb imatges de funerals i fotos de sospitosos, i els demanaven que assenyalessin les persones que coneixien. De tant en tant, els guardians de Wright el feien pujar a un vehicle blindat de transport de personal i el portaven a Falls Road. Mentre rondaven pels carrers estrets, Wright espiava per les ranures del vehicle i identificava els vianants que anaven passant.

L’MRF tenia un nom per a aquest grupet secret de traïdors. Els anomenava els «Freds». Ningú dels Provos va arribar a esbrinar mai l’origen d’aquest sobrenom, però era impossible llegir l’obra del brigadier Frank Kitson sense adonar-se que els Freds eren un grup de contraespionatge. Les estretes obertures en les caputxes blanques que els confidents Mau-Mau de Kitson duien a Kènia havien estat substituïdes per les ranures d’un Saracen blindat. Wright va explicar també que el complex on vivien els Freds estava segregat, per la qual cosa no estava capacitat per identificar la major part dels altres confidents. Però sí que podia donar un nom en concret. «Hi ha un paio que he vist de vegades allà», va dir Wright. «Un dels nostres.»

L’home que Wright va assenyalar era un jove Provo, amb prou feines un noi, membre de la companyia de Ballymurphy, anomenat Kevin McKee. Era un adolescent atractiu, amb els ulls grossos i blaus, els cabells foscos i espessos, de mandíbula prominent. La gent li deia Beaky (‘Nàpia’). S’havia criat a Belfast Oest i li agradava seure a la sala d’estar de casa seva i escoltar discos en un tocadiscos antiquat. Es va unir a l’ala juvenil de l’IRA i es dedicava a tirar pedres a l’exèrcit britànic i a la RUC. Si els lleialistes lligaven una Union Jack a un pal telefònic, en Kevin s’enfilava al pal i enretirava la bandera, davant dels aplaudiments de la gent. Era un noi carismàtic, enamorat del vessant més romàntic i intrigant dels Troubles. Tenia un aire innocent. Però també participava en snipes (el nom que rebien les operacions dels franctiradors) i posava bombes. En paraules d’un dels seus contemporanis de l’IRA a Ballymurphy: «no li faltaven collons».

Una nit, Kevin McKee va ser detingut i traslladat als barracons de l’exèrcit a Springfield Road. Dues de les seves tietes es van atrevir a anar als barracons per preguntar què li havia passat, però quan van arribar-hi els van dir que s’havia escapat. Un temps després, la família va rebre cartes d’en Kevin des d’Anglaterra, i tots van suposar que s’hi havia traslladat per amagar-se de l’exèrcit i de la policia.

Però la realitat era que s’havia convertit en confident. Un informe de l’exèrcit britànic sobre la nit en què en Kevin va ser arrestat especificava que, després de la detenció, va «donar informació» sobre una propietat en concret. L’informe enumerava a continuació una sèrie d’armes que s’havien recuperat d’un dipòsit d’armament de l’IRA ubicat en aquella adreça. Segons l’informe, McKee havia estat detingut poc abans de les onze d’aquella nit i la casa s’havia escorcollat just després de la mitjanit. Devia haver canviat de bàndol gairebé immediatament. Seamus Wright va explicar a Hughes que a McKee «li encantava» la seva implicació amb els Freds. Per la seva banda, els membres de les unitats militars de l’MRF estaven fascinats amb aquell adolescent tan segur de si mateix. Admiraven el seu aplom i el seu coratge.

Quan Frank Kitson reclutava els Mau-Mau capturats a Kènia perquè treballessin com a contraagents, va arribar a la conclusió que calia «domesticar-los», en un procés que ell comparava a la doma d’un cavall. Evitava els fanàtics, massa difícils de fer canviar de bàndol, i es concentrava en canvi a reclutar persones que s’havien unit al moviment per una raó fonamentalment social: perquè els seus amics s’hi allistaven. En un dels seus llibres, Kitson comentava que els millors reclutes eren els que tenien «esperit d’aventura», persones que «trobaven divertit ser un gàngster i passejar-se amb una pistola». Eren «els més fàcils de controlar perquè eren els més fàcils de satisfer». A Kènia, eren la mena de reclutes als quals Kitson lliurava la seva pròpia arma, deixant que la duguessin durant les patrulles per fomentar el seu sentit de l’aventura i fer-los sentir que eren homes de confiança i part de l’equip. A Belfast, l’MRF va donar a Kevin McKee una pistola i una cartutxera que ell duia sempre a sobre, presumint de la disfressa com si fos un gàngster de Chicago. En la seva condició de Fred, tenia dret a dur l’arma i a fer servir els camps de tir de la base militar.

McKee duia la cartutxera posada quan els Provos el van localitzar. Durant l’interrogatori, va confessar la seva traïció, tal com ho havia fet Seamus Wright. Però ara els Provos es trobaven en una posició interessant. D’una banda, havien identificat dos desertors que havien traït l’organització accedint a col·laborar amb els britànics. Normalment els haurien sotmès a un consell de guerra, els haurien declarat culpables, els haurien clavat un tret al clatell i els haurien llançat a la cuneta. Però no semblava que els britànics s’haguessin assabentat encara que Hughes havia descobert aquesta fissura en la seguretat de l’IRA, i ara Wright i McKee estaven disposats a fer qualsevol cosa per salvar la pell. Si les seves confessions eren de fiar, l’exèrcit britànic havia dissenyat un elaborat pla d’espionatge contra els Provos, però les dimensions concretes i els detalls operatius d’una feinada com aquesta seguien sense estar gens clars. Així, Hughes tenia una oportunitat al davant: en comptes d’executar Wright i McKee, els podia utilitzar per recollir informació sobre els britànics, com a agents triples.

Per a Wright i McKee, un moviment com aquest era molt arriscat, però sempre era preferible a l’alternativa d’una execució ràpida. Així, Wright va reprendre la feina amb els Freds, amb instruccions, aquest cop, de proporcionar als seus guardians britànics informació poc rellevant o, encara millor, informació errònia. Si li demanaven que identifiqués un Provo en una cantonada, Wright podia dir als britànics que en realitat era un Sticky. Es tractava d’un joc perillós. Si l’exèrcit descobria l’engany, Wright podia acabar a la presó. També podien matar-lo els de l’MRF, que no tenien gaires miraments a l’hora de dur a terme alguna execució extrajudicial. Però demanant a Wright i McKee que li proporcionessin informació, Hughes els estava oferint l’oportunitat de salvar la vida: si complien amb l’IRA, Hughes els va prometre que tindrien garantida la «immunitat» pel seu delicte inicial.

Els homes van complir. El que van descriure a Hughes era una extensa xarxa de recollida d’informació que els britànics havien desenvolupat al voltant de Belfast. La peça central de l’operatiu era un servei de bugaderia, amb una oficina al centre de la ciutat. Four Square Laundry oferia un servei real de bugaderia a domicili, recollint roba i llençols i subcontractant després una bugaderia industrial de Belfast per rentar-ho tot. Però abans de portar-hi la roba, les autoritats britàniques l’analitzaven. Així es podien detectar rastres d’explosius en les peces de roba per determinar si s’estaven fabricant o guardant bombes en una propietat. Els analistes també podien comparar d’aquesta manera la roba que es recollia en un habitatge amb el nombre, l’edat i el gènere de les persones que presumiblement hi vivien; si alguna cosa no encaixava podia ser que es tractés d’un amagatall d’armes o d’un pis franc. La furgoneta de la bugaderia l’havien preparat especialment amb un sostre fals, on es podia amagar un sapador que, a través d’una obertura amagada, feia fotos de persones i de les cases per on passaven.

Quan Hughes es va assabentar de l’operatiu de la bugaderia, el seu impuls inicial va ser intervenir-hi i desarticular-lo. Però Gerry Adams li va aconsellar que frenés. «Reflexiona», va dir Adams. «Intenta esbrinar més coses.» Hughes i els seus homes van descobrir que, a més del servei de bugaderia i l’oficina al centre de la ciutat, l’MRF també disposava d’un saló de massatges al pis superior d’una casa d’Antrim Road, on els clients de vegades es relaxaven fins a tal punt que revelaven coses despreocupadament a l’extravertida massatgista. A començaments d’octubre, Hughes i el seu equip van decidir que ja havien reunit prou informació. Era l’hora de passar a l’acció. No podien colpejar les tres ubicacions una rere l’altra: tan aviat com ataquessin la primera, l’MRF sabria que s’havia descobert tot l’operatiu. De manera que els Provos van llançar tres atacs gairebé simultanis; a la furgoneta, a l’oficina i al saló de massatges. L’objectiu era aniquilar tot l’aparell de recollida d’informació en l’espai d’una sola hora.

El conductor de la furgoneta de Four Square Laundry, Ted Stuart, era un sapador secret britànic que pertanyia al cos dels Enginyers Reials. Des de ben petit havia volgut ser soldat. Tenia vint anys i tot just l’havien destinat a Irlanda del Nord el mes de juny anterior. Quan l’escamot dels Provos va disparar contra la furgoneta, va morir gairebé al moment.

Després, quan els homes armats es van girar cap a la companya de Stuart, Sarah Jane Warke, la noia va fer un salt cap a dins de la casa de la dona amb qui estava parlant. Warke també era una militar encoberta, membre del cos femení de l’Exèrcit Reial. Va agafar la senyora i els seus fills i (pensant amb rapidesa) els va dir que segurament allò era una emboscada lleialista. La dona va ajudar Warke a escapolir-se per la porta del darrere i fugir.

Els homes armats tenien ordres no solament de matar la jove parella que operava el servei de bugaderia, sinó de metrallar el sostre fals de la furgoneta per matar el sapador que hi hagués a dins. Però les presses o el pànic els van privar de fer-ho, i si hi havia un tercer soldat amagat a la furgoneta, va aconseguir escapar amb vida. A la mateixa hora, en altres punts de Belfast, un altre equip d’homes armats crivellava el saló de massatges, i un tercer escamot metrallava l’oficina, tot i que cap dels dos va aconseguir encertar cap altre membre de l’MRF.

L’operació Four Square Laundry va ser una victòria important per als Provos. Hughes estava orgullós de com s’havia desenvolupat, i en unes memòries posteriors, Gerry Adams s’hi va referir com un «cop devastador» contra als britànics. Ara la qüestió era què havien de fer amb Wright i McKee.

El dia de l’operació Four Square, Wright va tornar a casa seva i va dir a la seva dona, la Kathleen, que ell hauria d’anar amb molt de compte, perquè abans de ser alliberat pels britànics havia signat uns documents en relació amb la Llei de secrets oficials. Aquella mateixa nit va desaparèixer. Un cotxe es va aturar a la porta de casa seva, a Bombay Street. Wright va intercanviar unes paraules amb el conductor, va pujar al seient del passatger i el cotxe es va allunyar. En veure que no tornava, la Kathleen va anar a Leeson Street per preguntar als Provos què li havia passat. La resposta va ser que a en Seamus no se l’havia endut l’IRA. Després de sentir això, la Kathleen va comprendre que el seu marit havia estat segrestat per l’exèrcit. Però l’exèrcit també va negar que estigués implicat en el segrest. Fonts militars van insinuar a la premsa que Wright havia fugit pel seu compte i que podria haver-se amagat a Escòcia.

Cap a la mateixa època, McKee també va desaparèixer.

—L’IRA t’està buscant —li havia dit una tieta seva.

—Jo no he fet res dolent —va respondre McKee, tan segur de si mateix com sempre.

Quan va desaparèixer, la família va decidir no trucar a la policia. El més probable era que la intervenció de les autoritats empitjorés encara més les coses. Però corrien molts rumors: es deia que potser McKee havia ingressat a l’escola de belles arts, que algú l’havia vist a Anglaterra.

La veritat era que els dos homes havien estat capturats per l’IRA. Havien jugat la seva última carta en donar informació sobre l’MRF i la Four Square Laundry. Quan es van acabar els atacs simultanis, Wright i McKee havien perdut tota la influència que els quedava. Brendan Hughes els havia assegurat que tenien immunitat, però en realitat no estava autoritzat per garantir-la. La traïció inicial cap als Provos havia estat un pecat imperdonable que en cap cas s’havia difuminat amb la seva tasca posterior com a agents triples. La direcció va cridar els Unknowns i Dolours Price va portar tots dos homes amb cotxe a l’altra banda de la frontera, a la República.

Va ser Price, tota sola, que els va portar a tots dos. Odiava visceralment els confidents. L’havien educat per detestar-los. Però si sentia algun menyspreu per Wright i McKee, el va dissimular molt bé, i durant el trajecte cap al sud tots estaven relaxats. Després de l’èxit de l’operació Four Square Laundry, creien que s’havien guanyat el dret a sobreviure. Algú havia dit a Wright i McKee que anaven a passar una setmana de descans per recuperar-se a l’altra banda de la frontera. «Heu de descansar per recuperar forces», els va assegurar Price. Per les notícies que tenia, aquesta era la veritat, tot i que també sospitava que pogués passar exactament el contrari. En qualsevol cas, havia de complir les ordres. En arribar a Monaghan, els va lliurar a la unitat local.

McKee va acabar en una casa del comtat de Monaghan que pertanyia a la família d’un difunt membre de l’IRA, Fergal O’Hanlon, que havia mort als anys cinquanta i havia esdevingut el protagonista d’una famosa balada, «The Patriot Game» (‘El joc del patriota’). McKee va haver d’esperar-se un temps perquè alguns líders poguessin travessar la frontera per al consell de guerra. Les persones que el vigilaven li van agafar afecte: era un bon cuiner, un paio divertit, un personatge. En cert moment, McKee va telefonar a la seva mare des de casa d’un sacerdot del veïnat, i li va demanar que li portés una muda de roba. Ella i les seves tietes hi van anar, però quan van arribar a la casa, en Kevin ja no hi era. Hi van trobar un home.

—Endueu-vos la roba —els va dir—. No tornarà pas.

Quan va arribar el moment d’executar Kevin McKee, els voluntaris locals que l’havien retingut es van veure incapaços de disparar contra ell. Li havien agafat afecte. Quan Hughes se’n va assabentar, va trobar que era com una mena de síndrome d’Estocolm a la inversa, en què el segrestador es va enamorant a poc a poc de l’ostatge. En vista de l’èxit, un parell de milicians implacables van ser enviats des de Belfast. Abans de matar-lo, van cridar un sacerdot. Això no era estrany: en aquella època, alguns sacerdots es van haver d’acostumar a rebre trucades a altes hores de la nit. Eren requerits per uns homes aspres que estaven a punt de dur a terme una execució i li demanaven que atorgués els últims sagraments al condemnat. L’acte de matar, en si mateix, tenia un caràcter ritual, una coreografia assajada que a McKee li devia resultar familiar. Et posen una bossa al cap. Et lliguen les mans a l’esquena. T’agenolles sobre l’herba suau. I caus cap endavant quan la bala et penetra al cervell.

Brendan Hughes es va sentir traït per la decisió de fer desaparèixer Wright i McKee. Els havia promès que no els matarien. Això el perseguiria durant la resta de la seva vida.

Potser sí que l’operació Four Square havia estat un èxit, però Hughes i Gerry Adams no podien frenar l’exèrcit eternament. Una tarda de l’estiu següent, el juliol del 1973, Adams es dirigia a una reunió en una casa segura de Falls Road. Com a comandant de la zona de Belfast, es reunia cada dia amb Hughes, el seu oficial d’operacions, i un home anomenat Tom Cahill, que s’ocupava de les finances. El mes de juliol era un moment difícil per viure a Belfast clandestinament: era la temporada alta de les marxes lleialistes i la majoria de catòlics que es podien permetre passar dues o tres setmanes fora de la ciutat escollien aquesta època de l’any per fer-ho. Com que als carrers dels barris catòlics hi havia menys gent, resultava més difícil moure’s d’una banda a l’altra i passar desapercebut. Quan era a uns trenta metres de la casa segura, Adams va dubtar i va observar l’edifici i la zona per si veia algun rastre d’activitat sospitosa. Es va entretenir un minut recolzat al capó d’un cotxe aparcat. Aleshores es va adonar que hi havia algú dins del cotxe, un home de negocis que consultava uns documents al seient del davant. Adams el va saludar amb la mà. L’home li va respondre amb el mateix gest.

Quan va estar segur que la ubicació no estava compromesa, Adams va travessar el carrer i va entrar a la casa segura. A dins, es va reunir amb Hughes i Cahill. Els homes només duien una estona parlant quan es va sentir un truc a la porta. Això no era, en si mateix, causa d’alarma; els britànics patrullaven els barris republicans i no era estrany que truquessin a la porta i demanessin per donar una ullada o parlar. Podia ser que no s’adonessin de la importància de l’emplaçament amb què havien ensopegat. Es va prendre una ràpida decisió: Cahill obriria la porta mentre Hughes i Adams escapaven per la part del darrere. Però quan van sortir al pati, Hughes va espiar per sobre del mur posterior i va veure, alarmat, un mar de tropes britàniques. Mentre els soldats irrompien a la casa, Adams es va treure tranquil·lament uns llumins de la butxaca i es va encendre la pipa.

L’home de negocis del cotxe sobre el qual s’havia recolzat Adams no era cap home de negocis. Mentre Adams vigilava la casa, l’home assegut al volant l’estava vigilant a ell. L’exèrcit havia planejat una operació ambiciosa, amb un gran nombre de soldats que s’havien congregat en secret en el perímetre, però amb ordres de no començar la batuda fins que Adams i Hughes fossin dins de la casa. Quan Adams va obrir la porta, va desencadenar l’operatiu.

Els Provos van ser conduïts a una comissaria de Springfield Road, on van ser apallissats i torturats durant hores. Adams va rebre una pallissa tan descomunal que es va desmaiar. Els seus capturadors li van llançar una galleda d’aigua per despertar-lo, i es van posar a atonyinar-lo una altra vegada. Un dels interrogadors, un home alt amb un vestit de ratlles, es va treure una pistola, va posar el canó contra el cap de Hughes i la va carregar. Va amenaçar de matar Hughes i després llançar el cadàver a la Black Mountain i dir que ho havien fet els lleialistes.

Les forces britàniques estaven enormement complagudes: d’un sol cop, havien enxampat dos dels seus objectius més importants, incloent-hi Hughes, que encara no havien aconseguit capturar-lo mai. William Whitelaw, que s’havia reunit amb Adams a Londres l’estiu anterior, va anar a felicitar personalment els homes involucrats en l’operació, i ho va fer amb un bon carregament de xampany. Els soldats van fer torns per fer-se fotografies amb els dos captius, que havien rebut unes pallisses tremendes i amb prou feines podien caminar, com a «trofeu». Tot i així, Hughes es mostrava desafiador. «Fugiré», els va assegurar.

Adams i ell van ser carregats en un Saracen i els van portar a un helicòpter amb què van fer el curt trajecte fins a Long Kesh. Quan l’helicòpter va tocar terra, els van escortar, emmanillats, a l’interior de la presó. En el moment que van entrar, el recinte sencer va esclatar en una gran ovació. Per als presoners republicans de Long Kesh, Adams i Hughes eren figures icòniques, celebritats. En entrar a la instal·lació fortificada, van ser rebuts com uns herois conqueridors. Més tard, Hughes consideraria aquest moment (cobert de blaus, emmanillat, entrant a la presó enmig d’aquella gran onada d’entusiasme) com un dels millors de la seva vida.