Читать книгу No diguis res - Patrick Radden Keefe - Страница 15

La família McConville tenia dos gossos, que es deien Provo i Sticky. Després de la mort de l’Arthur, en Robert, el fill gran, podria haver fet un pas endavant per fer-se càrrec de la família, però el març del 1972, quan tenia disset anys, va ser empresonat com a presumpte membre de l’IRA Oficial, els Stickies. Jean McConville, que ja tenia un temperament delicat, havia caigut en una forta depressió després de la mort del seu marit. «D’alguna manera, s’havia rendit», va recordar més endavant la seva filla Helen. La Jean no volia sortir del llit i subsistia a base de cigarrets i píndoles. En aquella època, molts metges de Belfast s’havien aficionat a receptar «pastilles per als nervis» (sedants i tranquil·litzants) als seus pacients, molts dels quals patien una paràlisi catatònica o bé ploraven de manera incontrolable, incapaços de gestionar les emocions. El consum de tranquil·litzants era més habitual a Irlanda del Nord que a cap altre lloc del Regne Unit. Més endavant, en una altra època, és probable que la malaltia s’hagués descrit com a estrès posttraumàtic, però en un llibre contemporani en deien la «síndrome de Belfast», una xacra que era el resultat de «conviure amb un estat de terror constant, en què l’enemic no es pot identificar fàcilment i la violència és indiscriminada i arbitrària». Els metges van descobrir, paradoxalment, que la gent més propensa a aquest tipus d’ansietat no eren els combatents en actiu, que circulaven pels carrers i tenien una activitat que donava sentit a tot, sinó les dones i els nens que es refugiaven rere les portes tancades. Cada nit, a través de les parets primes del seu apartament de Divis Flats, els fills dels McConville sentien plorar la seva mare.

La Jean es va anar fent més i més solitària. Algunes setmanes només sortia de casa per anar a comprar o a veure en Robert a la presó. Pot ser que pensés que sortir era una temeritat. A Belfast s’hi respirava la desagradable sensació que no hi havia cap indret on estiguessis del tot segur: quan corries cap a dins de casa per allunyar-te dels tirotejos, després havies de sortir corrent un altre cop per por que esclatés una bomba. L’exèrcit patrullava per Divis, i hi havia paramilitars per tot el recinte. L’any 1972 va representar el punt àlgid de violència de tots els Troubles, l’any més sanguinari, en què van perdre la vida gairebé cinc-centes persones. La Jean va fer uns quants intents de suïcidi, segons els seus fills, i va patir diverses sobredosis de píndoles. Finalment, va ingressar a Purdysburn, l’hospital psiquiàtric del districte.

Les nits eren especialment esgarrifoses, a Divis Flats. La gent apagava tots els llums i aquell edifici enorme quedava tot embolcallat per la foscor. Hi ha una nit en concret que a la prole dels McConville els va quedar marcada per sempre. Feia poc que la Jean havia tornat de l’hospital i a l’altra banda de la porta es lliurava una llarga batalla a trets. Aleshores, el tiroteig va cessar i van sentir una veu. «Auxili!» Era una veu d’home. No era irlandesa.

—Si us plau, Déu meu, no vull morir! —Era un soldat. Un soldat britànic—. Ajudeu-me! —cridava.

Mentre els nens s’ho miraven, Jean McConville es va alçar de terra, on s’havia posat a cobert, i va anar cap a la porta. Va treure el cap i va veure el soldat. Estava ferit, ajagut a la terrassa de davant. Els nens recordaven que la seva mare va tornar a entrar a l’apartament i va agafar un coixí, que va dur al soldat. Després el va consolar, va murmurar una oració mentre li subjectava el cap i va tornar al pis, arrossegant-se per terra. L’Archie (que, com que en Robert era a la presó, era el fill més gran de la casa) va advertir la seva mare per haver intervingut.

—T’estàs buscant problemes —li va dir.

—Aquest noi també té un pare i una mare —va respondre ella.

Els McConville no van tornar a veure el soldat i encara avui no saben què se’n va fer. Però l’endemà al matí, quan van sortir del pis van trobar-se una pintada fresca a la porta de casa seva: AMANT DELS BRITÀNICS.

Era una acusació enverinada. En l’ambient febril del Belfast en època de guerra, que una dona del veïnat fos vista interactuant amb un soldat britànic podia ser perillós. Algunes dones sospitoses d’aquesta mena de transgressions eren sotmeses a una forma ritual d’humiliació: plomes i quitrà. Una turba abordava aquestes dones, els afaitava el cap, les empastifava amb quitrà calent i enganxós, i després els buidava a sobre una funda de coixí plena de plomes brutes i les encadenava pel coll a un fanal, com si fossin gossos, perquè tota la comunitat pogués contemplar l’espectacle de la seva indignitat. «Ets l’amant dels soldats!», bramava la turba. «La seva nòvia!»

En un entorn en què molts homes casats passaven llargues temporades a la presó i deixaven les seves dones soles mentre els soldats britànics, joves i arrogants, patrullaven pels seus barris, una por profundament arrelada a la infidelitat, tant conjugal com ideològica, es va apoderar de la gent. Les plomes i el quitrà es van convertir en una política oficial de l’IRA Provisional, una pràctica que la direcció defensava públicament com a protocol necessari de control social. Quan van arribar els primers casos als hospitals de la ciutat, el personal mèdic, desconcertat, va haver de consultar amb el personal de manteniment dels edificis sobre quin era el millor mètode per treure el quitrà.

Michael McConville tenia la sensació que ell i la seva família eren forasters en una terra estranya. Expulsats de Belfast Est per ser massa catòlics, ara eren marginats a Belfast Oest per ser massa protestants. Després que casa seva quedés assenyalada per la pintada, els pocs amics que tenien al barri van deixar de relacionar-se amb ells. Arreu on anaven, es trobaven en una situació conflictiva. L’Archie va ser apallissat cruelment per la facció jove dels Provos, que li van trencar el braç perquè es va negar a unir-se a l’organització. La Helen i una amiga van ser assetjades per un regiment de soldats. La Helen insinuaria més endavant que la seva mare havia distanciat encara més la família del veïnat en negar-se a participar en «la cadena», el sistema per amagar les armes durant els escorcolls policials al complex; la Jean temia que si l’enxampaven amb una arma a casa, un altre dels seus fills pogués anar a parar a la presó. En cert moment, els gossos de la família, Provo i Sticky, van desaparèixer. Algú havia llançat els animals per un dels baixants de les escombraries i havien mort.

En Michael patia d’asma, i a la Jean la preocupava que la calefacció de gas del pis estigués agreujant la malaltia. Havia demanat un trasllat i els van concedir un nou apartament en una altra secció de Divis Flats anomenada St. Jude’s Walk. Van agafar les seves pertinences i van fer el curt trasllat fins al nou espai. Era lleugerament més gran que l’anterior, però a part d’això no era gaire diferent.

S’acostava Nadal, però l’ambient a la ciutat era qualsevol cosa menys festiu. Moltes botigues estaven empostissades amb taulons i tancades, perquè havien estat bombardejades. L’única satisfacció que Jean McConville es permetia aquells dies era alguna sortida per jugar al bingo en un club social del barri. Si guanyava alguna cosa, donava vint penics a cada nen. De tant en tant en treia prou per comprar un parell de sabates noves a una de les criatures. Una nit, quan la família ja s’havia traslladat al nou apartament, la Jean va anar amb una amiga a jugar al bingo. Però aquell vespre no va tornar a casa.

Poc després de les dues de la matinada, van trucar a la porta. Era un soldat britànic, que va informar els nens que la seva mare era en una caserna propera. La Helen va sortir corrent cap a la caserna i va trobar la Jean, bruta i descalça, amb els cabells despentinats. La Jean li va explicar que era a la sala del bingo i que va entrar algú que la va avisar que a un dels seus fills l’havia atropellat un cotxe i que a fora l’esperava una persona per acompanyar-la a l’hospital. Tota espantada, va sortir de la sala i se’n va anar cap al cotxe. Però era una trampa: quan va obrir la porta, van tirar la Jean a dins del cotxe i li van posar una caputxa al cap. La van dur a un edifici abandonat, explicava, i allà la van lligar a una cadira, la van colpejar i la van interrogar. Quan la van deixar anar, uns oficials de l’exèrcit la van trobar vagant pels carrers, desorientada, i la van dur a la caserna.

La Jean no va poder (o no va voler) identificar les persones que l’havien segrestat. Quan la Helen li va preguntar quina mena de preguntes li havien fet, la Jean no en va donar detalls. «Un munt de bestieses», va dir. «Coses que desconec.» Aquella nit, la Jean no va poder dormir. Es va quedar asseguda, amb el rostre masegat i els ulls morats, encenent un cigarret rere l’altre. Va dir a la Helen que trobava a faltar l’Arthur.

Els nens recordarien més endavant que la nit de l’endemà va ser quan la Jean va enviar la Helen a buscar fish and chips per sopar. Llavors es va preparar un bany per provar d’alleujar el dolor de la pallissa de la nit anterior. Quan la Helen sortia per la porta, la seva mare li va dir: «No t’aturis a fumar d’amagat». La Helen va travessar els passadissos laberíntics de Divis fins a arribar a l’establiment del barri on va encarregar el sopar i va esperar per endur-se’l. Quan el menjar va estar preparat, va pagar, va agafar la bossa greixosa i va emprendre el camí de tornada. En entrar al complex, la Helen va notar alguna cosa estranya. Hi havia molta gent fora dels seus apartaments, a la terrassa de cada pis. A l’estiu, això hauria estat habitual. A Divis hi havia tan pocs llocs d’esbarjo que els nens jugaven a pilota a les terrasses i els pares prenien l’aire els vespres temperats, recolzats a les portes, xerrant i fumant. Però no al desembre. Quan la Helen era més a prop del nou apartament, va veure la gent congregada a la porta i va arrencar a córrer.