Читать книгу No diguis res - Patrick Radden Keefe - Страница 18

A la ria de Belfast hi havia una presó flotant. El vaixell de Sa Majestat HMS Maidstone, de la Marina Reial britànica, era una nau de cent cinquanta metres que havia estat utilitzada durant la Segona Guerra Mundial per donar assistència als submarins de la Marina Reial. Quan es van desencadenar els Troubles, el vaixell va ser reciclat a correcuita com a allotjament d’emergència per a dos mil soldats acabats d’arribar a Belfast i després va ser reciclat una altra vegada com a HMP Maidstone —presó de Sa Majestat—. El vaixell mandrejava al port, ancorat en un moll, a sis metres de terra. La presó consistia en dos barracons just per sota del pont: unes cambres abarrotades i mal ventilades on els presoners eren confinats en lliteres de tres pisos. La llum, que es filtrava per uns petits portells, era escassa. En paraules d’un dels presoners, l’espai «no era apte per als porcs».

Un dia de març del 1972, una escorta de guàrdies armats va fer pujar un presoner eminent a bord del Maidstone. Era Gerry Adams. Després de passar-se mesos fugat, Adams havia estat enxampat per l’exèrcit en una ràtzia de matinada en una casa de Belfast Oest, i ara els soldats l’empenyien amb brusquedat per fer-lo entrar a la bodega del vaixell. Adams va ser rebut calorosament pels amics i parents que hi estaven retinguts, però no va trigar gaire a detestar l’indret, que va descriure com «una llauna de sardines brutal i opressiva». Encara que fos un revolucionari de pedra picada, Adams no era un home indiferent a l’alimentació. Li agradava menjar bé i els àpats del vaixell eren pèssims.

A part d’això, Adams estava adolorit. Quan l’havien arrestat, s’havia negat a reconèixer que ell era Gerry Adams. S’havia inventat un pseudònim (Joe McGuigan) i havia insistit que era així com es deia. Aleshores va ser traslladat als barracons de la policia per ser interrogat, fins que un dels pocs oficials de la RUC que coneixia Adams en persona va entrar a la sala, se’l va mirar i va dir: «Aquest home és Gerry Adams». Adams no es va immutar. Va continuar insistint, tossudament, que els que l’havien capturat s’havien equivocat de persona. Adams havia estat reflexionant últimament sobre les tècniques de contrainterrogatori. «Estava convençut que la tàctica de negar-me a reconèixer que era Gerry Adams era un bon mitjà per combatre el meu interrogatori», va recordar posteriorment. «Pensava que si seguia afirmant que era Joe McGuigan, frustraria l’interrogatori perquè quedaria empantanegat en aquesta qüestió.»

Els interrogadors van apallissar Adams, però ell es resistia a dir res. Van provar la tècnica del poli bo i el poli dolent (un dels dos feia veure que perdia els nervis, treia la pistola i amenaçava de matar-lo, mentre l’altre el contenia), però Adams no va cedir. Només quan va notar que l’interrogatori estava arribant al final, Adams va reconèixer el que tothom havia sabut des del començament: que era Gerry Adams. Arribats a aquest punt, els interrogadors havien passat tant temps discutint amb ell sobre la simple qüestió del seu nom, que Adams havia aconseguit no parlar de res que fos substancial. «Per descomptat, aleshores la meva estratègia ja s’havia vist reduïda a una comèdia, però tenia la sensació que m’havia proporcionat una crossa per suportar la inquisició», va observar posteriorment. «Quedar-me en silenci era la millor política. Per això, el fet que ells sabessin qui era jo era irrellevant. No podia respondre les seves preguntes, partint de la base que jo no era qui ells deien que era.»

El dia que va ser conduït a bord del Maidstone, Adams va rebre la visita del metge de la presó i li va explicar que, per culpa de la pallissa, tenia les costelles adolorides.

—Li fan mal? —va preguntar el doctor.

—Em fan mal quan respiro —va respondre Adams.

—Doncs no respiri —va dir el doctor, sense rastre d’ironia.

Si el personal de bord del Maidstone semblava malcarat i la seguretat era especialment forta, hi havia una raó. Un parell de mesos abans, un vespre gèlid de gener, set presoners republicans s’havien despullat fins a quedar-se en roba interior, s’havien empastifat el cos amb mantega i betum negre per aïllar-se contra el fred, havien serrat un barrot de ferro, s’havien encabit per un portell, s’havien llançat un per un a l’aigua glaçada del canal de Musgrave, i havien nedat uns centenars de metres fins a la riba oposada. La idea de la fuga se’ls havia acudit després d’observar la manera en què una foca evitava la xarxa de filferro espinós que l’exèrcit havia col·locat a l’aigua, al voltant del vaixell.

Els set homes van aconseguir arribar a la riba i van sortir de l’aigua com van poder. Anaven en calçotets i estaven tot xops i empastifats de betum. Com si haguessin acabat de sortir arrossegant-se de la Black Lagoon, van decidir segrestar un autobús. Per casualitat, un dels fugats havia estat conductor d’autobusos abans d’allistar-se a l’IRA i va pilotar l’improbable vehicle de fuga cap al centre de Belfast. En aturar-se en un barri on vivien molts simpatitzants republicans, els nois del veïnat es van llançar immediatament sobre l’autobús, com un eixam de llagostes, i van començar a arrencar-ne les parts. Els presoners van córrer cap al pub més proper, encara despullats, i els clients que eren a la barra bevent van aixecar la mirada dels seus gots impactats per aquella irrupció tan sobtada i surrealista. Aleshores, sense vacil·lar ni demanar cap mena d’explicació, els parroquians van començar a treure’s la roba i a oferir-la als fugitius. Un dels clients es va treure les claus del cotxe de la butxaca i les va llançar als homes, tot dient: «Toqueu el dos». L’exèrcit va mobilitzar sis-cents efectius per a la cacera humana, però els homes ja havien desaparegut. Després de passar subreptíciament la frontera, van celebrar una roda de premsa triomfal a Dublín, arran de la qual els diaris els van batejar com «Els Set Magnífics».

Poc després que Adams arribés al Maidstone, les autoritats britàniques van decidir tancar el vaixell. La nova presó que s’havia estat construint d’un temps ençà al camp d’aviació dels afores de Belfast havia quedat enllestida. L’havien batejat amb el nom de Long Kesh. Un dia, Adams va ser emmanillat a un altre presoner, carregat en un helicòpter de l’exèrcit i traslladat a la nova instal·lació. Long Kesh era un indret esgarrifós. Els paramilitars que hi eren confinats, i que insistien que no eren delinqüents sinó presos polítics, en deien camp de concentració. I, efectivament, semblava un camp de concentració: en una plana desolada i fuetejada pel vent, una sèrie de cabanes d’acer corrugat allotjava els presoners, entre tanques de filferro espinós, focus i torres de vigilància.

Long Kesh va arribar a ocupar un lloc molt sensible en l’imaginari dels republicans irlandesos. Però Adams no s’hi estaria gaire temps. Un dia de juny del 1972, un parell de mesos després de la seva arribada, una veu va cridar: «Adams, al carrer!». Primer va pensar que devia ser una broma de mal gust. O, encara pitjor, una trampa. Però quan Adams va haver recollit les seves pertinences i va sortir de la presó, va trobar que la Dolours i la Marian Price l’estaven esperant amb un cotxe per acompanyar-lo a casa. El van dur fins a Andersonstown, per reunir-se amb altres membres de la direcció republicana per a un assumpte extremament delicat.

Mentre Adams estava tancat, hi havia hagut converses secretes entre els Provos i el govern britànic. Després d’alguns contactes preliminars, semblava que podia haver-hi l’ocasió de negociar un possible alto el foc. Però un dels companys d’Adams a l’IRA, un home dur anomenat Ivor Bell, insistia que hi havia una condició prèvia necessària per poder negociar amb els britànics, que era l’alliberament de Gerry Adams. Tot i que només tenia vint-i-tres anys, Adams s’havia convertit en una figura tan important en l’organigrama de l’IRA que les converses de pau eren inconcebibles sense ell. «No hi haurà alto el foc fins que alliberin en Gerry d’una puta vegada», afirmava Bell.

El 26 de juny, l’IRA va iniciar un alto el foc, i l’exèrcit britànic va accedir a correspondre’l. Hi havia hagut un crescendo d’explosions i tirotejos just abans de l’alto el foc; alguns van insinuar que potser es tractava d’una estratègia deliberada de l’IRA per tal de subratllar el contrast quan s’aturessin els trets. Però un cop la treva va ser decretada, els líders de l’IRA es van comprometre a respectar-la, tot prometent, en una declaració involuntàriament còmica, que qualsevol persona que violés l’alto el foc seria executada. Els Provos també van anunciar que havien formulat un «pla de pau», que desvelarien «en el moment adequat».

Molts ciutadans d’Irlanda del Nord s’oposaven per principis a establir cap mena de diàleg, insistint que no s’havia de negociar amb els terroristes de l’IRA. Però aquell mateix juliol, Adams i un petit contingent de membres de l’IRA van pujar a un avió militar britànic, enmig d’un enorme secretisme. A més d’Adams, el grup incloïa Seán Mac Stíofáin; Ivor Bell; un home sociable i de cabells arrissats anomenat Martin McGuinness, que era el cap de l’organització a Derry; i dos líders més de l’IRA, Dáithí Ó Conaill i Seamus Twomey. L’avió va aterrar en una base de les forces aèries a Oxfordshire, on els esperaven dues llargues limusines.

Un mitjà de transport tan ostentós i elegant despertava certes sospites entre els revolucionaris. Adams era un antic cambrer. Ivor Bell havia estat mecànic. McGuinness havia fet d’aprenent de carnisser. Extremadament sensibilitzats amb qualsevol rastre de pompositat britànica, els rebels no estaven disposats a deixar-se intimidar o que els subestimessin. Abans del viatge, Bell havia anunciat que, tot i formar part d’una delegació oficial en una cimera per a la pau, en cap cas es posaria americana i corbata. Si la història li havia ensenyat alguna cosa, va dir Bell, era que als britànics res no els agradava més que fer que els irlandesos se sentissin incòmodes. Si els seus amfitrions eren visiblement formals, ell respondria amb una informalitat desmesurada. Que fossin ells els que se sentissin incòmodes, per variar. Gerry Adams va optar, pel que fa al vestuari, per actuar de manera semblant: havia triat per a l’ocasió un jersei foradat.

Les limusines van transportar el grup a Londres i van deixar-los a la porta d’una mansió de Chelsea grandiosa i antiga, davant del Tàmesi. Abans de passar a l’interior, una mica aclaparats encara que no ho volguessin, Adams es va fixar en una placa de la façana on hi deia que el pintor James McNeill Whistler havia viscut allà.

Una escorta va acompanyar els irlandesos per una gran escala i fins a un saló amb prestatges plens de llibres. Aleshores, William Whitelaw, el secretari d’estat de Sa Majestat per a Irlanda del Nord, va entrar a la sala i els va donar la benvinguda amb gran afabilitat. Whitelaw era un home agradable i educat. Va posar un èmfasi especial per pronunciar correctament el nom adoptat de Seán Mac Stíofáin, un detall que Mac Stíofáin no va poder evitar agrair. Però quan va fer la ronda per encaixar amb tots els presents, Adams es va adonar que a Whitelaw li suaven les mans.

Whitelaw va començar dient que, a la llum del llarg historial de conflictes entre Anglaterra i Irlanda, podia entendre que els seus convidats esguardessin els britànics amb suspicàcia, però que tanmateix esperava que «en la meva persona, vegin un ministre britànic en qui es pot confiar». Aquest va ser el punt àlgid de la reunió. Mac Stíofáin havia preparat una declaració que es va posar a llegir en veu alta. Consistia en una llista d’exigències: els Provos volien una declaració pública per part del govern britànic reconeixent el dret de tot el poble irlandès (del nord i del sud) a l’autodeterminació. També exigien que els britànics anunciessin la seva intenció de retirar totes les forces del territori irlandès abans de l’1 de gener del 1975.

Un altre dels participants britànics, un oficial d’intel·ligència anomenat Frank Steele, escoltava el discurs amb silenciosa consternació. Mac Stíofáin exposava les seves demandes com si l’IRA ja hagués derrotat els britànics. En l’època en què Steele havia estat enviat a Irlanda del Nord, el plantejament del govern britànic no consistia a parlar amb l’IRA, sinó simplement a derrotar-lo. Però després de la massacre del Diumenge Sagnant, molts oficials britànics es van veure obligats a reconèixer que difícilment guanyarien la guerra només amb el poder militar. Abans de la reunió, Steele havia estat treballant, amb gran discreció, amb els representants de l’IRA. Contemplava aquells homes amb una certa diversió barrejada amb menyspreu, sobretot per la seva insistència d’adoptar l’argot i les formes d’una organització militar convencional. «Era tot molt innocent, en realitat», va opinar Steele posteriorment. «Volien presentar-se com a representants d’un exèrcit, i no com una colla de terroristes.»

Quan va veure que els irlandesos arribaven a la reunió amb Whitelaw i exposaven la seva postura radical, Steele va trobar que la seva actitud era desesperadament ingènua. En exigir que els britànics es retiressin d’Irlanda del Nord, estaven demanant al govern que renunciés a la promesa de no abandonar la població protestant del nord, una concessió que simplement no estava en condicions de fer. A mesura que avançava la reunió, la frustració es va apoderar de Whitelaw. En les seves memòries, va descriure la trobada com un «fiasco», sabotejada pels «ultimàtums absurds» de l’IRA.

Gerry Adams va parlar poc durant la reunió, però Steele va tenir ocasió d’observar el jove rebel, llargarut i reflexiu, i en va quedar impressionat. L’havien informat que Adams representava l’IRA al nord i que també era un alt rang de la brigada de Belfast. Steele esperava trobar-se amb una persona brutal, arrogant i astuta. Però quan s’havia reunit amb ell per primer cop, en una trobada preliminar abans del viatge, havia descobert una persona agradable, eloqüent i disciplinada. Eren qualitats atractives en un interlocutor, va pensar Steele, però també feien d’Adams un adversari perillosament efectiu. Abans que Adams abandonés una de les reunions preliminars, Steele el va cridar a part.

—Vostè no vol passar-se tota la vida fugint de nosaltres, els britànics —li va dir—. A què es vol dedicar?

—M’agradaria anar a la universitat i treure’m el títol —va respondre Adams.

—No l’hi impedirem —va assenyalar Steele—. Renunciï a la violència i podrà anar a la universitat.

Adams va somriure i va dir:

—Abans he de desempallegar-me de vostès, els britànics.

Aquell mes de juny, quan es va declarar l’alto el foc, Brendan Hughes va tenir la sensació que potser la guerra estava a punt d’acabar-se. Per a les persones que vivien en la clandestinitat, el cessament abrupte de les hostilitats va ser una oportunitat per atrevir-se a sortir dels amagatalls, tornar a casa i retrobar-se amb la família. Els civils normals i corrents van sortir, amb precaució, de darrere de les barricades. Seria el primer estiu pacífic d’ençà de l’esclat de la violència, tres anys abans. Les botigues van tornar a obrir. Es respirava una sensació d’optimisme relatiu.

Per a Hughes, l’alto el foc significava poder conviure amb la dona amb qui s’acabava de casar. A començaments del 1972, just abans de fer vint-i-quatre anys, s’havia casat amb una noia del veïnat, la Lily, que en tenia dinou. En declarar-se la treva, la Lily ja estava embarassada. El pare d’en Brendan s’havia oposat a aquesta unió, adduint que en Brendan no podria ser un bon marit per a la Lily en el sentit convencional. Tenir família podia ser perillós per a un fugitiu. Adams també s’havia casat recentment, i precisament per això les autoritats havien pogut capturar-lo i tancar-lo al Maidstone: havien centrat les investigacions en la casa on vivia la seva dona, la Colette, i hi havien fet una batuda una nit en què Adams havia anat secretament a visitar-la. La Lily, la dona d’en Brendan, va haver d’acostumar-se a les batudes de les tropes britàniques a la recerca del seu marit fugitiu. L’ansietat li impedia dormir a les nits, tement que poguessin tirar la porta a terra en qualsevol moment.

Amb la treva, en Brendan va poder relaxar-se una mica i veure la Lily. Durant un temps van fer veure que tenien una relació normal. Però la pau va durar escassament dues setmanes. Després de les converses fracassades de Londres, les dues parts havien acordat trobar-se una segona vegada, però la reunió no es va arribar a produir. El 9 de juliol van tornar a començar els combats, a Lenadoon Avenue, després que l’exèrcit es negués a permetre que uns refugiats catòlics s’instal·lessin a viure en uns habitatges que havien estat abandonats per protestants. Per anunciar el final de la treva, Seán Mac Stíofáin va dir que havia donat instruccions als seus homes per reprendre la campanya violenta amb la «màxima fúria». L’ordre va anar passant per la cadena de comandament fins a arribar a Brendan Hughes: Torna a la feina.

Hughes va començar a planificar una de les operacions més ambicioses dels Provos. Un element clau de l’estratègia de l’IRA havia estat fer esclatar bombes en districtes comercials d’Irlanda del Nord. Com que la majoria de negocis eren propietat d’empreses unionistes o britàniques, i com que el govern en controlava les infraestructures, un atac contra establiments comercials es considerava un cop directe a l’enemic. Per bé que aquestes operacions tenien lloc en àrees civils, Hughes i els seus companys rebels insistien que no apuntaven als civils. L’objectiu era destruir propietats, no matar persones. Els responsables dels atemptats trucaven a la policia i als mitjans de comunicació poc abans de les explosions perquè els civils poguessin (en teoria) desallotjar la zona. Per descomptat, aquests avisos tenien un valor afegit de propaganda: un noticiari esfereïdor alertant els compradors que la ciutat estava a punt de saltar pels aires no feia altra cosa que magnificar l’espectacle de cadascun dels atemptats.

Un divendres d’aquell mes de juliol, un equip de l’IRA va col·locar gairebé dues dotzenes de bombes (una xifra sense precedents) en estacions d’autobusos, terminals ferroviàries i zones comercials de tot Belfast. Poc abans de les dues del migdia, amb la ciutat plena de gent comprant que gaudia d’una tarda agradable de mitjans d’estiu, els artefactes van començar a detonar, i durant l’hora següent, van anar esclatant bombes en intervals de pocs minuts. La gent cridava i fugia a correcuita, però en molts casos sortien de la zona d’una explosió per arribar a una zona adjacent on estava a punt d’esclatar una altra bomba. Diversos autobusos van quedar destrossats. Van morir nou persones, entre les quals un noi de catorze anys; va haver-hi cent trenta ferits. La ciutat no estava preparada per a aquesta carnisseria. Mentre una columna de fum s’elevava des del centre de Belfast, una dona que trontollava entre les runes va detectar una forma estranya sobre el paviment. Primer va pensar que era alguna cosa que havia caigut d’un camió de transport de carn. Aleshores es va adonar que era un tors humà. Els agents de policia van buscar entre les runes i van anar recollint parts separades del cadàver i les van anar col·locant amb molta cura dins d’unes bosses de plàstic.

«Aquesta ciutat no havia experimentat una jornada de mort i destrucció com aquesta des del blitz alemany de l’any 1941», publicava el Belfast Telegraph, que feia notar «la despietada manca de remordiment tan típica dels Provos». The Irish Times assenyalava, en una editorial, que les víctimes principals de l’atac no eren l’exèrcit britànic ni tan sols les grans empreses, sinó «la gent senzilla de Belfast i d’Irlanda». L’article continuava amb dues preguntes: «Pot ser que hi hagi algú que cregui, encara, que es pot crear res que valgui la pena utilitzant aquests mètodes? Que el país que tots imaginem pot conviure amb més records d’aquesta mena?».

Brendan Hughes, que va ser un dels arquitectes clau de l’operació, havia volgut que fos un esdeveniment «espectacular». Però quan les bombes van començar a explotar, apostat a Leeson Street amb un fusell Armalite a les mans, Hughes va poder seguir el ritme de les explosions: bum, bum, bum; i es va dir a si mateix: «Això és excessiu». Alguns dels voluntaris de la zona de Lower Falls celebraven a crits cada explosió, però Hughes els va ordenar que evacuessin els carrers. Havien col·locat massa bombes. Havien sobreestimat la capacitat de les autoritats per enfrontar-se, en temps real, a una calamitat d’aquesta magnitud. Hughes va insistir durant molts anys que el seu objectiu no havia estat matar ningú, sinó destruir propietats. Independentment de quines fossin les seves intencions reals, l’episodi el va omplir d’un sentiment de culpa. En aquell moment, però, no tenia gaire temps per lamentar-se, perquè s’havia vist implicat en un problema completament diferent.

Just abans de l’alto el foc, una nit que Hughes era a Belfast, un dels seus homes el va informar que un Provo anomenat Joe Russell havia resultat ferit de bala. Hughes va anar immediatament a veure Russell i el va trobar tapant-se la ferida amb la mà. No havia anat a l’hospital perquè era massa arriscat, i per això encara tenia la bala allotjada a la panxa. Hughes va fer gestions perquè Russell fos traslladat a l’altra banda de la frontera, a un hospital de Dundalk conegut per oferir tractament als republicans ferits, «sense fer preguntes».

Però hi havia un misteri per resoldre: Qui l’havia disparat? En aquells moments Russell era a casa seva. Un home havia trucat a la porta i, quan ell havia anat a obrir, l’home havia disparat i havia fugit corrents. Russell va explicar a Hughes que creia que el seu agressor era un membre dels Stickies, l’IRA Oficial. Aquesta era la teoria que defensava també Joe Lynskey, l’afable agent d’intel·ligència dels Provos a qui la gent anomenava el Monjo Boig.

En l’època dels Troubles, arreu de Belfast van obrir, sense llicència, nombrosos clubs per consumir begudes alcohòliques. Aquests establiments eren coneguts com a shebeens, bars clandestins. Molts pubs tradicionals havien estat incendiats o bombardejats i en aquella ciutat tan notòriament assedegada, era normal que proliferessin abeuradors informals com aquells per satisfer la demanda. Aventurar-se fora del recer del propi enclavament ètnic s’havia fet tan perillós que els bars clandestins que obrien en barris residencials (sovint en antigues cases que havien estat abandonades) proporcionaven una alternativa perfecta. A finals del 1972, hi havia uns dos-cents bars clandestins funcionant a tot Belfast. Estaven oberts set dies a la setmana, sense horaris fixos. L’alcohol procedia sovint de camions segrestats i els guanys es destinaven sovint al grup paramilitar que controlés el barri en qüestió.

Un cert nombre d’aquests bars clandestins estava controlat per l’IRA Oficial, i als membres dels Oficials els agradava congregar-s’hi. Un d’ells era el Burning Embers. (Brendan Hughes l’havia incendiat en una ocasió i solia fer broma dient que havia cremat les Brases Ardents.) Un altre bar clandestí dels Oficials era el Cracked Cup, un local de Leeson Street anomenat així perquè ocupava una antiga botiga de vaixelles de segona mà. L’establiment no era gran cosa. Els taulons de fusta de terra s’estaven podrint, la il·luminació era escassa i els clients seien en cadires raquítiques, arraulits al voltant de les pintes de cervesa. A la paret hi havia fotos de la Verge Maria i de Patrick Pearse.

En la seva recerca de l’home que havia disparat contra Joe Russell, Hughes va enviar un escamot al Cracked Cup. Els homes van irrompre al local, empunyant les armes, i van barrar l’entrada. Un dels parroquians d’aquella nit era un home anomenat Desmond Mackin. Havia sortit a celebrar el Dia del Pare amb la seva dona, la Margaret, i la seva mare, de setanta anys. Mackin no era membre de l’IRA Oficial; de fet, tenia un fill que acabava d’allistar-se als Provos. Però quan els homes de Hughes van ordenar que tothom s’agenollés a terra i van empènyer la dona i la mare de Mackin, aquest va cometre l’error de resistir-se. Els trets d’una arma de foc van il·luminar la sala i una bala va foradar la cuixa de Mackin.

L’autor dels trets era un jove Provo que amb prou feines arribava als vint anys. Més tard es va saber que, quan els milicians van irrompre aquella nit al Cracked Cup, és probable que anessin força beguts. La dona de Mackin es va llançar sobre el cos del seu marit, cridant. Però els Provos no van permetre que ningú truqués a una ambulància, per por d’alertar les autoritats. Durant quinze minuts interminables, tothom es va quedar dins del Cracked Cup mentre Desmond Mackin es dessagnava fins a morir.

La premsa va descriure el tiroteig d’aquella nit com una «lluita de poder» entre els Oficials i els Provos i, a simple vista, és cert que semblava exactament això. Un diari donava a entendre que l’incident podia ser l’espurna que provoqués una «guerra sense quarter». Però al capdavall, Desmond Mackin era només un espectador innocent, un dany col·lateral en una operació mal executada. I quan Hughes va seguir investigant qui havia estat l’autor de l’atemptat contra Joe Russell, va fer una descoberta molt alarmant. No havien estat els Oficials. Ben al contrari, ho havia fet un dels seus homes.

De totes les convencions socials que els Troubles van capgirar, una de les menys comentades era la de les relacions romàntiques. Amb la seva combinació de cultures catòlica i presbiteriana escocesa, la de Belfast sempre havia estat una societat opressivament beata. Però a mesura que la violència deformava la vida quotidiana, els costums tan llargament establerts van començar a relaxar-se. L’omnipresència d’un perill mortal va fer que algunes persones visquessin la vida amb una intensitat nova i, de vegades, temerària.

Joe Lynskey, el Monjo Boig, havia ingressat al monestir quan només tenia setze anys. Quan va abandonar el sacerdoci, amb més de vint, va tornar a Belfast i va trobar una feina en una fàbrica de seda i raió de la zona de Clonard. Aviat va començar a recuperar els anys de joventut que havia perdut en benefici de la pregària i la contemplació. Li agradava, en paraules d’un familiar seu, «empaitar les dones i fer les coses normals que hauria fet una persona jove». Al monestir, Lynskey havia rebut una educació sòlida. Era un estudiós de la història i, en especial, de les injustícies patides pels catòlics de classe treballadora a Irlanda. No provenia d’una família republicana; el seu pare era un home tímid que no hauria volgut que els seus fills s’involucressin en aquesta mena d’activitats; el seu germà gran pertanyia a la Marina Reial. Però Lynskey va decidir finalment ingressar a l’IRA. Va fer amistat amb Dolours Price, que apreciava les seves maneres maldestres però amables. «Era un home madur, però en els aspectes més mundans era força immadur», va dir ella posteriorment. Brendan Hughes sempre havia considerat Lynskey «un paio estrany», un producte sobrer d’una generació anterior. Era intel·ligent i erudit, fumador empedreït, i a la butxaca hi duia un llibre sobre el seu heroi, el revolucionari irlandès Michael Collins. Però de vegades també era una mica distant. El que Hughes no sabia sobre Joe Lynskey era que mantenia un afer amb la dona de Joe Russell.

Després del tiroteig del Cracked Cup, els Provos van dur a terme una investigació interna i van descobrir que Lynskey havia ordenat a un jove milicià de l’IRA que matés el seu camarada (i marit de la seva amant) Joe Russell. El noi va dur a terme la missió donant per fet, perquè és el que li havia dit Lynskey, que Russell treballava de confident per a les autoritats. Però quan Russell va obrir la porta de casa seva, el milicià, víctima dels nervis, va disparar precipitadament i va fugir cames ajudeume. En la recerca inicial de l’autor dels fets, quan Hughes i els seus homes van començar a fer preguntes, van recórrer a l’oficial d’intel·ligència de la brigada, Joe Lynskey. En comptes de confessar que havia estat ell qui havia encarregat l’assassinat del seu rival amorós, Lynskey en va culpar els Stickies.

Tot i ser un grup amb una tendència alarmant a matar gent de manera accidental, l’IRA disposava d’un elaborat mecanisme intern per determinar si era adient matar algú a propòsit. Lynskey s’hauria d’enfrontar a un consell de guerra per haver intentat matar un dels seus companys, i per haver encobert el seu delicte de tal manera que havia costat la vida a un altre home innocent. Es tractava d’un procés dissenyat i pensat per dur una mena de comptabilitat interna presumptament menys arbitrària que una bala al clatell. Però els consells de guerra de l’IRA no eren precisament famosos per absoldre els acusats. I en vista de la gravetat dels crims de Lynskey, el seu destí semblava sentenciat.

En el si dels Provisionals, s’havia creat un nou escamot. Com si formés part d’un programa d’operacions secretes del govern, es tractava d’una unitat que aparentment no existia; una petita cèl·lula d’elit anomenada els Unknowns (‘Desconeguts’). El comandant dels Unknowns era un agent petit i seriós anomenat Pat McClure, un home a qui Brendan Hughes anomenava Wee Pat (‘Pat el Petitet’). McClure tenia més de trenta anys, i per als estàndards dels Provos d’aquella època era força gran. Tenia experiència militar real i estava més familiaritzat que ningú amb l’enemic, ja que havia servit a l’exèrcit britànic abans de l’esclat dels Troubles. McClure mantenia un perfil escrupolosament baix. Però tots els que el coneixien el consideraven un soldat extremadament capaç i compromès.

Els Unknowns no encaixaven del tot en l’organigrama regimentat dels Provos. Responien directament a Gerry Adams. Brendan Hughes els considerava «caçadors de cabelleres», un equip d’agents escollits especialitzat en tasques perilloses, secretes i de vegades desagradables. McClure era un home enigmàtic, de veu suau. No sortia amb els seus soldats; tenia família i un aire de responsabilitat, però estava pendent dels membres del seu equip. Una nit d’hivern en què s’havia desencadenat una violenta batalla a trets a Ballymurphy, alguns dels joves voluntaris van agafar les armes i van anunciar que s’unien al combat. «Ni parlar-ne», els va dir McClure. Els soldats britànics estaven entrenats per combatre de nit, a diferència dels voluntaris, va assenyalar. «Disparareu al buit», va dir. «No en teniu ni idea, no tenen cap mena de pietat. Us aniquilaran.» Poc després, els membres dels Unknowns van ser conduïts a una zona rural per rebre entrenament especial. Els van allotjar en una masia apartada i els van fer passar per proves tan diverses com avançar per un riu mentre un instructor disparava ràfegues de foc real a l’aigua que els envoltava.

La responsabilitat de transportar Joe Lynskey a l’altra banda de la frontera per sotmetre’l al consell de guerra i a una probable execució va recaure en els Unknowns, i a un membre de la unitat en concret: Dolours Price. S’havia unit al grup amb el seu amic Hugh Feeney, el noi amb ulleres que era fill del propietari d’un pub. Marian Price també hi va ingressar. Per bé que l’alto el foc d’aquell estiu havia durat amb prou feines un parell de setmanes, la Dolours havia gaudit de la pausa en la violència. Havien estat uns dies festius i vertiginosos: els soldats britànics es passejaven sense les armilles antibales, els nens del veïnat muntaven en els jeeps. La Dolours flirtejava amb les tropes i això li produïa una satisfacció maliciosa. En una ocasió, els soldats, amb les seves boines, li van demanar si podia posar amb ells per a una foto, i ella s’hi va avenir. Hi havia un oficial britànic, Ian Corden-Lloyd, que anava a veure-la a la casa d’Andersonstown per xerrar amb ella. Probablement sabia, o com a mínim sospitava, que ella era membre de l’IRA, però tots dos discutien amigablement sobre política com si fossin un parell d’estudiants universitaris i no pas rivals en una guerra de guerrilles sagnant. En cert moment, Corden-Lloyd li va dir que li encantaria tornar-la a veure al cap de deu anys, «i aleshores ens podrem dir l’un a l’altra tota la veritat».

Tradicionalment, l’IRA matava per donar exemple: l’execució d’un traïdor de manera pública era un mitjà per reforçar les normes socials. Però en el cas de Joe Lynskey, els Provos van trencar aquesta tradició. Un bon dia, Lynskey, simplement, va desaparèixer. No hi va haver cap declaració sobre el veredicte del consell de guerra. No es va abandonar cap cadàver en una cuneta. I tampoc es va donar cap explicació a les bases dels Provos sobre la identitat real de la persona que havia disparat contra Joe Russell, ni sobre el sòrdid rerefons del tiroteig del Cracked Cup. Ningú va dir res.

Com que la tasca de Lynskey feia que sovint passés llargues temporades fora de casa, quan va desaparèixer l’agost del 1972 la seva família no va ser conscient que alguna cosa no acabava de rutllar. Corria el rumor que en Joe era a Amèrica, que hi havia anat a començar una nova vida, com tantes persones en aquella època. Però es tractava d’una campanya deliberada de desinformació. En certa ocasió, un nebot de Lynskey era a Nova York i es va trobar amb un republicà irlandès de la ciutat que li va dir: «No has coincidit amb en Joe de ben poc. Va ser aquí mateix la setmana passada». I quan la mare de Lynskey va morir, tres anys més tard, continuava convençuda que el seu fill vivia sa i estalvi als Estats Units.

En aquells moments, feia molt temps que era mort. En un gir que tant es podia interpretar com un amable detall o com una terrible crueltat, a en Joe li va arribar la mort de la mà d’una amiga seva. Dolours Price va arribar a casa de la germana de Lynskey per endur-se’l a l’altra banda de la frontera. En cap moment va comunicar a Lynskey que l’estava portant al lloc de la seva execució. Li va dir que hi havia una reunió a la República a la qual havia d’assistir.

Lynskey va baixar les escales, acabat de dutxar i afaitar i amb una bossa de viatge a la mà, com si anessin a passar el cap de setmana al camp. Van pujar al cotxe i van anar en direcció sud, cap a la República. Lynskey no va parlar gaire, però Price comprenia que sabia perfectament on es dirigien. Al cotxe només hi anaven ells dos. Ell era més fort que ella; la podria haver immobilitzat. Però es va limitar a seure dòcilment, subjectant la bossa, que portava a la falda. En cert moment, ell va provar d’explicar-li el que havia passat i ella li va dir: «No ho vull saber, Joe. No ho vull saber. He de fer una cosa molt difícil».

Ell seia al seient del darrere i ella el va mirar pel retrovisor. El duré al ferri, va pensar. El duré al ferri i diré que ha fugit. S’escaparia a Anglaterra i no tornaria mai més. Però la noia va seguir conduint. Per què no salta del cotxe?, es preguntava. Per què no em clava un cop al cap i se’n va corrents? Per què no fa res per salvar-se? Però a mesura que avançaven per la carretera, es va adonar que ell no podia fer res per salvar-se per la mateixa raó que ella no podia fer res per salvar-lo. El compromís de tots dos amb el moviment no ho permetia. Ella havia jurat obeir totes les ordres i semblava que Lynskey havia decidit acceptar el seu destí.

Quan van arribar al comtat de Monaghan, just a l’altra banda de la frontera, un grup d’homes els esperava sota un fanal. Lynskey li va donar les gràcies per haver-lo portat i li va dir que no es preocupés. Va allargar la mà i l’hi va donar.

—Ja ens veurem, Joe —va dir Price. Però sabia que això no passaria i es va passar tot el viatge de tornada plorant.