Читать книгу No diguis res - Patrick Radden Keefe - Страница 16

A Leeson Street, davant d’un bloc de cases conegut com Varna Gap, hi havia una casa buida. El paisatge de Belfast estava esquitxat d’aquesta mena de propietats deshabitades: cremades, destruïdes o abandonades, amb les portes i les finestres cobertes amb contraplacat. La gent que hi havia viscut simplement se n’havia anat i no havia tornat mai. A l’altra banda del carrer, Brendan Hughes esperava amb alguns dels seus companys de la companyia D. Era el dissabte 2 de setembre del 1972.

En alçar la vista, Hughes va veure una furgoneta verda que apareixia en la distància i s’acostava per Leeson. Va observar amb atenció la furgoneta, i alguna cosa el va inquietar. Normalment duia pistola, però aquell matí un dels seus camarades l’hi havia demanat per robar un cotxe. De manera que Hughes anava desarmat. La furgoneta va passar per davant seu, prou a prop perquè Hughes pogués entreveure breument el conductor. Era un home. No el va reconèixer. Semblava nerviós. Però la furgoneta va seguir endavant, i va baixar per McDonnell Street fins a Grosvenor Road. Hughes va observar com desapareixia. Per més seguretat, va enviar un dels seus homes a buscar una arma.

Hughes tenia vint-i-quatre anys, era un home baixet però fort i molt àgil, amb les celles fosques i poblades i una cabellera negra i rebel. Com a oficial de comandament («OC») de la companyia D de l’IRA Provisional, controlava aquella zona de Belfast Oest, cosa que el convertia en un objectiu no només dels paramilitars lleialistes, la policia i l’exèrcit britànic, sinó també dels Stickies (l’IRA Oficial). Divuit mesos abans, el cosí de Hughes, en Charlie, predecessor seu com a OC de la companyia D, havia estat mort a trets pels Oficials. Per això, Hughes estava «fugat», en l’argot de l’IRA: vivia amagat, era un home amenaçat per múltiples organitzacions armades. A les zones rurals podies amagar-te durant anys seguits, però a Belfast, on tothom es coneixia, ja era una sort si aguantaves sis mesos. Al final, sempre hi havia algú que t’enxampava.

Hughes s’havia unit als Provos a començaments del 1970. S’hi va començar a involucrar a través del seu cosí Charlie, però aviat es va consolidar per dret propi com un soldat astut i tenaç. Hughes anava de casa en casa i poques vegades dormia dues nits seguides al mateix llit. El territori de la companyia D incloïa Grosvenor Road, la zona antiga de Pound Loney i Falls Road, el territori més calent del conflicte. Al començament, la companyia només tenia dotze membres, coneguts com els Dogs o els Dirty Dozen (els ‘Gossos’ o els ‘Dotze Salvatges’). Hughes seguia la filosofia, inculcada pel seu pare des que era petit, que si vols que la gent faci coses per tu, les has de fer amb ells. Per això no es limitava a encarregar operacions als seus homes, sinó que ell mateix participava en les missions. Dolours Price va conèixer Hughes en allistar-se a l’IRA i de seguida va quedar fascinada. «Era com si estigués a cent llocs a la vegada», recordava, i després afegia: «Em sembla que no dormia mai». Malgrat la seva poca alçada, Price trobava que Hughes era «un gegant». Tots valoraven que no demanés mai a un voluntari res que ell mateix no estigués disposat a fer.

La companyia D estava duent a terme un nombre vertiginós d’operacions, sovint fins a quatre diàries. Atracaves un banc al matí, «flotaves» a la tarda (rondar pels carrers en un cotxe, com un caçador urbà, fins a triar un soldat britànic i disparar-li), posaves una bomba trampa abans de sopar, i finalment a la nit participaves en un parell de tirotejos. Eren jornades frenètiques, embriagadores, i Hughes vivia d’operació en operació: robant bancs, atracant oficines de correus, assaltant trens, posant bombes, disparant als soldats. Hughes s’ho prenia tot com una gran aventura. Per a ell, participar en un tiroteig era com qui es lleva al matí per anar a treballar a l’oficina. Li agradava el fet que les operacions tinguessin el seu propi impuls, un tempo despietat que alimentava i perpetuava la lluita armada, perquè cada operació reeixida atreia nous seguidors a la causa. En paraules d’un dels contemporanis de Hughes a l’IRA: «Les bones operacions són el millor sergent de reclutament».

A mesura que la llegenda de Brendan Hughes, el jove comandant de la guerrilla, s’escampava per tot Belfast, els britànics es van anar conjurant per capturar-lo. Però hi havia un problema: no sabien quin aspecte tenia. El pare de Hughes havia destruït totes les fotos familiars on apareixia, conscient que podien ser utilitzades per identificar-lo. Els soldats s’hi referien com a Darkie o The Dark (‘el Fosc’), per la seva naturalesa, i el nom va fer fortuna com a sobrenom del camp de batalla. Però els britànics no sabien quina cara feia, i Hughes havia passat moltes vegades per davant dels posts protegits amb sacs de sorra dels soldats, com qualsevol altre nano grenyut de Belfast. No se’l miraven dos cops.

De vegades, els soldats anaven a casa del seu pare i l’arrencaven del llit, buscant Hughes. Una vegada que es van endur l’home per interrogar-lo, Hughes es va enfurismar quan va saber que després de dos dies d’interrogatoris el seu pare s’havia vist obligat a tornar a casa descalç. Els soldats van informar el seu pare que no buscaven en Brendan per detenir-lo; la seva intenció era matar-lo.

No era una fanfarronada. L’abril anterior, un líder de l’IRA Oficial anomenat Big Joe McCann anava un dia pel carrer, desarmat, quan les tropes britàniques li van donar l’alto. Va intentar fugir i li van disparar. McCann s’havia tenyit els cabells per camuflar-se, però l’havien reconegut. Els primers trets només l’havien ferit i es va allunyar tentinejant. Però en comptes d’avisar una ambulància, els soldats van disparar una altra ràfega per enllestir la feina. Quan li van regirar les butxaques, no van trobar-hi res que pogués ser descrit de manera versemblant com una arma: només hi portava unes monedes i una pinta.

Quan la furgoneta va reaparèixer l’ajudant de Hughes encara no havia tornat amb l’arma. Havien passat cinc minuts i ja hi tornaven a ser. La mateixa furgoneta. El mateix conductor. Hughes es va posar tens, però un cop més la furgoneta va passar de llarg. Va continuar avançant una quinzena de metres. Aleshores es van encendre els llums dels frens. Sota la mirada atenta de Hughes, les portes del darrere es van obrir i en va sortir un grup d’homes. Semblaven civils, duien xandalls i sabatilles esportives. Però un d’ells duia una pistola del calibre quaranta-cinc a cada mà, i n’hi havia dos que duien rifles; quan Hughes es va girar per provar de fugir, tots tres van obrir foc. Les bales li van passar fregant i es van estavellar a les façanes de les cases abandonades mentre Hughes sortia disparat i els homes l’encalçaven. Va esprintar cap a Cyprus Street, mentre els homes el perseguien sense deixar de disparar. Ara Hughes va començar a avançar en ziga-zagues, com un llangardaix, per aquells carrerons laberíntics.

Coneixia aquells carrers, els passatges amagats, les tanques que podia grimpar. Coneixia cada casa buida i tots els estenedors. A Hughes li agradava fer servir una cita atribuïda a Mao, que diu que el guerriller ha de nedar entre la gent com un peix neda pel mar. Belfast Oest era el seu mar: existia un sistema informal mitjançant el qual els veïns del barri ajudaven els joves paramilitars com Hughes, permetent que les seves cases es fessin servir com a dreceres o amagatalls. Quan Hughes s’enfilava per la tanca d’un pati, una porta posterior s’obria el temps suficient perquè s’hi esmunyís ràpidament i es tornava a tancar darrere seu amb la mateixa celeritat. Alguns veïns se sentien intimidats pels Provos i sabien que no tenien cap altre remei que cooperar, però d’altres ajudaven per un sentit natural de la solidaritat. Si alguna propietat resultava danyada en una d’aquestes operacions, Hughes pagava una compensació a la família. Tenia cura de la comunitat, conscient que, sense el mar, els peixos no poden sobreviure. Squire Maguire era un minusvàlid que vivia a Cyprus Street, i en el punt àlgid de la violència, amb incendis i ràtzies policials i disturbis als carrers, els veïns de la zona contemplaven com Brendan Hughes carregava Maguire a l’esquena i el duia fins al pub perquè pogués prendre una cervesa, i després reapareixia puntualment al cap d’una estona per tornar-lo a casa seva. Una vegada, un soldat britànic havia tingut Hughes al punt de mira del seu rifle, a la zona de Lower Falls. Amb el dit al gallet, estava a punt d’obrir foc quan una dona gran va sortir d’un portal fora del seu camp de visió i, després de plantar-se en plena trajectòria de l’arma, el va informar que aquella nit, en aquell carrer, no dispararia contra ningú. Quan el soldat va alçar la vista, Hughes havia desaparegut.

Amb els seus perseguidors trepitjant-li els talons i disparant de manera salvatge, Hughes va trencar cap a Sultan Street. Tenia al cap una destinació concreta: una casa segura d’aquell mateix carrer. Les cases segures acostumaven a ser cases normals, ocupades per famílies normals, que també es feien servir com a centres clandestins dels Provos. Darrere d’una d’aquestes cases en concret, en un carrer d’edificis de maons idèntics amb portes de fusta idèntiques, hi havia un refugi secret que podia funcionar com a pis franc, sala d’espera o amagatall secret. Les famílies que vivien en aquestes cases desviaven les possibles sospites de les autoritats. Podies presentar-t’hi passada la mitjanit, demacrat després d’una jornada esgotadora fugint, i els pares treien del llit els seus fills i et proporcionaven una molt necessària nit de descans.

A la cantonada amb Sultan, hi havia una furgoneta repartint el pa, i quan Hughes hi va passar pel costat, els homes que l’encalçaven van deixar anar una ràfega de trets que va foradar la furgoneta i li va fer miques les finestres. Ell va continuar endavant, carrer Sultan amunt, amb l’objectiu desesperat d’arribar a la casa abans que l’atrapés una de les bales. A més dels seus altres usos, les cases segures de vegades es feien servir com a dipòsit d’armes. L’exèrcit britànic sabia que Hughes era capaç de moure’s per tota la zona de Falls enfrontant-se a armes de gran calibre amb la seva petita pistola del quaranta-cinc de la Segona Guerra Mundial. Les tropes havien desenvolupat allò que algú va descriure més endavant com «una admiració reticent per aquell petit cabró capaç d’enfrontar-se a qualsevol unitat militar d’elit amb una pistola». Però Hughes havia pres consciència en cert moment que necessitaria armes més pesants si volia competir amb ells. Un dia, un mariner que coneixia va tornar d’un viatge a Amèrica amb un catàleg de rifles Armalite, una arma semiautomàtica lleugera, precisa i potent que era fàcil de netejar, fàcil d’utilitzar i fàcil de dissimular. Hughes es va enamorar de l’arma. Va convèncer els Provos d’importar l’Armalite valent-se d’un pla audaç. Cunard Lines havia avarat feia poc el Queen Elizabeth II, un creuer de luxe que travessaria l’Atlàntic transportant passatgers adinerats entre Southampton i Nova York. La tripulació del vaixell estava formada per un miler de treballadors, molts dels quals eren irlandesos. Alguns d’ells treballaven també per a Brendan Hughes. D’aquesta manera, Hughes va fer servir un vaixell amb nom de majestat britànica per passar armes de contraban per a l’IRA. Quan l’armament va arribar, unes pintades noves a les parets de Belfast Oest proclamava un canvi en les regles del joc: DÉU VA FER ELS CATÒLICS, PERÒ L’ARMALITE ELS HA FET IGUALS.

Hughes anava tan de pressa que gairebé va passar de llarg de la casa segura, i quan es va aturar en sec i va provar d’obrir la porta, duia tant impuls que va entrar-hi destrossant el vidre. Va entrar a la sala, va recuperar l’alè i va agafar un fusell Armalite. Aleshores va sortir, va veure els perseguidors que volaven cap a la casa, els va apuntar amb l’Armalite i va començar a disparar. Els homes es van posar a cobert i van respondre amb més trets. Aleshores, del no-res, van aparèixer dos Saracen blindats baixant pel carrer a tota velocitat. Es van aturar abruptament i tot d’una els homes es van ficar dins dels vehicles i van desaparèixer. Hughes es va quedar allà plantat, panteixant, processant el que acabava de veure. Els que li havien disparat anaven vestits de paisà. Però havien fugit en un vehicle de l’exèrcit britànic. No eren civils, eren soldats britànics. En aquell moment, Hughes va abaixar la mirada i es va adonar que estava sagnant.

Hughes s’havia criat envoltat de protestants, en un enclavament predominantment protestant de Belfast Oest. De petit, als anys cinquanta, molts dels seus amics eren nens protestants. Una dona gran que vivia al mateix carrer escopia cada vegada que ell passava per davant de casa seva i li preguntava si aquell matí s’havia beneït amb els pixums del Papa. Però en general en Brendan convivia en pau amb els protestants del barri. Hughes encara no havia fet els deu anys quan la seva mare va morir de càncer i va deixar el seu pare, en Kevin, que era paleta, sol a càrrec de sis fills. En Kevin no es va tornar a casar. Dos dels germans d’en Brendan van emigrar a Austràlia, a la recerca de feina, i ell va fer un pas endavant i va ajudar el seu pare a criar els germans petits. En Kevin sortia a treballar i en Brendan s’ocupava dels nens. En paraules del seu pare, fent servir una expressió simple que tanmateix era la lloança més elevada, en Brendan era «un nano en qui podies confiar».

El 1967 Hughes es va allistar a la marina mercant britànica i es va fer a la mar. Va anar al Pròxim Orient i a Sud-àfrica, on va ser testimoni presencial dels horrors de l’apartheid. Quan va tornar a casa al cap de dos anys, Belfast havia entrat en una erupció de violència. Encara que no en parlés mai, el seu pare, de jove, havia estat membre de l’IRA. En aquella època, un dels amics d’en Kevin era Billy McKee, el famós paramilitar de la línia dura que havia col·laborat en la creació dels Provos, i en Brendan va créixer reverenciant McKee com a patriota i milicià llegendari. Quan la família anava a missa els diumenges al matí, sempre passaven per davant de la casa de McKee, a McDonnell Street, i en Brendan sentia l’impuls d’agenollar-se en senyal de respecte cap a aquell home tan important. Una vegada, en una recuina on s’estava preparant el te després d’un funeral, en Brendan va veure McKee parlant amb altres adults. El noi se li va arrambar a propòsit i va notar la duresa emocionant de la pistola del quaranta-cinc que duia sota el cinturó. Incapaç de reprimir la curiositat, en Brendan va demanar a McKee si podia veure l’arma, i aquest l’hi va ensenyar.

Quan Brendan Hughes va marxar per allistar-se a la marina mercant, el seu pare li va fer una petició peculiar: «No et facis mai un tatuatge». Entre els mariners era habitual tatuar-se el cos, i de ben segur que Hughes devia freqüentar molts salons de tatuatge arreu d’Europa i de l’Extrem Orient, esperant mentre els seus companys se sotmetien a l’agulla. Però sempre va respectar la petició del seu pare. En Kevin no li havia donat cap motiu concret per aquest consell, a part d’insinuar, vagament, que un tatuatge era «una marca identificadora». Anys més tard, en Brendan va reflexionar sobre aquell moment i es va preguntar si potser el seu pare havia tingut alguna premonició respecte al camí que acabaria agafant.

A la casa segura de Sultan Street, en Brendan perdia sang a marxes forçades. Però no per cap tret de bala. En xocar amb la porta, el vidre trencat li havia seccionat una artèria del canell. La casa, molt afectada pel tiroteig, havia deixat de ser un lloc segur. Així, uns companys van transportar Hughes per la vorera fins a una altra casa no gaire lluny d’allà. Era urgent que rebés atenció mèdica, però dur-lo a un hospital estava descartat: l’exèrcit havia enviat uns homes a executar-lo i cap política de protecció podria protegir-lo en un centre mèdic. L’alternativa era fer que un metge anés a veure Hughes, però això significaria un desafiament d’una altra mena. Els homes que havien intentat matar-lo havien desaparegut, però encara hi havia vehicles patrullant pel barri, que indubtablement l’estaven buscant. Hughes estava atrapat dins de la casa, com un animal ferit, i la sang li rajava del braç amb cada batec del seu cor.

Va passar mitja hora. La situació s’estava posant magra. Aleshores va arribar Gerry Adams amb un metge. Adams devia ser el millor amic que tenia Brendan Hughes. S’havien conegut dos estius enrere, durant els disturbis del 1970, quan Adams dirigia els amotinats. Hughes no recordava haver vist Adams llançant pedres o artefactes de gasolina, però era molt efectiu dirigint els altres. Aquest era el paper d’Adams, des del punt de vista de Hughes: era «l’estrateg clau» dels Provos, mentre que Hughes era més aviat un tàctic. Temerari i astut, Hughes era capaç de dirigir qualsevol operació, però Adams tenia un cervell capaç de percebre el context polític més ampli i la tectònica canviant del conflicte. Com un general que es queda darrere del front de batalla, Adams era conegut per evitar la violència directa. Si un comboi de cotxes carregats amb Armalites arribava al barri, Adams anava en el cotxe «d’inspecció» (el que no portava armes) mentre que Hughes tenia tendència a ser allà on hi hagués les armes. Una de les bromes recurrents de Dolours Price era que no havia vist mai Hughes sense una arma i que no havia vist Adams armat. Adams tenia la sensació que Hughes era sempre al rovell de l’ou. El seguiment que tenia per part dels nanos del carrer era «extraordinari», va observar Adams més endavant, per afegir després que Hughes «compensava la incapacitat d’articular políticament la situació amb el seu instint per fer les coses que tocaven».

Una foto posterior de Gerry Adams i Brendan Hughes.

Per bé que aquest comentari podia tenir un punt lleugerament condescendent, encaixava, més o menys, amb el paper que Hughes s’havia reservat en el conflicte. Es veia a si mateix com un soldat, no com un polític. Es considerava socialista, però la ideologia no l’obsessionava. També es considerava catòlic, però Adams resava el rosari i llegia la Bíblia cada nit, mentre que per a Hughes anar a missa representava un veritable esforç. De vegades, Hughes comentava que la reverència que sentia per Adams era tan gran que si Adams li hagués dit que l’endemà era diumenge encara que ell sabés que era dilluns, n’hi hauria hagut prou per fer-lo dubtar. El germà petit d’en Brendan, en Terry, explicava que la veritable família d’en Brendan era l’IRA i que el seu germà era Gerry Adams.

El metge que Adams havia cridat era un cirurgià cardíac del veïnat. Però com que havia acudit de pressa i corrents, s’havia presentat sense l’equip. Així doncs, algú va anar a buscar fil i agulla i un parell de pinces, i el cirurgià va enfonsar les pinces a la ferida del braç de Hughes, buscant a cegues l’extrem ocult del vas sanguini seccionat. Després d’assegurar-lo, finalment, entre les puntes de les pinces, va estirar la vena per poder cosir-la amb molt de compte. Aquest procediment tan cru el van dur a terme sense anestèsia, però Hughes no podia cridar, perquè l’exèrcit seguia buscant-lo i patrullava per l’exterior de la casa. En cert moment, mentre el metge treballava, un vehicle blindat es va aturar davant de la casa i s’hi va estar una bona estona, amb el potent motor rugint, mentre tots esperaven, glaçats, que d’un moment a l’altre els homes armats irrompessin per la porta.

Que Adams hagués acudit en persona significava molt per a Hughes, perquè era una acció arriscada per part seva. Segons les informacions de la Divisió Especial de la RUC, Adams havia estat comandant de la unitat de Ballymurphy de l’IRA Provisional, i més tard havia ascendit a oficial de comandament de la brigada de Belfast, cosa que el convertia en el número u de l’organització a la ciutat. Per tant, era un home assenyalat, encara més cobejat per les autoritats que el mateix Hughes.

Però Adams tenia un profund lligam de lleialtat envers Brendan Hughes. A part de l’afecte genuí que es professaven, per a Adams va ser important que, quan Hughes estava «fugat», es quedés als carrers de Belfast en comptes de fugir de la ciutat i retirar-se a alguna zona rural de la República. Podria haver fugit a Dundalk, just a l’altra banda de la frontera, que s’havia convertit en una mena de Dodge City per als republicans que s’hi amagaven; es passaven el dia als pubs, emborratxant-se i jugant a cartes. En comptes d’això, Hughes s’havia quedat a la ciutat, a prop dels seus fidels soldats de la companyia D, i no havia disminuït el ritme frenètic de les operacions. «La gent sabia que hi era», va comentar Adams posteriorment. «I aquest era la mena d’incentiu que necessitaven.»

Aquell dia, Adams va salvar la vida de Hughes i Hughes no ho oblidaria mai. Podria haver enviat algú altre, però s’hi va presentar en persona. Quan el metge va haver cosit Hughes i va haver marxat, Adams va ordenar al seu amic que abandonés Belfast i que es mantingués al marge durant una temporada. Era clar que l’havien agafat com a blanc per assassinar-lo i era segur que tornarien a provar de matar-lo. Hughes no volia marxar, però Adams hi va insistir. De manera que Hughes se’n va anar a Dundalk i va llogar una habitació en un bed and breakfast. Però ell no havia nascut per posar-se a descansar i recuperarse: estava neguitós, impacient per tornar a Belfast. Al final s’hi va estar només una setmana, però, en vista del ritme dels esdeveniments d’aquella època, segur que aquella setmana li va semblar una eternitat.

Dins de l’edifici abandonat davant d’on Hughes havia vist com la furgoneta verda descarregava els homes armats, alguna cosa es va bellugar. Darrere de la façana parcialment tapiada, hi havia passat la nit un equip de soldats britànics. Els paramilitars no eren els únics que reconvertien les propietats del barri al servei dels seus objectius tàctics. La casa abandonada, al cor del territori de la companyia D, s’estava fent servir com a punt d’observació clandestí.

En els arxius interns secrets de l’exèrcit britànic s’hi conserva un breu informe d’aquesta missió avortada. Un informe de l’exèrcit, que ja ha estat desclassificat i publicat, reconeixia que uns soldats de paisà havien efectuat el que es descrivia, per als registres oficials, no com un intent d’assassinat dirigit, sinó com un «intent de segrest». Des del seu punt d’observació ocult, els soldats havien estat vigilant Brendan Hughes i els seus adjunts des del bell mig del seu territori. Aquesta vegada havien fracassat en l’intent de capturar-lo o de matar-lo. Però ara ja sabien quin aspecte tenia.