Читать книгу No diguis res - Patrick Radden Keefe - Страница 17

Frank Kitson, com Dolours Price i Gerry Adams, havia nascut en el si d’una tradició familiar. El seu pare era almirall de la Marina Reial. El seu avi havia servit a l’exèrcit indi. Kitson es va allistar a la brigada de fusellers de l’exèrcit britànic i amb el temps es va acabar casant amb la filla d’un coronel. Però en l’època en què es va convertir en soldat, als divuit anys, la sensació era que potser havia començat massa tard: era el 1945, i Kitson va ser enviat a Alemanya, on l’enfrontament bèl·lic havia finalitzat i l’únic que quedava per fer era contemplar l’epíleg de la guerra. No hi havia gaires perspectives d’una nova guerra mundial i Kitson matava el temps fent vida d’oficial i cavaller (anant a l’òpera, a les curses de cavalls, a pescar) i provant de reprimir la sospita irritant que el seu moment havia passat.

El 1953 va ser destinat a Kènia, que aleshores encara era una colònia britànica, per ajudar a sufocar l’alçament d’un esquiu grup rebel anomenat Mau-Mau. Mentre feia les maletes, el temor més gran de Kitson era que, en arribar a Kènia, l’anomenada «emergència colonial» ja s’hagués acabat i es veiés obligat a tornar una altra vegada a casa sense haver pogut entrar en acció.

Però aquestes preocupacions eren infundades. Quan Kitson va arribar a Kènia, es va veure immers immediatament en el que ell anomenava «el joc». I com que era una persona metòdica, va apuntar el seu objectiu en un trosset de paper: «Vull proporcionar a les forces de seguretat la informació necessària per destruir els Mau-Mau». Tot seguit, va ficar el paper entre les pàgines de la Bíblia que guardava sempre sota el llit.

Kitson era un home baix i corpulent, amb els ulls penetrants i el mentó prominent. Quan es bellugava, anava dret com un pal, com si sempre estigués desfilant, i quan caminava gronxava les espatlles, cosa que el feia semblar més alt del que era. Sota la gorra militar, punxeguda i amb borla, a poc a poc havia començat a perdre els cabells, i a mesura que van anar passant els anys poques vegades va ser fotografiat sense la gorra. Tenia una veu lleugerament nasal i certa tendència a fer servir expressions de l’esport, com quan deia que una persona havia quedat «fora de joc», i a esquitxar les converses amb altres expressions esnobs. No suportava les converses intranscendents. Hi havia una història sobre Kitson que circulava entre els soldats (probablement apòcrifa, però tanmateix molt reveladora) d’un sopar de gala durant el qual l’esposa d’un dels col·legues de Kitson, en veure que hauria de seure al seu costat, li va anunciar que havia apostat amb una amiga que aconseguiria treure-li «com a mínim mitja dotzena de paraules».

—Doncs ja ha perdut —va dir Kitson, i no va tornar a dirigir-li la paraula en tot el vespre.

A Kènia va descobrir un entorn completament nou per a ell: la selva. Abans de sortir en missió nocturna, s’aplicava camuflatge negre a les mans i a la cara i, per completar la disfressa, es col·locava un vell barret africà damunt del cap. Creia que, «ennegrint-se» d’aquesta manera, a certa distància i amb poca llum, el confondrien amb un nadiu. Com un personatge sortit d’un llibre de Kipling, Kitson s’internava en la bardissa a la recerca dels misteriosos Mau-Mau. Solcant la densa vegetació, el sorprenia la capacitat de l’ésser humà per adaptar-se al medi més feréstec. En les seves memòries sobre l’època que va passar a Kènia, va escriure: «Tot és estrany durant els primers moments, però al cap d’una estona, és l’existència normal la que esdevé estranya».

Un dia, Kitson va creuar-se amb un grup de kenians que anaven abillats de cap a peus amb túniques blanques. Duien el rostre completament tapat, amb uns estrips molt prims a la roba per als ulls, el nas i la boca. Quan Kitson va preguntar qui eren aquells homes tan estranys, van informar-lo que es tractava de Mau-Mau que havien estat convençuts per trair els seus companys rebels i treballar per a l’exèrcit britànic. Amb la identitat protegida per les túniques, podien observar els grups de presoners i després informar els seus guardians britànics de qui era cadascú.

Per a Kitson, això va ser una epifania, un episodi decisiu que li va servir com a introducció al «contraespionatge», un concepte que de seguida va entendre que podia convertir en una arma molt efectiva. En la lluita contra la insurgència, va comprendre Kitson, la informació de qualitat era essencial, i una manera d’obtenir aquesta informació era ensibornar alguns membres de la insurgència perquè canviessin de bàndol. Va començar a dedicar bona part del seu temps a reflexionar sobre la millor manera de persuadir un rebel perquè traís els seus compatriotes. Era evident que la confiança havia de ser un ingredient clau, perquè qualsevol font potencial, pel simple fet d’ajudar l’enemic, estava posant la seva vida en mans d’aquest enemic. Però la confiança és un lligam que es pot cultivar. Quan Kitson volia posar a prova un nou recluta perquè treballés com a agent seu, se l’enduia a patrullar amb ell. Quan es trobaven al bell mig de la selva, Kitson li donava a l’home la seva pistola i ell es quedava únicament amb un matxet. Era un gest arriscat, però Kitson creia que confiar l’arma al seu agent secret era la millor manera de transmetre-li que «sense cap mena de dubte formava part de l’equip».

Finalment, els britànics van aconseguir sufocar la rebel·lió, però amb un cost de vides humanes aclaparador. Ningú sap exactament quants kenians van morir en els combats, però la xifra podria ser de centenars de milers. Un milió i mig de persones, aproximadament, van ser detingudes, moltes d’elles en camps de concentració. Durant els interrogatoris, els presumptes Mau-Mau van ser sotmesos a descàrregues elèctriques, cremades de cigarret i formes esgarrifoses de tortura sexual. Aquesta campanya tan brutal no va evitar la retirada dels britànics de Kènia, l’any 1963. No obstant això, a Londres, l’operació contra els Mau-Mau es va celebrar com una gran victòria. Kitson havia estat condecorat amb la Creu Militar al valor l’any 1955, pels seus «serveis nobles i distingits a Kènia». «Em preguntava si la meva bona fortuna no es devia, potser, al fet que pensava una mica més com un terrorista que alguns dels altres comandants», va reflexionar posteriorment. «Em preguntava fins a quin punt havia absorbit la mentalitat africana. Potser m’estava convertint en una persona cruel, despietada i traïdora, per citar algunes de les seves característiques menys atractives.»

Kitson havia trobat la seva vocació. És cert que potser ja no hi hauria guerres mundials en què lluitar, però a les colònies sempre hi havia insurreccions. El 1957 va viatjar a la península Malaia, on va combatre les guerrilles comunistes a les jungles de Johor i va rebre la segona Creu Militar. D’allà el van enviar al sultanat de Masqat i Oman, per enfrontar-se a una rebel·lió al desert. Més endavant va passar dues temporades a Xipre, on els xipriotes grecs i turcs s’havien embrancat en una guerra, i van posar-lo al comandament del seu propi batalló.

El 1969 va ser un any de tranquil·litat que Kitson va passar allunyat dels camps de batalla, amb una beca a la universitat d’Oxford. Envoltat de tota aquella arquitectura gòtica i dels magnífics patis interiors, es va embarcar en un nou projecte: un intent de sistematitzar les seves idees sobre la contrainsurgència. Va analitzar Mao i el Che Guevara i es va basar en la seva pròpia experiència de combat per escriure un treball de títol anodí: Operacions de baixa intensitat. En aquest llibre, Kitson presentava un argument que amb el temps esdevindria una pedra angular del pensament contrainsurgent: és important no limitar-se únicament a esclafar una revolta, cal guanyar-se també els cors i les ments de la població local. El llibre també se centrava, en gran mesura, en la recopilació d’informació. Hi havia un punt tan evident que gairebé no calia ni dir-ho: si vols derrotar una insurrecció, cal conèixer qui són els insurrectes. L’any 1970, quan va acabar el llibre, Kitson ja s’havia convertit probablement en el militar-intel·lectual més prominent de l’exèrcit britànic. En acabar-se la seva estada a Oxford, va ser ascendit a brigadier i el van destinar a l’escenari de la guerra més petita i recent que els britànics estaven lliurant: Irlanda del Nord.

Frank Kitson a Kènia.

El quarter general de l’exèrcit a Lisburn estava situat a dotze quilòmetres de Belfast i estava protegit per uns murs fortificats a prova de bombes i reforçats amb rengleres de sacs de sorra i filferro espinós. El nombre de tropes britàniques a Irlanda del Nord havia augmentat dràsticament en un període molt curt: l’estiu del 1969 hi havia dos mil set-cents militars; l’estiu del 1972 ja eren més de trenta mil. Sovint, els soldats eren tan joves i inexperts com els paramilitars a qui s’enfrontaven: nois llargaruts, granelluts i espantats que amb prou feines havien deixat enrere l’adolescència. Els van escampar per tot el país, en bases militars, barracons i ostatges provisionals. Hi havia dues companyies de soldats del Regiment Reial d’infanteria escocès allotjats en un hangar enorme per a avions. Una altra companyia vivia en una terminal d’autobusos i els soldats es veien obligats a dormir dins dels vehicles buits. Els soldats desplegats a Irlanda del Nord feien torns de quatre mesos. Després, els enviaven a casa i tornaven a entrar en la rotació.

Però el cert és que la missió podia arribar a ser enormement perillosa, per culpa de la multitud de faccions armades integrades en unes comunitats tan petites. En vista del risc constant de ser encertats per un franctirador o destrossats per una bomba casolana, els soldats més introspectius no podien evitar preguntar-se: En què consisteix l’èxit? Com definiries la victòria? Els havien enviat a Irlanda del Nord per apaivagar l’agitació durant l’estiu del 1969, però d’ençà de la seva arribada, el vessament de sang no havia fet altra cosa que intensificar-se. Què havien d’aconseguir, abans de poder tornar tots cap a casa? L’exèrcit desplegat als Troubles no era el mateix exèrcit que havia combatut contra els nazis. Es tractava d’una organització que s’havia fet major d’edat lluitant en petites guerres de descolonització. Però, què era Irlanda del Nord? Formava part del Regne Unit? O era una d’aquelles colònies tan obstinades?

Quan Frank Kitson hi va arribar, el 1970, no ho va fer en condició de comandant de tot l’exèrcit. Però sí que estava a càrrec de la brigada 39 d’infanteria, que s’ocupava de la ciutat de Belfast, i la seva influència anava molt més enllà de la seva base. Com diria posteriorment un dels subordinats de Kitson, «Dins del seu àmbit de responsabilitat, ell era l’astre al voltant del qual giraven els planetes, i també era ell qui establia les pautes».

El desafiament més important que afrontava l’exèrcit quan Kitson va arribar a Irlanda del Nord era la manca d’un servei d’intel·ligència sòlid. Els homes i les dones que es feien paramilitars, fossin republicans o lleialistes, tenien el mateix aspecte que la resta de la població civil. Així doncs, com se’ls podia identificar? En dècades anteriors, els membres de l’IRA pràcticament no havien variat; els mateixos noms apareixien any rere any. Però els vells arxius policials necessitaven una actualització urgent, perquè ara la causa atreia nous reclutes cada setmana. Aquest inconvenient quedava agreujat per l’enfocament matusser de l’exèrcit britànic. «Quan jo vaig arribar, la tàctica consistia bàsicament a posar-se en fila, abocar tot el gas possible sobre l’objectiu en qüestió i deixar que la gent et llancés totxos fins que se’n cansessin», recordaria Kitson posteriorment. «Era una pèssima idea, perquè el gas causava molts danys en la comunitat local. Els feia hostils.»

A Operacions de baixa intensitat, Kitson havia apuntat que l’objectiu en situacions de contrainsurgència havia de ser «destruir completament el moviment subversiu». Però no és fàcil destruir un objectiu si no el pots veure. Kitson es va obsessionar amb la informació. El repte principal és sempre «aconseguir la informació adequada», li agradava dir.

A Kitson li interessava especialment la companyia D de la brigada de Belfast, la unitat de l’IRA dirigida per Brendan Hughes que estava provocant més destrosses que cap altra. Quan parlaven de la zona d’operacions de Hughes a Belfast Oest, els soldats britànics s’hi referien com «la reserva», un territori indi on els militars havien d’internar-se amb la màxima precaució, si és que gosaven fer-ho. Entre ells (i de vegades també en declaracions a la premsa) els soldats acusaven l’adversari de manca d’humanitat. «Són uns salvatges», acostumaven a dir. Invisibles i silenciosos, Hughes i els seus homes circulaven pels carrers integrats en la comunitat. A la caserna de Palace Barracks, als afores de la ciutat, on vivien molts dels soldats, se sentien perfectament les bombes que esclataven a Belfast a la nit i que feien tremolar els vidres de les finestres del recinte.

Tenint en compte que moltes de les explosions es produïen en zones cèntriques i comercials, seria fàcil pensar que l’exèrcit no hauria tingut gaires problemes per localitzar ciutadans espantats o desafectes que estiguessin disposats a proporcionar informació. Però els soldats es queixaven que, a Belfast Oest, hi havia un «mur de silenci» que protegia l’IRA. Els confidents eren coneguts com a touts, i durant segles havien estat vilipendiats per la cultura irlandesa com l’espècie més baixa del traïdor. Socialment, doncs, la cooperació amb els britànics estava profundament estigmatitzada.

Brendan Hughes no era l’única persona a qui li agradava citar aquella frase de Mao sobre els peixos i el mar. Kitson també la feia servir. Però ell hi afegia un gir de collita pròpia. Un peix es pot «atacar directament amb una canya o una xarxa», avisava. «Però si la canya i la xarxa no funcionen per si soles, potser caldrà fer alguna cosa per enverinar l’aigua.»

Una matinada del mes d’agost del 1971, a trenc d’alba, tres mil soldats britànics van atacar zones nacionalistes arreu d’Irlanda del Nord. Les tropes van tirar a terra moltes portes i van arrencar els veïns del llit per internar-los. Segons la Llei de poders especials, era legal retenir una persona indefinidament sense judici, i a Irlanda del Nord els internaments s’havien convertit en una pràctica habitual. Però mai a aquesta escala. Dels aproximadament tres-cents cinquanta sospitosos detinguts aquell dia, no hi havia ni un sol lleialista, malgrat que en aquella època abundaven els paramilitars lleialistes implicats en accions terroristes. Aquesta disparitat de tracte només va servir per refermar la impressió, en la ment de molts catòlics, que l’exèrcit no era res més que un altre instrument d’opressió sectària. En la planificació de la batuda, l’exèrcit havia fet servir els serveis d’intel·ligència de la RUC, una força policial principalment protestant que, com va reconèixer posteriorment un comandant britànic, estava integrada per persones que eren «en certa mesura, i en molts casos en gran mesura, parcials».

Però la llista de sospitosos que la RUC havia elaborat no era simplement esbiaixada en perjudici dels catòlics, sinó que també estava desfasada i incloïa moltes persones que no tenien cap tipus d’implicació en la lluita armada. Degut a la tradició irlandesa de batejar els fills amb el mateix nom que els pares, es van capturar homes d’edat avançada sota la presumpció equivocada que eren els seus fills, i alguns fills van ser detinguts perquè les autoritats pensaven que eren els seus pares. (Fins i tot, en algun cas en què havien trobat a casa tant el pare com el fill, i sense estar segurs de qui buscaven, l’exèrcit simplement se’ls havia endut tots dos.) Gairebé un terç dels sospitosos detinguts aquella matinada van ser posats en llibertat al cap de dos dies. L’exèrcit havia arrestat una gran quantitat de gent que no buscava i alhora havia fracassat en l’intent d’arrestar la majoria de gent que sí que estava buscant, tot agreujant de passada el ressentiment d’una població catòlica que ja estava prou ressentida. Un estudi oficial del Ministeri de Defensa britànic va reconèixer posteriorment que les detencions havien estat «un error greu». En paraules d’un oficial britànic que va prendre part en la batuda: «Va ser una bogeria».

Com a cervell i ideòleg de la contrainsurgència a Irlanda del Nord, Frank Kitson quedaria relacionat per sempre amb aquests internaments. Tanmateix, Kitson va insistir posteriorment que ell no havia aprovat la decisió, sinó que, al contrari, havia advertit als seus superiors que la mesura podia resultar contraproduent. La discrepància no tenia tant a veure amb aquesta pràctica en general, sinó més aviat amb l’especificitat de la seva aplicació en aquest cas. Kitson havia defensat l’ús de l’internament a Kènia i a altres llocs. Tot i reconèixer que no era «una mesura atractiva per a persones que s’havien criat en un país lliure», sostenia que l’internament podia abreujar un conflicte «esborrant del mapa persones que, en cas contrari, s’haurien implicat en la lluita». Sobre el fet de tancar la gent sense judici, semblava que havia comentat, impassible: «Sempre és millor que matar-los». Aquest punt de vista pot semblar cruel en retrospectiva, però era un sentiment molt estès que també reflectia la premsa britànica de l’època. El Telegraph apuntava que alguns dels catòlics que estaven tancats sense càrrecs «han reconegut que prefereixen estar internats que arriscar-se a rebre un tret a l’exterior».

La crítica principal de Kitson a aquestes detencions a Irlanda del Nord era que no s’havien produït per sorpresa. Brendan Hughes, que era també un bon coneixedor de la importància dels serveis d’intel·ligència, no va ser detingut en la batuda perquè s’havia assabentat per avançat de la imminència del cop. A finals de juliol, l’exèrcit havia fet una mena d’assaig, amb escorcolls i detencions, i Hughes va interpretar que es tractava d’una operació per reunir informació. L’exèrcit havia dissenyat aquesta fase preliminar per tal de confirmar que les adreces de la llista que posseïen estaven actualitzades. A uns vint quilòmetres de Belfast s’estava construint una altra pista sobre les intencions de l’exèrcit: en el recinte d’una antiga base de les forces aèries, s’estava edificant un nou camp de presoners de gran capacitat, una instal·lació enorme amb espai per a un gran nombre de detinguts. Si estaves atent, la pregunta no era si hi hauria detencions en massa o no, sinó més aviat quan es produirien. Brendan Hughes, que s’havia adonat de tot plegat abans de la batuda, es va limitar a desaparèixer del mapa juntament amb els seus homes. Un cop finalitzada la ràtzia, l’IRA va convocar una roda de premsa per anunciar, amb gran satisfacció, que aquella gran operació amb prou feines havia aconseguit enxampar algun membre dels Provos.

Dolours Price no figurava entre les detingudes. Quan es van produir les batudes, era fora de la ciutat, de visita a Londres. L’exèrcit havia anat a buscar el seu pare a casa seva, però tampoc hi era. Sabia que anaven darrere seu i havia fugit. Però Francie McGuigan, l’amic de la infància de la Dolours, sí que va ser arrestat. No eren únicament en Francie i el seu pare, en John, els que estaven implicats en la lluita, sinó tota la família. En Francie era el més gran de set germans, i tots ells van acabar complint condemna. Aquell estiu, quan va tenir lloc la batuda, la seva mare, una dona corpulenta anomenada Mary McGuigan, ja era a la garjola, complint una condemna de gairebé un any a la presó d’Armagh per haver participat en una protesta pacífica. Eren prop de les quatre de la matinada i en Francie estava dormint quan els soldats van forçar la porta i van irrompre al dormitori. El van treure de casa en calçotets mentre un altre soldat arrossegava el seu pare fins al carrer. John McGuigan va caure a terra, però en Francie no va poder fer res per ajudar-lo. El van ficar violentament a la part posterior d’un camió. Quan el vehicle va arrencar, en Francie va mirar per la finestra del darrere i va entreveure breument el seu pare, que continuava a terra.

John McGuigan va acabar retingut per la policia durant uns quants dies. Quan finalment el van alliberar, no va poder trobar el seu fill. En Francie no havia tornat a casa, per la qual cosa en John va suposar que encara estava sota custòdia. Però quan va telefonar a la presó de Crumlin Road, on havien traslladat la majoria dels arrestats, li van dir que allà no hi havia cap Francis McGuigan. Aleshores en John va telefonar a l’exèrcit, però li van dir que totes les persones que havien estat detingudes durant la batuda ja havien passat a mans de la policia. Hi havia molta gent que moria al carrer i en John va començar a témer que en Francie pogués ser mort. Llavors es va trobar un veí que va confirmar les seves pitjors sospites. «Hi ha un noi al dipòsit de cadàvers», li va dir l’home. «Crec que és el teu Francie.» Desesperat, en John es va dirigir al dipòsit i va demanar veure el cadàver.

Era un altre noi. No era en Francie. En John va sentir un gran alleujament. Però, si en Francie no era mort i tampoc estava detingut per l’exèrcit o la policia, on podia ser?

El que John McGuigan no sabia era que el seu fill havia estat escollit, juntament amb onze persones més, per a un destí molt especial. Primer li havien posat una caputxa gruixuda al cap que li va esmorteir els sentits. Pudia a roba bruta. I després van carregar en Francie, juntament amb alguns presoners més, en un helicòpter Wessex. El vol va durar un temps indeterminat; era difícil calcular-ho exactament. Ningú va voler explicar a en Francie on es dirigien. Aleshores, sota el brogit de l’hèlix de l’helicòpter, va sentir un soroll de succió i un rugit més fort i es va adonar que, tot i que encara estaven volant, algú acabava d’obrir la porta de l’helicòpter. De sobte, en Francie va notar unes mans que l’agafaven, el sacsejaven, l’empenyien. Li van treure les manilles i ell va poder agafar-se els genolls amb els braços i arrambar-los al cos, doblegant-se en una bola compacta. Aterrit, seguia sense poder veure res per culpa de la caputxa, i de cop i volta va notar que aquelles mans l’empenyien per la porta oberta de l’helicòpter i que començava a caure.

Però ara l’agafaven unes mans diferents i va notar el terra sota el cos. El que havia semblat, en la seva ceguesa, una caiguda lliure cap a una mort segura havia resultat ser un simple salt de pocs metres: l’helicòpter es va mantenir en l’aire molt a prop de terra. Ara les persones que l’havien recollit l’empenyien cap a l’interior d’un recinte misteriós. Eren uns barracons remots situats en un vell camp d’aviació de la Segona Guerra Mundial, al comtat de Derry. Però en Francie McGuigan encara no ho sabia, perquè continuava encaputxat i, tècnicament, es trobava en una ubicació no revelada, escollida per l’exèrcit precisament perquè era remota, anònima i perquè era un indret on no s’havien de retre comptes. McGuigan i els altres detinguts van ser despullats i examinats per un metge i després van ser sotmesos a una sèrie de procediments classificats, en l’eufemístic llenguatge burocràtic de l’exèrcit, com a «interrogatori en profunditat».

Durant dies, els presoners es van veure privats d’aliment, aigua i hores de son, i van ser obligats a estar-se drets durant llargues estones en postures incòmodes, amb els ulls tapats per les caputxes que els cobrien el cap. També van ser sotmesos a sorolls penetrants i aguts. Els britànics havien après aquestes tècniques estudiant les experiències de soldats que havien estat presoners dels nazis durant la Segona Guerra Mundial o bé dels coreans del nord i dels xinesos durant la guerra de Corea. De fet, el mateix Anthony Farrar-Hockley, que fins un mes abans havia estat el comandant de les forces d’infanteria a Irlanda del Nord, havia patit tortures com a presoner de guerra a Corea del Nord. «Si els membres de l’IRA s’autoanomenen soldats i diuen que estan en guerra, també han d’estar preparats per passar-ho malament quan són capturats i interrogats», apuntava.

Inicialment, les tècniques s’havien ensenyat als soldats britànics com a mètode per resistir els interrogatoris i les tortures. Però amb el temps aquests mètodes van passar de la part del currículum que s’ocupava de la defensa a la part que tractava de l’atac. Feia prop de dues dècades que s’empraven contra els insurgents en territoris controlats pels britànics: a Palestina, Malàisia, Kènia i Xipre. Però no s’havien posat mai per escrit en cap manual, sinó que anaven passant d’una generació d’interrogadors a l’altra, com una tradició oral de la crueltat humana.

—Quin és el teu càrrec? —van preguntar els interrogadors a McGuigan—. Qui són els membres de la brigada de Belfast?

Volien noms. Noms com els de Gerry Adams i Brendan Hughes, els noms dels oficials de comandament de McGuigan i els seus companys. A mesura que un dia deixava pas lentament al següent, sense noció del temps, la psique de McGuigan s’anava deformant per la privació del son, la fam i el soroll incessant. Tenia la sensació que s’estava tornant boig. Quan els interrogadors li demanaven que lletregés el seu nom, gairebé no podia pronunciar la resposta. Quan li ordenaven que comptés fins a deu, s’hi veia incapaç. El van tenir molt temps encadenat a un radiador de ferro colat i les manilles li irritaven els canells fins que la pell li va quedar en carn viva. Molts dels detinguts van començar a patir al·lucinacions. En cert moment, convençut que no sortiria viu d’aquell indret, McGuigan va començar a picar amb el cap violentament contra el radiador fins que la sang li va començar a rajar pel rostre.

Quan les tortures es van acabar, una setmana més tard, alguns homes estaven tan destrossats que no recordaven ni com es deien. Tenien la mirada perduda, amb uns ulls buits que un d’ells va comparar amb «dos forats de pixum a la neu». Un altre detingut, que havia arribat als interrogatoris amb els cabells negres com el sutge, va sortir de l’experiència amb els cabells completament blancs. (Va morir poc després de ser posat en llibertat, d’un atac de cor, als quaranta-cinc anys.) Quan Francie McGuigan va ser traslladat per fi a la presó de Crumlin Road i el seu pare el va anar a veure, el vell es va ensorrar i es va posar a plorar.

No hi ha cap registre, com a mínim que sigui del domini públic, sobre l’opinió de Frank Kitson en relació amb aquests «interrogatoris en profunditat». Però segurament no l’amoïnaven gaire. Les tàctiques brutals eren habituals en les campanyes colonials en què s’havia especialitzat. Quan va publicar el seu tractat sobre contrainsurgència, una ressenya notava que «les quatre convencions de Ginebra del 1949, moltes parts de les quals són explícitament rellevants, i que han estat signades per la Gran Bretanya, no s’hi mencionen». Una investigació posterior del govern britànic va dictaminar que algunes de les tècniques d’interrogació utilitzades contra els anomenats Hooded Man (‘Encaputxats’) constituïen un delicte d’agressió. Però en una controvertida decisió del 1978, el Tribunal Europeu de Drets Humans va defensar que les tècniques, per bé que eren «inhumanes i degradants», no podien considerar-se tortures. (En el període posterior als atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001, quan l’administració de George W. Bush va donar forma a les seves pròpies tècniques d’«interrogatori millorat», els agents es van basar explícitament en aquesta decisió per justificar l’ús de la tortura.)

Però potser l’aplicació més concreta de la filosofia colonial de Frank Kitson en el context dels Troubles va ser l’MRF. Es tractava d’una unitat d’elit tan opaca i clandestina que ningú es posava d’acord ni tan sols en una qüestió de base com el significat exacte de l’acrònim. Podia ser Força de Reconeixement Mòbil. O Força de Reconeixement Militar. O Força de Reacció Militar. L’MRF estava integrat per una trentena d’agents especials, tant homes com dones, triats meticulosament entre els membres de l’exèrcit britànic. Anaven vestits de paisà, amb pantalons de campana i jaquetes texanes, i duien els cabells llargs. En el si de l’exèrcit, eren coneguts com la brigada de les Bombes, perquè una de les seves responsabilitats eren les tasques de reconeixement i havien de vigilar les ubicacions on pensaven que els paramilitars posarien una bomba. Es reclutaven deliberadament soldats d’origen irlandès per poder barrejar-los amb els autòctons.

Els membres de l’MRF circulaven pels enclavaments republicans duent a terme la seva vigilància encoberta. Però de vegades també baixaven dels vehicles, en ple cor del territori indi. Fingien que eren escombriaires, encarregats de recollir la brossa. Es barrejaven amb els vagabunds que bevien alcohol desnaturalitzat als marges dels carrers. A més, van començar a instal·lar punts d’observació secrets, infiltrant-se en botigues i cases que havien patit els estralls dels disturbis o dels incendis. El mètode consistia a treure un sol totxo d’una façana tapiada, de manera que el membre de l’MRF que s’hi amagava pogués vigilar el veïnat. Una dona que treballava per a l’MRF anava porta per porta venent cosmètics i recollint informació al seu pas. El desembre del 1971, Kitson va escriure un memoràndum titulat «Desenvolupaments futurs a Belfast», on explicava que un mitjà crucial per afrontar la lluita contra l’IRA era «solidificar i fer evolucionar l’MRF».

Però la unitat no solament recollia informació. També assassinava persones. Homes de paisà circulaven en un Ford Cortina normal i corrent, amb un subfusell metrallador Sterling amagat sota el seient. Havien de tenir l’arma fora de la vista, va explicar posteriorment un membre de l’MRF, perquè anaven tan ben camuflats que si es trobaven un control de l’exèrcit i els descobrien armats, els seus mateixos col·legues britànics haurien «obert foc i ens haurien mort». Va ser un escamot de l’MRF el que havia saltat d’una furgoneta verda a Belfast Oest i havia intentat assassinar Brendan Hughes. Aquests esquadrons de la mort duien, a propòsit, armes de les mateixes marques que utilitzaven els paramilitars, de manera que, quan algú era assassinat, les proves de balística indicaven que el responsable havia estat l’IRA o algun franctirador lleialista, en comptes de l’exèrcit.

«Volíem crear confusió», recordava un membre de l’MRF. Si la gent pensava que els autors eren els paramilitars, això erosionaria la posició d’aquests grups en el si de la comunitat i preservaria la imatge de l’exèrcit com a àrbitre neutral i defensor de l’aplicació de la llei. Això era especialment cert en els casos en què l’MRF, en l’intent d’eliminar un objectiu, acabava matant per equivocació un civil sense afiliació. Una nit d’estiu del 1972, una dona de vint-i-quatre anys anomenada Jean Smyth-Campbell estava asseguda al seient del passatger d’un cotxe en una terminal d’autobusos de Glen Road i una bala va foradar la finestra i a continuació el seu cap. En aquell moment, la policia va anunciar que no hi havia «cap força de seguretat implicada» en la mort i va insinuar que l’incident podia tenir alguna connexió amb «òrgans polítics» de la zona (una altra manera de fer referència als grups paramilitars). Els familiars de Smyth-Campbell van creure que la dona havia estat assassinada per l’IRA. De fet, van trigar quatre dècades a descobrir que en realitat l’havia mort l’MRF.

Frank Kitson era un mestre a l’hora de manipular la premsa. Immediatament després d’un esclat de violència, trucava al corresponsal del Guardian a la zona, un jove periodista anomenat Simon Winchester, perquè l’anés a visitar al quarter general de l’exèrcit per a una sessió informativa. Allà, Kitson es posava a explicar amb tota mena de detalls, amb gran seguretat, les circumstàncies de l’incident en qüestió, citant arxius classificats dels serveis d’intel·ligència de l’exèrcit sobre les víctimes. Aleshores, Winchester, content d’haver aconseguit l’exclusiva, informava degudament que el difunt en qüestió havia estat un intendent o un expert en artilleria o un franctirador veterà dels Provos. A Winchester li agradava Kitson, a qui anomenava en privat «el petit brigadier», i van acabar sent amics; el jove corresponsal feia visites de cortesia a la família Kitson a la seva llar de la base militar i jugava a cartes amb la filla de Kitson. Winchester va trigar molt temps a adonar-se de com era de precària la informació que tenien els britànics sobre els Provos en aquella etapa, i aleshores va comprendre que gran part de la informació que havia repetit com un lloro era errònia. Finalment, va reconèixer públicament que havia estat utilitzat per Kitson com a «portaveu» de l’exèrcit.

Els atributs de doctor Strangelove de Kitson el van convertir en objecte d’obsessió de l’IRA. Els Provos estudiaven Operacions de baixa intensitat i feien sortir Kitson en la seva propaganda. En la imaginació febril dels paramilitars, s’havia convertit en un antagonista de proporcions mastodòntiques, de qui es parlava molt però que pràcticament no havia vist ningú: «Kits, el Carnisser de Belfast». Propensos a les supersticions tan comunes en època de guerra, els Provos van començar a atribuir qualsevol succés extemporani que no poguessin explicar als jocs mentals de l’astut estrateg britànic, com si fos una mena d’esperit. Va haver-hi plans per segrestar Kitson, però cap d’ells va arribar a fer-se realitat. També es deia que els Provos disposaven d’una «llista de la mort», amb els noms dels objectius prioritaris per ser assassinats; Frank Kitson era el primer de la llista.

Però els Provos no eren els únics que tenien una llista de la mort. A més de fer tasques de vigilància i de perfeccionar l’espionatge, l’MRF disposava del seu propi catàleg d’objectius als quals els agents estaven autoritzats a disparar en cas de localitzar-los. A la sala d’informació secreta de l’MRF, al cor de Palace Barracks, les parets estaven plenes de fotos dels «jugadors» més importants de les files dels Provos: els seus objectius. Segons un antic membre de l’MRF, entre les figures clau penjades a la paret hi havia Brendan Hughes, Gerry Adams i Dolours i Marian Price.