Читать книгу L'imperi del dolor - Patrick Radden Keefe - Страница 11

Arthur Sackler va néixer a Brooklyn l’estiu del 1913, en una època en què Brooklyn estava en plena expansió, amb l’arribada d’onades d’immigrants del Vell Món, cada dia cares noves i la música desconeguda de noves llengües a cada cantonada, edificis nous que s’alçaven a dreta i esquerra per allotjar i donar feina als nouvinguts, i per tot arreu aquella sensació vertiginosa i unificadora de viure un moment únic. Com a primogènit d’una família d’immigrants, l’Arthur va compartir els somnis i les ambicions d’aquella generació de nous americans, en va copsar l’energia i l’anhel, que el van fer vibrar gairebé des del bressol. El van batejar com a Abraham però aviat es va desfer d’un nom tan antiquat i va passar a dir-se Arthur, que sonava molt més directe i americà. Hi ha una foto de l’Arthur de petit, feta el 1915 o el 1916, on surt assegut sobre la gespa mentre la seva mare, Sophie, es reclina darrere seu com una lleona. La Sophie, de cabells i ulls foscos, té un aspecte formidable. L’Arthur mira directe a la càmera, un querubí amb pantalons curts, les orelles sortides, la mirada intensa i extraordinàriament seriosa, com si ja fos conscient de tot el que li espera.

Sophie Greenberg havia emigrat des de Polònia pocs anys abans. Encara era una adolescent quan va arribar a Brooklyn l’any 1906 i va conèixer un home respectable i gairebé vint anys més gran que ella anomenat Isaac Sackler. L’Isaac també era immigrant, de Galítzia, una zona que aleshores encara pertanyia a l’Imperi austríac, i havia arribat a Nova York amb els seus pares i germans, en vaixell, el 1904. L’Isaac era un home orgullós. Descendia d’un llinatge de rabins que havien hagut de fugir d’Espanya cap a l’Europa central en l’època de la Inquisició i ara es disposava a construir, amb la seva jove esposa, una nova llar a Nova York. L’Isaac es va introduir en el món dels negocis amb el seu germà i va obrir una petita botiga de queviures al número 83 de Montrose Avenue, al barri de Williamsburg. La van batejar amb el nom de Sackler Bros. La família vivia en un apartament al mateix edifici. Tres anys després de néixer l’Arthur, l’Isaac i la Sophie van tenir el segon fill, en Mortimer, i quatre anys després, el tercer, en Raymond. L’Arthur s’estimava molt els seus germans i els protegia de manera ferotge. Durant un temps, de petits, tots tres germans van compartir llit.

Com que el negoci de queviures va funcionar prou bé, la família es va traslladar, poc després, a Flatbush, un barri bulliciós que bategava com si fos el cor del districte i que es considerava de classe mitjana, fins i tot de classe mitjana alta, comparat amb els racons més recòndits del Brooklyn immigrant, com Brownsville i Canarsie. Ja en aquella època, a Nova York el lloc de residència era el principal punt de referència social, i la nova adreça demostrava que Isaac Sackler se n’estava sortint, en el Nou Món, i que havia assolit un cert grau d’estabilitat. Viure a Flatbush, amb aquells carrers arbrats i els apartaments sòlids i espaiosos, significava haver pujat un esglaó. Un dels coetanis de l’Arthur va arribar a comentar que per als jueus de Brooklyn d’aquella època, els jueus residents a Flatbush eren «gairebé gentils». Amb els guanys del negoci de queviures, l’Isaac va invertir en immobles, comprant blocs de pisos i llogant-ne els apartaments. Però l’Isaac i la Sophie tenien somnis per a l’Arthur i els seus germans, uns somnis que anaven més enllà de Flatbush, fins i tot més enllà de Brooklyn. Sentien que estaven destinats a fer grans coses. Volien que els germans Sackler deixessin la seva empremta en el món.

Si amb el temps sembla que l’Arthur hagués viscut més vides de les que cap altra persona hauria estat capaç d’encabir en una de sola, un dels motius és que s’hi va posar molt aviat. Va començar a treballar quan encara era un nen, ajudant el seu pare a la botiga de queviures. Des de ben petit, va donar mostres d’un conjunt de qualitats que més endavant propulsarien i modelarien la seva vida: un vigor poc freqüent, una rara intel·ligència, una ambició inesgotable. La Sophie era llesta, però no tenia estudis. Amb disset anys havia entrat a treballar en una fàbrica tèxtil i mai va aprendre a escriure bé en anglès. Tot i que a casa l’Isaac i la Sophie parlaven en ídix, sempre van animar els seus fills a integrar-se. Seguien els costums kosher, però rares vegades anaven a la sinagoga. Els pares de la Sophie també vivien amb la família, i hi havia la sensació, molt comuna en qualsevol enclavament d’immigrants, que totes les esperances i aspiracions acumulades de les generacions anteriors prendrien forma al final en aquells tres infants que ja eren nascuts als Estats Units. L’Arthur, sobretot, notava el pes d’aquestes expectatives: ell era el pioner, el primer fill americà de naixement, i tots hi van dipositar els somnis que tenien.

El vehicle per assolir aquests somnis havia de ser l’educació. Un dia de la tardor del 1925, Artie Sackler (es feia dir Artie) va arribar a l’Institut Erasmus Hall de Flatbush Avenue. Era el més petit de la classe, perquè tot i que acabava de fer dotze anys, s’havia examinat gràcies a un programa intensiu especial per a alumnes brillants. Tot i que l’Artie no s’acovardia amb facilitat, Erasmus era una institució que intimidava. Construïda pels holandesos en el segle XVIII, l’estructura original de l’escola era una edificació de fusta de dues plantes. En els primers anys del segle XX, l’escola es va anar ampliant al voltant de l’antic casalot, fins a arribar a incloure un pati interior quadrangular inspirat en la Universitat d’Oxford, amb edificis neogòtics que semblaven castells recoberts d’heura i adornats amb gàrgoles. Aquesta ampliació estava pensada per donar servei al gran increment d’infants immigrants a Brooklyn. Els professors i els alumnes d’Erasmus es veien a ells mateixos com l’avantguarda de l’experiment americà i es prenien de manera molt seriosa el concepte de l’ascens social i la integració, i això va donar com a resultat una educació pública de primer nivell. L’escola tenia laboratoris de ciències i s’hi ensenyava llatí i grec. Alguns professors tenien doctorats.

Però, a banda d’això, l’Institut Erasmus era un lloc enorme. Amb vuit mil alumnes, era un dels instituts més grans del país i la majoria dels estudiants eren com Arthur Sackler, hereus delerosos dels immigrants recents, fills dels «feliços anys vint», amb els ulls brillants i els cabells ben clenxinats. Omplien els passadissos, els nois amb americana i corbata vermella, les noies amb vestits i cintes vermelles al cap. Quan es trobaven sota el gran arc de l’entrada a l’hora de dinar, l’escena recordava, en paraules d’un dels companys de classe de l’Arthur, una «festa de Hollywood».

A l’Arthur li encantava, tot allò. A classe d’història, va aprendre a admirar i a emmirallar-se en els pares fundadors dels Estats Units, i en especial en Thomas Jefferson. Com li passava a Jefferson, els interessos de l’Artie eren eclèctics (l’art, la ciència, la literatura, la història, els esports, els negocis; ho volia tot), i Erasmus posava un èmfasi especial en les activitats extraacadèmiques. Hi havia gairebé un centenar de clubs, pràcticament un club per a cada cosa. Els vespres d’hivern, quan s’acabava la jornada escolar i ja s’havia fet de nit, tot l’edifici s’il·luminava amb les finestres resplendint al voltant del pati interior, i quan entraves als passadissos senties el renou de les reunions d’un o altre club. «Senyor president! Tot en ordre!»

Més endavant, en recordar aquests anys d’aprenentatge a Erasmus, l’Arthur parlaria del «gran somni». Erasmus era un gran temple de pedra en honor a la meritocràcia nord-americana i l’Arthur sentia que les úniques limitacions pràctiques que podia esperar de la vida serien les que ell mateix volgués posar-se. Quan parlaven de l’escola la Sophie l’esperonava: «Has fet alguna bona pregunta, avui?». L’Arthur havia crescut i s’havia convertit en un noi malgirbat i ample d’espatlles, amb la cara quadrada, els cabells rossos i uns ulls blaus i miops. Tenia una resistència tremenda, i sort d’això. A banda dels estudis, va col·laborar al diari estudiantil com a redactor i va trobar una vacant al departament editorial del centre venent anuncis per a publicacions escolars. Per cobrar, en comptes d’arribar a un acord convencional, l’Arthur va proposar rebre una petita comissió per cada anunci que vengués. La direcció va accedir-hi i al cap de poc l’Arthur va començar a guanyar diners.

Va ser un lliçó que va aprendre ben aviat i que modelaria la seva vida posterior d’una manera molt significativa: Arthur Sackler gaudia apostant per ell mateix i era capaç de concebre tota mena d’estratègies amb què la seva energia formidable pogués ser recompensada. I tampoc s’acontentava amb una sola feina. Va muntar un negoci per ocupar-se de les fotografies per a l’anuari escolar. Quan va vendre un espai publicitari a les Drake Business Schools, una cadena especialitzada en estudis administratius superiors, va proposar a la companyia que el nomenessin a ell (un alumne d’institut) director de publicitat. I va ser així com va anar.

El seu afany inesgotable i la seva creativitat incansable eren tan grans que semblava que sempre estigués bullint amb idees noves i innovacions. L’Institut Erasmus imprimia programes i altres documents curriculars monòtons per als seus vuit mil alumnes. Per què no venien publicitat per col·locar al revers? Per què no feien que les escoles Drake paguessin uns regles adornats amb el nom de l’empresa, i els regalaven als alumnes d’Erasmus? Quan l’Arthur va fer quinze anys, ja guanyava prou diners amb totes aquestes activitats per ajudar a mantenir la família. Acumulava noves feines més ràpid del que podia treballar, de manera que va començar a passar-ne algunes al seu germà Morty. Al principi, l’Arthur va decidir que en Ray, com a germà més petit, no havia de treballar. «Deixeu que el nano s’ho passi bé», acostumava a dir. Però amb el temps, en Ray també va començar a agafar feines. L’Arthur va aconseguir que els seus germans venguessin publicitat per al Dutchman, la revista d’estudiants d’Erasmus. I ells van convèncer la marca de tabac Chesterfield perquè posessin uns anuncis destinats als seus companys. Això va generar una bona comissió.

Malgrat que estigués orientat sobretot cap al futur, l’Institut Erasmus també conservava una forta vinculació amb el passat. Alguns dels pares fundadors dels Estats Units que tant reverenciava Artie Sackler havien ajudat l’escola en temps passats: Alexander Hamilton, Aaron Burr i John Jay havien contribuït amb donacions a l’institut. L’escola devia el seu nom a Erasme de Rotterdam, savi holandès del segle XV, i els vitralls de la biblioteca commemoraven escenes de la seva vida. El vitrall s’havia completat pocs anys abans de l’arribada de l’Arthur i l’havien dedicat al «gran home el nom del qual hem dut durant cent vint-i-quatre anys». Dia rere dia, l’Arthur i els seus companys s’amaraven de la idea que ells també arribarien, amb el temps, a ocupar un lloc en el llarg llinatge de grans americans, una línia contínua que es remuntava a la fundació del país. No importava que visquessin en habitacions estretes, que duguessin sempre el mateix vestit esparracat o que els seus pares parlessin una llengua diferent. El país els corresponia a ells, i al llarg d’una vida es podia assolir la veritable grandesa. Passaven els dies envoltats de l’empremta d’aquells grans homes que havien viscut abans que ells, imatges i noms, llegats gravats a la pedra.

Al centre mateix del pati interior s’erigia encara el vell casalot holandès desballestat, relíquia d’un temps en què aquesta part de Brooklyn havia estat ocupada per camps de cultiu. A l’hivern, quan bufava el vent, les bigues de fusta del vell edifici cruixien i els companys de classe de l’Arthur feien broma dient que es tractava del fantasma de Virgili, que rondinava en sentir els seus bells versos llatins recitats amb accent de Brooklyn.

La productivitat hiperactiva de l’Arthur en aquells anys podria haver estat deguda, en bona part, a l’ansietat: mentre ell estudiava a Erasmus, la fortuna del seu pare va començar a minvar. Algunes inversions immobiliàries van anar de mal borràs i els Sackler es van veure obligats a traslladar-se a un allotjament més barat. L’Isaac va comprar una sabateria a Grand Street, però tampoc va funcionar i la va acabar tancant. Com que s’havia venut la botiga de queviures per finançar les inversions immobiliàries, l’Isaac va haver d’acceptar una feina mal remunerada com a caixer en una altra botiga, només per poder pagar les factures.

L’Arthur recordaria més tard que durant aquells anys sovint va passar fred, però mai va passar gana. Erasmus disposava d’una oficina de col·locació que ajudava els alumnes a trobar feina fora de l’escola, i l’Arthur va començar a assumir feines extres per ajudar la família. N’hi van donar una de repartidor de diaris. Va repartir flors. No tenia temps per sortir amb noies ni per anar a festes o als campaments d’estiu. Treballava. Sempre es va enorgullir de no haver fet mai vacances fins que va tenir vint-i-cinc anys.

Tot i així, en moments aïllats, l’Arthur albirava un altre món, una vida més enllà de la seva existència a Brooklyn, una vida diferent que semblava a l’abast de la mà. De tant en tant, feia una pausa en el seu horari frenètic i pujava trotant els esglaons de pedra del Museu de Brooklyn, travessava el bosquet de columnes jòniques i entrava a les enormes estances, on es meravellava davant de les obres d’art que s’hi exhibien. Altres vegades, les seves tasques de repartidor el duien a Manhattan, a la part alta de la ciutat, als palaus daurats de Park Avenue. Per Nadal, repartia rams de flors enormes i, mentre caminava per les grans avingudes, espiava l’interior dels apartaments per les finestres il·luminades i veia pampalluguejar els llums decoratius. Li encantava la sensació, quan entrava en un gran edifici amb conserge, de deixar enrere la vorera freda i embolcallar-se en l’escalfor vellutada del vestíbul.

La Gran Depressió de 1929 va ser un cop dur per a Isaac Sackler, i la seva situació es va agreujar. Tots els seus diners havien quedat empantanegats en els blocs de pisos, que ara no valien res: va perdre el poc que tenia. Als carrers de Flatbush, homes i dones d’aspecte desolat s’afegien a les cues de repartiment de menjar. L’oficina de col·locació d’Erasmus va començar a acceptar sol·licituds no només dels alumnes, sinó també dels pares. Un dia, l’Isaac va convocar els seus tres fills. Amb l’espurna desafiant del vell orgull familiar, els va informar que no faria fallida. Havia administrat amb responsabilitat els magres recursos que tenia i com a mínim havia pogut pagar les factures. Però ja no li quedava res. L’Isaac i la Sophie volien, més que cap altra cosa, que els seus fills continuessin estudiant, que anessin a la universitat, que seguissin pujant en l’escalafó social, que fessin tot allò que se suposava que feien els joves ambiciosos en un país com el seu. Però l’Isaac no tenia diners per finançar-ho. Si els nois volien continuar els estudis, se’ls haurien de pagar ells mateixos.

Per a l’Isaac, haver de dir aquestes paraules devia ser molt dolorós. Però també els va dir que no es pensessin que no els havia donat res. Al contrari, els havia atorgat una cosa que valia més que els diners. «El que us he donat és el més important que un pare pot donar», va dir l’Isaac als seus fills Arthur, Mortimer i Raymond. Allò que els havia donat, va dir, era «un bon nom».

Quan l’Arthur i els seus germans eren nens, Sophie Sackler solia comprovar si estaven malalts fent-los un petó al front per prendre’ls la temperatura amb els llavis. La Sophie era més moguda i decidida que el seu marit i també tenia una idea molt clara, des que els fills eren petits, del que desitjava per a ells: volia que fossin metges.

«Quan tenia quatre anys, jo ja sabia que seria metge», va dir l’Arthur més endavant. «Els meus pares em van fer un rentat de cervell perquè fos metge.» Tant la Sophie com l’Isaac entenien la medicina com una professió noble. Al llarg del segle XIX, molts metges havien estat percebuts com a medicastres o xarlatans. Però l’Arthur i els seus germans van néixer en el que s’ha descrit com l’època daurada de la medicina americana, un període de la primera part del segle XX en què l’eficàcia de la medicina (i la credibilitat de la professió mèdica) es van veure realçats d’una manera molt forta per nous descobriments científics sobre les causes de diverses malalties i la millor manera de tractar-les. Com a conseqüència d’això, no era estrany que les famílies jueves d’immigrants aspiressin que els seus fills fessin carrera en el camp de la medicina. La sensació general era que els metges posseïen una rectitud moral, que es tractava d’una vocació que servia el bé públic i prometia prestigi i estabilitat econòmica.

L’any que es va ensorrar la borsa de valors, l’Arthur va acabar l’institut i es va matricular al curs preparatori de medicina de la Universitat de Nova York. Li encantava la universitat. No tenia diners. Els llibres que feia servir eren de segona mà o prestats i sovint queien a trossos. Però els subjectava amb gomes elàstiques i estudiava de valent, submergint-se en les vides d’antics pensadors mèdics com Alcmèon de Crotona, que va identificar el cervell com l’òrgan de la ment, i Hipòcrates, l’anomenat pare de la medicina, la famosa advertència del qual, «primer de tot, no fer mal», recollia la idea mateixa de la integritat dels metges.

Malgrat la duresa dels estudis, l’Arthur s’espavilava per seguir participant en activitats extraacadèmiques, treballant al diari de la facultat, a la revista humorística i també a l’anuari. A les nits, trobava temps per fer classes d’art a la universitat Cooper Union, on va provar sort amb el dibuix figuratiu i l’escultura. En un editorial d’aquesta època, l’Arthur va escriure que l’eclecticisme en les activats extraacadèmiques «arma l’alumne amb una perspectiva de la vida i els seus problemes que augmenta l’eficàcia i la utilitat de les tècniques i coneixements adquirits en els estudis formals». A l’hora de dinar feia de cambrer a la cafeteria estudiantil del campus. I a les hores lliures, entre classe i classe, va trobar una feina servint refrescos en una botiga de llaminadures.

L’Arthur enviava diners a la Sophie i l’Isaac a Brooklyn i aconsellava els seus germans sobre com conservar les feines que els anava passant. Per a l’Arthur, en Morty i en Ray sempre van ser els seus «germanets». Potser va ser la crisi de la Depressió el que el va forçar a ajudar econòmicament els seus pares, o potser era el seu estatus eminent de fill primogènit o, ras i curt, la seva personalitat dominadora, però la sensació, per a en Mortimer i en Raymond, era que l’Arthur actuava més com un pare que com un germà gran.

En aquells temps, el campus de la Universitat de Nova York quedava ben al nord de la ciutat, al Bronx. Però sovint l’Arthur s’aventurava amb emoció per la gran metròpolis. Visitava els museus i sentia els seus propis passos ressonant per les galeries de marbre batejades amb els noms de grans industrials. Duia les noies al teatre, però només es podia permetre localitats a peu dret, de manera que havien de veure tot l’espectacle sense poder seure. Però la seva sortida favorita sense haver de gastar massa era dur la noia a fer un creuer per la part baixa de Manhattan, en el ferri de Staten Island.

Quan l’Arthur es va graduar del grau preparatori l’any 1933, havia guanyat prou diners (en una època en què les xifres d’atur eren enormes) per poder comprar una altra botiga als seus pares, amb un habitacle a la part posterior. Va ser acceptat a la Facultat de Medicina de la Universitat de Nova York i s’hi va matricular de seguida, i alhora que assumia la càrrega acadèmica sencera del curs, va editar la revista estudiantil. Hi ha una foto de l’Arthur d’aquest període. Duu un vestit elegant i se’l veu serè, seriós, amb un bolígraf a la mà. Sembla que l’hagin interromput a mitja reflexió, tot i que és evident que és una foto preparada. Li encantava la medicina, els seus enigmes, la manera en què «desvetllava els seus secrets» a l’investigador diligent. «Un metge pot fer qualsevol cosa», afirmava. La medicina és «una fusió entre tecnologia i experiència humana».

Però també era molt conscient que la medicina és una profunda responsabilitat, una vocació en la qual la diferència entre una bona decisió i una de dolenta pot ser qüestió de vida o mort. Quan l’Arthur va fer les pràctiques de cirurgia de darrer any, el cap del departament era un cirurgià venerat que estava envellint a marxes forçades i que semblava, a ulls de l’Arthur, mostrar signes de senilitat. L’home no seguia els protocols estàndards d’higiene. Després de desinfectar-se per a una operació, s’ajupia per cordar-se les sabates. I el més preocupant era que les seves habilitats amb el bisturí s’havien deteriorat fins al punt que alguns pacients se li morien a les mans. Això havia passat prou sovint perquè una part del personal comencés a referir-se al cirurgià, a la seva esquena, com «l’Àngel de la Mort».

Un dimarts, l’Arthur acompanyava el cirurgià a fer la ronda de pacients quan van arribar al llit d’una dona d’uns trenta anys que patia una úlcera pèptica perforada. L’úlcera havia quedat aïllada en un furóncol i quan l’Arthur va examinar la pacient va veure que no corria risc immediat. Però el cap de cirurgia va anunciar: «Dijous m’ocuparé d’aquest cas».

Alarmat en veure que la vida de la dona perillava en una operació innecessària, l’Arthur va parlar-hi en persona i li va suggerir que la seva situació era bona i que calia que es donés d’alta de l’hospital. Els seus fills la necessitaven, li va dir, el seu marit la necessitava, també. Però l’Arthur sentia que no tenia dret a divulgar la veritable causa de la seva preocupació: això s’hauria considerat una insubordinació i un trencament del protocol. La dona s’inclinava per quedar-se a l’hospital i sotmetre’s a l’operació. De manera que l’Arthur va parlar amb el seu marit. Però tampoc el va poder convèncer que la tragués de l’hospital. Moltes persones sense coneixements de medicina tenen una tendència natural a confiar en l’experiència i el bon judici dels metges, a posar les seves vides, i les vides dels seus éssers estimats, en mans del metge. «El professor operarà», va dir el marit a l’Arthur.

El dia acordat, l’Àngel de la Mort va operar la dona. Va tallar el furóncol i la dona va morir. L’Arthur havia permès que la seva ambició professional l’encegués envers el que estava en joc? Si hagués deixat de banda els rangs i s’hagués enfrontat amb l’Àngel de la Mort, potser hauria pogut salvar la vida de la dona. Sempre va lamentar haver permès que aquesta operació tirés endavant. I tot i així, com reflexionaria més tard, «la medicina és una jerarquia, i potser ja està bé que sigui així».

La carrera de medicina implicava responsabilitats molt serioses, però a l’Arthur també li preocupaven altres qüestions. Se sentiria plenament satisfet, amb la vida d’un metge en exercici? La sensació era que ser metge comportava una certa estabilitat econòmica. Però durant la Depressió, alguns metges de Brooklyn s’havien vist obligats a vendre pomes al carrer. I a banda de la riquesa material, hi havia també la qüestió de l’estimulació mental i intel·lectual. No és que l’Arthur pensés mai a ser artista; això hauria estat massa poc pràctic. Però sempre havia tingut una sensibilitat emprenedora, un fort interès pels negocis, i cap jurament hipocràtic podria canviar-ho. A més, havia estat compaginant els estudis amb una feina de mitja jornada molt interessant, un altre complement: aquest cop com a redactor publicitari d’una companyia farmacèutica alemanya anomenada Schering. L’Arthur havia descobert que, d’entre tots els seus nombrosos talents, tenia una habilitat especial per vendre coses a la gent.