Читать книгу L'imperi del dolor - Patrick Radden Keefe - Страница 16

Quan el Dr. Henry Welch va sortir a l’escenari, el públic va callar. Centenars de metges, químics, executius de companyies farmacèutiques i publicitaris s’havien reunit a la ciutat de Washington per celebrar el Quart Simposi Anual d’Antibiòtics. S’havien congregat al Willard, un hotel opulent amb vistes al National Mall, a pocs metres de la Casa Blanca, per a una sèrie de presentacions sobre les últimes novetats sobre antibiòtics, amb ponents convidats d’arreu del país i d’arreu del món. Era el primer dia del congrés, un matí de mitjans de la tardor del 1956, i Welch, com a portaveu dels organitzadors de l’esdeveniment, va donar una rebuda càlida a tots els participants.

No estava previst que fos un d’aquells discursos avorrits de primera hora del matí, en què els assistents, més interessats a posar-se còmodes i trobar cafè, gairebé no paren atenció. Welch era una figura important en els cercles farmacèutics: era el cap d’antibiòtics de l’FDA, un home que tenia el poder de donar el vistiplau o de prohibir un medicament. Les persones que omplien la sala estaven desitjoses de saber el que havia de dir. Welch no era doctor en medicina, però s’havia doctorat en bacteriologia mèdica i se’l considerava una autoritat en la matèria. Amb aquella cara quadrada i les galtes caigudes, les ulleres de carei i el físic robust d’un exatleta, Welch era també l’equivalent en la indústria dels fàrmacs a un heroi de guerra: durant la conflagració bèl·lica havia desenvolupat un sistema per testar i aprovar totes les provisions de penicil·lina que s’havien distribuït a les forces d’ultramar dels Estats Units i que tantes vides havia salvat, una contribució per la qual havia rebut la Medalla d’Or al Servei Distingit de part del govern federal.

Les persones que es congregaven aquell dia a l’auditori de l’hotel tenien la sensació d’estar involucrades en una missió important que era inseparable dels interessos nacionals. Abans del Congrés, Welch havia rebut un telegrama de la Casa Blanca en el qual el president Eisenhower donava la benvinguda als assistents, tot remarcant que la naixent indústria dels antibiòtics, «desenvolupada mitjançant els esforços cooperatius de científics i executius de negocis», havia estat «fonamental per salvar les vides de milers de ciutadans».

Welch va iniciar el seu discurs amb un to optimista, tot invocant «l’interès mundial» de la recerca que entre tots estaven duent a terme i «l’extraordinària expansió econòmica d’aquesta jove indústria». Junts estaven lliurant una batalla èpica contra els gèrmens, va dir. Havien fet grans progressos, però la guerra encara no estava guanyada, perquè l’ús generalitzat dels antibiòtics havia donat lloc a bacteris nous i endurits que eren resistents a aquests fàrmacs.

Mentre Welch parlava, un home prim amb la pell olivàcia i un bigoti molt prim se’l mirava contenint-se l’excitació. El seu nom era Félix Martí-Ibáñez i era un metge agradable però una mica carregós, soci de Welch en l’organització de l’esdeveniment. Martí-Ibáñez, nascut al sud d’Espanya, havia exercit com a psiquiatre a Barcelona, havia resultat ferit a la Guerra Civil i havia hagut d’exiliar-se als Estats Units. A Nova York, havia ocupat càrrecs en diferents companyies farmacèutiques, inclosa Roche, i havia fet recerca al sanatori de Creedmoor, on havia treballat braç a braç amb els germans Sackler. En una carta escrita el 1956, Arthur Sackler descrivia Martí-Ibáñez com el seu «amic més estimat» i manifestava: «No hi ha cap home en el camp de la medicina, de fet, cap home que jo conegui, pel qual tingui més afecte que en Félix».

Com l’Arthur, Martí-Ibáñez es veia a si mateix com un home del Renaixement. Amb el seu mel·liflu accent espanyol, parlava amb coneixement de causa d’un ampli ventall de temes i li agradava afirmar que el seu pare, mestre d’escola a Espanya, era autor «d’uns cinc-cents llibres». A banda de publicar articles mèdics amb els Sackler, Martí-Ibáñez escrivia novel·les, llibres de relats, volums d’història mèdica i columnes en revistes molt populars (Cosmopolitan, 1963: «Posar-se malalt està “passat de moda”»).

En els darrers anys, Martí-Ibáñez havia treballat per a l’Arthur a l’agència publicitària, William Douglas McAdams. Però també estava centrat en una editorial que havia creat ell mateix uns anys enrere, anomenada MD Publications. MD publicava una revista de medicina molt elegant que incloïa una pila d’anuncis sumptuosos de les companyies farmacèutiques. També publicava un parell de revistes tècniques, Antibiotics and Chemotherapy i Antibiotic Medicine and Clinical Therapy, que Henry Welch coeditava al costat de Martí-Ibáñez. Aquestes revistes eren les patrocinadores del congrés. Va ser Martí-Ibáñez qui va proposar a Welch que treballessin junts. Eren dos homes molt diferents: mentre que Martí-Ibáñez era un europeu cultivat i extravagant, que parlava amb metàfores florides, Welch era un americà directe, paradigma dels fonaments més sòlids de mitjans de segle. Però tot i així van forjar una bona amistat. Martí-Ibáñez s’ocupava dels negocis a Nova York i Welch dirigia la seva divisió a l’FDA, a Washington. Sovint, Martí-Ibáñez enviava a Welch cartes amb caricatures als marges, com ara un petit gargot d’un home que allarga la mà per agafar un flascó gegant del tranquil·litzant Miltown.

Si la noció que un regulador de l’FDA fes d’editor d’una revista del sector privat que parlava de la mateixa indústria que havia de regular semblava una mica estranya, ni Welch ni Martí-Ibáñez s’hi mostraven gaire preocupats. I si algú de l’FDA tenia algun dubte en aquest sentit, s’estava molt d’expressar-lo. «Welch era de conviccions fortes i no tolerava la contradicció», recordava un dels seus antics empleats. Welch havia «creat» la divisió d’antibiòtics a l’FDA i no era contrari a fer servir el seu pes en qüestions burocràtiques ni a exercitar les prerrogatives disponibles. En una ocasió en què havia de construir una piscina a casa seva, als afores de Maryland, va ordenar a un grup de subordinats de l’FDA que abandonessin l’agència una tarda i hi anessin a fer el forat. (S’hi van «sentir obligats», recordava un altre antic col·lega seu de l’FDA. «Per conservar la feina.»)

Tot i que el Congrés de l’hotel Willard estava copatrocinat per l’FDA, totes les despeses anaven a càrrec de les revistes publicades per Martí-Ibáñez i Welch. En una carta a Welch, Martí-Ibáñez descrivia «l’oportunitat única» que se’ls presentava per «enfocar» el simposi en la direcció que fos «més útil per al públic de les nostres publicacions». Des dels inicis de la seva relació, Welch havia sabut, o com a mínim havia sospitat, que hi havia un altre soci secret que també tenia participacions a les revistes: un patrocinador sense nom que ajudava a finançar tot el projecte. Però sempre que pressionava Martí-Ibáñez per saber qui podia ser aquesta persona, l’espanyol fugia d’estudi, dient que «els aspectes privats i confidencials de la nostra tasca» no havien d’estar «exposats a tothom». Ni tan sols a Welch.

«Ens trobem actualment en la tercera era de la teràpia amb antibiòtics», va anunciar Welch, de manera triomfal, a l’hotel Willard. La primera era havia estat la dels antibiòtics «d’espectre estret», com la penicil·lina. La segona era va arribar amb la introducció de les teràpies d’ample espectre, com el Terramycin, el fàrmac de Pfizer, que eren eficaces contra una gran diversitat de bacteris causants de malalties. La tercera era, va explicar Welch, es caracteritzaria per combinacions «sinèrgiques» de diferents teràpies, capaces d’atacar fins i tot les malalties resistents als antibiòtics tradicionals.

Alguns dels visitants estrangers presents aquell matí a la sala van expressar una certa inquietud davant de l’espectacle del tsar dels antibiòtics americans parlant com si fos un propagandista de la indústria farmacèutica. Però aquests escèptics eren una minoria. «Les malalties més mortíferes, derrotades pels antibiòtics», proclamava el Washington Post uns dies més tard, tot descrivint la trobada en un to exaltat i elogiant la «conquesta» de les infeccions més tossudes i el poder dels «denominats fàrmacs meravella». Amb prou feines havia passat una hora des dels comentaris de Welch quan Pfizer va publicar una nota de premsa anunciant «una tercera era en els tractaments amb antibiòtics» i introduint un fàrmac propi de nova fabricació, el Sigmamycin, que la companyia presentava com la primera «combinació sinèrgica» capaç d’atacar «gèrmens que han après a conviure amb els antibiòtics antics». La nota remarcava que tota una autoritat com Henry Welch de l’FDA havia proclamat que les combinacions sinèrgiques «constitueixen una tendència nova i poderosa».

Per a Welch i Martí-Ibáñez, la conferència va ser un èxit formidable. Però el simposi (i en especial el discurs inaugural de Welch sobre la «tercera era» dels antibiòtics) no trigaria a enredar els dos homes en un escàndol i una investigació federal que acabaria amb la carrera d’un d’ells i implicaria Arthur Sackler i els seus germans.

Un dia del 1960, Arthur Sackler es va comprar una casa a Manhattan. Va ser una compra impulsiva. Ni tan sols ho va consultar amb la Marietta. Era una petita casa senyorial, quatre plantes i un soterrani, al carrer Cinquanta-set Est. Sorpresa davant d’aquesta nova adquisició, la Marietta va fer broma dient que era «massa petita per a tota la família però ideal per a ell!». La ubicació de l’edifici era molt convenient per a les feines de l’Arthur, reconeixia, i a més, ella es trobava engabiada a la casa de Long Island. Quan va néixer la Denise, la Marietta havia tornat breument a la feina després d’aprovar els exàmens de medicina. Però l’Arthur no entenia per què insistia tant a treballar i el fet de separar-se dels fills la feia sentir culpable, de manera que va acabar abandonant la carrera mèdica al cap d’un any. Si la família es traslladava a la ciutat, pensava la Marietta, potser tindria ocasió de passar més temps amb el seu marit. D’aquesta manera, mentre l’Arthur supervisava la decoració de la nova llar, la Marietta s’ocupava de reubicar-se ella mateixa, els nens, el gos, el hàmster i una ventrada de ratolins blancs. Conservarien la casa de Long Island com a lloc de repòs per als caps de setmana. Poc després d’instal·lar-s’hi, la Marietta va començar a negociar amb la propietària de la casa idèntica que hi havia just al costat, amb la intenció de comprar-la i comunicar-les entre elles, cosa que els Sackler van acabar aconseguint.

A la Marietta li agradava la idea que els seus fills visquessin a la ciutat, on podrien trobar una varietat d’experiències i estímuls que anaven molt més enllà de l’idil·li estret de la seva vida als afores de Long Island. A la ciutat, reflexionava, podrien creuar-se amb «un pobre, un cec, un pidolaire». Afrontava l’experiència com si fos un safari urbà, farcit de perills, però també de meravelles i de bellesa. Quan el petit Arthur va estar preparat per anar a la nova escola de la gran ciutat, li va regalar una brúixola, per si es perdia.

La casa del carrer Cinquanta-set Est quedava a poca distància a peu de l’edifici del número 15 del carrer Seixanta-dos Est on els germans Sackler havien instal·lat feia poc la seva seu. El laberint d’oficines, situat en un estret edifici de pedra a pocs passos de Central Park, s’havia convertit en el centre de les activitats de recerca psiquiàtrica dels tres germans, de les noves fundacions que havien creat per administrar les seves donacions benèfiques, dels seus interessos editorials i d’un ventall d’altres afers de menys importància. Des d’allà, els germans podien anar fàcilment a l’agència McAdams, al carrer Cinquanta-nou, o a la companyia farmacèutica de la seva propietat, Purdue Frederick, a Greenwich Village.

Com a fill més petit, Raymond Sackler dedicava molt temps a cuidar la seva mare, Sophie. Després de passar-se anys sense dirigir-li la paraula, la Sophie havia començat per fi a parlar amb la Marietta, i amb el temps les dues dones van arribar a tenir una bona relació. Però l’Arthur tenia sentiments ambivalents envers la seva mare i passava el mínim temps possible al seu costat. Li professava un gran respecte i li agraïa tots els sacrificis que havia hagut de fer per ell. Però la Sophie era autoritària i sempre ho havia estat. Obligava els seus fills, que no eren gens religiosos, a celebrar la Pasqua jueva i altres festivitats importants, però en la resta d’ocasions l’Arthur mantenia les distàncies. Després, quan a la Sophie li van diagnosticar un càncer de pulmó, en Mortimer la va acollir a casa seva i es va ocupar del tractament. Quan Arthur Sackler fill va fer els tretze anys, la família va decidir celebrar el seu bar mitsvà, pensant que la Sophie se sentiria reconfortada de veure que el fill primogènit del seu fill primogènit s’iniciava en la fe jueva. No hi va haver cerimònia a cap sinagoga, només una festa al Waldorf Astoria, però hi va assistir tota la família i l’Arthur pare es va posar un corbatí. La Sophie estava radiant d’orgull, amb un collaret de perles al coll.

Purdue Frederick havia assolit un èxit considerable, molts anys enrere, amb el tònic Gray’s Glicerine, un «elixir» basat en el xerès, que, segons la companyia, estimulava la gana, millorava la nutrició i calia prendre «sempre que es necessiti o es desitgi un tònic corrent». Una broma recurrent a la companyia deia que aquell energitzant havia «funcionat extraordinàriament bé en l’època de la llei seca». En anys més recents, Purdue s’havia especialitzat en una sèrie de productes sense cap mena de glamur, com un eliminador del cerumen i un laxant anomenat Senokot, ideal per «cuidar el còlon criminal». («Heu pensat en la possibilitat d’incloure en els enviaments promocionals del Senokot un mapamundi que mostri la geografia de l’estrenyiment?», preguntava Félix Martí-Ibáñez a en Raymond i a en Mortimer el 1955. L’estrenyiment, considerava, era un «problema mundial».) Però ara la companyia es disposava a aprofitar aquest èxit tan poc elegant ramificant-se en altres mercats. Mentre en Raymond se centrava en el vessant domèstic de Purdue, en Mortimer va començar a viatjar per l’estranger, amb la intenció d’expandir la companyia. En Mortimer era el més extravertit dels germans Sackler i també el més espontani. Es va adaptar bé al paper d’home de negocis itinerant internacional. «Demà a la tarda surto cap a Brussel·les, després a Amsterdam, Londres i torno a París divendres al vespre», va escriure a Martí-Ibáñez des de l’Hotel Eden au Lac de Zuric, el 1960. «El cap de setmana vinent, aniré a Escandinàvia o bé tornaré a casa, segons el que m’indiquin des de Nova York.» Si l’Arthur seguia consumit per la seva obsessió com a col·leccionista d’art, ara en Mortimer estava desenvolupant una obsessió pròpia, els viatges. «He acabat quatre dies de classes d’esquí a la bella Saint-Moritz i el cuc de l’esquí m’ha agafat tan fort que ja tinc ganes d’anar a Vermont, a Pittsfield i de tornar l’any vinent a Itàlia, França, Suïssa i Àustria», escrivia, afegint en un apart nostàlgic: «però la Riviera italiana segueix sense tenir substitut».

L’inici dels anys seixanta va ser un moment extraordinari per als Sackler. Moltes de les seves aspiracions s’estaven fent realitat i encara havien d’arribar moltes coses. En una carta a Martí-Ibáñez, l’Arthur escrivia que «en els rars moments en què puc treure el cap de sota de l’aigua», havia estat pensant en «què procurarà el futur» als germans Sackler. Però el que l’Arthur no sabia era que, en les superpoblades voreres de la cantonada de la Cinquena Avinguda amb el carrer Seixanta-dos, barrejats entre la gentada que anava i venia de Central Park, uns investigadors federals havien posat la seu dels Sackler sota vigilància.

El problema va començar quan Arthur Sackler va atraure l’escrutini d’un irritant periodista d’investigació, un home anomenat John Lear. Redactor de la secció científica del Saturday Review, Lear procedia de la revista Collier’s, on s’havia guanyat una merescuda reputació com a obstinat furgador de vides alienes i amb un cert aire teatral. L’agost del 1950, cinc anys després de l’atac nuclear dels Estats Units contra el Japó, Lear havia publicat un reportatge de portada al Collier’s titulat «Hiroshima, U.S.A.», que explorava d’una manera detallada i esgarrifosa, però basada en conjectures, quins serien els efectes d’un atac nuclear soviètic sobre la ciutat de Nova York. A la portada, una il·lustració apocalíptica a tot color mostrava la part baixa de Manhattan engolida per les flames, amb els ponts ensorrant-se sobre els rius i un núvol en forma de bolet enfosquint el cel. Com Arthur Sackler, Lear tenia talent per captar l’atenció de la gent.

Una nit de finals dels anys cinquanta, Lear va anar a sopar amb un psiquiatre conegut seu. En acabar l’àpat, l’home va convidar Lear a visitar el laboratori de l’hospital on treballava. Hi havia una cosa que preocupava el metge i volia parlar-ne amb Lear. «Faci una ullada a tot això», va dir, i va obrir una calaixera plena de publicitat de fàrmacs i de mostres gratuïtes de nous medicaments. Aquells anuncis eren, tot sovint, fraudulents, va dir el metge amb indignació. Les afirmacions que feien sobre els resultats potencials dels fàrmacs no tenien cap mena de fonament. Es tractava d’un tema molt important, va insistir, mentre mostrava a Lear una sèrie d’anuncis del Sigmamycin, l’antibiòtic combinat de «tercera era» que Pfizer havia presentat a l’hotel Willard el 1956.

Un d’aquests articles publicitaris, un pamflet que s’enviava per correu als facultatius, deia:

Cada vegada més metges troben que el Sigmamycin

és la seva teràpia amb antibiòtics preferida.

Incloïa una sèrie de targetes comercials amb els noms, les adreces i els horaris de consulta de vuit metges que en teoria donaven suport al producte. Hi havia un metge de Miami, un altre de Tucson, un tercer de Lowell, Massachusetts. El Sigmamycin no era només «molt eficaç», indicava l’anunci, sinó que a més havia estat «provat clínicament». Mentre Lear inspeccionava el pamflet, el psiquiatre li va explicar que havia escrit a cadascun dels metges que hi sortien, per preguntar-los sobre els resultats de les proves clíniques que, en teoria, havien dut a terme. Llavors va passar a Lear una pila de sobres. Eren les cartes que ell havia escrit. Totes duien el mateix segell: retornar al remitent. no reclamades.

Intrigat, Lear va escriure personalment als metges. Les cartes li van ser retornades sense obrir. Va enviar telegrames, però el van informar que les adreces no existien. Al final, va provar de trucar als números de telèfon que figuraven a les targetes comercials de l’anunci, però no va servir de res: els números de telèfon també eren inventats. Pfizer havia bombardejat els metges d’arreu del país amb aquest anunci ple de falsedats. I l’aparença era ben versemblant, ben real, amb la pàtina d’autoritat conferida pels vuit doctors en medicina. Era un anunci impecable, impressionant i fonamentalment enganyós. Havia estat produït per l’agència d’Arthur Sackler.

El gener del 1959, Lear va publicar els resultats inicials de la seva investigació en un article al Saturday Review titulat «No hi ha miracle als fàrmacs miraculosos». En fort contrast amb l’eufòria que per regla general acompanyava el debat públic sobre els antibiòtics, Lear suggeria que aquests fàrmacs s’estaven receptant d’una manera salvatge i excessiva, sovint sense cap base mèdica sòlida per fer-ho, i que l’omnipresència i la sofisticació de la publicitat farmacèutica tenien una gran part de la culpa.

Després de la publicació de l’article, Lear va rebre una allau de cartes. Un bon nombre dels professionals mèdics que es van posar en contacte amb ell suggerien que, si Lear volia seguir investigant el tema de la corrupció de la medicina en mans dels interessos empresarials, potser li interessaria parlar amb la persona que dirigia la Divisió d’Antibiòtics de l’FDA, un home anomenat Henry Welch. De seguida, Lear va trucar a Welch per demanar-li una entrevista.

Quina coincidència, va dir Welch quan Lear el va tenir al telèfon. Just en aquell moment s’havia assegut a escriure-li una carta sobre «tots els errors que ha comès en el seu article».

Lear va viatjar a Washington per entrevistar Welch i van parlar durant dues hores. Welch semblava tranquil. Va assegurar a Lear que les pors sobre el màrqueting dels nous fàrmacs eren infundades. Certament, va riure, els doctors americans «no són tan ingenus per deixar-se enganyar per un anunci». De la mateixa manera, els perills dels antibiòtics s’havien exagerat, va continuar Welch, i el fet que Lear cités persones de la comunitat mèdica que li deien el contrari, demostrava que aquestes persones «parlaven des de la ignorància». En una maniobra de poder típica de Washington, Welch havia convidat un assistent seu de l’FDA perquè fos present a l’entrevista, i la funció principal d’aquest esbirro, va pensar Lear, era expressar una coincidència total amb tot allò que Welch anava dient. Però aleshores Lear va girar la truita, dient que li agradaria parlar en privat amb Welch i demanant, de manera educada, si el subordinat podia marxar. En quedar-se sols, Lear va dir que havia parlat amb algunes fonts que insinuaven que Welch obtenia uns ingressos considerables de les dues revistes que dirigia amb Félix Martí-Ibáñez.

—El lloc d’on vinguin els meus ingressos és cosa meva —va etzibar Welch, deixant de banda la màscara d’afabilitat.

Als ulls de Lear, aquesta era una postura força peculiar per part d’un funcionari públic. Welch va explicar que les dues revistes estaven administrades per un grup anomenat MD Publications i que ell no tenia cap participació econòmica en la companyia. «El meu únic vincle és com a editor, per la qual cosa rebo uns honoraris», va dir, afegint que li agradava molt editar les revistes, «i no tinc intenció de deixar de fer-ho». Lear hauria volgut fer més preguntes. Encara no havien parlat de l’afer dels antibiòtics de «tercera era», per exemple. Però Welch estava crispat i va donar per acabada l’entrevista.

Quan Lear va sortir del despatx, és possible que Welch pensés que no tornaria a sentir parlar d’aquell assumpte. Però en aquest cas, hauria subestimat greument John Lear, perquè Welch no era l’únic funcionari de Washington amb qui Lear estava parlant. De fet, Lear s’acabava de reunir amb un parell de membres de l’equip d’un senador dels Estats Units, un senador que resulta que compartia amb Lear l’afició per la investigació.

El senador Estes Kefauver era un funcionari públic rogenc i prim que feia més de metre noranta d’alçada i s’havia criat a les muntanyes de Tennessee. Advocat llicenciat per Yale, era un liberal del sud, un d’aquells fariseus pertinaços que de vegades semblava, fins i tot per als seus partidaris, una mica massa enamorat de les seves virtuts. Estava en contra dels monopolis i presidia la poderosa subcomissió antimonopolis. En aquella època, les comissions del Congrés gaudien d’un poder i d’uns recursos enormes. Quan Kefauver va començar a interessar-se per la indústria farmacèutica, a finals dels cinquanta, la seva subcomissió tenia trenta-vuit treballadors a jornada completa.

A Kefauver li agradava investigar. Una dècada abans, s’havia fet famós a escala nacional en donar el tret de sortida a una investigació pionera contra la màfia. Va viatjar per tot el país conduint interrogatoris judicials a Chicago, Detroit, Miami i altres ciutats, i va cridar a declarar capos del món del crim amb noms com Jake Polze Greixós Guzik o Tony Gran Tonyina Accardo. Els interrogatoris van ser televisats en una època en què la televisió era encara un mitjà relativament jove i van assolir uns índexs d’audiència sense precedents. La premsa va qualificar les audiències de Kefauver com «l’espectacle més gran que s’ha emès mai per televisió». La revista Time va col·locar el senador a la portada fins a tres vegades. Kefauver es va presentar com a candidat a les eleccions presidencials del 1952, va derrotar Harry Truman a les primàries de New Hampshire però va acabar perdent la nominació demòcrata contra Adlai Stevenson. Quatre anys més tard, va fer un altre intent no reeixit d’arribar a la Casa Blanca, aquesta vegada com a candidat a la vicepresidència al costat de Stevenson. En arribar el 1958, Kefauver semblava haver-se resignat al seu paper de senador poderós, i va ser en aquest moment que el famós i televisiu lluitador contra el crim va posar el focus en la indústria farmacèutica.

Quan el personal de Kefauver va iniciar les investigacions, es van desplegar per tot el país i van entrevistar unes tres-centes persones. Els investigadors estaven en contacte directe amb John Lear i entre bastidors ell els passava pistes i contactes de gran valor. En l’època en què Kefauver havia investigat el crim organitzat, s’havia adonat que els mafiosos solien protegir-se amb una estructura d’advocats, polítics i tècnics suposadament legítims. La indústria metal·lúrgica feia el mateix, pagant molts diners a traficants d’influències professionals abillats amb vestits de ratlla diplomàtica. En començar aquesta nova investigació, Kefauver es va adonar que els executius de la indústria farmacèutica havien elevat a la categoria d’art aquesta forma de combat mitjançant representants ben retribuïts. «Aquests paios dels fàrmacs paguen un lobby que fa que els nois de la metal·lúrgia semblin venedors ambulants de crispetes», va comentar un dels seus empleats. Kefauver s’havia fixat en la manera en què el crim organitzat era capaç de corrompre el govern, subornant els xèrifs i fent circular una quantitat tan gran de diners que les mateixes agències públiques que haurien hagut de controlar les seves activitats es convertien en col·laboradores. Una vegada més, semblava que hi hagués un paral·lelisme amb el negoci farmacèutic. Kefauver creia que les agències reguladores eren susceptibles de ser engalipades, amb massa facilitat, per fer el joc a la indústria que en teoria estaven regulant. Però quan va començar a celebrar les vistes, el 1959, és possible que no estigués preparat per a tot el que aquests organismes van revelar.

Un dels testimonis cridats a declarar davant de la subcomissió era una dona anomenada Barbara Moulton, que havia treballat durant cinc anys com a examinadora de medicaments a l’FDA abans de dimitir en senyal de protesta. L’agència havia «fracassat del tot» en la tasca de controlar la manera en què es promocionaven i venien els fàrmacs amb recepta, va testificar. Moulton descrivia l’FDA com un entorn de pressió implacable per part de les companyies farmacèutiques i una cultura en la qual els reguladors, en comptes de regular les empreses i els seus productes, mostraven una deferència servil envers el sector privat. La insistència de Moulton per poder fer la seva feina havia bloquejat la seva trajectòria a l’agència, va dir. Un supervisor l’havia esbroncat per no ser «prou educada amb els membres de la indústria farmacèutica». Moulton va identificar l’antibiòtic de Pfizer, Sigmamycin, com un cas típic en què l’agència havia sotmès un medicament nou a una revisió superficial. «Em semblava impossible de creure que una persona amb coneixements de medicina antibiòtica clínica, si era honesta, pogués ratificar el que s’afirmava sobre aquests productes», va dir. La indústria farmacèutica «enganya» els metges, va concloure Moulton. La idea que l’FDA protegeix els consumidors nord-americans no era res més que un mite reconfortant.

L’objectiu inicial dels interrogatoris havia estat concentrar-se en la pràctica monopolística de fixació de preus de la indústria farmacèutica. Però quan Kefauver i els seus companys van començar a cridar testimonis i a fer preguntes, la investigació es va reorientar cap a problemes més greus i generalitzats, com el màrqueting enganyós de fàrmacs. Kefauver era un interlocutor pacient però persistent. De capteniment suau i gairebé melancòlic, era d’una educació exquisida, deixava que el testimoni acabés de parlar i, després de fer una profunda pipada al seu cigarret, contraatacava, amablement, amb una altra pregunta encara més incisiva. Quan el president de Pfizer, John McKeen, va viatjar des de Brooklyn per defensar la seva companyia, Kefauver va remarcar que el mateix director mèdic de Pfizer havia calculat que el vint-i-set per cent dels pacients experimentaven efectes secundaris d’un fàrmac que la companyia promocionava dient que no tenia aquests efectes. «Heu bombardejat la professió mèdica amb la vostra publicitat», li va dir, arrossegant les paraules. «En la meva opinió, heu ocultat la informació més important als metges dels Estats Units.»

En cert moment dels interrogatoris, diversos experts en relacions públiques van comparèixer davant de la comissió i Kefauver va començar a fer preguntes, amb la seva manera de fer lenta i metòdica, sobre el Quart Simposi Anual d’Antibiòtics celebrat a l’hotel Willard uns anys enrere i, en concret, sobre el discurs que Henry Welch havia pronunciat durant el simposi. Era aquell discurs en el qual Welch havia parlat d’una «tercera era dels antibiòtics», una frase que havia agradat tant als executius de Pfizer que l’havien incorporat de seguida a la publicitat del Sigmamycin. Kefauver va cridar a declarar un jove anomenat Gideon Nachumi, i Nachumi va explicar que quan estudiava a la facultat de medicina, alguns anys enrere, s’havia agafat una temporada de descans per guanyar diners en el negoci de la publicitat. Al principi, havia treballat en el compte de Pfizer a William Douglas McAdams, però després havia entrat directament a Pfizer, on havia fet de redactor en plantilla. Era ben sabut que McAdams havia produït l’anunci fraudulent de les targetes comercials. Però a Kefauver li interessaven més les seves experiències a Pfizer. En algun moment de començaments de la tardor del 1956, va testificar Nachumi, havia rebut l’encàrrec de «revisar un discurs del Dr. Welch». Aquelles observacions, li van dir, serien presentades en el Quart Simposi Anual d’Antibiòtics. Abans de la conferència, va revelar Nachumi, Henry Welch havia lliurat a Pfizer una còpia amb les seves propostes «perquè hi donessin el vistiplau». La companyia va donar instruccions a Nachumi perquè fes una repassada ràpida al discurs, que «l’alegrés» una mica. El personal de la subcomissió havia obtingut, mitjançant un requeriment judicial, una còpia de l’esborrany original del discurs de Welch, i quan Kefauver l’hi va ensenyar a Nachumi, el jove metge va reconèixer que l’únic canvi important que havia fet era afegir al discurs aquell passatge sobre la «tercera era dels antibiòtics». Un treballador de Pfizer s’havia inventat la frase, va explicar, com a «tema» de màrqueting per al Sigmamycin. Per tant, Pfizer no havia agafat prestada la frase del responsable de l’FDA perquè li havia agradat molt. En realitat, era la companyia la que havia dissenyat la frase i l’havia introduït directament en el discurs.

—Recorda amb tota seguretat que la inclusió de la frase va ser una proposta seva? —va preguntar a Nachumi un dels ajudants de Kefauver.

—Sí, senyor —va respondre Nachumi. Al capdavall, va explicar, el fet que una citació com aquesta provingués d’una «autoritat tan respectada» com el cap d’antibiòtics de l’FDA posicionava la companyia per construir tota la seva campanya promocional. L’inici de la tercera era estava representat, en els anuncis de Pfizer, per la imatge d’un sol brillant que s’alça per damunt del mar, va dir. «Crec que se’n pot percebre el valor pictòric», va mussitar Nachumi. «Serveix per insinuar que el desenvolupament del Sigmamycin és comparable a la importància del descobriment dels antibiòtics d’ample espectre, i fins i tot de la penicil·lina.»

El discurs definitiu de Welch havia estat publicat en una de les revistes que ell mateix editava amb Félix Martí-Ibáñez. I, segons les condicions del seu tracte amb Martí-Ibáñez, a Welch li corresponien la meitat dels ingressos que generés la venda de reimpressions. I Pfizer, després del simposi, havia demanat reimpressions. Moltes reimpressions. Per ser exactes, Pfizer havia encarregat 238.000 còpies del discurs.

«Es va convertir en una broma recurrent a l’oficina», va testificar un altre relacions públiques de Pfizer, Warren Kiefer. És clar que l’objectiu teòric d’encarregar les reimpressions era que la companyia les regalés com a part de la campanya de promoció. Però, quantes còpies del discurs de benvinguda del doctor Henry Welch al Quart Simposi Anual d’Antibiòtics podies arribar a regalar, sent realista? Al llarg de tota la campanya, només van aconseguir desfer-se d’uns quants centenars d’exemplars.

—Estaven apilats a la seva oficina? —va preguntar Kefauver.

—Bloquejaven el magatzem —va respondre Kiefer.

—Al final… els van llençar a la paperera?

—Suposo que sí —va dir Kiefer.

I llavors Kefauver va entrar a matar.

—Aleshores, vostè sap per quina raó van comprar-ne tants, si no els havien de fer servir?

El relacions públiques es va fer el desentès. Però per a qualsevol persona que hi parés una mica d’atenció, la resposta era molt clara: amb la compra d’aquelles reimpressions, Pfizer estava subornant Henry Welch.

Mentre a Washington els interrogatoris s’allargaven durant mesos, l’equip de Kefauver estava investigant els Sackler. És possible que l’Arthur no estigués implicat a títol personal en les nombroses irregularitats que la comissió estava descobrint, però el seu nom no parava d’aparèixer a poca distància. McAdams era la seva agència. Pfizer era el seu client. Sigmamycin era la seva campanya. Félix Martí-Ibáñez era amic seu i havia estat empleat seu a McAdams. «En el curs de la investigació sobre els fàrmacs, sovint he sentit rumors sobre els “Germans Sackler”», va escriure un dels homes de confiança de Kefauver, John Blair, en un memoràndum del 16 de març del 1960. Al començament, Blair havia donat per fet que els Sackler eren una operació «perifèrica». Però com més investigava, més sovint apareixia el seu nom. Blair s’havia assabentat que Martí-Ibáñez tenia un soci secret en la seva empresa editorial, MD Publications. I estava convençut que eren els Sackler.

«Qualsevol entitat que hagi estat capaç d’establir lligams tan estrets amb l’home més poderós del govern en el tema dels antibiòtics no pot ser una operació perifèrica», va escriure Blair, afegint que la «manera clandestina» amb què operaven els germans «suggereix que hi podria haver més coses que les que es veuen a simple vista». Quan va fer el recompte dels nombrosos interessos dels Sackler, l’equip de Kefauver va descobrir que eren enormement prolífics. Però els germans havien estat tan eficaços en l’ocultació de les seves activitats, que continuaven sent un misteri, fins i tot per a la investigació del govern. «Hi ha tres germans Sackler: Arthur, Raymond i Mortimer», va escriure Blair. «Es diu que són psiquiatres.» Mencionava també una dona anomenada Marietta, que «podria ser la muller de l’Arthur».

Els investigadors havien descobert la seu de la família al carrer Seixanta-dos, «un edifici poc ostentós» que, després d’examinar-la amb atenció, va resultar ser «un borbolleig d’activitat». Una part del correu que arribava a l’edifici estava adreçat a l’agència McAdams, una altra part a MD Publications. Els investigadors van identificar no menys de vint entitats corporatives diferents que estaven vinculades amb l’edifici. Però costava distingir on s’acabava una i on començava l’altra, perquè «tot el negoci està envoltat de secretisme».

En uns grans fulls de paper, l’equip va intentar dibuixar un diagrama de la xarxa en expansió dels interessos dels Sackler, amb petites caselles que duien els noms de les corporacions i els individus i un garbuix de línies que connectaven les unes amb les altres. «L’imperi dels Sackler és una estructura integral», va escriure Blair. Tenien capacitat per desenvolupar un medicament, assajar-lo clínicament, aconseguir informes favorables de metges i hospitals amb els quals tenien contacte, idear una campanya de publicitat amb la seva agència, publicar articles clínics i anuncis en les seves revistes mèdiques i utilitzar tota la força de les seves relacions públiques per col·locar articles en diaris i revistes.

Treballant en tàndem amb els investigadors, el periodista John Lear va escriure un article al Saturday Review en el qual identificava l’Arthur com «el cervell de McAdams» i es preguntava quin paper devia jugar en aquell escàndol que s’anava desplegant i que implicava Martí-Ibáñez i Welch. Kefauver havia descobert, durant la seva investigació del crim organitzat, que tot sovint els mafiosos feien servir els mateixos comptables, i ara Lear va revelar que el comptable de confiança dels Sackler, Louis Goldburt, també era el representant de la resta d’implicats. En una carta a l’equip de Kefauver, Lear va escriure que Goldburt era «el primer vincle sòlid que he pogut establir entre Martí-Ibáñez i Sackler». Va trobar un document en el qual Martí-Ibáñez es referia a Goldburt com «el nostre comptable en cap». També va dir que, segons un dels seus confidents, «Arthur Sackler és el soci secret de Frohlich», és a dir, del suposat rival de l’Arthur, l’agència L. W. Frohlich. En una ocasió, Lear va retallar una caricatura que havia trobat en una revista mèdica i que representava un pop amb tentacles que abraçaven «la fabricació de fàrmacs», «la publicitat mèdica» i «les revistes mèdiques». Lear va enviar aquest retall a John Blair amb una nota adjunta que deia: «El propietari d’aquest pop és una família de tres».

El que més interessava als investigadors era establir un vincle sòlid entre els germans Sackler i Henry Welch. En cert moment, havien arribat a la conclusió que Martí-Ibáñez no era més que una «façana» per als Sackler, però aquest era el problema de les façanes: mentre Martí-Ibáñez continués fent la feina bruta, seria difícil assignar als Sackler qualsevol responsabilitat en el seu comportament, i fins i tot demostrar que estiguessin al corrent d’aquest comportament. Tot això canviaria si els investigadors aconseguien destapar algun vincle directe entre els germans i l’home de l’FDA.

Pel que feia a Welch, les seves perspectives eren negres. A mesura que indagava en el cas, la subcomissió anava traient a la llum més irregularitats flagrants i Welch sempre era al mig. El març del 1960, mentre els investigadors seguien enviant citacions i prenent declaracions, Welch va patir un lleu atac de cor. El 5 de maig, Kefauver va informar Welch i Martí-Ibáñez que s’haurien de presentar al Capitoli per prestar declaració en un termini de dues setmanes. Welch va jurar que hi aniria a defensar la seva integritat i va dir que rebatria les acusacions «encara que m’hi hagin de dur en una llitera».

Però no s’hi va presentar. Martí-Ibáñez també s’hi va negar, excusant-se per motius de salut. «Diuen que el Dr. Welch corre el risc de patir un atac de cor si es veu obligat a seure al banc dels acusats», informaven els diaris. «També diuen que el Dr. Martí-Ibáñez pateix un cas de glaucoma tan greu que hi ha risc que es quedi completament cec.»

Martí-Ibáñez havia fet gestions discretes per proporcionar un aterratge suau al seu amic. Al març havia escrit una carta «personal i confidencial» a Bill Frohlich. «Henry Welch va venir a veure’m la setmana passada», escrivia Martí-Ibáñez, «i vam parlar de moltes coses, també del seu futur». Welch pensava que potser havia arribat l’hora de deixar el govern, va dir Martí-Ibáñez a Frohlich. Volia entrar en el sector privat, cosa que li permetria aprofitar els seus «vincles exclusius amb els caps de la indústria farmacèutica». Potser Frohlich tenia alguna feina per a ell, li suggeria Martí-Ibáñez, que acabava dient: «Sé que vostè sempre busca bona gent».

Però en aquell moment ja era massa tard per salvar la carrera de Henry Welch. Quan l’equip de Kefauver va demanar uns informes bancaris, van descobrir un detall que els va deixar amb la boca oberta. Henry Welch havia dit a John Lear que només cobrava uns «honoraris» pels seus serveis com a editor de les dues revistes que compartia amb Martí-Ibáñez. Però això era mentida. En realitat, guanyava el set i mig per cent de tots els ingressos per publicitat que arribessin a MD Publications i el cinquanta per cent dels ingressos generats per qualsevol reimpressió dels articles de les dues revistes que publicava. A l’FDA, Welch guanyava un sou de 17.500 dòlars l’any, una xifra proporcional al seu nivell com a funcionari veterà de l’agència. Però a més, van saber els investigadors, entre el 1953 i el 1960 Welch havia guanyat 287.142 dòlars amb l’editorial. «Quan aquestes xifres surtin a la llum, serà la fi d’aquest parell», va exclamar un senador en referència a Welch i a Martí-Ibáñez.

Quan les xifres van emergir per fi, Welch, caigut en desgràcia, va dimitir de l’FDA. Seguia mantenint que era innocent, culpava «els polítics» de la seva expulsió i va dir: «Desafio a qualsevol persona a cercar en les revistes i trobar algun article, paràgraf o frase que impliqui una manca d’integritat editorial o científica». Però Welch estava acabat. Va esquivar un procés delictiu, va aconseguir conservar la pensió i es va retirar a Florida. Mentrestant, l’FDA va anunciar una revisió de tots els fàrmacs que Welch havia aprovat.

Això significava un triomf important per a la investigació. Però Kefauver encara no havia acabat. Volia entrevistar Bill Frohlich i li va enviar una citació. No obstant això, el senador estava descobrint que les seves citacions estaven provocant una crisi menor de salut pública arreu del país, perquè, com en el cas de Welch i Martí-Ibáñez, Frohlich també es va negar a testificar, i va aportar una carta del seu metge que descrivia «un trastorn ocular que podria quedar agreujat amb la seva compareixença». Per si algú dubtava d’aquesta excusa, Frohlich va preferir no córrer riscos i va improvisar un viatge a l’estranger. La comissió va ser informada que el testimoni es trobava malament, «en algun lloc d’Alemanya».

El desembre del 1961, una nota de premsa anunciava que Kefauver estava a punt d’enllestir els interrogatoris i explicava que esperava que les proves reunides obtinguessin el suport necessari perquè la legislació corregís «els abusos de la indústria farmacèutica». Però l’article acabava dient que, abans de cloure la investigació, hi havia un últim testimoni que volia convocar: «El Dr. Arthur M. Sackler, president de McAdams».

Un aspecte que la Marietta sempre havia percebut del seu marit era la peculiar capacitat que tenia per «centrar-se en les seves coses i abstraure’s de tota la resta». Mentre les investigacions, els articles acusadors i els interrogatoris giraven al seu voltant, l’Arthur seguia dirigint negocis, col·leccions i famílies. Detestava Kefauver, a qui considerava un demagog obcecat a perjudicar la indústria farmacèutica. L’Arthur mai havia confiat gaire en els legisladors governamentals i sovint els titllava, amb menyspreu, de buròcrates incompetents, la classe de persones que probablement s’havien fet funcionaris perquè no els havien admès a la carrera de medicina. La teoria de Kefauver, es queixava l’Arthur, era que «els metges en exercici eren idiotes o bé brivalls», i que els investigadors mèdics i les publicacions científiques «no eren de fiar». L’Arthur era especialment sensible a qualsevol insinuació que el vinculés a títol personal amb conflictes d’interessos. Despatxava aquestes insinuacions com a «rumors» i «xerrameca» i insistia que l’única cosa que havia fet en la seva vida era intentar ajudar la gent.

L’Arthur sempre havia esquivat la publicitat personal, i ara que li arribava per cortesia de les investigacions del Saturday Review i el Senat dels Estats Units, va comprovar que la publicitat era tan perillosa com sempre havia suposat. Un grapat d’eminències mèdiques que pertanyien al consell editorial de les revistes de Martí-Ibáñez van començar a protestar de manera enèrgica i a preguntar, amb indignació, si era possible que «els tres doctors Sackler» fossin, d’amagat, els propietaris de les revistes. (Martí-Ibáñez va replicar que els Sackler eren «uns amics estimats i admirats», però es va negar expressament a respondre la pregunta.) «Sempre he estat encantat de formar part del consell» d’una de les publicacions, va expressar una d’aquestes eminències al Newsweek. «Però ara estic indignat. He dimitit.»

Quan va rebre la citació per anar a prestar declaració a Washington, l’Arthur no va al·legar cap lesió a l’ull ni va fugir a Europa. Anys després, la seva decisió de plantar cara es convertiria en un capítol llegendari de la seva biografia. «Era una cacera de bruixes a l’estil de McCarthy i, per tant, tot el negoci farmacèutic estava aterrit davant de la perspectiva d’anar a la ruïna», recordava el relat publicat per una fundació de la família Sackler. «Sackler es va oferir a entomar la pitjor part de l’escrutini en nom de tota la indústria.» Va contractar Clark Clifford, un llegendari i astut advocat i mediador de Washington que en el passat havia estat un estret assessor del president Truman. Finalment, el 30 de gener del 1962, l’Arthur va entrar amb pas decidit a la cambra del Senat.

«Que comenci la sessió», va pronunciar Kefauver. Un dels temes dels interrogatoris, va assenyalar, era la publicitat i la promoció. «Les afirmacions sobre l’eficàcia dels fàrmacs sovint són excessives», va dir Kefauver, i els advertiments sobre els efectes secundaris acostumen a estar «del tot absents». Avui, per tant, sentirien la declaració de l’home que dirigia dues de les firmes més importants en el camp de la publicitat de medicaments. «Jura solemnement que el testimoni que prestarà serà la veritat, tota la veritat i res més que la veritat?», va preguntar Kefauver.

—Ho juro —va respondre l’Arthur.

Era un moment cabdal per a l’equip de Kefauver: tenien davant el pop en persona. Feia setmanes que preparaven l’interrogatori i havien redactat una sèrie de guions amb les preguntes que Kefauver havia de formular i les possibles respostes de Sackler.

«Soc doctor en medicina i president del consell d’administració de William Douglas McAdams», va dir l’Arthur. «En l’actualitat soc director dels Laboratoris per a la Recerca Terapèutica i professor d’investigacions terapèutiques de la Facultat de Farmàcia de Brooklyn de la Universitat de Long Island», va continuar. «He publicat, presentat o ressenyat una seixantena d’articles en publicacions mèdiques i en congressos internacionals sobre psiquiatria i psicologia.» Com a referència per a la comissió, havia dut una bibliografia: «Agrairia que fos incorporada al registre». Arthur va remarcar que les seves investigacions psiquiàtriques «han estat reconegudes aquí i a l’estranger». Tenia dues carreres professionals, va dir, una en medicina i una altra en els negocis. Les dirigia «de manera simultània però independentment l’una de l’altra».

En l’ocasió anterior en què havia comparegut al Capitoli, una dècada abans, l’Arthur s’havia mostrat menys segur de si mateix. Havia arribat amb el barret a la mà, suplicant finançament, i un senador antisemita l’havia posat a lloc. Però l’Arthur Sackler que es presentava avui davant de la cambra era una persona molt diferent: un home culte, refinat i amb una gran autoritat mèdica. Parlava amb un accent aristocràtic que empunyava davant dels seus interlocutors com si fos una navalla. «Semblava que fes ostentació de la veu que tenia per demostrar els èxits que havia aconseguit», recordava un conegut seu. Mentre Kefauver i els seus socis li preguntaven com es fabricaven i es promocionaven els fàrmacs, l’Arthur es mostrava serè i servicial, i de tant en tant exhibia una impaciència condescendent envers la ignorància d’aquelles persones tan poc versades en medicina. A l’agència McAdams no hi treballaven només una colla de publicitaris, va assenyalar. Hi havia doctors treballant-hi, i no eren pocs. Sota «la direcció majoritàriament mèdica» de la firma, McAdams s’adheria al credo que «la publicitat farmacèutica ètica juga un paper positiu en el progrés de la salut de la comunitat». Feia molt que l’Arthur havia comprès que minimitzar l’abast de la influència o dels actius propis sempre resulta útil, i en aquesta ocasió va insistir que McAdams no era, en absolut, una de les dues agències de publicitat mèdica més importants del país. En realitat, era una empresa força petita. «Com és natural, a McAdams ens encantaria pensar que som importants», va fer. «Però les xifres demostren que la nostra mida és relativament petita en l’esfera econòmica.»

La forma d’interrogatori preferida per Kefauver era fer servir la cortesia per donar al testimoni una falsa sensació de seguretat i deixar-lo parlar fins que ell mateix s’acorralés en un carreró sense sortida. Però aquesta deferència se li estava girant en contra, i de mala manera, amb Arthur Sackler. La publicitat mèdica «salva vides», proclamava l’Arthur, seguint la seva tàctica obstruccionista, perquè escurça el temps que va del descobriment d’un nou fàrmac a l’ús que en fan els facultatius mèdics. «Cada setmana, cada mes o cada any, aquestes comunicacions farmacèutiques tan ràpides i fiables redueixen l’interval descobriment-ús, i d’aquesta manera se salven les vides, el benestar, la confiança i els diners dels pacients», va continuar, afegint que estaria encantat de proporcionar als senadors «el material necessari per donar suport» a aquesta afirmació.

Tots aquells plans tan detallats que havia ideat l’equip de Kefauver se n’havien anat en orris. L’Arthur sermonejava els membres de la comissió com si fossin una colla d’alumnes de primer any de medicina. Els metges no eren tan rucs per empassar-se una publicitat enganyosa, va proclamar l’Arthur, i, de totes maneres, què és la publicitat enganyosa? La majoria de la publicitat que ell veia, i sens dubte tota la publicitat que ell produïa, era més que raonable. Va interrompre el seu propi soliloqui el temps suficient per dir: «Espero que no estigui anant massa de pressa», i de seguida va seguir amb el bombardeig. En un cert moment, Kefauver va preguntar, gairebé demanant disculpes, si Sackler podia «aturar-se un moment per respondre una pregunta».

—Senador Kefauver, deixi’m continuar, perquè penso sincerament que el meu testimoni clarificarà prou les coses perquè no hi hagi necessitat de formular cap altra pregunta —va respondre l’Arthur.

Això va fer emmudir el senador, però no durant gaire temps. Al cap d’un instant, va interrompre l’Arthur, va fer una altra pregunta i l’Arthur va dir, sense perdre pistonada: «De seguida arribarem a aquesta part, senador».

Va ser una actuació extraordinària. En un moment donat, un dels membres de l’equip va cridar: «Doctor, ha acabat?». Però encara no havia acabat. Va desafiar els fets i la interpretació dels fets per part de la comissió. «Senador Kefauver, m’agradaria deixar molt clar aquest punt», va dir l’Arthur, tot corregint una errada elemental. «Si vostè hagués fet els estudis que necessita un metge per treure’s el títol, mai hauria comès aquesta equivocació.»

Ballava i ballava per damunt del ring, i cap dels seus contrincants era capaç d’etzibar-li un cop. És clar que no existeix cap teràpia que no tingui efectes secundaris, va reconèixer l’Arthur. Però quan Kefauver el va qüestionar sobre un efecte secundari específic (la pèrdua de cabells) relacionada amb una medicació per al cor, l’Arthur va dir, sorneguer: «Prefereixo tenir els cabells fins que les artèries coronàries gruixudes».

La repassada d’aquell dia va ser tan contundent que els investigadors ni tan sols van tenir l’oportunitat d’interrogar l’Arthur sobre una sèrie de cartes que havien obtingut mitjançant requeriments judicials. Les cartes no es van posar sobre la taula durant la vista ni es van fer públiques de cap manera, però la subcomissió les tenia: durant dècades, aquestes cartes van quedar ben guardades, en una gran pila de carpetes, dins d’una capsa de cartró, en una col·lecció de quaranta capses de cartró similars que contenen els arxius complets de la investigació de Kefauver sobre els fàrmacs. Són cartes entre Henry Welch i Arthur Sackler. «Estimat Dr. Sackler», va escriure Welch el 23 de febrer del 1956, «Em vaig alegrar molt de tenir l’oportunitat de parlar amb vostè per telèfon i lamento que no ens poguéssim veure en el meu recent viatge a Nova York». A continuació, Welch demana a Sackler «una mica d’ajut extern» en el finançament d’una nova revista.

«M’encantaria reunir-me amb vostè i conèixer-lo millor», va respondre Sackler, cinc dies més tard. Al cap de tres anys, quan van començar els problemes per a Welch, l’Arthur li va tornar a escriure. «M’agradaria dir-li, en aquests moments difícils, que vostè té molts amics, que… li fan costat. La persecució injustificada a la qual el sotmeten els esforços sensacionalistes i arribistes d’aquest individu insignificant [en referència al periodista John Lear] em trenca el cor.» El corrupte cap d’antibiòtics de l’FDA, l’home el compromís del qual l’Arthur, com a soci secret de MD Publications, havia contribuït a assegurar, l’home al qual el client de l’Arthur, Pfizer, havia subornat amb la compra de centenars de milers de reimpressions inservibles, rebia ara de l’Arthur aquestes paraules: «Per a vostè i la seva família, els nostres desitjos més sincers que tot vagi bé».

Però els investigadors no van arribar a preguntar a l’Arthur sobre Welch. Tenien un temps limitat per conduir l’interrogatori, que probablement havien negociat per avançat amb Clifford, el poderós advocat contractat per l’Arthur, i en aquest temps amb prou feines havien pogut obrir la boca. Quan ell i els seus advocats es van alçar i es van disposar a abandonar la cambra, l’Arthur es devia sentir victoriós. Abans de sortir, va fer una última ullada a Kefauver i li va donar les gràcies per l’oportunitat d’haver presentat el seu cas. Aleshores, amb un gest ostentós, va afegir: «Els documents parlen per si mateixos», i va sortir.