Читать книгу L'imperi del dolor - Patrick Radden Keefe - Страница 9

La seu del bufet d’advocats internacional Debevoise & Plimpton, a Nova York, ocupa deu plantes d’un edifici d’oficines negre molt elegant que s’alça enmig d’un bosc de gratacels al centre de Manhattan. Fundat l’any 1931 per una aristocràtica parella d’advocats procedents d’un venerable bufet de Wall Street, Debevoise es va acabar convertint també en un bufet venerable i va anar creixent, al llarg de les dècades següents, fins a arribar a ser un gegant global amb vuit-cents advocats, una llista de clients de primera categoria i uns ingressos anuals de gairebé mil milions de dòlars. A les oficines actuals del centre de la ciutat no hi ha cap rastre dels orígens sumptuosos del bufet. Al contrari, estan decorades amb l’estil banal de qualsevol oficina corporativa contemporània, amb passadissos encatifats, sales de reunions amb les parets de vidre i escriptoris per treballar a peu dret. En el segle XX, el poder es proclamava. En el XXI, la manera més segura d’identificar el poder és per la manca de pretensions.

Un matí fresc i radiant de la primavera del 2019, mentre els núvols es reflectien lliscant pel vidre negre de la façana, Mary Jo White va entrar a l’edifici, va pujar amb l’ascensor fins a les oficines de Debevoise i va ocupar el seu lloc en una sala de reunions que brunzia d’energia continguda. Als seus setanta-un anys, White personificava, fins i tot en el seu físic, la noció de poder com a manca de pretensions. Era una dona petita (amb prou feines superava el metre i mig d’alçada, duia els cabells castanys tallats molt curts i tenia els ulls apagats) i la seva manera de parlar era franca i gens pretensiosa. Com a advocada, en canvi, era imponent. Sovint feia broma dient que la seva especialitat eren els «grans embolics»: contractar-la no era barat, però si tenies un problema greu i a més tenies molts diners, era ella a qui havies de trucar.

En una etapa anterior de la seva carrera, White havia treballat gairebé una dècada com a fiscal dels Estats Units per al districte Sud de Nova York, i quan exercia aquest càrrec va processar els responsables dels atemptats a les Torres Bessones de l’any 1993. Després, Barack Obama la va nomenar presidenta de la Comissió de Borsa i Valors. Però entre període i període de treballar per al govern, sempre va tornar a Debevoise. Havia entrat al bufet com a jove empleada i va convertir-se en la segona dona que arribava a ser-ne sòcia. Representava els peixos grossos: Verizon, JP Morgan, General Electric, la NFL.

La sala de reunions era plena d’advocats, no només de Debevoise sinó també d’altres bufets. N’hi havia més de vint, amb quaderns de notes, ordinadors portàtils i carpetes d’anelles enormes plenes de pòstits amb anotacions. Hi havia un telèfon amb altaveu sobre la taula, i vint advocats més d’arreu del país estaven connectats a la trucada. Aquest petit exèrcit de juristes s’havia congregat amb motiu de la declaració d’una multimilionària esquiva, una clienta de Mary Jo White de feia molts anys que ara es trobava al centre d’una tempesta de litigis, la majoria dels quals al·legaven que l’acumulació d’aquests milers de milions de dòlars havia provocat la mort de centenars de milers de persones.

White havia comentat en certa ocasió que quan treballava de fiscal la seva feina era senzilla: «Fes el que és correcte. Estàs perseguint els dolents. Cada dia fas coses que són bones per a la societat». Ara, en canvi, la situació era més complicada. Els advocats corporatius de gamma alta com White són professionals qualificats que gaudeixen d’una certa respectabilitat social, però no deixen de fer una feina que està controlada pel client. Es tracta d’una dinàmica generalitzada per a molts advocats que tenen una hipoteca i matrícules universitàries per pagar. Passes la primera meitat de la carrera perseguint els dolents i la segona representant-los.

L’advocat que aquell matí conduiria l’interrogatori era un home d’una seixantena llarga d’anys anomenat Paul Hanly. No s’assemblava gens a la resta d’advocats presents. Hanly estava especialitzat en demandes col·lectives. Li agradava dur vestits a mida de colors llampants i camises de sastre amb el coll rígid i de color diferent. Duia els cabells grisos pentinats cap enrere i tenia una mirada penetrant accentuada per unes ulleres de carei. Si White era una mestra de la discreció, Hanly era tot el contrari: semblava un advocat sortit d’una historieta de Dick Tracy. Però posseïa un gen competitiu que igualava el de White i mostrava un menyspreu visceral envers el vernís de decòrum amb què les persones com White recobrien aquesta mena d’afers. No ens enganyem, pensava Hanly. Des del seu punt de vista, els clients de White eren tots uns «malparits arrogants».

La multimilionària que havia de declarar aquell matí era una dona de poc més de setanta anys, doctora en medicina tot i que no havia arribat a exercir mai. Tenia els cabells rossos i la cara grossa, el front ample i els ulls separats. Es mostrava esquerpa. Els seus advocats havien fet tot el possible per evitar que hagués de declarar i era evident que ella no volia ser allà. Transmetia la impaciència distreta, va pensar un dels advocats presents a la reunió, d’una persona que mai ha fet cua per pujar a un avió.

—Vostè és Kathe Sackler? —va preguntar Hanly.

—Sí —va respondre ella.

La Kathe pertanyia a la família Sackler, una dinastia prominent de filantrops de Nova York. Pocs anys enrere, la revista Forbes havia inclòs els Sackler entre les vint famílies més riques dels Estats Units, amb una fortuna valorada en uns catorze mil milions de dòlars, «superant famílies llegendàries com els Busch, els Mellon i els Rockefeller». El cognom Sackler adornava museus d’art, universitats i centres mèdics d’arreu del món. Des d’aquella mateixa sala de reunions, la Kathe podria haver caminat vint carrers cap al sud fins a l’Institut Sackler de Ciències Biomèdiques Superiors de la Facultat de Medicina de la Universitat de Nova York, o bé deu carrers cap a la part alta fins al Centre Sackler de Recerca en Biomedicina i Nutrició de la Universitat Rockefeller, i després una mica més al nord fins al Centre Sackler per a l’Educació Artística del Museu Guggenheim i, anant per la Cinquena Avinguda, fins a l’Ala Sackler del Museu Metropolità d’Art.

En les sis dècades anteriors, la família de Kathe Sackler havia deixat la seva empremta a la ciutat de Nova York, tal com ho havien fet abans els Vanderbilt o els Carnegie. Però ara els Sackler eren més rics que totes aquelles nissagues que havien acumulat grans fortunes a l’edat daurada, el període comprès entre la Guerra Civil americana i la Primera Guerra Mundial. A més, les seves donacions s’escampaven molt més enllà de la ciutat de Nova York: al Museu Sackler de Harvard i a l’Escola Sackler de Ciències Biomèdiques Superiors de la Universitat Tufts, a la Biblioteca Sackler d’Oxford i a l’Ala Sackler del Louvre, a la Facultat de Medicina Sackler de Tel-Aviv i al Museu Sackler d’Art i Arqueologia de Pequín. «Des de petita», va explicar la Kathe a Paul Hanly, «he vist que els meus pares tenien fundacions». Contribuïen, li va dir, a «causes socials».

Els Sackler havien fet donacions per valor de centenars de milions de dòlars i durant dècades el cognom Sackler va quedar associat, entre l’opinió pública, amb la filantropia. Un director de museu va comparar la família amb els Mèdici, el clan nobiliari de la Florència del segle XV que, amb el seu patrocini, va ajudar a fer possible el Renaixement. Però si els Mèdici havien fet la seva fortuna amb la banca, els orígens concrets de la riquesa dels Sackler van estar, durant molt de temps, envoltats de misteri. Els membres de la família prestaven el nom a institucions artístiques i educatives d’una manera gairebé obsessiva. Es podia trobar gravat en marbre, estampat en plaques de bronze, fins i tot inscrit en els vitralls. Hi havia càtedres Sackler, beques Sackler, cicles de conferències Sackler i premis Sackler. I tanmateix, per a un espectador qualsevol, no era fàcil vincular el nom de la família amb cap mena de negoci que pogués haver generat tanta riquesa. Quan els seus coneguts coincidien amb membres de la família en algun sopar de gala o en un acte benèfic als Hamptons, navegant en un iot pel mar Carib o esquiant als Alps suïssos, murmuraven, es preguntaven d’on devien haver tret els diners. I el que ho feia tot més estrany era que els Sackler no havien acumulat la seva fortuna en l’època dels magnats lladres, a finals del segle XIX, en què alguns homes de negocis sense escrúpols s’havien enriquit de manera extraordinària, sinó en dècades més recents.

—Vostè es va graduar a la Universitat de Nova York com a estudiant de grau el 1980 —va dir Hanly—. És cert?

—Correcte —va respondre Kathe Sackler.

—I es va treure el títol de medicina per la Universitat de Nova York el 1984?

—Sí.

I era cert, va preguntar Hanly, que després de dos anys d’especialització en cirurgia, havia entrat a treballar a Purdue Frederick?

Purdue Frederick era una companyia farmacèutica, més endavant coneguda com a Purdue Pharma. Radicada a Connecticut, aquesta empresa era la font de la major part de la fortuna dels Sackler. Per molt que els Sackler estiguessin acostumats a insistir, mitjançant elaborats contractes de «drets de denominació comercial», que qualsevol galeria d’art o centre d’investigació que rebés la seva generositat havia d’exhibir de manera prominent el cognom de la família, el «negoci» de la família, en canvi, no es deia com els Sackler. De fet, podies rastrejar el lloc web de Purdue Pharma i no hi hauries trobat la més mínima menció als Sackler. Però Purdue era una empresa de propietat privada que pertanyia en exclusiva a Kathe Sackler i a altres membres de la seva família. El 1996, Purdue havia llançat al mercat un medicament pioner, un analgèsic opioide de gran potència anomenat OxyContin, que es va anunciar com un mitjà revolucionari per tractar el dolor crònic. Aquest fàrmac es va convertir en un dels productes supervendes de més èxit de la història farmacèutica, generant uns ingressos aproximats de trenta-cinc mil milions de dòlars.

Però també va provocar una allau d’addiccions i de consum abusiu. Mentre Kathe Sackler declarava, els Estats Units eren víctimes d’una veritable epidèmia d’opioides en què ciutadans de tots els racons del país s’havien fet addictes a aquests fàrmacs tan potents. Moltes persones que havien començat abusant de l’OxyContin van acabar passant-se a drogues de carrer com l’heroïna o el fentanil. Les xifres eren esfereïdores. Segons els Centres per al Control i Prevenció de Malalties, en els vint-i-cinc anys següents a la introducció de l’OxyContin, uns quatre-cents cinquanta mil americans havien mort de sobredosis relacionades amb els opioides. Aquestes sobredosis representaven la primera causa de mort accidental als Estats Units i superaven les víctimes per accident de trànsit; superaven, fins i tot, la mesura de referència per antonomàsia dels Estats Units: el nombre de persones ferides per arma de foc. De fet, havien perdut la vida més ciutadans nord-americans a causa de les sobredosis d’opioides que els que havien mort en totes les guerres en què el país havia participat d’ençà de la Segona Guerra Mundial.

Segons comentava ella mateixa, un dels aspectes del dret que agradaven més a Mary Jo White era la manera en què t’obliga a «destil·lar les coses fins a l’essència». L’epidèmia d’opioides era una crisi de salut pública molt i molt complexa. I el que Paul Hanly estava fent durant l’interrogatori de Kathe Sackler era intentar destil·lar aquesta tragèdia humana de proporcions èpiques fins a les seves causes principals. Abans de la introducció de l’OxyContin, als Estats Units no hi havia cap crisi d’opioides. Després de la introducció de l’OxyContin, sí. Els Sackler i la seva companyia eren ara acusats en més de dues mil cinc-centes demandes interposades per municipis, estats, comtats, comunitats de nadius americans, hospitals, districtes escolars i una legió d’altres litigants. S’enfrontaven a una campanya descomunal de litigació civil amb la qual advocats públics i privats provaven de fer responsables les companyies farmacèutiques per haver introduït en el mercat uns fàrmacs tan potents i haver enganyat el públic a l’hora d’especificar-ne les propietats addictives. Abans d’això, una sola vegada havia passat alguna cosa semblant, quan les companyies tabaqueres van haver de respondre a la decisió de minimitzar de manera conscient els riscos que els cigarrets comportaven per a la salut. Els executius d’aquestes companyies van haver de comparèixer al Congrés i el 1998 la indústria va acabar accedint a un acord històric de dos-cents sis mil milions de dòlars.

La tasca de White consistia a evitar que els Sackler i Purdue haguessin d’arribar a un acord d’aquesta mena. El fiscal general de Nova York, que havia demandat Purdue i havia acusat la Kathe i set altres membres de la família Sackler, va argumentar en una querella legal que l’OxyContin era «l’arrel principal de l’epidèmia d’opioides». Aquell fàrmac era el precursor, l’analgèsic que havia canviat la manera en què els metges nord-americans receptaven la medicació contra el dolor, amb conseqüències devastadores. La fiscal general de Massachusetts, que també havia demandat els Sackler, assegurava que «una sola família va prendre les decisions que han causat la major part de l’epidèmia d’opioides».

White pensava diferent. Tots els que al·legaven contra els Sackler estaven distorsionant els fets per tal de presentar els seus clients com a caps de turc, argumentava. Quin delicte havien comès? L’únic que havien fet era vendre un medicament que era del tot legal, un producte que havia rebut l’aprovació de l’Administració d’Aliments i Fàrmacs. Tota aquesta farsa era un «joc de culpes» per litigar, defensava White, que insistia que l’epidèmia d’opioides «no és una crisi creada pels meus clients ni per Purdue».

En la declaració d’aquell dia, però, no va dir res de tot això. Després de presentar-se («Mary Jo White, Debevoise & Plimpton, en representació de la Dra. Sackler»), es va limitar a seure i escoltar, deixant que els seus col·legues saltessin a interrompre Hanly amb les seves objeccions. La seva funció no era fer soroll sinó servir com a arma ben guardada a la funda, silenciosa però visible, i fer costat a la Kathe. I sens dubte, White i el seu equip havien preparat bé la seva clienta. Per molt que White opinés que el dret consistia a arribar a «l’essència» de les coses, quan el teu client és en el punt de mira i se sotmet a un interrogatori, l’objectiu és precisament evitar l’essència.

—Doctora Sackler, Purdue té alguna responsabilitat en la crisi dels opioides? —va preguntar Hanly.

—Protesto! —va interrompre un dels advocats.

—Protesto! —s’hi va afegir un altre.

—No crec que Purdue hi tingui cap responsabilitat legal —va respondre la Kathe.

—Això no és el que he preguntat —va remarcar Hanly.— El que vull saber és «si la conducta de Purdue va ser una de les causes de l’epidèmia d’opioides».

—Protesto!

—Crec que es tracta d’un conjunt de factors molt complex, d’una confluència de diferents circumstàncies i qüestions socials, problemes, temes mèdics i buits legals en diferents estats d’arreu del país —va respondre ella—. Vull dir que tot plegat és molt i molt complex.

Però aleshores Kathe Sackler va fer una cosa sorprenent. Un podria suposar, tenint en compte l’herència fosca de l’OxyContin, que ella mateixa es distanciaria del fàrmac en qüestió. En canvi, al llarg de l’interrogatori de Hanly, es va negar a acceptar la premissa mateixa de la indagació. Els Sackler no tenien cap motiu per avergonyir-se ni disculpar-se, perquè, segons va afirmar, l’OxyContin no tenia res de dolent. «És un medicament molt bo, i és un medicament molt eficaç i segur», va dir. Era previsible que una alta executiva d’una companyia que declara en una demanda multimilionària prengués alguna mesura defensiva. Però això era diferent. Aquí hi havia un punt d’orgull. La veritat, va continuar, és que ella mateixa mereixia un reconeixement per haver tingut «la idea» de l’OxyContin. Mentre els seus acusadors suggerien que l’OxyContin era l’arrel principal d’una de les crisis de salut pública més mortíferes de la història moderna, Kathe Sackler es presentava a si mateixa, tota orgullosa, com l’arrel principal de l’OxyContin.

—Reconeix que centenars de milers de nord-americans han acabat sent addictes a l’OxyContin? —va preguntar Hanly.

—Protesto! —van cridar un parell d’advocats. La Kathe va vacil·lar.

—És una pregunta ben simple —va dir Hanly—. Sí o no?

—Desconec la resposta —va dir ella.

En un moment de l’interrogatori, Hanly va preguntar per un edifici en concret del carrer Seixanta-dos Est, a pocs carrers de la sala on se celebrava la reunió. En realitat són dos edificis, el va corregir la Kathe. Des de fora, semblen dues adreces diferents, però per dins «estan connectades», va explicar. «Funcionen com una de sola.» Eren dues boniques cases senyorials de pedra calcària, en un veïnat exclusiu al costat de Central Park, la mena d’edificis intemporals de Nova York que exciten els agents immobiliaris i evoquen les il·lusions d’una època anterior. «Aquí és on hi ha…», de sobte va fer una pausa, «és on hi havia, al principi, els despatxos del meu pare i del meu oncle».

Al principi, hi havia hagut tres germans Sackler, va seguir explicant. L’Arthur, en Mortimer i en Raymond. En Mortimer era el pare de la Kathe. Tots tres eren metges, però els germans Sackler també eren «emprenedors», va continuar. L’epopeia de la seva vida i la dinastia que van fundar eren també la història d’un segle de capitalisme nord-americà. Els tres germans havien comprat Purdue Frederick als anys cinquanta. «Al principi, la companyia era molt més petita», va dir la Kathe. «Era només un petit negoci familiar.»