Читать книгу L'imperi del dolor - Patrick Radden Keefe - Страница 15

Quan l’Arthur i la Marietta es van instal·lar a la vella casa de camp holandesa de Long Island, es van adonar que no tenien prou mobiliari. L’Arthur va fer gestions per comprar una taula de fusta massissa i un dormitori complet a les persones que els havien venut la casa, i la Marietta hi va dur una calaixera d’antiquari, herència de la seva família a Alemanya. Però amb això no n’hi havia prou per omplir aquell espai tan gran, i quan la parella convidava gent a sopar, havien d’improvisar i portar les cadires del menjador a la sala perquè tothom pogués seure.

La Marietta, en vista que hauria de quedar-se a casa sense sortir gaire, va decidir instal·lar-hi prestatgeries i armaris. Va resultar que hi havia un fabricant d’armaris que vivia a prop i que també era alemany, de Baviera. Un dissabte, després d’insistir molt, la Marietta va convèncer l’Arthur que l’acompanyés a visitar la botiga del fabricant. Mentre repassaven els mobles que s’hi exhibien, l’Arthur es va fixar en una taula molt original, de palissandre. Quan va preguntar per la taula, el fuster li va explicar que pertanyia a un home del veïnat que col·leccionava mobiliari xinès antic i que de vegades duia articles al taller perquè els hi restauressin. Intrigat, l’Arthur va preguntar: «Sap si estaria disposat a vendre alguna de les seves peces?».

Quan Arthur Sackler veia alguna cosa que volia, tenia per costum perseguir-la amb una gran insistència; era l’estratègia que havia fet servir amb la Marietta. Així, l’endemà mateix, va concertar una visita amb el propietari de la taula. Es deia Bill Drummond i vivia a prop, en una casa d’estil ranxo a Roslyn Heights. Drummond era natural de Chicago, però havia viscut durant trenta anys, de manera intermitent, a la Xina, on tenia un negoci d’antiguitats. El seu germà encara vivia allà, tot i que s’havia vist obligat a traslladar-se a Hong Kong després que els comunistes arribessin al poder el 1949. La casa de Drummond estava farcida de mobles xinesos magnífics: taules de teca, escriptoris lacats amb l’estructura d’or, reproduccions de peces que havien ornat el Palau d’Estiu de l’emperador, a Pequín. El mobiliari xinès té «una doble cara», li agradava dir a Drummond, «un respecte per allò que no es diu». Drummond també tenia una doble cara: al principi, el negoci de mobles havia funcionat només com una tapadora per a la seva veritable feina com a espia nord-americà a la Xina, treballant per a l’Oficina de Serveis Estratègics, precursora de la CIA. Segurament, aquesta noció de misteris que queden sense dir devia fer que Arthur Sackler s’hi sentís identificat. La majoria de les peces eren, en realitat, reproduccions recents de dissenys amb centenars d’anys d’antiguitat. Però estaven molt ben fetes, eren molt robustes i tenien un aire d’eternitat que l’Arthur va trobar admirable. Era com si sempre haguessin existit i sempre haguessin d’existir.

Les antiguitats xineses no estaven precisament de moda al Long Island residencial de la dècada dels cinquanta. A més, després que els comunistes arribessin al poder a la Xina, els Estats Units havien decretat l’embargament de tots els béns procedents d’aquest país, de manera que els subministraments eren limitats. Però tal com comentaria un amic seu de tota la vida, Harry Henderson, l’Arthur «s’enorgullia de tenir “ull” per les coses que els altres passaven per alt, fossin obres d’art, correccions de text o qüestions de lògica». I els articles que Drummond tenia a la venda (sobretot els mobles del període Ming) van fer volar la imaginació de l’Arthur. En un impuls, va decidir comprar-los: no un o dos articles, sinó una part tan substancial de la col·lecció de Drummond que la Marietta va pensar, preocupada, que potser no podrien pagar-la.

A banda dels mobles, l’Arthur va comprar a Drummond algunes peces de ceràmica de l’era Han i altres antiguitats. Aquest descobriment de l’estètica xinesa va fer que se li despertés alguna cosa a dins. Per bé que la Marietta compartia l’admiració del seu marit per la bellesa de l’art i el disseny xinesos, l’Arthur es va lliurar a aquest nou interès amb una passió gairebé obsessiva. Mai havia tingut hobbies per se; com a fill de la Depressió, tenia tendència a centrar cada bri d’energia en el progrés professional. Però ara que l’Arthur tenia diners, la cacera d’aquestes relíquies precioses d’una societat antiga el va subjugar. «Va ser en aquell temps que l’Arthur va agafar la febre xinesa», va dir Henderson, «i ja no se la va treure mai de sobre».

En certa manera, l’Arthur sempre havia apreciat l’art. Encara recordava les visites infantils al Museu de Brooklyn i les classes nocturnes d’escultura a la Cooper Union. La Marietta el veia com una persona creativa en essència, que es podria haver dedicat a l’activitat artística si no hagués crescut en l’època de la Depressió i no hagués tingut la necessitat de mantenir els seus pares i germans. Però també és cert que les persones que assoleixen un cert nivell de riquesa i que s’han fet un nom en l’àmbit professional tenen tendència, en cert moment, a començar a comprar obres d’art. Potser aquesta manera d’adquirir és un intent de silenciar algun dubte interior sobre el lloc que ocupen en la cultura, o potser només representa un nou regne per conquerir. En qualsevol cas, molt abans d’Arthur Sackler, homes rics i d’èxit ja havien mostrat l’hàbit previsible de cercar el plaer i el sentit en pintures, escultures i antiguitats. J. P. Morgan, mort el mateix any que va néixer l’Arthur, tenia una segona carrera com a col·leccionista. Va acabar gastant la meitat de la seva fortuna en obres d’art.

Ben aviat, l’Arthur va començar a freqüentar les cases de subhastes i a estudiar catàlegs de museus i llibres d’història i arqueologia xineses. S’acostava al col·leccionisme amb el rigor d’un científic, amb el desig, com deia ell mateix, de reunir un gran «aplec de material» i després estudiar-lo. Quan tornava a Long Island després d’una jornada maratoniana a la ciutat, es ficava al llit amb la Marietta i es quedava despert llegint una pila de literatura erudita. La família va començar a visitar museus de manera metòdica, cercant sempre les galeries xineses, passant ràpid per davant de les col·leccions, fins que l’Arthur trobava algun objecte particular, l’escrutava amb atenció i obsequiava els seus fills avergonyits amb llargues disquisicions en què comparava les obres exposades amb peces de la seva propietat. Sempre procurava pronunciar correctament tots els noms xinesos.

A mesura que s’anava submergint en aquest món nou, l’Arthur va entrar en una petita fraternitat de col·leccionistes igual d’obsessius. En una ocasió, el 1957, va comprar trenta peces de bronze a Parke-Bernet, una casa de subhastes de Manhattan, i més tard es va assabentar que totes havien estat consignades pel mateix home, un metge de Nova Jersey anomenat Paul Singer. En interessar-se per Singer, va descobrir que el doctor era una persona amb uns antecedents similars als seus, un psiquiatre emigrant que havia fugit d’Àustria el 1938. Singer era un expert autodidacte, un coneixedor amb un ull impecable que havia adquirit la seva primera peça d’art asiàtic, una imatge de bronze del bodhisattva Manjusri, quan només tenia disset anys.

—He comprat totes les obres que vostè ha consignat —va dir l’Arthur a Singer quan li va trucar per telèfon—. La pròxima vegada que vulgui vendre alguna cosa, eliminem l’intermediari.

L’Arthur va descobrir que Singer vivia en un modest apartament de dues habitacions a Summit, Nova Jersey, atapeït, del terra fins al sostre, de valuosos artefactes xinesos. Havia trobat un home que compartia la seva fixació i que a més li duia un avantatge considerable. Com va explicar Singer més endavant, quan l’Arthur va començar a passar temps amb ell, «va resultar ser un alumne molt entusiasta». L’Arthur el bombardejava amb preguntes incisives sobre la història de l’art xinès i la mecànica del col·leccionisme, i Singer gaudia de veure l’intens plaer que les obres d’art despertaven en aquell nou iniciat. Quan va mostrar a l’Arthur una col·lecció de jades xinesos preciosos i l’Arthur va agafar la primera peça i la va tenir entre les mans, «va ser com si patís una descàrrega elèctrica», recordava Singer. En opinió de Singer, el col·leccionisme veritable i seriós estava impulsat per un patró d’excitació i alliberació que era molt eròtic. «El pols batega més de pressa, l’espectador veu la bellesa i vol fer-la seva. Està disposat a donar la seva fortuna per posseir-la.»

La Marietta també percebia aquest vessant en el seu marit. Comprenia que la «cacera» estimulava l’Arthur, que identificar un artefacte preciós i després pensar en la manera d’apoderar-se’n era un procés «misteriós, sensual». Quan l’Arthur va haver mostrat les seves credencials no només com a simple diletant sinó com a col·leccionista seriós, els altres van començar a ensenyar-li tresors més rars. Un dels marxants que va conèixer, un home anomenat Dai Fubao que es feia dir senyor Tai, tenia una botiga a Madison Avenue amb una escala que conduïa a una cambra especial, al soterrani, on el comprador podia familiaritzar-se amb l’objecte abans d’avenir-se a pagar-lo. Un bon dia, Singer va telefonar a l’Arthur i li va explicar que el senyor Tai acabava d’aconseguir un document, escrit en paper de seda, que era conegut amb el nom de manuscrit Chu i datava de l’any 600 aC. «Si llencés ara mateix tota la seva col·lecció actual al riu Hudson, no importaria, sempre que fos el propietari d’aquest tros de seda», va dir Singer.

Quan l’Arthur va arribar a la botiga del senyor Tai, el marxant va reconèixer que tenia el manuscrit en el seu poder, però li va anunciar que no tenia cap voluntat de vendre’l.

L’Arthur es va negar a acceptar un no com a resposta. «Vostè o és un marxant o és un col·leccionista», li va dir. «Si és un col·leccionista, no podré fer negocis amb vostè, perquè aleshores estarem competint. Però si és un marxant, el que ha de fer és posar-hi un preu i vendre’m aquest manuscrit inestimable.» El preu del senyor Tai va ser de mig milió de dòlars. L’Arthur el va pagar.

El caràcter confidencial, secret, d’aquestes transaccions encaixava amb la naturalesa reservada de l’Arthur. «Dono molta importància a la privacitat», acostumava a dir. Se sentia més còmode treballant lluny dels focus i sense deixar rastre. El seu fill Arthur recordaria més tard haver presenciat com el seu pare feia negocis d’aquesta manera, i remarcava: «Eren tractes que es tancaven amb una encaixada de mans». Per als seus nous socis en el món de l’art, l’Arthur era una figura misteriosa. Era un home arrogant, obcecat, delerós, sempre que fos possible, de mantenir l’anonimat. De vegades, concertava una reunió amb representants d’una casa de subhastes en un hotel on s’havia registrat amb un nom fals. Ningú era capaç d’explicar amb certesa de quina manera Arthur Sackler havia acumulat la seva fortuna (no semblava que la gent conegués la vinculació que tenia amb el Valium), però el que sí que sabien era que l’Arthur tenia diners a cabassos. De vegades, telefonava a una casa de subhastes amb instruccions de suspendre una subhasta concreta perquè tenia intenció de comprar tots els articles. Es va guanyar la fama de gastar sense aturador i, pensaven alguns, de manera indiscriminada: en paraules del director d’un museu, l’Arthur comprava «col·leccions senceres amb un sol cop d’ull».

Però, encara que fos malbaratador, també era un negociador fervent. «Després d’arribar a un acord», recordava el mateix director de museu, «Sackler començava, invariablement, a regatejar». En opinió de la Marietta, els amplis coneixements de l’Arthur (que anaven del Codi tributari a la psicologia de les persones amb les quals feia els tractes) el convertien en un negociador dur. Tenia el costum, recordava, «d’aprofitar cada tracte, contracte o acord al màxim, fins a l’últim bocí que el pogués afavorir».

A la casa de Long Island no paraven d’arribar caixes plenes d’articles exquisits. Els nens ajudaven a obrir-les. De vegades, altres experts acudien per celebrar l’ocasió. L’acte de desembalar adquiria l’aspecte espiritual d’una sessió espiritista, durant la qual l’Arthur anava traient figures rituals de bronze i armes antigues, miralls i ceràmiques, ossos amb inscripcions i jades arcaics. Tots els presents xiulaven d’admiració mentre l’Arthur i la seva família palpaven aquells objectes místics, parlaven amb els fantasmes, tocaven la història.

Com és natural, amb tants articles de valor incalculable per la casa, els infants tenien dificultats per circular-hi i fer de les seves. En una ocasió, durant un sopar, un dels convidats va preguntar a la filla de l’Arthur, la Denise, què era el que més desitjava. «Un gos gros!», va respondre la nena, però de seguida va rectificar i va puntualitzar que els gossos grossos tenien unes cues molt grosses que podien fer caure els bronzes antics. (Van acabar tenint un terrier de Yorkshire, de cua curta. Li van posar Jade.)

Quan va començar a col·leccionar, l’Arthur ja tenia més de quaranta anys i havia aconseguit moltíssimes coses. Però va ser l’art el que «el va situar en l’escenari mundial», recordava la Marietta. En menys d’una dècada, va acumular una de les col·leccions d’art xinès més importants que s’havien reunit mai. El seu inventari de figures de bronze es podia comparar amb el de qualsevol museu. Els seus mobles lacats eren els millors en mans privades. Amb independència del que hagués impulsat aquesta passió pel col·leccionisme, la funció cívica era important, opinava la Marietta. Al capdavall, sense la generositat de la família Mèdici, hauria tingut lloc el Renaixement? Posseiria Florència l’eterna col·lecció d’arquitectura, pintura i escultura que atresora avui dia? Les adquisicions de l’Arthur li van comportar un reconeixement públic que no havia obtingut ni amb la publicitat ni amb la medicina. Però el que era més important, en opinió de la Marietta, era la noció mateixa de reunir una gran col·lecció d’obres mestres antigues, una col·lecció que duria el seu nom i que seria tan important que continuaria vigent en el futur, més enllà de la durada de la seva vida, i que oferiria a l’Arthur l’opció de fer el pas endavant definitiu: «la possibilitat de la immortalitat».

Amb aquesta noció en ment, potser, l’Arthur insistia que ell era alguna cosa més que un plutòcrata col·leccionista de bagatel·les: estava creant un bé públic i perdurable. Es tractava d’una iniciativa destinada a l’erudició, assegurava, i les obres que estava reunint no havien de servir només per adornar casa seva o quedar emmagatzemades. Havien de ser exhibides i estudiades pels historiadors de l’art i debatudes en simposis públics. A finals dels anys cinquanta, l’Arthur va començar a trepitjar un nou terreny que encaixava a la perfecció amb la seva passió pel col·leccionisme: la filantropia. El primer que va fer va ser donar diners a la universitat, però no a la seva alma mater, la Universitat de Nova York, sinó a la Universitat Colúmbia, a la part alta de la ciutat, una escola de l’Ivy League de molt més prestigi en la qual no havia estudiat cap membre de la seva família. El 1959, va crear l’anomenada «Donació Sackler» per subvencionar els estudis sobre l’Orient Llunyà en aquesta universitat. També va expressar el seu interès per crear el que anomenava «el Fons Sackler», un compte que podia servir per patrocinar al mateix temps la investigació acadèmica i l’adquisició d’objectes, i que formaria part d’una futura «Col·lecció Sackler».

Amb el temps, Arthur Sackler seria reconegut per la seva extraordinària generositat, però des de bon començament la filantropia va ser, a més, una manera de crear una marca familiar. S’havia criat en una ciutat enriquida i transformada per les contribucions d’alguns homes adinerats que havien erigit monuments cívics que duien el seu nom. Encara era un estudiant de medicina quan, el 1935, l’antiga mansió de l’industrial Henry Clay Frick s’havia convertit en la Col·lecció Frick. J. P. Morgan, Andrew Carnegie, els Rockefeller i els Mellon no només havien deixat la seva empremta a la ciutat, sinó també els seus cognoms. En vista d’això, per què els Sackler havien de fer-ho diferent?

En qualsevol cas, això plantejava a l’Arthur un gran desafiament. Com s’ho faria per reconciliar el desig ardent de reconeixement per al nom dels Sackler amb la voluntat igual de forta que tenia de passar desapercebut? L’Arthur no s’estava de res a l’hora d’afegir estipulacions a les seves donacions: aviat es va fer famós per redactar uns contractes jurídics llargs i coercitius que regien les diverses obres benèfiques que feia. D’altra banda, l’ambivalència en relació amb la publicitat es troba reflectida en les missives que va enviar a l’administració de Colúmbia. En una carta, estipulava que «cap publicitat personal pel que fa a articles a la premsa generalista, fotos o altres formes quedi associada a aquesta cessió». Com explicava un administrador de la universitat a un dels seus col·legues: «El Dr. Sackler és força particular pel que fa a la utilització del seu nom», ja que preferia que no se’l mencionés en cap acció promocional. No obstant això, al mateix temps, volia que tots els materials adquirits amb el fons fossin identificats com a part de la «Col·lecció Sackler de la Universitat Colúmbia». Desitjava la posteritat, però no la publicitat. L’última cosa que volia l’Arthur era cridar l’atenció sobre la seva pròpia riquesa i propietats, perquè això podia provocar preguntes al voltant de les seves carreres professionals solapades. La manera de resoldre aquest dilema va ser presentar una fortuna familiar que havia aparegut ja del tot formada, com si els Sackler no fossin tres germans ambiciosos de Brooklyn sorgits del no-res sinó plançons d’una dinastia establerta des de feia temps, tan antiga i venerable com una peça de mobiliari Ming. Tot i que l’Arthur era clarament el prototipus d’home fet a si mateix, ell detestava l’expressió «home fet a si mateix». Així, la Col·lecció Sackler de Colúmbia va aparèixer als ulls del món com si fos el resultat d’un naixement virginal, gairebé sense lligams discernibles amb l’home que l’havia fet possible.

Es tractava d’una iniciativa familiar en més d’un aspecte: l’Arthur va indicar a Colúmbia que, quan el fons quedés establert, no seria només ell qui hi contribuiria, sinó «membres de la meva família». L’Arthur sempre havia involucrat els germans i les mullers en les seves activitats, tot i que de vegades costava distingir si ho feia per atorgar-los una participació real o per utilitzar-los com a façana de les seves propietats. La Fundació Sackler no seria diferent. Va començar amb una aportació d’aproximadament setanta mil dòlars. Però els fons no procedien de l’Arthur sinó d’en Raymond, la Marietta i la primera dona de l’Arthur, Else Sackler. Aquestes contribucions van arribar a Colúmbia amb una diferència de quatre dies, cosa que plantejava la pregunta de si procedien realment d’en Raymond, la Marietta i l’Else, o si més aviat eren diners que l’Arthur els havia donat perquè els lliuressin a la universitat. No era fàcil distingir on s’acabava un compte bancari i on començava l’altre. I per fer les coses encara més senzilles (o més complicades, depenent del punt de vista), els representava a tots el mateix comptable, un vell amic i confident dels germans Sackler anomenat Louis Goldburt.

El 1962, Colúmbia va inaugurar la primera exposició de la Col·lecció Sackler. Com que era la primera vegada que l’Arthur feia una cosa semblant, estava delerós perquè l’exposició fos un èxit espaterrant. Colúmbia havia accedit a posar a la seva disposició la rotonda de la Low Memorial Library, un bonic edifici de columnes dissenyat pel famós arquitecte Charles Follen McKim amb la intenció d’evocar un temple antic, seguint el patró del Panteó de Roma. Però a l’Arthur li preocupava com es veurien les obres a l’interior ombrívol i sense finestres de la rotonda. Així que va trucar a la joieria Tiffany, perquè li agradava la manera amb què la companyia exhibia les seves joies als aparadors de la botiga de la Cinquena Avinguda. Era una innovació típica de l’Arthur, importar les últimes tècniques del llustrós món del comerç per aportar un toc de lluïssor a l’ambient antiquat de la universitat. Un responsable de Tiffany va passar a l’Arthur el contacte d’un dels seus experts en aparadors, que va col·locar i il·luminar cada peça d’una manera tan exquisida que l’Arthur i la Marietta el van contractar, més endavant, perquè els ajudés a decorar casa seva. L’exposició es va inaugurar el 20 de novembre del 1962 i l’Arthur va escriure una introducció per al catàleg, en la qual desitjava que la mostra atragués visitants amb «afany de descobriment» i que accentués «la nostra mirada i el nostre respecte envers l’home: les seves habilitats, la seva capacitat artística, la seva ingenuïtat i el seu geni».

Malgrat tot, els administradors de Colúmbia no podien evitar un cert escepticisme envers els germans Sackler, perquè sospitaven que la seva benevolència estava basada en algun motiu ocult. En un moment determinat, Louis Goldburt va informar la universitat que en Mortimer i en Raymond estaven interessats a cedir «certa propietat de Saratoga Springs». Va resultar que es tractava d’una petita parcel·la de terreny que no tenia cap relació amb la universitat ni amb cap propòsit acadèmic aparent, i que en el passat havia allotjat una fàbrica pertanyent a una empresa farmacèutica que els germans havien comprat. «Això té pinta de ser un truc fiscal», comentava un administrador en el dossier corresponent.

Però la incòmoda realitat era que, quant als benefactors, Colúmbia no es podia permetre ser exigent. La universitat necessitava diners en efectiu i la dinàmica que s’havia establert amb els acabalats germans era clara: Colúmbia acceptaria tot el que pogués aconseguir. En una carta adreçada a l’Arthur i datada l’any 1960, un responsable de la universitat mencionava de passada que havia llegit al diari una notícia sobre la nova i grandiosa seu de la farmacèutica Pfizer, que en aquells temps s’estava enllestint al carrer Quaranta-dos. «Espero que pugui fer alguna indagació sobre els mobles que tenien abans», li escrivia l’administrador, suggerint, de manera patètica, que l’Arthur demanés per a la universitat un grapat de taules i cadires de segona mà.

Amb el temps, l’Arthur es va tornar més inflexible en l’ús del nom de la família. La crua avaluació del seu advocat personal, Michael Sonnenreich, era la següent: «Si poses el teu nom a alguna cosa, no parlem de beneficència, sinó de filantropia. En treus alguna cosa. Si vols que hi surti el teu nom, és un tracte comercial». L’Arthur va proposar a Colúmbia la col·locació d’una placa a la Biblioteca Low, en reconeixement de les Col·leccions Sackler i «en memòria» del seu pare, Isaac Sackler. També va suggerir, en una carta a la universitat, que «totes les fotografies d’objectes pertanyents als Sackler siguin atribuïdes en tots els casos bé a la Col·lecció Sackler, bé a la Galeria Sackler o bé a l’Institut Sackler». Internament, les persones que treballaven a Colúmbia consideraven l’Arthur un personatge complicat i estrany. «El Dr. Sackler és una persona molt rara», comentava un treballador en un memoràndum, i a continuació descrivia quina era la postura de la universitat: «Mentre vagin entrant diners, no cal preocupar-se».

Però l’Arthur tenia una fantasia per a Colúmbia que ell mateix va descriure, en una carta al rector de la universitat, com un «somni»: volia construir un Museu Sackler. Aquesta proposta era, d’una banda, una bona notícia per a la universitat: una nova instal·lació dedicada a la història de l’art i als estudis de l’Àsia Oriental, subvencionada per un donant acabalat i acompanyada d’una col·lecció d’obres d’art de primer nivell mundial. Però, de manera desconcertant, Raymond i Mortimer Sackler, pel seu compte, també havien iniciat converses amb la universitat per finançar la construcció d’un centre científic que duria el nom de la família. Ben entrada l’edat adulta, l’Arthur continuava referint-se als seus germans petits com els seus «germanets». Havia actuat tan sovint en el seu nom (dient-los el que havien de fer en l’àmbit professional, aconsellant-los a qui havien de donar diners) que era natural pensar en la família Sackler com una mena de monòlit on tothom compartia el mateix comptable i tots treien fons del mateix compte bancari sense dissimular-ho. Però aquí hi havia un indici, encara que fos subtil, d’unes certes desavinences.

L’Arthur va intervenir. «No tinc cap dubte que l’interès dels meus germans per patrocinar un Institut de Ciències Biològiques ha de suscitar inevitablement un cert conflicte intel·lectual», va escriure al rector de Colúmbia. «La perspectiva històrica, tanmateix, suggereix que l’oportunitat única que es dona avui en dia en el camp de les arts és probable que no es torni a presentar més endavant, i en aquest aspecte tan important difereix del camp de les ciències.» I així es va acabar la cosa. Ja no es va tornar a parlar mai més de cap edifici dedicat a les ciències i finançat per en Raymond i en Mortimer.

A la casa de camp holandesa de Long Island hi havia un bonic estany situat dins de la propietat i l’Arthur va fer plantar-hi bambú, amb l’esperança de crear l’efecte, en el seu jardí, d’un paisatge xinès. Però el bambú és una espècie notòriament invasiva i després de plantar-lo es pot tornar molt difícil de controlar. Les canyes es van anar escampant de mala manera, creixent en sentit vertical i horitzontal, fins que van amenaçar de consumir tot el jardí. «Sempre l’estaven tallant», recordava un amic de la família que els visitava amb freqüència. «Tot va quedar envaït pel bambú.»

Dintre de la casa, les caixes s’anaven acumulant. L’Arthur comprava obres d’art xineses a tanta velocitat que les noves adquisicions arribaven abans que la família hagués tingut temps d’obrir les anteriors. Impertèrrit, l’Arthur va ordenar que enviessin les noves compres a diversos llocs d’emmagatzematge privats. En poc temps, el simple volum del material del qual era propietari es va fer tan gran que ja era impossible que cap persona el pogués copsar o comprendre a simple vista. Tot eren llistes d’emmagatzematge, inventaris, interminables munts de paper amb les línies plenes de petites anotacions, dates, preus, números de lot, números de catàleg. Però l’Arthur no s’aturava. Col·leccionava de manera incansable, insaciable. Ben aviat, les factures també es van començar a acumular, perquè hi estava invertint una veritable fortuna. Tan bon punt els diners dels tranquil·litzants entraven al seu compte bancari, en tornaven a sortir, i això feia que l’Arthur tingués la sensació que havia de treballar encara més per poder mantenir aquella dèria col·leccionista. Fins i tot el seu amic Paul Singer, que compartia la seva passió però que no disposava dels recursos econòmics de l’Arthur per satisfer-la, va comentar que «l’espurna» que havia vist en els ulls de l’Arthur el dia que va subjectar aquella primera peça de jade, s’havia convertit ara en «una conflagració».

«Cada compra eclipsava l’anterior», recordava la Marietta. Quan el tracte es consumava, l’atracció que pogués posseir l’objecte era superada per la fam de la següent conquesta. Ella creia detectar, en el col·leccionisme cada cop més frenètic del seu marit, una por a fer-se gran, al desencant, a la mort. «En aquest terreny, ell era l’amo, tenia el control que mai podria assolir en el camp de la medicina, en els negocis o en la seva vida personal», va escriure. «L’Arthur trobava seguretat i consol en les obres d’art, perquè no li podien fer mal, no li podien exigir res.»