Читать книгу L'imperi del dolor - Patrick Radden Keefe - Страница 12

Quan Marietta Lutze va arribar a Nova York des d’Alemanya el 1945, va tenir la sensació que tot li jugava en contra. No era, per dir-ho de manera suau, un moment gaire acollidor per als ciutadans alemanys als Estats Units. Uns mesos abans, Hitler s’havia suïcidat al seu búnquer mentre les tropes russes entraven a Berlín. La Marietta tenia vint-i-sis anys quan va arribar a Amèrica, i era una dona alta, prima i d’aire aristocràtic, de cabells rossos i arrissats i uns ulls brillants i alegres. Ja era metgessa, s’havia tret el títol a Alemanya durant la guerra, però quan va arribar es va assabentar que necessitaria fer dos períodes de pràctiques abans de poder-se incorporar al col·legi de metges de l’estat de Nova York. Va trobar una vacant en un hospital de Far Rockaway, a Queens. L’adaptació no va ser fàcil. En general, la gent mostrava un cert escepticisme envers aquella nouvinguda de fort accent alemany. I encara desconfiaven més de l’espectacle de veure una dona exercint la medicina. Quan la Marietta va començar les pràctiques a Far Rockaway, ningú (ni els seus pacients, ni el personal d’urgències que feia passar els pacients, ni tan sols els seus col·legues) se la va prendre seriosament. Al contrari, cada vegada que feia la ronda de visites, havia de sentir tot de xiulets i procacitats.

Però treballava de valent. La feina era esgotadora i estimulant a la vegada. Va aconseguir fins i tot fer amistat amb un parell de metges en pràctiques que eren de Brooklyn i que a més eren germans, anomenats Raymond i Mortimer Sackler. En Mortimer, el més gran de tots dos, era xerraire i jovial, lluïa un somriure conspirador, tenia els cabells arrissats i uns ulls foscos i penetrants. En Raymond, el germà petit, tenia els cabells més clars i no gaire abundants, ulls verds, uns trets facials suaus i un caràcter més plàcid.

Com la Marietta, els dos germans havien iniciat els estudis mèdics fora dels Estats Units. Després de completar el grau preparatori a la Universitat de Nova York, tant en Mortimer com en Raymond havien demanat l’ingrés a la Facultat de Medicina. Però durant els anys trenta, molts programes d’estudis de medicina americans havien establert unes quotes en la xifra d’estudiants jueus que s’hi podien inscriure. A mitjans de la dècada dels trenta, més del seixanta per cent dels sol·licitants a les facultats de medicina eren jueus, i això, que es percebia com un desequilibri, va provocar fortes restriccions. En algunes universitats, com Yale, les sol·licituds dels candidats jueus es marcaven amb una H d’«hebreu». En Mortimer, que va ser el primer a demanar l’ingrés a la facultat de medicina, va descobrir que l’havien inclòs a la llista negra a causa de la seva ètnia. D’aquesta manera, no va trobar cap Facultat de Medicina dels Estats Units que l’acceptés. Així doncs, el 1937, es va embarcar en un vaixell, en tercera classe, fins a Escòcia, per estudiar a la Universitat Anderson de Medicina de Glasgow. En Raymond el va seguir l’any següent.

Molts jueus americans exclosos de les universitats del seu país feien els estudis de medicina a l’estranger. Però el fet que la família Sackler hagués abandonat Europa feia només algunes dècades a la recerca d’oportunitats als Estats Units i que ara la generació següent es veiés obligada a tornar a Europa a la recerca d’un accés a l’educació no discriminatori, era d’una ironia perversa. La Marietta va acabar entenent que l’estada d’en Raymond i en Mortimer a Escòcia l’havia finançat el seu germà gran. A l’habitatge on vivien feia molt fred, perquè hi havia escassedat de carbó, i van subsistir a base de llaunes de mongetes. Però tots dos germans es van enamorar de la calidesa i l’enginy dels escocesos. En qualsevol cas, no s’hi van estar gaire temps: després que Alemanya envaís Polònia el 1939, els germans es van veure obligats a interrompre els seus estudis a Escòcia i van acabar trobant places a la Universitat Middlesex de Waltham, Massachusetts, una escola de medicina sense reconeixement oficial que es negava a imposar quotes als jueus i que més endavant va acabar formant part de la Universitat Brandeis.

Va ser així com, després de la guerra, en Morty i en Ray van acabar fent les pràctiques plegats a l’hospital de Far Rockaway. Els germans eren intel·ligents i ambiciosos. A la Marietta li queien bé. La residència era dura, però els Sackler tenien una joie de vivre que ella agraïa. I tenien temperaments força diferents: en Morty era exaltat, de sang calenta, amb un enginy mordaç, mentre que en Ray era més equilibrat i cerebral. «En Raymond era conciliador», recordava una persona que els va conèixer tots dos. «En Mortimer llançava granades.» Tot i que tenien un to de pell diferent, els germans s’assemblaven molt, i de vegades s’intercanviaven els papers a l’hospital i un d’ells feia veure que era l’altre per cobrir-li el torn.

Una nit, després d’una jornada especialment esgotadora, els interns van decidir celebrar una petita festa en una sala lliure de l’hospital. Van dur-hi beguda, es van treure la bata blanca i es van mudar per a l’ocasió. La Marietta duia un vestit negre de punt que deixava veure esclats d’aquella pell blanca. Tots els residents bevien i parlaven, i en un punt de la vetllada, la gent va començar a cantar cançons. Habitualment, la Marietta era força tímida, però li agradava cantar. Així que es va armar de valor, va alçar la veu enmig del xivarri i va començar a cantar una cançó que solia cantar a Berlín. Era una cançó francesa, «Parlez-moi d’amour», i sense adonar-se’n, la Marietta es va anar submergint en la interpretació, cantussejant amb una veu profunda, seductora, com de cabaret.

Mentre cantava, va veure, assegut entre la gent, un home que no coneixia i que no parava de mirar-la. Tenia els cabells d’un color cendrós i duia ulleres sense muntura, cosa que li donava un aire com de professor, i l’observava fixament. Tan bon punt la Marietta va acabar el número, l’home se li va acostar i li va dir que li havia encantat la seva manera de cantar. Tenia els ulls clars, una veu suau i se’l veia molt segur de si mateix. Es deia Arthur Sackler. Era el germà gran d’en Morty i d’en Ray. Tots tres eren metges. Als seus pares, solia dir l’Arthur de broma, «els havia tocat la grossa».

L’endemà, la Marietta va rebre una trucada telefònica de l’Arthur, demanant-li per sortir. Però ella va refusar. Les pràctiques a l’hospital eren esgotadores, no tenia temps per sortir amb ningú.

La Marietta no va tornar a saber res d’Arthur Sackler durant un any sencer. Es va concentrar en la feina. Però quan les primeres pràctiques s’acostaven al final, ja va començar a buscar les segones. Li interessava l’Hospital Creedmoor, una institució psiquiàtrica estatal de Queens, i quan va preguntar a Ray Sackler si hi tenia algun contacte, en Ray li va dir que de fet sí que n’hi tenia: el seu germà gran, l’Arthur, que ella havia conegut a la festa, treballava a Creedmoor. De manera que la Marietta va trucar a Arthur Sackler i va demanar hora per anar-lo a veure.

Fundat el 1912 com a sucursal rural de l’Hospital Estatal de Brooklyn, el Centre Psiquiàtric Creedmoor s’havia convertit, als anys quaranta, en un frenopàtic enorme que incloïa setanta edificis distribuïts per una extensió de més de cent vint hectàrees. Al llarg de la història, les societats humanes han hagut d’enfrontar-se a la qüestió sobre què fer amb les persones que pateixen malalties mentals. En algunes cultures, aquestes persones eren desterrades o cremades fins a morir, com ara les bruixes. Altres cultures cercaven inspiració en els que patien afeccions psicològiques, perquè creien que disposaven d’una saviesa especial. Als Estats Units, en canvi, la tendència de les institucions mèdiques era tancar aquestes persones en una xarxa cada vegada més nombrosa de frenopàtics. A mitjans del segle XX, prop de mig milió d’americans vivien confinats en aquesta classe d’instal·lacions. I no eren ingressos de curta durada: en general, la gent que ingressava a llocs com Creedmoor ja no en tornava a sortir mai més. S’hi quedaven durant dècades i passaven la resta de la seva vida confinats. Com a resultat d’això, el recinte estava extraordinàriament superpoblat: un hospital amb una capacitat oficial per a poc més de quatre mil persones ara n’allotjava sis mil. Es tractava d’una institució lúgubre i horripilant. Alguns pacients estaven en un estat comatós: muts, amb incontinència, inaccessibles. D’altres eren propensos a patir atacs violents. Els visitants veien els pacients vagant pels terrenys, reduïts amb camises de força de color blanc, com en una visió d’un gravat de Goya.

Arthur Sackler havia arribat a Creedmoor el 1944 després d’obtenir el títol de medicina a la Universitat de Nova York i de passar un parell d’anys fent pràctiques en un hospital del Bronx. En aquelles pràctiques, havia arribat a fer torns de trenta-sis hores, assistit parts, circulat en ambulàncies, aprenent sense parar, sempre estimulat, gaudint del fet d’estar exposat de manera constant a noves malalties i tractaments. En tot aquell temps, l’Arthur havia desenvolupat una fascinació especial envers la psiquiatria. Va fer unes pràctiques amb Johan van Ophuijsen, un psicoanalista holandès de cabells blancs que, com deia l’Arthur per presumir, havia estat «el deixeble favorit de Freud». L’Arthur l’anomenava Van O i era d’aquella mena de persones que tant li agradaven: una mena d’home del Renaixement que visitava pacients, investigava, escrivia articles, parlava diverses llengües i, en el seu temps lliure, boxejava i tocava l’orgue. L’Arthur venerava Van O i el descrivia com el seu «mentor, amic i pare».

En aquells temps, la psiquiatria no es considerava un camp principal de la medicina. Al contrari, en paraules d’un dels coetanis de l’Arthur, era «una professió força abandonada». Els psiquiatres guanyaven menys que els cirurgians i que els metges de família, i no tenien tant reconeixement social ni científic. Després d’acabar les pràctiques, la intenció de l’Arthur era continuar fent investigacions en l’àmbit de la psiquiatria, però no tenia cap desig d’obrir una consulta per visitar pacients i seguia necessitant guanyar diners per mantenir la família; al capdavall, havia de pagar els estudis de medicina dels seus germans. De manera que l’Arthur va trobar feina a la indústria farmacèutica, a Schering, la companyia per qui havia treballat com a autònom fent de redactor publicitari quan estudiava. Per un sou de vuit mil dòlars l’any, l’Arthur es va incorporar al personal d’investigacions mèdiques de Schering i al departament de publicitat de la firma. Quan els Estats Units van entrar en guerra, els problemes de vista de l’Arthur el van eximir de l’allistament. I en lloc de fer el servei militar, va començar unes noves pràctiques: a Creedmoor.

Al llarg dels mil·lennis, els metges havien provat de comprendre el misteri de les malalties mentals. Havien formulat tota mena de teories, moltes de les quals crues i grotesques: en l’antiguitat, n’hi havia molts que creien que la bogeria era el resultat d’un desequilibri dels «humors» corporals, com la bilis negra; a l’edat mitjana, els metges pensaven que algunes formes de malaltia mental eren el resultat d’una possessió diabòlica. Però així com la primera part del segle XX va ser un període d’enorme progrés en altres àrees de la medicina, quan l’Arthur va arribar a Creedmoor, la majoria de facultatius americans seguien desconcertats amb les funcions i disfuncions de la ment humana. Eren capaços de reconèixer una malaltia com l’esquizofrènia, però només podien suposar-ne les causes i en cap cas sabien com tractar-la. Tal com va assenyalar una vegada la novel·lista Virginia Woolf (que patia una malaltia mental), hi ha una «pobresa de llenguatge» pel que fa a certes afeccions. «La col·legiala més poc instruïda, quan s’enamora, disposa de Shakespeare, Donne i Keats per expressar tot allò que pensa; però deixeu que un pacient intenti descriure un mal de cap al seu metge i el llenguatge s’asseca de seguida».

Quan l’Arthur es va formar com a metge, hi havia, en termes generals, dues teories oposades sobre els orígens de les malalties mentals. Molts metges creien que l’esquizofrènia (i altres malalties, com l’epilèpsia o les discapacitats intel·lectuals) era hereditària. Els pacients naixien amb aquestes malalties, que per tant eren innates, immutables i incurables. El millor que podia fer la comunitat mèdica era segregar aquests casos tan lamentables de la resta de la societat i, sovint, esterilitzar aquests pacients per evitar que les seves afeccions s’escampessin.

A l’altra banda de l’espectre hi havia els freudians, que creien que les malalties mentals no eren intrínseques ni presents al naixement, sinó que procedien de les primeres experiències del pacient. Els freudians com Van O creien que moltes patologies es podien tractar amb teràpia i psicoanàlisi. Però la psicoteràpia era una solució cara i personalitzada que no resultava pràctica de seguir per a una institució de proporcions industrials com Creedmoor.

Tradicionalment, la diagnosi de la malaltia mental sovint ha revelat un notable desequilibri de gènere: a Creedmoor, les dones superaven els homes en una proporció de gairebé dos a un. Quan l’Arthur hi va arribar, el van assignar a l’edifici R, un pavelló especial per a «dones violentes». Era un lloc aterridor. De vegades, l’Arthur havia de llançar a terra les seves pacients per poder-les calmar. En altres ocasions, elles l’atacaven. Una dona el va agredir amb una cullera metàl·lica que havia afilat fins a convertir-la en una daga. Tot i així, l’Arthur sentia una gran compassió per les seves pacients. Què deia de la societat nord-americana, es preguntava, que aquelles persones sensibles i afligides visquessin aïllades en comunitats tancades, relegades al que ell començava a veure com «els llimbs dels morts vivents»? Era un disbarat pensar que n’hi havia prou amb tancar aquelles persones, que institucionalitzar aquells pacients descarregava de l’obligació de la societat en general (i dels metges en particular) d’alleujar-los el patiment. «Sembla com si la societat s’hagués anestesiat o autoenganyat amb la creença que aquest patiment individual tan intens i aquesta destrucció massiva de talent i aptituds humanes no existís, només perquè els hem tancat rere els murs d’un hospital», reflexionava l’Arthur en aquella època. Van O compartia aquella aversió envers els frenopàtics públics. Els Estats Units estaven patint una epidèmia de malalties mentals, opinava Van O. Afrontar-la empresonant els pacients («enterrant-los» en un hospital psiquiàtric) era enviar-los a una mena de mort en vida.

L’Arthur tenia una ment analítica implacable, i a mesura que avaluava aquest dilema va arribar a la conclusió que el veritable problema era que els trastorns mentals semblaven créixer a un ritme més ràpid que la capacitat que tenien les autoritats per construir frenopàtics. Una passejada pels pavellons superpoblats de Creedmoor indicava això mateix. El que volia fer l’Arthur era trobar una «solució». Alguna cosa que funcionés. El desafiament, pel que feia a les malalties mentals, era l’eficàcia: si duies a terme una cirurgia, en general podies jutjar, al cap de poc temps, si el procediment havia estat o no havia estat un èxit. Però quan es tractava del cervell, tot era molt més difícil de mesurar. I el fet que fos tan difícil avaluar els resultats d’aquesta manera havia donat lloc a tota classe d’experiments estrafolaris. Poques dècades abans, el director d’un hospital estatal de Nova Jersey s’havia convençut que la millor manera de guarir la demència era extraure les dents del pacient. En veure que alguns dels seus pacients no responien a aquest tractament, el director va continuar tirant pel dret, extirpant amígdales, còlons, vesícules biliars, apèndixs, trompes uterines, úters, ovaris, cèrvixs. Al final no va aconseguir guarir cap pacient amb aquests experiments, però en va matar més de cent.

Durant aquest període, el tractament més habitual a Creedmoor era un procediment que, tot i no ser tan invasiu, l’Arthur també menyspreava: la teràpia electroconvulsiva. El tractament l’havia inventat alguns anys enrere un psiquiatre italià que va tenir-ne la idea després de visitar un escorxador. En veure com atordien els porcs amb una descàrrega d’electricitat just abans de sacrificar-los, va concebre un procediment en el qual es col·locaven uns elèctrodes a les temples d’un pacient humà, de manera que es pogués administrar un corrent d’electricitat al lòbul temporal i altres regions del cervell on es processa la memòria. El XOC causava convulsions al pacient, que després quedava inconscient. Quan recuperava el coneixement, sovint estava desorientat i tenia nàusees. Alguns pacients experimentaven pèrdua de memòria. D’altres se sentien alterats de manera profunda després del procediment i no sabien qui eren. Però malgrat tota aquesta força bruta, semblava que els electroxocs sí que oferien alleujament a molts pacients. Semblava que alleugessin la depressió intensa i que calmessin persones que estaven experimentant episodis psicòtics; potser no guaria l’esquizofrènia, però sovint aconseguia mitigar-ne els símptomes.

Ningú comprenia amb exactitud per què funcionava, aquest tractament. Només sabien que funcionava. I en un lloc com Creedmoor, amb això n’hi havia prou. La teràpia es va fer servir per primer cop a l’hospital el 1942, i amb el temps es va aplicar a milers de pacients. És clar que hi havia efectes secundaris. Les convulsions que experimentaven els pacients en l’instant que la càrrega elèctrica els travessava el cap eren doloroses i profundament aterridores. La poeta Sylvia Plath, que va rebre tractament amb electroxocs en un hospital de Massachusetts durant aquest període, descrivia el que va sentir amb aquestes paraules: «una sacsejada violenta m’apallissava fins que em semblava que se’m trencarien els ossos i que la saba se’m vessaria com quan s’esquinça l’esqueix d’una planta». El músic Lou Reed, que va rebre tractament amb electroxocs a Creedmoor el 1959, va quedar debilitat durant un temps per aquella terrible experiència, que el va deixar, en paraules de la seva germana, «en un estat d’estupor» i sense poder caminar.

Els electroxocs tenien els seus defensors, i fins i tot avui continuen sent un tractament molt utilitzat per combatre la depressió profunda. Però Arthur Sackler el detestava. En poc temps, tots els edificis de Creedmoor van ser dotats amb una màquina d’electroxocs. L’Arthur es va veure obligat a practicar el procediment una vegada i una altra. De vegades, els pacients milloraven. De vegades no. Però el tractament era brutal (lligar els pacients perquè no fessin mal a ningú quan convulsionaven, ajustar el corrent elèctric com si fossis el científic boig d’una pel·lícula de Hollywood) i sovint deixava els pacients profundament traumatitzats.

L’Arthur sempre havia encoratjat els seus germans a seguir els seus passos, primer a l’Institut Erasmus, després a les diverses feines a temps parcial que els havia aconseguit i també a l’hora d’estudiar medicina. Ara també va reclutar en Mortimer i en Raymond perquè s’unissin amb ell a Creedmoor, i ells tampoc van trigar gaire a haver d’aplicar la teràpia de XOC. Entre tots tres, els germans van dur a terme el procediment milers de vegades, una experiència que els desmoralitzava. Els fastiguejaven les limitacions dels seus propis coneixements mèdics, la idea de no poder oferir una teràpia més humana.

Per si no n’hi havia prou amb els electroxocs, s’estava posant de moda una tècnica molt més agressiva: la lobotomia. Aquest procediment, que implicava tallar nervis del cervell del pacient, semblava que alleujava el malestar psicològic. Però a costa, de fet, d’apagar una llum dins del cervell. En hospitals superpoblats com Creedmoor, era un procediment temptador, perquè era ràpid i eficient. «No té secret», explicava un doctor mentre feia una demostració de com funcionava el procediment, el 1952. «Agafo una mena de picador de gel per a ús clínic, el subjecto així, hi dono cops a través dels ossos just per sobre del globus ocular, l’introdueixo en el cervell, el remeno i així tallo les fibres del cervell, i ja ho tenim. El pacient no nota res.» Sens dubte, el procediment era molt ràpid. Sovint, els pacients tornaven a casa seva al cap de poques hores. Quan sortien de l’hospital, els podies distingir perquè tenien els ulls morats. Alguns pacients (molts d’ells eren dones) eren lobotomitzats no per esquizofrènia ni per psicosi, sinó per depressió. El procediment era irreversible i transformava persones en individus mal·leables a força de convertir-les en zombis.

Davant d’aquest assortiment de tècniques esgarrifoses, Arthur Sackler i els seus germans estaven convençuts que hi havia d’haver una solució millor per a les malalties mentals. L’Arthur dubtava que la bogeria fos immutable i intractable, tal com suggerien els eugenistes. També pensava, malgrat la seva formació com a freudià, que l’experiència vital no podia ser l’única causa de la malaltia mental (que hi havia un component bioquímic) i que hi havia d’haver algun tipus de tractament més sòlid que la psicoanàlisi freudiana. L’Arthur es va posar a treballar per trobar una resposta, alguna clau que pogués obrir el misteri de les malalties mentals i alliberar tota aquella gent.

El màxim responsable de Creedmoor era un metge anomenat Harry LaBurt, i no era allò que descriuríeu com un home gaire obert a les idees noves. LaBurt gaudia del poder que exercia com a cap d’un psiquiàtric. Vivia en un casalot als terrenys de l’hospital, conegut com la mansió del director. El seu despatx a l’edifici d’administració sempre estava tancat: si el volies veure, havies de trucar a un intèrfon. De vegades, LaBurt no semblava tant un metge com el guàrdia d’una presó. Un dels coetanis de l’Arthur a Creedmoor va descriure l’indret com «una presó amb sis mil llits». LaBurt volia mantenir l’statu quo i no semblava gaire interessat a trobar solucions noves i creatives que poguessin alliberar aquelles persones del regne emmurallat que ell governava. «La junta ha estudiat, amb gran satisfacció, els efectes beneficiosos de la televisió sobre els pacients», afirmava un dels informes anuals de Creedmoor. A una personalitat tan inquieta i ambiciosa com la d’Arthur Sackler, aquella mena d’autocomplaença devia resultar-li irritant, i per això l’Arthur i LaBurt no tenien una bona relació.

En qualsevol cas, i al costat dels seus germans, l’Arthur va seguir reflexionant sobre el problema de les malalties mentals. Podia ser que tant els eugenistes com els freudians estiguessin equivocats? I si la resposta radicava no en els gens del pacient ni en l’experiència vital sinó en un desequilibri de la química cerebral?

Al final, Marietta Lutze no va necessitar aquella feina a Creedmoor: va trobar una vacant per fer les pràctiques en un altre hospital de Queens. Però quan va anar a veure Arthur Sackler per preguntar-li per Creedmoor, ell va aprofitar l’avinentesa per tornar a demanar-li per sortir. Aquesta vegada, la Marietta va acceptar. Encara més, l’Arthur havia d’assistir a un congrés mèdic a Chicago i li va preguntar si volia acompanyar-lo. D’ençà que havia arribat a Nova York, la Marietta s’havia centrat tant en la feina que no havia viatjat a cap altre punt del país. Així doncs, li va dir que sí. Quan va arribar el dia, es va posar un vestit jaqueta de color negre i un barret d’ala ampla i es va dirigir al centre de Manhattan. Havien quedat a l’estació de Grand Central. Però no van agafar cap tren. Quan la Marietta hi va arribar, va descobrir que l’Arthur l’esperava al carrer, davant de l’estació, al costat d’un Buick Roadmaster descapotable, enorme i preciós, de color blau fosc.

En el llarg trajecte fins a Chicago, la Marietta li va explicar els seus orígens. S’havia criat en una família acomodada; eren propietaris d’una coneguda companyia farmacèutica alemanya, anomenada Dr. Kade. La Marietta va parlar de les seves experiències durant la guerra. Tot i que en aquella època estava estudiant medicina a Berlín, va afirmar, no sabia gairebé res dels horrors que tenien lloc al seu voltant. Molts americans, quan descobrien que acabava d’arribar d’Alemanya, reaccionaven amb hostilitat i li qüestionaven la seva història personal. Però l’Arthur no ho va fer. Si el relat que ella feia de la guerra li causava escepticisme, no ho va expressar. En comptes d’això, va preferir escoltar-la amb atenció.

La Marietta no havia estat del tot desconnectada del conflicte. De fet, s’havia casat amb un oficial de la marina alemanya. Es deia Kurt. Era un cirurgià força més gran que ella; es van conèixer i es van casar durant la guerra, però només van viure junts durant un mes, abans que en Kurt fos mobilitzat. L’exèrcit americà el va capturar a Brest i el va enviar a un camp de presoners de guerra. Durant un temps, en Kurt li va escriure cartes, petites notes que gargotejava en paper de fumar i que aconseguia treure de manera clandestina de la presó. Però va restar en captivitat durant tant de temps, que al final el matrimoni es va desintegrar.

Per a l’Arthur (un jueu americà que havia patit l’antisemitisme en carn pròpia; que d’estudiant havia protestat contra l’ascens de Hitler; i la família del qual odiava els alemanys amb tanta vehemència, o més i tot, que els altres nord-americans) devia resultar estrany sentir la història de la Marietta. Però alhora, fins feia ben poc, l’Arthur mateix havia treballat per a una empresa de propietat alemanya, Schering. A més, la Marietta, aquella explosiva teutona que s’assemblava a Ingrid Bergman a Casablanca i que per acabar-ho d’adobar era metgessa, tenia un aire exòtic. Als Estats Units de la postguerra, la xenofòbia augmentava, però un dels trets més perdurables d’Arthur Sackler sempre va ser una curiositat viva per persones i cultures que eren radicalment diferents de la seva. Durant el trajecte en cotxe fins a Chicago, la Marietta es va adonar que l’Arthur parlava poc d’ell mateix, que preferia fer preguntes amb aquella veu suau que tenia. Això era un canvi benvingut en relació amb l’experiència que havia tingut amb homes nord-americans; no n’hi havia gaires que se la prenguessin de manera seriosa com a adulta, i encara menys com a metgessa. Però l’Arthur va escoltar les seves històries. En aquell moment, la Marietta va interpretar aquest desequilibri com una simple qüestió de curiositat espontània. Va ser més endavant que va arribar a reconèixer en l’actitud reservada de l’Arthur una certa inclinació al secretisme.

Quan van tornar de Chicago i la Marietta va tornar a la feina a l’Hospital General de Queens, van començar a arribar flors a dojo a la seva sala. Era una abundància excessiva, amb nous rams que arribaven cada dia. L’Arthur, que en un altre temps havia estat el noi que repartia flors, ara enviava uns braçalets florals elaboradíssims que la Marietta no hauria pogut portar mai durant els seus torns. També va començar a telefonar-li a l’hospital, interrompent la seva feina a totes hores, per expressar-li la passió que sentia.

—T’he de veure… ara mateix —li deia, en plena nit.

—No puc —protestava la Marietta—. Estic esgotada.

—T’he de veure —insistia ell—. Quan?

Era una pressió aclaparadora. I tanmateix, hi havia una cosa especial en Arthur Sackler, la seva força vital, la tenacitat de no acceptar un no per resposta, la visió de futur. Quan estaves amb l’Arthur, es va adonar la Marietta, tenies la sensació que qualsevol cosa era possible. Els obstacles insalvables no existien. De fet, quan la Marietta es va assabentar per fi que Arthur Sackler, l’home amb qui havia estat sortint, ja tenia dona i dos fills, l’Arthur va tractar el tema com un simple detall, un mer tecnicisme que de cap manera havia d’afectar la relació.

Un dia, a Creedmoor, els germans Sackler van posar uns quants dòlars cadascun per comprar un conill. Si el tractament amb electroxocs funcionava, com a mínim en algunes ocasions, els germans volien saber per què. Com era possible que un impacte elèctric en el cervell d’un pacient pogués proporcionar-li un cert alleujament? Van connectar el conillet a una de les màquines d’electroxocs de Creedmoor i li van adherir els elèctrodes a una d’aquelles orelles toves. Aleshores van aplicar-li el XOC. En observar el conill, els germans es van adonar que els vasos sanguinis de l’orella se li inflaven de seguida plens de sang. Uns segons més tard, es van adonar que els vasos sanguinis de l’altra orella del conillet (la que no havia rebut el xoc) també se li estaven inflant. Semblava que el corrent elèctric havia alliberat alguna substància química que, després de circular en el flux sanguini fins a l’altra orella, dilatava els vasos. En aquest punt, els germans van recordar una hormona de l’organisme anomenada histamina, una substància química que, com bé sabien, s’allibera quan els teixits es danyen i fa que els vasos es dilatin. I si la raó que el tractament amb xocs elèctrics funcionés era que alliberava histamina al flux sanguini, tot fent que els vasos sanguinis es dilatessin i aportessin més oxigen al cervell? I si això era així, no seria possible administrar directament la histamina i prescindir del xoc de manera definitiva?

Els Sackler van començar a fer experiments amb els pacients de Creedmoor. Des d’un punt de vista clínic, l’escala industrial de Creedmoor sempre havia estat un desavantatge; hi havia massa pacients, el personal era massa escàs i sempre s’havia d’atendre alguna urgència. Però si la teva intenció era estudiar les malalties mentals, més que no pas limitar-te a tractar-les, aquesta superpoblació de pacients es convertia en un avantatge. Eren un «conjunt de dades». L’Arthur es va entusiasmar tant amb la perspectiva d’aquesta investigació que va convèncer el seu antic mentor, Van O, perquè s’unís als germans a Creedmoor.

Després d’injectar histamina a quaranta pacients que havien estat diagnosticats amb esquizofrènia, gairebé una tercera part van millorar fins al punt que van poder tornar a casa seva. Alguns pacients que no havien respost a cap altre tipus de tractament sí que van respondre a la histamina. A partir d’aquesta investigació, els germans Sackler van publicar més de cent articles mèdics. El seu objectiu era, en paraules seves, esbrinar «les causes químiques de la demència». Gràcies a la seva experiència tan poc habitual d’editor, director de màrqueting i venedor de publicitat, l’Arthur sabia proporcionar titulars atractius a la premsa. «Els metges pensen que han descobert un mitjà per tractar les malalties mentals sense hospitalització», anunciava el Philadelphia Inquirer. Els germans van pronosticar que aquell descobriment podia doblar la xifra de pacients donats d’alta. Un article a Better Homes and Gardens defensava, de manera força hiperbòlica, que «la teoria de l’activitat química dels Sackler és tan revolucionària, i gairebé tan complicada, com la relativitat d’Einstein».

Aquests retalls de diari donaven la sensació que potser aquest trio de germans d’un hospital psiquiàtric de Queens havia trobat una solució per al misteri mèdic que havia turmentat les societats durant milers d’anys. Si el problema de les malalties mentals s’originava en la química del cervell, potser la química podia ser la solució. I si, en el futur, la cura per a la demència consistís senzillament en empassar-se una píndola? El Brooklyn Eagle celebrava la tasca dels Sackler com el «triomf dels nois del barri». «No és res més que el cas de tres alumnes (i germans) de l’Institut Erasmus Hall que segueixen el mateix camí», assenyalava el diari, que després afegia: «Ara tots tres tenen oficines a Manhattan».

La premsa no distingia gairebé mai entre els germans, s’hi referien simplement com «els Sackler», però l’Arthur seguia sent l’actor principal, una posició d’autoritat que es va reforçar encara més quan Isaac Sackler va morir. Els germans eren a Creedmoor quan es van assabentar que el seu pare havia patit un atac de cor, i van córrer al seu costat. En les darreres hores, l’Isaac encara tenia la ment clara i es va poder acomiadar amb afecte de la família. Va dir a la Sophie que encara recordava el vestit blau que duia la primera vegada que la va veure. I va dir als seus fills que lamentava no poder deixar-los cap herència, a part del bon nom. Això s’havia convertit en un mantra per a l’Isaac. Si perds una fortuna, sempre en pots guanyar una altra, sostenia. Però si perds el bon nom, mai més el podràs recuperar.

Després de la mort de l’Isaac, l’Arthur va començar a fer servir els seus propis diners per finançar les investigacions que duia a terme amb en Raymond i en Mortimer, i en molts dels articles que van publicar, els agraïments mencionaven que aquesta tasca era possible gràcies a «donacions en memòria d’Isaac Sackler». Per regla general, l’Arthur era l’autor principal, el motor immòbil. Una foto del New York Herald Tribune capturava els germans rebent un premi: en Raymond lluïa un somriure una mica entremaliat i la pell suau de germà petit; en Mortimer duia unes ulleres gruixudes amb la muntura negra, els cabells foscos tirats enrere, els llavis premuts i un cigarret entre els dits; i l’Arthur, de perfil, duia un vestit de solapes de punta i esguardava amb benevolència els seus germans. Semblava que els Sackler havien assolit una posició d’importància. Com explicaven a tothom que els volgués escoltar, era possible que les seves investigacions arribessin, en darrera instància, a «prevenir la demència».

L’Arthur s’havia casat el 1934, quan encara estudiava a la facultat de medicina. La seva dona, Else Jorgensen, era una emigrant danesa, filla d’un capità de vaixell. Els havia presentat un amic de l’Arthur de la universitat. Com que casar-se anava en contra de la política acadèmica de la facultat, al començament l’Arthur ho va mantenir en secret. L’Else havia estudiat dos anys a la Universitat de Nova York però ho havia deixat perquè necessitava guanyar-se la vida. La parella es va instal·lar en un pis moblat a St. Mary’s Place, prop de l’hospital Lincoln, al Bronx, i més endavant en un apartament del carrer Vint-i-cinc Oest, a Manhattan. El 1941 va néixer la seva primera filla, Carol, a qui va seguir una altra filla, Elizabeth, el 1943.

Malgrat tot, quan la Marietta es va assabentar que l’Arthur tenia família, és a dir, que duia una doble vida, va seguir tenint la sensació que ell li dedicava, de manera molt ferma, tota l’atenció. Una nit, poc després de tornar de Chicago, ell la va dur al Grotta Azzurra, un restaurant italià de Mulberry Street, a Little Italy. Era un indret molt romàntic i l’Arthur va aprofitar per comunicar a la Marietta que volia veure-la més sovint.

—Estic massa cansada —va protestar ella—. L’hospital m’absorbeix del tot.

L’Arthur no en va voler saber res. Al capdavall, ell també treballava de valent (en diverses feines) i a sobre tenia la família a casa. I tot i així trobava temps per estar amb la Marietta, i en volia trobar encara més.

—Vull estar amb tu. Sempre —li va dir.

—Et diré una cosa, Arthur, ets la mena d’home amb qui em podria casar —va respondre la Marietta—. Però no vull trencar el teu matrimoni.

L’Arthur es va mostrar inflexible. Li escrivia cartes d’amor, tot proposant-li, l’estiu del 1949, que «comencessin una nova vida», un vida «plena d’esperança, de joia i de passió». El que l’Arthur proposava a la Marietta era una col·laboració amb esperit de servei públic. «Ens unirem i treballarem com un de sol per ajudar la gent, per ser pioners en nous camps i fer la nostra contribució… a la humanitat». Amb el temps, les cartes es van fer més insistents. «Sense tu, la vida s’ha tornat literalment impossible», li escrivia. «T’estimo a tu i només a tu… Et pertanyo a tu i només a tu.»

Així i tot, tots dos tenien sentiments ambivalents. La Marietta estava centrada en la carrera com a metge i també havia de pensar en la seva família, que continuava a Alemanya. La seva àvia havia mort feia poc i la Marietta havia heretat la companyia farmacèutica familiar. També començava a intuir que l’Arthur era propens a la indecisió i tenia tendència a deixar que les coses fessin el seu curs. Des de molt jove havia fet de tot, s’havia apuntat a tots els cursos, havia acceptat totes les feines. Responia a les disjuntives optant per acceptar-ho tot. No era una persona que s’adaptés bé a les limitacions. L’Arthur tenia dona, filles i una sèrie de carreres en marxa. Feia la sensació que es trobava còmode afegint la Marietta a aquesta barreja. «Sempre li va costar molt prendre decisions clares», reflexionaria ella més endavant, tot afegint: «El fet que jo estigués embarassada ens va obligar a prendre una decisió».