Читать книгу L'imperi del dolor - Patrick Radden Keefe - Страница 17

Un petit temple s’erigia a la riba del Nil. Havia estat construït originalment pel governador romà de la regió, una o dues dècades abans del naixement de Crist, en honor a un parell de germans de qui es deia que s’havien ofegat al riu. El temple estava fet de marès i tenia les parets decorades amb gravats que representaven els germans Padiesis i Pihor venerant el déu Osiris i la seva consort, Isis. Jesucrist va néixer i va morir, el temps va passar i el temple va ser convertit en una església cristiana. Amb el pas dels segles, van florir noves religions, van néixer nous idiomes, van sorgir i van caure grans imperis. I durant tot aquest temps, el temple va aguantar dret. És clar que hi va haver actes de pillatge: a tots els grans temples egipcis, qualsevol tresor que pogués ser sostret va acabar sent saquejat per lladres de tombes vestits amb parracs i, més endavant, per lladres de tombes molt més elegants que duien vestits de fil i s’esllanguien sota el sol i es feien dir egiptòlegs. Durant segles, la gent va visitar el temple per estudiar-lo i per reflexionar sobre un univers desaparegut del qual era una relíquia. Al costat dels gravats originals, el temple mostrava unes pintades a la paret amb escriptura demòtica, i les pintades van sobreviure fins molt després que el llenguatge demòtic hagués mort i no quedés ningú, excepte els erudits, que sabés llegir-lo. El 1821, un advocat i veterà de guerra nord-americà anomenat Luther Bradish va visitar el temple i va gravar el seu nom a la paret: l. bradish de ny eua 1821. Un fotògraf francès anomenat Félix Bonfils, que hi va anar a finals del segle XIX, va gargotejar el seu nom amb pintura sobre l’edifici. En unes fotografies preses quaranta anys més tard, quan el francès ja era mort, encara s’hi podia veure la seva signatura, bonfils. Amb el temps, però, la pintura es va esborrar, i Bonfils va caure en l’oblit.

L’impuls de tacar un temple de l’antiguitat escrivint-hi el nom pot semblar un acte de vandalisme. Però també és un acte de desafiament, de desafiament envers la mortalitat, envers el temps en si mateix. Avui en dia, encara sabem el nom d’aquests dos germans, dos mil anys després que s’ofeguessin al Nil. Però també sabem el nom dels vàndals, perquè encara podem llegir-lo a la paret del temple. L’home és mort. El nom perviu.

A la dècada dels seixanta, Egipte era una nació que s’estava modernitzant a marxes forçades, i per tal de controlar les inundacions anuals del Nil, el govern va decidir construir una presa. Aquesta presa faria possible administrar la irrigació de tota la regió. Convertiria milions d’hectàrees de desert en terreny cultivable, i unes turbines subterrànies generarien energia hidroelèctrica. La presa va ser presentada com una meravella de la tècnica, una «nova piràmide». Només hi havia un problema: amb la redistribució d’una superfície d’aigua tan gegantina, la presa provocaria la creació d’un llac de quatre-cents vuitanta quilòmetres, i això inundaria les zones adjacents i engoliria els cinc temples antics que hi havia escampats al seu pas. Durant milers d’anys, aquelles meravelles arquitectòniques havien resistit als estralls del temps. Però ara Egipte havia de triar entre el seu futur i el seu passat. El temple de Dendur, que rebia el nom per l’indret on s’erigia, era una d’aquestes estructures vulnerables. Quedaria arrasat.

Es va llançar una campanya internacional per salvar «els monuments nubis». Les Nacions Unides van acordar ajudar Egipte a reubicar cadascun dels temples antics que quedarien afectats per la presa. No obstant això, l’operació costaria diners, uns diners que Egipte no tenia. Així, els Estats Units es van comprometre a pagar setze milions de dòlars per donar suport a aquesta tasca. El 1965, un funcionari egipci, Abdel el Sawy, commogut per aquest gran acte de generositat, va proposar regalar el temple de Dendur als Estats Units, com a mostra d’agraïment. Era un gest bonic. Però, com es regala un temple de vuit-centes tones? I en un país tan jove, on podria allotjar-se un artefacte tan antic?

El Museu Metropolità de Nova York (Met), que ocupava un edifici grandiós de la Cinquena Avinguda que s’endinsava a Central Park, havia estat concebut en el seu origen tot just després de la Guerra Civil, quan un grup de novaiorquesos prominents van decidir que els Estats Units necessitaven un gran museu d’art que rivalitzés amb els que hi havia a Europa. El museu va ser constituït com a societat anònima el 1870 i es va traslladar a la ubicació actual de la Cinquena Avinguda una dècada més tard. Les primeres obres procedien d’una col·lecció d’art privada, sobretot de pintura europea, donació de John Taylor Johnston, un magnat del ferrocarril, i d’altres donacions d’altres barons lladres coetanis seus. Des de bon començament, el museu va exhibir una tensió fascinant entre els interessos i indulgències de la seva camarilla de patrocinadors acabalats i una missió més pública i igualitària. El Met seria gratuït, obert al públic, però estaria subvencionat per les donacions dels rics. El dia de la inauguració del museu, el 1880, un dels seus administradors, l’advocat Joseph Choate, va fer un discurs dirigit als industrials de l’edat daurada que s’hi havien reunit i, en una invitació a prestar-hi suport, va comentar de manera astuta que el que de veritat compra la filantropia és la immortalitat: «Penseu-hi, milionaris de mercats diversos, quina glòria us espera encara, si seguiu el nostre consell i convertiu el porc en porcellana, el gra i els productes agrícoles en ceràmica de valor incalculable, el mineral en brut en marbre esculpit». Les participacions del ferrocarril i les accions de la mineria (que en el pròxim pànic financer «moriran sens dubte, com pergamins ressecs») podien convertir-se en un llegat perdurable, va suggerir Choate, en «teles glorificades dels mestres mundials, que adornaran aquestes parets al llarg dels segles». Mitjançant aquesta transsubstanciació, proposava l’advocat, grans fortunes anirien a parar a les institucions cíviques. Amb el temps, els orígens tèrbols de la generositat de cada clan quedarien oblidats i, en el seu lloc, l’únic que recordarien les generacions futures seria el llegat filantròpic, en veure el nom de la família en alguna galeria, en algun pavelló, fins i tot en el mateix edifici.

A començaments dels anys seixanta del segle XX, el Met s’havia convertit en un dels museus d’art més importants del món. Però no passava per un bon moment. D’una banda, el museu es mostrava agressiu en l’adquisició d’obres. El 1961, el Met va pagar un preu rècord de 2,3 milions de dòlars pel quadre de Rembrandt Aristòtil contemplant un bust d’Homer. Però, al mateix temps, la institució amb prou feines es podia permetre mantenir les portes obertes i pagar els sous dels treballadors, i depenia de les assignacions del pressupost de la ciutat de Nova York, que ja estava prou debilitat, per sobreviure. L’assistència de públic no era cap problema: després de l’adquisició del Rembrandt, vuitanta-sis mil visitants van desfilar davant del quadre en poques hores (per jutjar en persona, suggeria un article de premsa, si «un quadre val el preu d’un míssil»). Cada any visitaven el museu tres milions de persones. El problema era que cap d’aquestes persones pagava entrada.

El gran volum de visitants també agreujava un altre problema: l’edifici no tenia aire condicionat. En el moment més calorós de l’estiu (el pic de la temporada turística), les galeries eren una sauna. Per tant, el museu necessitava fons per dur a terme una reforma que inclouria la instal·lació de sistemes de refrigeració. En aquella època, el director del Met era un expert baixet i cepat, fumador de pipa, anomenat James Rorimer. El 1961, va anunciar que l’objectiu del Met era instal·lar l’aire condicionat abans de l’Exposició Universal de Nova York, prevista per a tres anys més tard. Ara només havia de trobar la manera de pagar aquesta instal·lació. I per això va demanar ajuda a Arthur Sackler.

Rorimer havia triat bé el seu moment. Els germans Sackler estaven fent les primeres incursions en la filantropia i la passió de l’Arthur pel col·leccionisme d’art estava en ple apogeu. Els germans havien sortit de la investigació de Kefauver completament indemnes i això els havia omplert d’energia i de confiança. Segons Richard Leather, que va ser advocat dels tres germans durant aquest període, «estaven orgullosos d’haver-se’n deslliurat». I Rorimer tenia quelcom que els germans desitjaven. Des del 1880, en l’època de Joseph Choate i els seus col·legues multimilionaris, el Met havia estat el club per a iniciats més exclusiu de la ciutat de Nova York. Els germans Sackler ja donaven diners a un ampli ventall d’institucions, però era remarcable que sovint les seves contribucions anessin adreçades a llocs amb els quals no tenien cap vincle personal previ. L’Arthur no havia anat a Colúmbia; havia anat a la Universitat de Nova York. En Mortimer i en Raymond ni tan sols havien pogut fer els cursos preparatoris a la Universitat de Nova York per culpa de les quotes antisemites. I tot i així els germans van fer donacions a Colúmbia i, amb el temps, a la Universitat de Nova York i a la universitat més elitista de totes, Harvard. La seva generositat denotava una ambició interessada.

Però el Met jugava en una altra lliga. El credo de la institució de mantenir l’accés gratuït per al públic quedava compensat per una reputació d’exclusivitat extraordinària pel que feia als donants adinerats que subvencionaven el museu i ocupaven un d’aquells seients tan cobejats en el patronat. Era una obra benèfica de catxet incomparable. També era, sens dubte, el lloc perfecte per a Arthur Sackler. Cada passadís de marbre, cada vestíbul i cada galeria estaven absolutament farcits de tresors. El Rembrandt havia estat una gran adquisició, però la veritat era que el museu ja tenia altres Rembrandts. Trenta, en concret. El Met era l’equivalent, en museu, al nen que té més joguines. Quan Rorimer va contactar-hi, l’Arthur va accedir a fer una donació substanciosa, comprometent cent cinquanta mil dòlars per a la renovació de la segona planta del museu, amb la condició que l’espai fos rebatejat amb el nom de Galeria Sackler.

Era una petició habitual. Quan els donants donaven diners, els agradava veure el seu nom a la paret. Però l’Arthur va proposar un altre acord, molt més exòtic. Va suggerir comprar al Met totes les obres d’art que omplirien el nou espai, una sèrie d’obres mestres asiàtiques que el Met havia adquirit durant la dècada dels anys vint. Es va oferir a pagar-ne el preu que havia pagat en un principi el Met (el preu del 1920) i després a donar les obres novament al museu, amb el benentès que cada peça seria descrita, en endavant, com a «donació d’Arthur Sackler», per bé que sempre haguessin pertangut al museu. D’aquesta manera, el museu generaria uns ingressos addicionals i l’Arthur adjuntaria el cognom Sackler a molts més objectes. Com que l’Arthur també s’havia acostumat als avantatges de treure partit del codi tributari, per a propòsits fiscals va declarar cada donació no pel preu que havia pagat sinó pel seu valor de mercat actual. Era una jugada típica d’Arthur Sackler: innovadora, ostentosa, una mica fosca; un gest benèfic amb el qual, tenint en compte els avantatges fiscals, fins i tot acabaria guanyant diners. Però el museu necessitava efectiu i per tant va acceptar el tracte.

Rorimer era un personatge peculiar. Durant la guerra, havia treballat en la recuperació d’obres d’art robades pels nazis, i com a director del Met acostumava a rondar pel museu, com un policia de guàrdia, amb el vestit de franel·la rematat per unes botes militars. Tenia un sentiment tan gran de responsabilitat per la custòdia dels tresors de la seva col·lecció que solia aturar-se per treure la pols dels aparadors. Més de mil escolars visitaven el museu cada dia, i quan veia que algun petit visitant ficava la grapa sobre una estàtua, Rorimer li cridava: «Això té quatre mil anys d’antiguitat!». No obstant això, també estava molt compromès amb el concepte del museu com a força per humanitzar la societat. «La familiaritat amb la bellesa només pot engendrar més bellesa», li agradava dir.

Aquest credo ressonava amb força en l’Arthur, que encara conservava records molt vius de les seves visites infantils al Museu de Brooklyn. Rorimer li queia bé, el veia no només com un home amb qui fer negocis, sinó com un esteta del seu mateix calibre. Més endavant, qualificaria de «meravelloses» les estones que va passar amb Rorimer al Met: «Parlàvem hores i hores, de qüestions d’erudició i coneixement, com si fóssim dos cavallers xinesos de l’antiguitat». A mesura que les relacions amb el Met anaven madurant, l’Arthur també va descobrir els beneficis d’una situació que li havia resultat molt útil en els tractes amb Colúmbia i que podríem anomenar el «pèndol»: quan una institució passa per moments difícils, el patrocinador adinerat sovint es beneficia de favors i influències que a la llarga seran molt superiors a les donacions que li ha concedit, perquè el donant astut aprèn a deixar en suspens, com si fos un pèndol, la possibilitat de futures donacions, i el museu o la universitat no es poden permetre passar per alt aquesta possibilitat. Quan el pèndol s’executa de manera correcta, no hi ha gairebé res que la institució no estigui disposada a fer perquè el donant (o fins i tot el donant potencial) estigui content.

L’Arthur volia coses. Per exemple, volia un espai propi dins del Met per poder emmagatzemar la seva col·lecció personal d’art, que no parava de créixer. La casa de camp holandesa de Long Island i la casa senyorial de Nova York ja estaven farcides de mobles, atuells antics, pintures i escultures. La col·lecció d’art de l’Arthur estava desplaçant, literalment, la seva família. Per tant, necessitava espai. Per què havia de llogar un simple magatzem si podia tenir el seu propi reservat al Met? Un acord com aquest seria més prestigiós, i qüestions com la climatització i la seguretat entrarien en el paquet. D’aquesta manera, el museu ho va arreglar tot perquè l’Arthur disposés del que ell anomenava, amb la grandiloqüència habitual, el seu «enclavament» privat dins del museu. A continuació, l’Arthur va decidir traslladar diversos milers d’objectes de la seva col·lecció a aquell espai, juntament amb el seu conservador personal, a qui va instal·lar allà mateix. També va fer que el seu amic Paul Singer, el psiquiatre i expert vienès que li havia fet de mentor en l’art asiàtic, tingués una oficina dins de l’enclavament. L’Arthur va canviar el pany de la porta perquè només els seus socis i ell tinguessin accés a l’espai, de manera que el personal del Met no hi pogués entrar. Rorimer va accedir a totes aquestes disposicions, amb l’esperança que, algun dia, l’Arthur donés al museu la col·lecció de tresors que estava acumulant.

D’acord amb els desitjos de l’Arthur, tots aquests pactes es van mantenir en secret. El personal del museu no comprenia el que estava passant en aquell espai tan misteriós. Molt temps després, l’Arthur va insinuar que l’enclavament no havia estat idea seva, que Rorimer l’hi havia proposat, perquè el fet de tenir la col·lecció sota la seva teulada faria «més difícil que me n’anés a una altra banda». Però això és difícil de creure, en especial perquè l’Arthur, de manera simultània, havia acordat disposar d’un altre enclavament en una institució diferent, el Museu de l’Indi Americà.

Un dimecres de la primavera del 1966, James Rorimer va acabar la jornada laboral al Met, va tornar al seu apartament de Park Avenue, es va ficar al llit i va patir un atac de cor. Aquella mort inesperada va ser una gran pèrdua per a l’Arthur i per al Met, però aviat va ser substituït per un successor encara més extravagant. Thomas Hoving era un home jove, dinàmic i amb una ambició ferotge, un animal polític que havia estat director dels Cloisters, a Washington Heights, i comissionat de parcs de la ciutat de Nova York, una feina que havia exercit prèviament, durant dècades, Robert Moses. Hoving era un fanàtic de la publicitat i un populista declarat que es passejava per les zones verdes de Nova York amb un salacot al cap i organitzava «happenings» per atraure els novaiorquesos als parcs. Era un promotor vocacional que creia que el Met havia de ser una gran institució llampant i popular, un recinte que no fos només per als erudits i els intel·lectuals sinó per al públic de masses. Hoving sentia una fascinació especial per l’antic Egipte i es va imposar un objectiu: aconseguir el temple de Dendur.

Ara el temple consistia en una gran pila de runes formada per 642 blocs de marès: havia estat desmantellat pel govern egipci, pedra per pedra, i estava a l’espera de trobar una nova llar. Quan Egipte va anunciar que tenia intenció de donar l’estructura als Estats Units, Hoving va expressar, convençut i entusiasta, que l’única llar permanent adequada per al temple era el Museu Metropolità de Nova York. Però resulta que a la Institució Smithsonian de Washington també el volien. Si Hoving era el clàssic venedor professional, ple de nervi novaiorquès, S. Dillon Ripley, el director de la Smithsonian, optava per transmetre un aire de privilegi aristocràtic. «No hem fet pas campanya per aconseguir-lo», va anunciar Ripley, abans d’afegir, gairebé de passada: «Però ens agradaria tenir-lo».

En qualsevol cas, el Met i la Smithsonian no eren els únics candidats. Vint ciutats van presentar ofertes. Memphis! Phoenix! Filadèlfia! Miami! Senadors dels Estats Units van presentar apel·lacions al Departament d’Estat. Organitzacions cíviques van dir-hi la seva. I Cairo, Illinois? Quina millor llar per a un temple egipci als Estats Units que una petita ciutat de l’Oest Mitjà anomenada Cairo? La competència per un premi tan preuat es va anar fent més intensa i acèrrima. La premsa ho va batejar com «el derbi de Dendur».

El futur emplaçament del temple es considerava un assumpte d’importància nacional, fins al punt que es va acordar que la decisió definitiva recauria ni més ni menys que en una gran autoritat: l’expresident dels Estats Units, Dwight Eisenhower. Eisenhower va nomenar un comitè d’experts perquè l’ajudessin a deliberar. El Met i la Smithsonian es van destacar de seguida del pilot com els dos candidats capdavanters. Però les seves propostes sobre el que calia fer amb el temple eren molt diferents. La Smithsonian proposava instal·lar-lo a l’aire lliure, envoltat de natura, com ho havia estat durant dos mil·lennis. Ripley va explicar que preferia que el temple s’exhibís «de la manera més naturalista possible». Al Met, en canvi, Hoving tenia idees més grandioses: volia construir una nova ala del museu per contenir-hi el temple. Francament, era ridícul, des del seu punt de vista, que la Smithsonian proposés posar el temple a l’aire lliure i, per acabar-ho d’adobar, a Washington. És veritat que havia resistit a les inclemències egípcies durant dos mil anys, però immers en els hiverns glaçats i els estius pantanosos de la capital de la nació, no tindria cap possibilitat. «Tenim proves», va proclamar un dels administradors del Met, amb un to d’amenaça, que si el temple s’instal·lava a l’aire lliure i al districte de Colúmbia, aviat quedaria reduït «a una pila de sorra».

Aquest va ser l’argument definitiu, i l’abril del 1967, Eisenhower va anunciar que el destí del temple de Dendur seria el Met. Thomas Hoving era el vencedor. «Me n’alegro molt, que ja tinguis el temple», va parrupejar la seva amiga i antiga primera dama, Jackie Kennedy, tot afegint que a John John, el seu fill, li encantava córrer amunt i avall per les sales egípcies del Met. Hoving havia planejat construir la nova ala al carrer Quaranta-vuit, fent cantonada amb la Cinquena Avinguda, que per casualitat quedava just davant de l’apartament de Kennedy. «Il·luminaré el temple», li va prometre ell, «perquè en tingueu una bona vista des de la finestra».

Però això era més fàcil de dir que no pas de fer. El pla de Hoving implicava una ambiciosa ampliació i modernització del museu. Hi hauria una sèrie d’espais nous: l’ala Rockefeller, que allotjaria la col·lecció de Nelson A. Rockefeller, el governador de Nova York i net del multimilionari John D. Rockefeller, i la Galeria Lehman, que allotjaria la col·lecció de Robert Lehman, net del cofundador de Lehman Brothers i ara propietari del banc. El pla era instal·lar el temple de Dendur en un pavelló propi, amb un estany reflector i una gran paret de vidre perquè els vianants el poguessin veure des de fora. Però com que la intenció de Hoving era empènyer l’estructura del museu més endins de l’espai verd de Central Park, l’antic comissionat de parcs es va trobar amb una resistència ferotge per part dels conservacionistes. Els crítics van denunciar la proposta de Hoving com «la violació de Central Park». Va haver-hi demandes judicials. Els manifestants es van congregar a les portes del Met per protestar.

I qui ho pagaria, tot això? Un mes després que Eisenhower atorgués al Met l’antic temple egipci com si fos un premi, l’Egipte modern va declarar la guerra a Israel. El pla de Hoving implicava aconseguir diners dels novaiorquesos acabalats, però de cop i volta Egipte i tot el que hi tingués relació va passar de moda. El temple pròpiament dit havia arribat en vaixell a un moll de Brooklyn, a trossos, i romania en una zona d’aparcament, embolicat en plàstic de bombolles, mentre Hoving intentava aconseguir els diners per al nou emplaçament. Però cap donant volia veure el seu nom en un temple egipci. Hoving es mostrava cada vegada més fatalista. En una demostració d’humor negre, va dir que li havien llançat «la maledicció de la mòmia». Però era infatigable, i un bon dia es va adonar que hi havia una persona amb qui encara no havia parlat: Arthur Sackler.

Quan Hoving va prendre el comandament del Met, s’havia assabentat de l’enclavament dels Sackler i havia considerat que l’acord era molt estrafolari. Que potser Sackler havia dit de manera explícita en alguna ocasió que el Met acabaria quedant-se les obres d’art que hi emmagatzemava?, es preguntava Hoving. Ningú podia afirmar que ho hagués dit. A més, Hoving no entenia quina era la font de la riquesa de l’Arthur. Només sabia que l’Arthur era ric, que havia donat diners al Met i que semblava que en volia seguir donant. De manera que Hoving va telefonar al metge per preguntar-li si hi hauria alguna possibilitat que fes una contribució. Parlar amb Arthur Sackler no era cosa fàcil: com que sempre estava tan enfeinat i anava tota l’estona d’una feina a l’altra, fins i tot les persones més properes tenien problemes per localitzar-lo. Però trenta minuts després que Hoving despengés el telèfon per trucar-li, l’Arthur es va presentar, en persona i respirant amb dificultat, al despatx del director del Met.

Hoving va passar de seguida a exposar el seu cas. L’Arthur era l’única persona que hi havia a la ciutat amb «el coratge» suficient per fer una donació com aquella, li va dir. En aquest punt, per regla general, els altres donants solien posar objeccions, per qüestions de principis, a la idea de subvencionar el nou emplaçament per al temple egipci. Però l’Arthur seguia escoltant. De manera que Hoving es va llançar a la piscina. El que necessito, va dir, són tres milions i mig de dòlars.

Es tractava d’una xifra gegantina per a 1967, enormement superior a tot el que l’Arthur havia donat abans.

—D’acord —va dir l’Arthur.

Per descomptat, hi hauria condicions. L’Arthur va estipular que els diners els pagarien ell mateix i els seus germans, Mortimer i Raymond, i que serien lliurats no per endavant en forma d’una enorme suma, sinó de mica en mica. La nova ala, que estaria situada al costat de l’Ala Rockefeller i la Col·lecció Lehman, es diria Ala Sackler. El recinte del temple seria la Galeria Sackler d’Art Egipci. Un conjunt de nous espais d’exposició serien les Galeries Sackler d’Art Asiàtic. En tots els rètols relacionats amb aquests nous espais, l’Arthur, en Mortimer i en Raymond apareixerien anomenats de manera individual, cadascun amb la inicial del seu segon nom, cadascun amb les lletres «M.D.» (doctor en medicina) a continuació del nom. Tot això va quedar estipulat de manera explícita, com a condicions contractuals coercitives. Com va dir un administrador del Met, mig de broma, l’única cosa que faltava en aquells rètols negociats amb tanta meticulositat eren «les seves hores de consulta».

La primavera del 1974, després que Hoving aconseguís finalment els permisos necessaris, un clam de perforadores i martells pneumàtics va ressonar per tot Central Park. Les obres havien començat. El New York Times va anunciar que la nova ala seria possible «gràcies en gran part a una donació recent de tres milions i mig de dòlars per part dels Drs. Arthur M. Sackler, Mortimer D. Sackler i Raymond R. Sackler». Però en realitat, com que els Sackler havien negociat pagar la seva donació al llarg de vint anys, quan va arribar el moment de construir l’ala el Met no disposava de prou efectiu per finançar les obres i es va veure obligat a aconseguir més fons. (La ciutat va acabar aportant-hi 1,4 milions de dòlars.)

A la zona nord del Met, un equip de treballadors van desembolicar els grans blocs de pedra i van començar a col·locar-los sobre una enorme plataforma de ciment. Feia onze anys que les pedres estaven desmuntades, cadascuna amb el seu número corresponent, i l’equip del Met va consultar un plànol a escala i una sèrie de fotografies per tornar-les a muntar. Semblava un projecte de Lego de mida gegant. A mesura que el temple s’anava alçant, els treballadors van distingir no només els gravats antiquíssims que decoraven les parets des dels temps de la construcció del temple, sinó també les pintades posteriors, les signatures demòtiques i el nom d’aquell advocat de Nova York del segle XIX, l. bradish, que havia viatjat a Egipte i havia gravat el seu nom a la part lateral d’un edifici que, al capdavall, havia acabat a la mateixa ciutat.

Semblava que això havia de representar un moment triomfal per als germans Sackler, però si l’Arthur pensava que tot el que necessitava per ser acceptat a l’alta societat novaiorquesa era tenir una ala amb el seu nom al Met, estava equivocat. Es va lliurar amb cos i ànima a les activitats del museu i fins i tot es va apuntar a un viatge a l’Índia patrocinat pel Met. (Quan un altre participant en aquesta excursió, el filantrop Edward Warburg, es va posar malalt, l’Arthur va obrir el seu maletí inseparable i en veure que estava tan ple de medicaments, Warburg va fer broma dient que semblava «la botiga d’un apotecari».) A més, a Hoving li agradava genuïnament l’Arthur, tant com pot agradar la seva conquesta a un seductor professional. «Era sensible, excèntric, arbitrari… i vulnerable», comentaria Hoving més endavant, «i això feia que el joc fos encara més fascinant».

Però altres membres del Met estaven irritats per les moltes condicions restrictives que l’Arthur imposava a les seves donacions. I pel que feia a l’alta burgesia, la vella guàrdia del món de l’art, es mostraven altius, fins i tot despectius, amb aquell intrús de butxaques plenes i entusiasme exacerbat. Arthur Sackler tenia l’encant «d’un símbol de dòlar», va manifestar l’executiu d’una casa de subhastes a Vanity Fair. I un visitant d’aquell Xanadú d’obres artístiques on residia va comparar la casa amb «l’annex d’una funerària». L’Arthur cobejava de forma desesperada un lloc en el prestigiós patronat del museu i pensava, no sense raó, que se l’havia guanyat. «He donat al Met exactament el mateix que els Rockefeller van pagar per la seva ala», es lamentava.

Però el museu es resistia a nomenar-lo per al patronat. Hi havia la sensació, entre la direcció, que Arthur Sackler tenia un punt indecorós. Ell ho notava: era prou sensible a les dinàmiques subtils de vigilància social als cercles elitistes per adonarse que estava passant alguna cosa, i aquesta cosa li resultava familiar. El Met, va concloure l’Arthur, era «un lloc antisemita».

Però potser la veritat era més complicada. D’entrada, hi havia altres jueus a l’administració del museu. Un funcionari veterà del Met, Arthur Rosenblatt, feia broma dient que els administradors no havien tingut cap altre remei que començar a acceptar els diners de donants jueus, perquè en cert moment se’ls havien acabat els blancs anglosaxons, protestants, rics i vells. Però algunes persones també sospitaven que les actuacions legals de l’Arthur i els seus germans eren dubtoses. Un membre del patronat del Met opinava que, com que els germans havien negociat pagar la donació de tres milions i mig de dòlars al llarg de vint anys, amb condonacions d’impostos pel camí, «l’Ala Sackler és una donació generosa, però també és un tracte meravellós per als Sackler». Un altre executiu, Joseph Noble, descrivia l’Arthur com un personatge «esmunyedís» i afirmava que l’enclavament que Rorimer li havia facilitat era «el regal més desgavellat» de la història del museu. «Fes-lo fora», va advertir Noble a Tom Hoving. «Abans que hi hagi un escàndol.»

A finals del 1978 es van acabar les obres i Hoving va inaugurar l’Ala Sackler amb la presentació d’una nova exposició: «Els tresors del rei Tut». Va ser una jugada mestra. L’exposició incloïa cinquanta-cinc objectes funeraris extraordinaris descoberts a la tomba del jove emperador Tutankamon. Un vespre, abans que l’exposició quedés oberta al públic, el Met va organitzar una gala d’etiqueta per celebrar-ho. El temple era allà, dret una altra vegada, restaurat amb gran bellesa i il·luminat de forma teatral, amb els noms d’aquells dos germans que una vegada s’havien ofegat al Nil encara gravats al marès, juntament amb els noms dels altres visitants que hi havien arribat al cap dels segles. Ara, però, hi havia un afegit: els noms d’Arthur, Mortimer i Raymond Sackler també havien quedat gravats al grandiós edifici del Met.

Per celebrar l’ocasió, els Sackler havien encarregat una obra de nova creació a la famosa coreògrafa Martha Graham, a qui l’Arthur considerava «la deessa de la dansa moderna». Com una bandada de mènades, les ballarines de Graham van dansar dins del temple. Hi havia l’alcalde de la ciutat, Ed Koch. S’havia fet amic de l’Arthur. Per una coincidència extraordinària, el president Jimmy Carter acabava de signar els acords de pau de Camp David, amb els quals posaven fi al conflicte entre Israel i Egipte. Koch, que també era jueu, va destacar el simbolisme que representava el fet que tres metges jueus patrocinessin la reubicació d’un temple egipci a Nova York i la manera com ressonava, en tot plegat, l’eco dels factors geopolítics que estaven en joc. «I quina millor manera de celebrar-ho», va dir, «que amb la inauguració de l’Ala Sackler del temple de Dendur».

La vetllada va continuar amb còctels i l’actuació d’una orquestra de ball. Els germans Sackler estaven radiants, gaudint al màxim del que semblava, de manera innegable, una fita culminant en la història de la família. Havien arribat al cim. Si l’Arthur semblava una mica distret durant la vetllada, ningú en va dir res. Però els administradors del Met feien bé de preocupar-se per la possibilitat d’un escàndol. Mentre els germans ho celebraven, el fiscal general de Nova York s’havia assabentat de l’enclavament dels Sackler i havia iniciat una investigació. Per a l’Arthur, també s’estava gestant un altre escàndol, més proper i personal. Aquell vespre, agafada del seu braç, hi havia una noia elegant i de cames llargues. Era gairebé tres dècades més jove que ell, britànica, i no era la seva dona.