Читать книгу L'imperi del dolor - Patrick Radden Keefe - Страница 18

El primer matrimoni de Mortimer Sackler, amb Muriel Lazarus, havia acabat en divorci. La Muriel era una dona imponent: nascuda a Glasgow, havia arribat de jove a Nova York, havia estudiat a la Universitat de Brooklyn, havia fet un màster en ciències a l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT) el 1945 i s’havia doctorat a Colúmbia. En Mortimer i ella tenien tres fills: la Ilene havia nascut el 1946, la Kathe el 1948 i en Robert el 1951. Però a mitjans de la dècada dels seixanta, quan tenia uns cinquanta anys, en Mortimer es va enamorar d’una dona més jove anomenada Gertraud Wimmer. La Geri, com la coneixia tothom, era austríaca i escultural. Havia dirigit una galeria d’art a Munic. Tenia poc més de vint anys, la mateixa edat que la filla gran d’en Mortimer, però malgrat la diferència d’edat, en Mortimer i ella van començar una relació. Si algunes persones van demanar explicacions per aquesta situació, d’altres, en canvi, van celebrar l’arribada de la Geri com un trofeu apropiat per a un home d’èxit. Purdue Frederick, la petita companyia farmacèutica que l’Arthur havia comprat per als seus germans el 1952, havia funcionat prou bé i en Mortimer era un home ric. Félix Martí-Ibáñez, el metge espanyol que, amb els seus tripijocs, havia estat al centre dels interrogatoris de Kefauver, va mantenir l’amistat amb els germans Sackler després de l’escàndol. De manera indefectible, es referia a la nova esposa d’en Mortimer com «la bellíssima Geri».

Al llarg de la dècada dels seixanta, en Mortimer havia començat a passar cada cop més temps a l’estranger. Durant un temps havia estat lligat, en certa manera, a tenir cura de la seva anciana mare, Sophie. A l’Arthur, que en teoria sentia una gran devoció per la Sophie, no li agradava passar gaire temps amb ella, encara que estigués malalta. La Sophie n’estava ressentida i en feia broma amargament dient que, si ella fos una peça de jade, potser l’Arthur li prestaria més atenció. En qualsevol cas, se’n van haver d’ocupar els germans petits i en Mortimer va contractar una infermera perquè cuidés la Sophie les vint-i-quatre hores del dia. El 1965, va morir de càncer, amb els fills al seu costat.

Després de la mort de la Sophie, en Mortimer va començar a passar més temps a Europa. «Enguany, la Costa Blava no està tan atapeïda», va escriure a Martí-Ibáñez l’estiu del 1966. «Com sempre, els llocs que estan de moda i els que ja no ho estan han canviat. Hi ha una nova collita de noies en biquini i les restes de les collites anteriors.» Oficialment, en Mortimer estava treballant, expandint els interessos dels germans a la indústria farmacèutica. Aquell mateix any, va supervisar la compra d’una empresa de fàrmacs britànica moribunda anomenada Napp, que treballaria en tàndem amb Purdue Frederick a Nova York. Però en Mortimer sempre havia estat més hedonista que els seus germans i va adoptar un estil de vida de playboy europeu. Passava els dies a l’Hôtel du Cap-Eden-Roc, un establiment històric situat en un promontori amb vistes al Mediterrani, al cap d’Antíbol, on F. Scott i Zelda Fitzgerald havien begut fins a afartar-se i on els Kennedy havien estiuejat. L’indret convidava a una letargia somnolenta i relaxant, amb llangorosos jardins, marisc fresc i còctels a la vora de la piscina servits per cambrers emmidonats. En Mortimer jugava a tenis gairebé cada dia. (Era competitiu. Però si algun contrincant s’empipava pel resultat d’un partit, ell se’n burlava: «Calma’t. Pren-te un tranquil·litzant».) Freqüentava una cohort d’expatriats de la jet-set com el novel·lista i guionista Paul Gallico, que estava casat amb una baronessa (la seva quarta dona) i vivia en una casa de camp de la zona, des d’on creava els seus llibres dictant-los, amb llargues pauses, a una secretària nord-americana. A en Mortimer li agradava intercanviar xafarderies sobre els restaurants de moda i sortir a ballar a la nit. Es va encomanar de la tendència mediterrània a dedicar una energia considerable a parlar del temps. «El sol ens acompanya cada dia», va escriure a Martí-Ibáñez, «i tots estem contents de ser aquí».

Com l’Arthur, en Mortimer no era un pare especialment atent. Les seves filles, Ilene i Kathe, ja eren prou grans per anar a la seva quan el seu pare es va emparellar amb la Geri. Però en Bobby, el petit, continuava vivint amb la seva mare, Muriel, a Manhattan. «Esperava que en Bobby es reunís amb mi aquesta setmana», va escriure en Mortimer el 1966. Però en Bobby havia agafat la mononucleosi i no havia pogut fer el viatge. «Ho haurem de compensar més endavant, a finals d’any», proposava en Mortimer. Dos estius més tard, el 1968, va escriure a Martí-Ibáñez amb bones notícies. «La Geri i jo estem esperant… un fill!» En privat, expressava que havia estat «decisió d’ella». Però tant la Geri com ell eren molt feliços, gaudien de l’estiu amb els Gallico i tenien intenció de tornar a Nova York a la tardor. Al setembre van tenir una filla, Samantha. L’any següent es van casar.

En Mortimer també volia tenir un lloc propi al cap d’Antíbol, de manera que va comprar una bonica casa de camp dissenyada per l’arquitecte americà Barry Dierks, que també havia creat cases per al novel·lista Somerset Maugham i el productor cinematogràfic Jack Warner. Construïda el 1938, la casa estava envoltada per uns jardins molt elegants i estava situada, de manera molt convenient, molt a prop de l’Hôtel du Cap. «La casa encara no està acabada i hem de comprar moltes coses», va escriure en Mortimer el juliol del 1969. «Com s’acostuma a dir, sembla que estiguem “de càmping”, però tot i així és molt còmoda.»

Potser pel fet d’haver-se criat al Brooklyn poliglot, o per la seva estada a Glasgow durant els anys trenta, en Mortimer cada vegada se sentia més com un cosmopolita itinerant, un ciutadà del món. Va comprar una casa enorme al número 10 del carrer Seixanta-quatre Est, a només dos carrers de la seu dels Sackler al Seixanta-dos, on vivia quan tornava a la ciutat. Però també mantenia un apartament elegant a la Rue Saint-Honoré, no gaire lluny de les Tulleries, a París. Solia anar a l’òpera quan era a París i al teatre quan era a Londres, on també va comprar una casa. En descriure la vida social de finals dels seixanta a Londres, feia broma dient que s’havia convertit en un «swinger». En Mortimer tenia un ego molt gran i era competitiu. Però a diferència del seu germà Arthur, no s’obsessionava amb la feina. Volia viure el que ell mateix descrivia com «una existència plena i vigorosa, dedicada a la vida i a l’amor i a la lluita per assolir totes dues coses». En una carta, renyava a Martí-Ibáñez per la seva afició a la lectura i li recomanava plaers més corporals: «Per bé que els llibres i la paraula escrita proporcionen molt plaer, estic segur que estarà d’acord amb mi en què hem d’explorar totes les vies per accedir al plaer, la relaxació i el gaudi».

El 1971, la Geri va donar a llum un segon infant, un nen, a qui van posar Mortimer David Alfons Sackler. Com l’Arthur, en Mortimer també va decidir batejar el primer fill del segon matrimoni amb el seu nom. Parlava dels seus fills amb la Geri com «la meva nova família», cosa que, unida a la seva marxa a Europa, podia crear la impressió que els tres fills que tenia del primer matrimoni eren «la vella» família, una pell de la qual s’havia desprès. En una altra mostra que s’estava distanciant, en un sentit emocional, dels Estats Units, en Mortimer va renunciar a la ciutadania americana el 1974 per convertir-se en ciutadà austríac, com la Geri. (Ho va fer, va explicar la Geri més endavant, per raons fiscals, un moviment curiós tractant-se d’un excomunista. Però les persones canvien.) Aquella primavera, Martí-Ibáñez va escriure a en Mortimer dient que, en tots els anys que feia que eren amics, des que s’havien conegut el 1946, no l’havia vist mai tan feliç.

Quan Mortimer D. A. Sackler encara era un nadó, ja es parlava que algun dia seria metge. I el cert és que el fill que en Mortimer havia tingut del seu primer matrimoni, en Bobby, també duia el nom del seu pare: es deia Robert Mortimer Sackler. Però quan en Bobby va arribar a l’adolescència, no semblava un candidat gaire probable per dedicar-se a la medicina. S’havia criat entre riqueses, fill d’un divorci, i dividia el temps entre la seva severa mare escocesa, que vivia en un apartament de l’Upper East Side, i el seu pare hedonista i rodamon, la nova dona del qual amb prou feines tenia uns quants anys més que ell. Amb el temps, la relació entre pare i fill es va anar tornant tempestuosa. En Mortimer es queixava que en Bobby era poc diligent i desconsiderat. Però després, quan es reunien durant les vacances, semblava que les coses milloressin: en Bobby jugava a tenis amb el seu pare i es banyaven junts al Mediterrani. Semblava que estava sortint de la fase més problemàtica de la postadolescència i que aviat es convertiria en el jove equilibrat i de profit que en Mortimer esperava que fos.

«La meva sensació era que l’Arthur estava una mica gelós d’en Mortimer», recordava Michael Rich. Rich va començar a sortir amb Denise Sackler, la filla que l’Arthur havia tingut amb la Marietta, a la Universitat Pomona a mitjans dels setanta i més tard es van casar i es va incorporar a la família. «En Mortimer era més faldiller que no pas ell, sempre estava envoltat de jovenetes en topless al cap d’Antíbol». Segons Rich, l’Arthur es referia de vegades, amb «una dosi gens menyspreable d’enveja», a les proeses del seu germà al sud de França. «Crec que tenia la sensació que en Mortimer disposava de més temps per passar-s’ho bé que no pas ell, perquè l’Arthur era addicte a la feina.» Però aquest ressentiment també tenia una dimensió més profunda, opinava Rich. Es veu que l’Arthur pensava que «la raó per la qual en Mortimer tenia tant de temps era que l’Arthur ho havia fet possible».

Per a l’Arthur, continuava Rich, en Mortimer i en Raymond sempre havien estat «els germans petits, els que seguien la seva estela». No els considerava «iguals a ell. Creia que els havia d’arrossegar». Tot i que encara intervenia de tant en tant quan el necessitaven a Purdue Frederick, en gran part dirigien el negoci ells mateixos, fent inversions, duent a terme les seves iniciatives filantròpiques, generant ingressos a cabassos. Els diferents interessos de negoci dels tres germans seguien estant molt barrejats: el Medical Tribune publicava anuncis de productes de Purdue Frederick gairebé a cada número i McAdams s’ocupava d’una part de la publicitat de la firma. Però, de tant en tant, l’Arthur posava en evidència els seus germans, intervenia en les campanyes publicitàries de McAdams i tractava en Raymond de manera condescendent davant dels seus subordinats.

Els dos germans més joves seguien estant molt units. En Raymond, que era el responsable d’ocupar-se de la fortalesa a Nova York mentre en Mortimer supervisava els negocis internacionals, tenia una personalitat més discreta que els altres dos germans. A mesura que els interessos empresarials es van anar expandint, la Beverly i ell van deixar de banda el seu compromís inicial amb el comunisme. Però van seguir molt compromesos l’un amb l’altre. «En Ray era callat, força honrat, sempre va estar casat amb la mateixa dona», recordava l’antic publicitari de McAdams, John Kallir. «El menys interessant dels tres germans.» En Raymond seguia vivint als afores, a Roslyn, Long Island, i havia criat dos fills amb la Beverly, Richard i Jonathan. En Richard tenia pensat, fins i tot, dedicar-se a la medicina.

Potser sí que en Mortimer i en Raymond tenien personalitats molt diferents, però com que havien crescut junts a l’ombra de l’Arthur, compartien un lligam molt profund. De vegades, l’Arthur s’amoïnava perquè ni tan sols era capaç d’endevinar on parava el seu itinerant germà Mortimer. «Mai havíem estat tan “desconnectats”», va escriure un estiu. «Avui dia, encara no he rebut l’itinerari d’en Mortie.» Però per bé que en Mortimer escrivia cartes a altres persones mentre era a Europa, es mantenia en contacte constant amb en Raymond a través del telèfon. A en Raymond i a la Beverly els agradava viatjar a França a visitar en Mortimer, encara que no eren tan aventurers. En Raymond s’acontentava, com deia ell mateix, amb «deixar que en Morty ens faci de guia». I en Mortimer i la Geri tornaven a Nova York per assistir a les reunions de planificació pressupostària de Purdue Frederick, que se celebraven al terrat de l’hotel Pierre, just a la cantonada de l’edifici d’oficines de la família al carrer Seixanta-dos. Mentre eren a la ciutat, la Geri organitzava sopars de gala extravagants per a amics i familiars a la seva gran casa. Els germans encara signaven, de tant en tant, alguna carta com a «Arthur, Mortimer i Raymond», com si fossin una entitat única i indivisible, i es feia difícil endevinar qui dels tres l’havia escrit en realitat. Martí-Ibáñez lloava en Mortimer pels esforços que feia per mantenir «la família unida». Però la realitat indefugible era que allò que un cop havia semblat una unitat fraternal inviolable s’estava començant a esquerdar, i els germans més petits s’estaven distanciant cada cop més de l’Arthur.

En opinió de la Marietta, Sophie Sackler havia estat l’últim baluard que havia mantingut units els tres germans. «Tinc la impressió que aquella gran força matriarcal va mantenir la imatge d’una unitat familiar», va escriure. «Quan ella va morir, aquesta imatge es va començar a difuminar.»

També era possible que l’Arthur hagués arribat al límit amb els malabarismes que havia de fer per mantenir aquella quantitat de relacions properes. L’Arthur conservava uns lligams forts amb les dues filles del seu primer matrimoni, però tenia una relació tensa amb el seu homònim, l’Arthur Felix. «He intentat que el meu fill s’interessi per la medicina», sospirava, tot afegint que havia estat «inútil». El jove Arthur tenia dislèxia i va acabar submergint-se en la contracultura. Anava d’un lloc a l’altre, va estudiar en una petita universitat de Wisconsin, va passar un any en una comuna a Vermont, es va comprar una granja a Maine. La Marietta va començar a témer que un dia pogués rebre una trucada telefònica amb la notícia que li havia passat alguna desgràcia. La Denise va anar a estudiar a Pomona, on es va titular en belles arts i va conèixer Michael Rich. Quan l’Arthur la va anar a visitar per assistir a la inauguració de la seva exposició de graduació, es va mostrar enormement orgullós. «Així és com m’agrada veure el cognom Sackler en una galeria d’art», li va dir. «No només com a donant, sinó com a artista.»

L’Arthur seguia veient-se amb la seva primera dona, l’Else, cosa que molestava cada vegada més la Marietta. A banda de les visites setmanals a l’apartament de Central Park West, l’Else i ell freqüentaven junts els museus i assistien a conferències sobre art. De vegades se n’anava de vacances amb l’Else, sense la Marietta, com quan van anar a Canes el 1957. En aquell viatge, van entrar a una galeria d’art i l’Arthur va regalar a l’Else una litografia de Renoir. El 1962, la va sorprendre amb un bellíssim quadre de Monet que representava un bosquet de pollancres. L’Else va fer instal·lar una il·luminació especial al seu apartament per realçar les suaus tonalitats de color utilitzades pel pintor. A l’Arthur li agradava contemplar-lo, a la sala d’estar de l’Else, i mentre admirava el quadre solia relatar la història de com havia aconseguit adquirir-lo per una suma raonable, perquè havia estat propietat, durant molt de temps, d’una mateixa família suïssa, cosa que havia impedit que el preu s’anés incrementant a causa de les vendes freqüents. Expressava una gran satisfacció per haver aconseguit «trobar un Monet per a l’Else».

Res de tot això feia gaire feliç la Marietta, i encara no sabia ni la meitat, perquè fins i tot mentre l’Arthur mantenia una relació tan oberta i propera amb la seva primera dona, estava veient en secret a una tercera dona, anomenada Jillian Tully.

«Vaig conèixer el Dr. Sackler el 1967», va explicar la Jillian uns anys després. En aquella època ella tenia vint-i-vuit anys i treballava en una agència de publicitat a Londres. L’Arthur rondava els cinquanta-cinc anys. Els cabells, escassos, s’havien tornat grisos i li havia sortit una mica de panxa. Però conservava el vigor físic i la brillantor intel·lectual, i la Jillian va quedar captivada de seguida per aquell home brillant, encantador i adinerat, força més gran que ella. «Tenia una gran intel·ligència», recordava. «Es trobava al cim del món de l’art i del món de la ciència.»

L’Arthur va confessar a la Jillian que s’havia distanciat de la seva segona dona, i van començar a sortir junts, sobretot quan ell viatjava a Londres. A mesura que la relació s’anava fent més íntima, l’Arthur li va dir a la Jillian que li agradaria casar-se amb ella però que no podia divorciar-se de la Marietta fins que hagués resolt «un complex acord de propietats». La Jillian ho va entendre. Dos anys més tard, ja s’havia traslladat a Nova York per estar més a prop d’ell. Quan l’Arthur quedava amb la Jillian, es comportava com si ja no estigués casat amb la Marietta. L’Arthur «em tractava com si fos la seva dona, em presentava com la seva dona», relataria la Jillian més endavant. L’Arthur sempre havia estat obsessionat amb el seu nom, i després d’haver-lo estampat a l’ala d’un museu, ara volia que la Jillian també el dugués. De manera que ella es va començar a presentar a si mateixa com a «Sra. d’Arthur M. Sackler», cosa que significava que, juntament amb l’Else i la Marietta, hi havia tres senyores d’Arthur Sackler, totes elles residents a Manhattan. «A ell li preocupava que no fos literalment exacte», explicava la Jillian, que ella es limités a agafar el nom prestat, com una actriu que es posa el vestit del personatge en una obra de teatre. Per això, al capdavall, l’Arthur «va insistir que em canviés de nom de manera legal, de Tully a Sackler». El 4 de març del 1976 es va canviar oficialment de nom a Londres i va passar a dir-se Jillian Sackler, malgrat que l’Arthur i ella no estaven casats i de fet l’Arthur encara estava casat amb la Marietta.

Ara la família Sackler semblava haver-se dividit en dos bàndols separats, amb l’Arthur en una cantonada i en Raymond i en Mortimer a l’altra. La Jillian mai va fer amistat amb els germans i, de fet, a mesura que passava el temps, l’Arthur parlava cada vegada menys amb ells. «No era una família que es reunís per fer una barbacoa el Quatre de Juliol», deia Michael Rich. Les branques del clan Sackler s’havien tornat «molt compartimentades».

Per als que no pertanyien a la família, podia semblar que havia estat un canvi gradual, provocat pel pas del temps, la distància geogràfica i unes vides molt atrafegades. Però per als mateixos germans, hi va haver un incident clar que es va convertir en una font de tremenda acritud i desconfiança, un moment definible i del qual la relació entre l’Arthur i els seus germanets ja no es va recuperar. El 1954, el seu amic Bill Frohlich, el publicitari alemany i quart mosqueter, havia fundat una companyia a Nova York anomenada IMS. La idea d’IMS era reunir dades sobre les vendes de fàrmacs, aplegar informació sobre quins medicaments receptaven els metges i aportar aquestes dades a les empreses farmacèutiques, que pagarien un recàrrec per obtenir-les i les farien servir per perfeccionar el seu màrqueting. Oficialment, va ser Frohlich qui va fundar IMS. Però, de la mateixa manera que l’Arthur havia estat la mà oculta rere l’agència de publicitat L. W. Frohlich, ara també va jugar un paper secret en la creació d’IMS. De fet, la idea original de la companyia havia estat seva. Refractari a crear un altre conflicte d’interessos tan evident, l’Arthur va deixar que Frohlich fos l’home que donés la cara i va mantenir en secret el seu paper dins de l’empresa.

L’agència publicitària de Frohlich seguia prosperant. El 1970 ja tenia oficines a Londres, París, Frankfurt, Milà, Madrid i Tòquio, i generava uns ingressos de prop de quaranta milions de dòlars. Frohlich es va comprar un refugi al Mediterrani comparable al d’en Mortimer, a l’illa italiana d’Elba. Quan en Mortimer el va anar a visitar, va quedar extasiat amb aquella «bellíssima casa al cim d’un turó, a Elba, amb vistes al mar». Un dia del 1971, Frohlich va tornar d’unes vacances al Carib i va convocar els seus treballadors a una reunió, però aleshores va començar a balbucejar de manera incoherent i es va desmaiar. Quan l’Arthur es va assabentar que el seu vell amic estava malalt, va agafar de seguida el comandament i va posar Frohlich en mans dels millors metges. Però ja era massa tard. Li van diagnosticar un tumor cerebral i va morir el setembre del 1971, a l’edat de cinquanta-vuit anys.

Frohlich havia jugat un paper tan essencial en l’agència L. W. Frohlich que la firma no va sobreviure a la seva mort i es va dissoldre al cap de poc. Però IMS seguia funcionant, i un any després de la mort de Frohlich, els executius de la companyia van fer un descobriment increïble. Frohlich, segons es van assabentar, havia signat un acord secret amb la família Sackler de resultes del qual Raymond i Mortimer Sackler heretarien una participació majoritària de la companyia després de la seva mort. Aquest tipus d’acord era conegut com a operació tontina, un antic instrument d’inversió, amb orígens a l’Europa del segle XVII, en el qual un nombre de participants acorden el que en realitat és una loteria de la mortalitat: comparteixen els actius amb el benentès que el darrer inversor que mori s’ho endurà tot. Però el que els executius d’IMS havien descobert per casualitat era, en realitat, el residu de l’acord dels quatre mosqueters que els germans havien fet amb Bill Frohlich en una nit de neu a Nova York, a la dècada dels quaranta. En algun moment dels anys seixanta, els quatre participants havien nomenat l’advocat Richard Leather, soci del bufet Chadbourne & Parke, perquè formalitzés el pacte. Segons Leather, hi va haver dos acords per escrit, un relacionat amb els negocis domèstics i un altre referent als negocis internacionals. Els quatre homes formaven part del pacte domèstic, que va passar a ser conegut com a «acord a quatre». Però l’Arthur, per alguna raó, va optar per no unir-se al pacte internacional, que per tant es va conèixer com a «acord a tres», entre en Raymond, en Mortimer i Frohlich. La intenció era que, quan el primer home morís, els seus negocis no passessin als seus hereus sinó als altres membres del pacte. I ara, molt abans del que havien esperat, Bill Frohlich havia mort.

Tècnicament, sota aquest acord, l’Arthur hauria d’haver heretat IMS amb els seus germans. Però com va reconèixer més tard el seu advocat personal, Michael Sonnenreich, «era impossible» que fos un dels beneficiaris de Frohlich, «perquè dirigia McAdams i hi hauria hagut un conflicte. De manera que va posar-hi els seus germans». En Raymond i en Mortimer «no tenien res a veure» amb IMS, segons Sonnenreich, però eren partícips de l’acord i, no pas per primera vegada, van ser utilitzats amb l’objectiu d’ocultar la implicació del seu germà. Més endavant, quan IMS va sortir a borsa, la família de Frohlich (la seva germana i les dues filles d’ella) va rebre un total de 6,25 milions de dòlars. L’acord dels mosqueters sempre havia estipulat que cada home reservaria una quantitat raonable de diners per als seus hereus. En Raymond i en Mortimer, en conjunt, es van endur gairebé trenta-set milions.

En aquest punt, el que esperava l’Arthur era que fessin honor al pacte i compartissin amb ell aquest botí tan considerable. Al capdavall, era ell qui havia tingut la idea d’IMS: els germans no havien jugat cap paper en la companyia. «Quatre persones van fundar IMS», diria més endavant el fill d’en Raymond, Richard Sackler, suggerint que en Raymond i en Mortimer havien jugat un paper important i que l’Arthur era, simplement, «un dels quatre». Però el mateix Raymond va comentar a un periodista, Adam Tanner, que la seva implicació a IMS era insignificant: «Sabia molt poques coses d’aquest negoci, si és que en sabia res». Segons Sonnenreich, sota l’acord a quatre, l’Arthur «renunciava als seus drets d’IMS, però amb el benentès que si Frohlich venia l’empresa, li correspondria una quarta part».

Però quan la companyia va sortir a borsa, en Raymond i en Mortimer tenien altres idees. Van afirmar que, com que IMS tenia seus arreu del món, era, de fet, una empresa internacional i, per tant, no havia de recaure en l’acord «a quatre», sinó en l’acord internacional del qual l’Arthur no formava part. «Van treure l’empresa del país», va explicar més tard l’Arthur Felix, el fill de l’Arthur, que va afegir que el seu pare «es va cabrejar» perquè «no va rebre cap participació».

«El papa va tenir la idea d’IMS i, amb una encaixada de mans, Bill Frohlich va rebre el vistiplau per tirar endavant», recordava la filla de l’Arthur, Elizabeth. «Quan Frohlich va morir, en Raymond i en Morty van actuar com uns bandits tan bon punt es van posar a la venda les accions.»

L’Arthur, astorat, va percebre aquesta jugada com una gran traïció. Segons els seus fills Elizabeth i Arthur, aquell va ser «el començament de tota la disputa». Anys més tard, l’Arthur no esmentava gairebé mai l’incident, però quan ho feia, no es podia estar de murmurar, amb una forta amargor: «Quan IMS va sortir a borsa, jo no en vaig treure res».

Però va haver-hi un altre secret, més fosc, que va perseguir la família Sackler durant aquest període. Quan el fill d’en Mortimer, Bobby, havia celebrat el seu bar mitsvà el 1964, Félix Martí-Ibáñez, que no era de la classe de persona que passés per alt una ocasió com aquesta, li havia escrit una carta. «Ara entres a la vida amb els millors actius que pot tenir un home jove: uns pares que t’estimen i que es desviuen per tu», escrivia Martí-Ibáñez. Però l’altra cosa que en Bobby havia heretat, assenyalava l’espanyol, era «un nom molt famós». Quin avantatge tan extraordinari, entrar a la vida adulta sent un Sackler. Quin privilegi. Quina ajuda. Sens dubte, reconeixia Martí-Ibáñez, «a la vida no hi ha res que sigui fàcil, però això és part de la gràcia». El més important és treballar de valent, li deia, i excel·lir. «Penso que un home ha de lluitar només per una cosa en aquesta vida, i és tenir un toc de grandesa.»

Tanmateix, per a en Bobby, el nom dels Sackler no va ser l’amulet de la bona sort que Martí-Ibáñez havia pronosticat. Patia problemes emocionals i mentals. Vivia en un apartament en un edifici propietat de la família al carrer Seixanta-quatre. Però, segons Elizabeth Bernard, que va treballar com a majordoma de Mortimer Sackler durant tres dècades, en Bobby també va passar temporades, entre els vint i els trenta anys, en una instal·lació psiquiàtrica. Quan no hi era, Bernard li cuidava els gats. De vegades, en Bobby es quedava a casa de la seva mare, la Muriel, a l’apartament farcit de llibres de la novena planta d’un elegant edifici antic al carrer Vuitanta-sis Est, a tocar del parc. «En Robert estava molt tocat. Era un cas molt poc corrent», recordava Dolores Welber, una amiga de Muriel Sackler. «Estava boig», continuava. «Tenia un fill que era impossible de controlar.» En una ocasió, explicava Weber, van trobar en Bobby passejant-se per Central Park completament nu. «És probable que fossin les drogues», va dir Welber.

Altres persones que coneixien la família van arribar a la conclusió que en Bobby tenia problemes d’addiccions. Dècades més tard, quan l’advocat Paul Hanly va prendre declaració a la germana gran d’en Bobby, la Kathe, a les oficines de Debevoise & Plimpton a Nova York, ella va fer un comentari aïllat sobre la crisi de l’heroïna dels anys setanta. «Tinc amics. Familiars. Vull dir, conec gent, persones concretes que han patit», va dir. «Afecta la vida de tothom. És horrible.» Si bé en Bobby tenia problemes amb l’heroïna, no era l’única droga que consumia. Segons Elizabeth Bernard, en Bobby va començar a prendre feniclidina, o pols d’àngel. Desenvolupada originalment com a tranquil·litzant als anys cinquanta, la feniclidina va ser rebutjada per a ús humà després de descobrir-se que provocava al·lucinacions, convulsions i comportament violent. Però es va convertir en una droga de carrer força popular durant els anys setanta. Quan en Bobby en prenia, recordava Bernard, «es posava com un boig».

Els porters de l’edifici on vivia Muriel Sackler al carrer Vuitanta-sis eren ben conscients que el seu fill tenia problemes amb les drogues. «Ella es queixava, “Pren drogues”», recordava Ceferino Perez, que va ser conserge de l’edifici durant quaranta-set anys. «Estava una mica tocat del bolet. Era el tipus de persona a qui ningú donaria feina.» De vegades, en Bobby arribava «penjat» (bé col·locat o bé amb la síndrome d’abstinència) a veure la seva mare, recordava Perez. «Es barallava amb ella.»

Un dissabte al matí de l’estiu del 1975, Perez era a la porta, treballant. En Bobby es va presentar a l’edifici, irritable i enutjat. Després d’escridassar l’ascensorista, va desaparèixer dins de l’apartament de la Muriel. Però hi va haver rebombori i sorolls de discussió. «Volia diners», recordava Perez. «Potser per comprar droga. Però ella no n’hi donava.» Perez i l’ascensorista van consultar amb l’encarregat de l’edifici. Però els va dir que no hi intervinguessin.

De manera que Perez va tornar al seu lloc sota la marquesina. Era el mes de juliol, feia molta calor. Els turistes caminaven cap al Museu Metropolità i les persones que passejaven el gos i els que sortien a córrer el cap de setmana passaven en direcció a Central Park. Aleshores Perez va sentir un soroll que venia de dalt, el d’un vidre que es trencava i, després, un de molt més fort i proper, en el moment que alguna cosa molt pesada picava contra el paviment. L’impacte va ser tan fort que va sonar com un accident de cotxe. Però quan Perez va mirar, va veure que hi havia un cos a la vorera. Era Bobby Sackler. Havia caigut d’una altura de nou pisos. Se li havia obert el cap contra el paviment.

Per un instant, es va fer el silenci. Aleshores Perez va sentir un timbre que sonava. Era el telèfon de consergeria. Quan va respondre, va sentir la veu de Muriel Sackler.

—El meu fill ha saltat per la finestra —va dir—. Ha trencat la finestra amb una cadira. —Estava molt afectada. Va preguntar a Perez—: Creu que és mort?

Perez va esguardar el cos. No hi havia cap dubte.

—Em sap greu dir-li això —va tartamudejar—. És mort.

Perez va penjar el telèfon. S’havia congregat una munió de gent. Totes les persones s’havien aturat en sec i miraven l’escena amb els ulls esbatanats. La policia ja estava avisada. Algú va trobar una manta i Ceferino Perez la va col·locar, com un sudari, per damunt del cos de Bobby Sackler.